Glass (2019) - M. Night Shyamalan

Cap comentari

L'M. Night Shyamalan és un director irregular, d'alts i baixos constants en la seva filmografia. I en aquesta Glass d'alguna manera aconsegueix concentrar aquesta irregularitat en una sola pel·lícula arrítmica i desigual. L'èpica de l'enfrontament en superherois que fundà ara fa quasi vint anys la molt interessant El protegido (probablement la seva pel·lícula més completa i reeixida, per equilibrada i constant) ha d'arribar aquí al seu clímax en l'enfrontament dels dos originals Mr. Glass (Samuel L. Jackson, més tou que de costum) i el David Dunn (Bruce Willis, tan Bruce Willis com sempre), amb l'afegitó de la darrera incorporació superheròica, el múltiple i complex vilà (James McAvoy, encomiable però fatigós i vorejant el ridícul) que intenta contenir a la "bèstia" sobrehumana plena de fúria i ràbia.

Shyamalan aconsegueix que la pel·lícula prengui volada en el seu segon quart amb la irrupció de la psicòloga (discreta Sarah Paulson) que vol convèncer-los que no són superherois sinó que s'han deixat portar per una mitomania moderna, la dels còmics. I funciona perquè obliga a l'espectador a plantejar-se seriosament si tot el que ha vist dels tres suposats superherois és cert, veritablement sobrenatural, o si bé han estat les seves ganes espectatorials les que l'han volgut convèncer que allò és cert, que els superherois existeixen (en l'univers d'aquests films).


Però, lamentablement, la premissa dura poc. Shyamalan és creient i devot dels còmics, i ja va deixar clar amb El protegido que això era una apologia legitimadora de les historietes dibuixades, així que no li ve de gust estirar massa aquest dubte, aquest interessant dilema, i a poc que pot s'abraona sobre la batalla final on els superherois desfermen tot el seu potencial sobrehumà. Una llàstima, doncs aquí raïa l'encert d'una proposta: qüestionar la mitologia moderna —els superherois— i les seves fonts historiogràfiques —els còmics—.


Tristament, el que sí aconsegueix perfectament en Shyamalan és posar-se al nivell narratiu de la majoria de còmics de superherois, amb la profusió de buits de guió, casualitats mal explicades i una sensació general d'infantilisme extenuant tan habitual del gènere. Al final no queda res, tot es dissol en un terratrèmol inacabable d'idees difoses i explicacions accelerades. Homeopatia cinematogràfica que, això sí, encaixa perfectament amb les marvelades que darrerament inunden les nostres cartelleres amb la pretensió de legitimar un panteó mític —el dels superherois— que ens rescati de l'absoluta manca de referents seriosos de que disposem avui en dia.



Cap comentari :