Manifesto (2015) - Julian Rosefeldt

A partir d'una originària vídeo-instal·lació en què l'artista Julian Rosefeldt col·locava 13 projeccions simultànies de la Cate Blanchett recitant extractes de manifests artístics sobre pantalles gegants, el mateix artista, ajudat de la mateixa actriu, escometé aquesta adaptació cinematogràfica que conjura a una tretzena de personatges en situacions diverses on aboquen els seus monòlegs (i que es poden visualitzar, íntegrament, aquí).

La Blanchett es metamorfosa en mestressa de casa, en sense sostre, en broker, en desmanegada i desencantada punk, en vídua desconsolada, en presentadora de telenotícies... I amb cada personatge, un espai, un entorn, una situació, que acull els manifests que, escollits minuciosament i barrejats entre sí a cada episodi, interpel·len l'espectador.


Ho fan de diferents maneres, depenent de l'episodi. En alguns casos la pretensió és la de colpir, la d'enfrontar i sentir el grinyolar incòmode (com al funeral en què la vídua Blanchett escup dadaisme extrem en un entorn que reclama altres codis, tot declarant l'estupidesa i el sense sentit de l'existència). En altres és, al contrari, les reverberacions consonants que es generen (com en el sopar familiar de mare, pare i tres fills, que converteixen la benedicció dels aliments en una apoteosi del pop art amb el manifesto del Claes Oldenburg). I sovint, en moltes d'elles, la crítica (com en el cas del sense sostre recitant manifests de tall situacionista, això és criticant la societat basada en classes econòmiques i la societat de l'espectacle de Debord).


I així, una broker despietada recita futurisme trencador i terrorista, una punk nihilista renuncia al que l'envolta etzibant-nos desencantadament el manifest creacionista, una antiga diva de la dansa dirigeix amb vehemència les seves ballarines a cop de manifests performatius (Fluxus, Merz, etc.) o una mestra inocula en els seus alumnes una barreja intensa de declaracions cinematogràfiques que venen a tancar el film de la manera més rodona possible.


Rosefeldt, en la migració de la vídeo-instal·lació al cinema, renuncia a l'espai lliure en què deambulava l'espectador de la seva instal·lació per sotmetre'l a una seqüencialitat obligada que l'impedeix forjar-se el seu propi camí a l'obra. Li prohibeix una aproximació més personal, però també el força a escoltar, a ser adoctrinat (o a intentar-ho) per un seguit de propostes que, com a manifests que són, sonen a trencament, a destrucció de quelcom i a la imposició d'alguna cosa nova. Perquè un manifest no és altra cosa que una denúncia i una proposta de millora, la demanda d'obliteració definitiva d'un vell ús per deixar espai a un de nou, suposadament millor, suposadament definitiu. Definitiu, si més no, fins que aquest s'estableixi, arrapi les seves arrels en el sòl de la història, i hagi de ser arrencat per un nou manifest. No podem intuir si hi ha ironia, en la proposta de Rosefeldt, però n'és una possible lectura, és clar.


Per als molt avesats a les teories de l'art, el film planteja un bon grapat d'ironies i de contraposicions entre els texts i les escenes que Rosefeldt tria per il·lustrar-los. Per als no tan avesats en art, l'exercici pot ser una mica frustrant, tenint en compte que no es tracta, en cap cas, d'un exercici de pedagogia. I, en última instància, als cinèfils els encantarà veure com la Cate Blanchett es fica a la pell d'una tretzena de personatges certificant que a) és una actriu molt capaç i tendent a aquestes pirotècnies interpretatives, i que b) la seva recerca del matís diferenciador entre els tretze personatges l'acaba portant a alguns extrems que voregen la vergonya aliena.


Sigui com sigui, la proposta és fascinant i convida ja sigui a la reflexió intel·lectual, ja sigui al mer delit dramatúrgic o artístic, rodada elegantment en localitzacions magnífiques i imponents, esplèndidament fotografiades per no deixar sola la paraula, la veu, el missatge, el manifest.