Spider-Man: Un nuevo universo (Spider-Man: Into the Spider-Verse, 2018) - Bob Persichetti, Peter Ramsey, Rodney Rothman

No deixa de ser fascinant la càlida rebuda que, de tant en tant, tenen algunes pel·lícules d'animació que reprenen els pinzells i llàpissos (tot i que ara, aquests, són articulats a través de computadores) amb els que es van dibuixar els superherois dels còmics en els seus orígens, abans que fossin manllevats per les pel·lícules de live-action, sobretot de Marvel. Sembla com si el retorn als origens refundés els personatges, com si els permetés fer un salt endavant, reformular-se, readaptar-se a un món en el que, segons diuen alguns, ja s'han convertit en el nou catàleg mitològic.

I el cas d'aquest nou Spider-man (adaptació d'alguna línia narrativa de la col·lecció de còmics basada en l'Spider-Verse) ha comptat amb una rebuda particularment fabulosa, per part de crítica i públic en general. La idea de fer una mena de reboot (un jove és picat per una aranya radioactiva i bla, bla, bla...) però afegint-li algunes premisses radicalment diferents i que permetin albirar una evolució d'aquest nou univers en direccions que mai abans s'han pogut seguir sembla intel·ligent.


Altra cosa és, però, el que hi trobem, dins. Perquè un cop plantades les llavors, la pel·lícula circula per camins ja transitats, per trucs i acudits ja emprats i per escenes ja gastades per molt que els colorins de l'animació vulguin reanimar-les. La narració és confusa, les escenes d'acció bigarrades i convulses, els forats de guió tan habituals com els de la gran majoria de pel·lícules basades en còmics (i encara més de superherois).

Tan sols queden els visuals, llampants i atraients, buscant paral·lelismes entre el llenguatge narratiu dels còmics (vinyetes, bafarades, cartel·les), i un sentit de l'humor que, sovint, funciona. Però res més. La resta és infantilisme i buidor, la buidor habitual de qui creu que amb això ja n'hi ha prou. Potser sí, en tot cas, que n'hi ha prou, si hem de fer cas de les xifres de taquilla i de les opinions de molts.


El problema és que no és més que una excusa per expandir l'univers i refrescar-lo, una argúcia de màrqueting molt ben calculada que busca diversificar una oferta marveliana que mostra evidents signes de cansament i de desacceleració després de l'allau incòlume sota el qual ens han sepultat en els darrers 10 anys. Un es pot divertir, amb aquest Spider-man de colorins, però no hauríem de deixar-nos engalipar per una indústria que fa temps que ha desestimat l'art per concentrar-se en allò que de debò sap fer: vendre.