Expediente Warren: The Conjuring (The Conjuring, 2013) - James Wan

Cap comentari
La qualitat de les pel·lícules del gènere de terror podria ben bé mesurar-se amb un barem que comptés la quantitat d'hores de son que et treuen, just la nit després d'haver-les vist. Si les famoses estrelletes i qualificacions dels crítics es canviessin per aquesta nova unitat de mesura, The Conjuring seria una obra mestra del gènere.

I és que les pel·lícules de terror acostumen a jutjar-se més en un grau d'eficàcia que no pas de qualitat fílmica. Ningú no gosaria dir que The Conjuring és una obra mestra del cinema, però és indubtable que assoleix sobradament els seus "objectius cinematogràfics": fer-te passar una mala estona a base d'ensurts constants, fer-te venir aquell riure incontrolat i tremolós un cop passa't l'ensurt, i fer-te mirar cada racó de casa teva, aquella mateixa nit, d'una manera diferent.

The Conjuring juga les cartes de Insidious (del mateix director, James Wan, artífex de la nissaga Saw), de la magnífica El último escalón (Stir of echoes, 1999, David Koepp), i de tota la llarga ristra de pel·lícules basades en cases encantades, des de La mansión de los horrores (House on the haunted hill, 1959, William Castle) fins a Poltergeist (1982, Tobe Hooper). Estructura lineal calcada (1er, primeres contactes amb l'invasor, 2on, crescendo del contacte que porta a buscar ajut, 3er, primers enfrontaments cara a cara amb l'invasor, 4rt crescendo i lluita final), ensurts sobtats i remarcats amb efectes de so, suggerència d'ensurts que no arriben, objectes que acumulen o canalitzen l'invasor, ninots lletjos a matar (que ningú amb dos dits de front tindria a casa més de dos segons), balancins, altells, soterranis, llacs, arbres... (segueixo?).

Però és clar i evident que en James Wan sap jugar bé les cartes. Wan no deixa mai que la tensió decaigui, el seu pols és ferm i contundent, els ensurts funcionen (i molt, i massa), i l'acumulació d'efectismes està prou ben dosificada com per no caure en l'absurd. Compta, a més, amb una basa amb la que molts altres directors del gènere no solen comptar: un ventall d'actors i actrius molt estimables. Des de la sempre efectiva Vera Farmiga fins a la recuperació d'una versàtil Lily Taylor, però també amb un Patrick Wilson tan encertat i mesurat com sempre, el treball dels actors suporta l'irrealitat de la trama i enganxa a l'espectador que, probablement, sigui capaç d'empatitzar amb els problemes familiars de tots ells (i això, empatitzar, no és que es doni massa en pel·lícules de terror).

Directa, punyent, sòlida i molt tensa, The Conjuring és un fantàstic exercici de terror modern. No té més, només faltaria, però s'hi deixa la pell en treure'ns la son. Se suposa que li haurem d'agrair.

Cap comentari :