El faro (The lighthouse, 2019) - Robert Eggers

El millor que es pot dir de The lighthouse és que és una d'aquelles pel·lícules que no es podrien traspassar a cap altre llenguatge narratiu, doncs la seva expressivitat en la posada en escena és, en realitat, el cor i ànima del film. La seva trama es podria explicar en una novel·la (s'han explicat coses ben semblants, passin a un far, a un vaixell, a una illa o a l'espai exterior), però no es podria explicar així.

No es podria explicar amb una intensitat audiovisual massiva i aclaparadora en què els elements —la mar, el vendaval, la tempesta, el pedregar xop, però també el pixum, les ventositats, l'oxidació i l'alcohol— són tan presents que un es pregunta, un cop més, quina necessitat hi ha d'insistir en rodar pel·lícules en 3D amb sofisticats sistemes que no pretenen altra cosa que enganyar la ment i sedar els sentits, tots ells. Perquè a The lighthouse les fustes cruixen, els ossos s'esberlen, les flatulències ho embafen tot, les calderes rebufen roents, les roques perforen les onades desbocades i els impermeables deixen sentir els seus renecs a cada rebregada. El que es veu i el que s'escolta va molt més enllà d'una representació cinematogràfica i s'escola violentament en l'espectador.


Rodada en un rotund i implacable blanc i negre i amb un format 4:3 totalment a contrapèl, l'experiència de viure/veure aquest film encomiable és, com a mínim, tremenda. Però no és tot el que té per oferir.

Perquè el Robert Eggers ja va demostrar a La bruja (The witch, 2015) que a pesar de la seva obsessió per la reconstrucció mil·limètrica dels escenaris històrics que reviu en pantalla, el seu pòsit intel·lectual és fons i dens. Són incomptables les influències que acumula The lighthouse, impossibles de rastrejar en la seva complexitat i abast. Un hi troba Poe, evidentment (cal recordar que Eggers va escometre, als inicis de la seva carrera, una adaptació de El cor delator) en l'embogiment progressiu dels dos responsables de cuidar del far, però també llambregades bíbliques (Ícar i la seva obsessió per arribar a la llum), mitològiques (Proteu, Posidó, les sirenes), cinematogràfiques (impossible no pensar en els ocells de Hitchcock) i, en definitiva, un fons de catàleg literari enormement vast que barreja Melville amb Milton i Lovecraft.


I aquesta potència narrativa es rendeix al serveix d'una història mínima: l'abandó de dos homes per cuidar del far durant quatre setmanes, enfrontats entre ells i a sí mateixos. Ja pintava Goya que el somni de la raó produeix monstres, i que els homes (que no la resta de la humanitat) isolats construeixen la seva pròpia follia a base de pors i restrenyiments morals. I el jove i inexpert Ephraim Wilson (Robert Pattinson), sota la opressiva, dictatorial i vexatòria tutela del vell llop de mar Thomas Wake (Willem Dafoe) s'acara amb els racons més foscos del seu interior, desdibuixant constantment la línia entre la realitat i la invenció, la tangibilitat rocallosa de la situació i el desig fantasiós de llargs i seductors tentacles. Immers en la més repugnant i sòrdida de les vides, aquella on els elements de la natura no fan altra cosa que somatitzar un interior entumit i corroït per l'òxid, calat fins al moll de l'os d'humitat ferruginosa, l'Ephraim (o, millor dit, el suplantador de l'original Ephraim Wilson) cobeja l'èxtasi i la felicitat orgàsmica d'un far fàl·lic i de llum immaculada que li promet la puresa que cada cop se li esmuny més entre les seves clivellades mans.

Entremig, dos actors entregats a la causa. Un, el Willem Dafoe, que, no havent de demostrar res, ho fa, recordant-nos que cada interpretació seva és un petit tresor que va molt més enllà del seu físic impossible. I un altre, el Robert Pattinson, que, havent d'insistir en demostrar que ell no ha volgut mai ser un one hit wonder, necessita trobar més oportunitats com aquesta per desplegar les seves innegables qualitats actorals. Portats a l'extrem com el film els convida en diverses ocasions, ambdós són capaços de resultar memorables a cada pla, fins i tot aquells en els que la contenció mana sobre l'exabrupte.


El conjunt és aclaparador. Potser massa aclaparador i tot, doncs hi ha trams en els que la potència insistent d'allò visual però també d'allò sonor percudeix de manera tan sostinguda que desfà l'encanteri i ens fa pensar que és una impostura grandiloqüent i megalòmana d'un autor pràcticament novell que s'agrada amb desfici. Com si se li veiessin les costures, aquest tros de film granític i massiu sembla esquerdar-se quan reincideix en recordar-nos el seu pes, en posar-se a prova, en estimbar-se brutalment un cop i un altre contra la pantalla. Veure The lighthouse és tan insuportable com haver de cuidar un far abandonat als elements durant quatre setmanes amb l'única companyia de la teva pròpia bogeria (i del Willem Dafoe).

Però el trontoll que et provoca The lighthouse, l'angúnia, la repulsió i la cruesa d'allò que ens ofereix, ressona vívidament molt més enllà del visionat, i el retruny interior que deixa no té arrels merament formals sinó que amaga un notable sediment intel·lectual de primera magnitud.