Amanecer (Sunrise, 1927) - F.W.Murnau

Cap comentari

Murnau, fugint de l'Alemanya nazi, es refugià als EUA sota un contracte molt generós de la Metro Goldwyn Mayer, que estava disposada a donar-li carta blanca al director per construir la seva primera pel·lícula nord-americana. El resultat va ser aquesta meravellosa pel·lícula, una de les més belles mai filmades.

Perquè Murnau tenia clar que, del que es tractava, era de fer servir el cinema com alguna cosa més que una mera narració d'una trama més o menys elaborada. Es tractava, en canvi, de "pintar" una història en moviment, i fer que la posada en escena, en tota la seva amplitud, transmetés tota l'emoció que el relat portava inherent. Murnau s'emportà l'expressionisme que ja havia posat en pràctica en les seves pel·lícules anteriors per confeccionar, amb el talonari traient fum, unes composicions fascinants que juguen amb les proporcions i les perspectives forçades, amb les llums i les ombres, amb la posada en escena al complet, en definitiva.


Amb una perícia només igualable a la seva ambició desmesurada, Murnau creà escenaris impossibles que expressaven millor que cap diàleg el sentiment dels personatges, el seu bagatge emocional, el seu malestar interior, la seva esperança, les seves penes i alegries. Combinant maquetes, miniatures, diverses capes de profunditat o, fins i tot, actors nans per filmar-los en la distància i que generés un estrany efecte de proximitat/llunyania, el geni alemany pintà un llenç en moviment que mai no deixa de sorprendre l'espectador, d'emocionar-lo, de prendre-li el cor.


En realitat, és molt probable que sigui aquesta escenografia colossal la que converteix una nímia i esquifida història de renaixement amorós en quelcom magistral i ple de matisos. Perquè la història no és de l'altre món, precisament: en un poble rural, el marit enganya l'esposa amb una amant vinguda de la fascinant i seductora ciutat. Quan aquesta li demana que mati l'esposa per escapar-se amb ella a l'urbs ell dubta, però es deixa convèncer davant la passió i la promesa d'una vida incomparable. Però quan ha de fer efectiu el seu crim, no pot, per bé que ella ha entès perfectament les seves intencions. A partir d'aquí, la parella intenta sobreposar-se al daltabaix, i ho fa —precisament— a la ciutat.


I és una ciutat captivadora, tremenda i de ritme frenètic, però és la parella i els seus diferents estats d'ànim els que marquen el tempo, els que l'aturen, els que fan d'eix gravitatori del caos i de la disbauxa: aturen el tràfic, resolen situacions caòtiques, encenen una festa, converteixen en èpica una fira d'atraccions amb focs d'artifici i tot. Murnau deixa que els seus protagonistes s'encongeixin en la pena (l'un enormement penedit del crim que volia cometre, l'altre sepultada sota el dolor de veure's traïda per aquell a qui adora), que l'assaboreixin fins que els corretja les entranyes. Però també els deixa lliscar lentament sobre la recuperació de la confiança i de l'amor, fins que aquest es torna esplèndid (la llum, sempre la llum, des del títol fins a cada pla i cada concepte) i reneix.


Just en aquest moment, i en una de les més memorables escenes de la història del cinema, es refugien en una església en la que s'està celebrant un casament. En sonar les campanes, surten per la porta com si fossin els nuvis i el que ve llavors és... pura màgia cinematogràfica.


Hi ha tantes coses memorables en una pel·lícula com aquesta que explicar la història no ha de considerar-se cap spoiler, doncs si n'hi hagués algun aquest seria el de desvetllar totes les meravelles visuals que Murnau es va empescar per transmetre uns sentiments que arriben a l'espectador i el trasbalsen com poques altres pel·lícules mai han estat capaces d'aconseguir.

Present en absolutament totes les llistes de les millors pel·lícules de la història, Amanecer és un plaer infinit per a qui creu en el cinema, en les seves possibilitats expressives i en la seva capacitat per arribar a l'ànima de qui el mira.

Cap comentari :