La favorita (The favourite, 2018) - Yorgos Lanthimos

Cap comentari

El cinema de Lanthimos sembla que cada cop assoleix un públic més ampli en la seva dissecció de la deshumanització. La família, la soledat, l'amor han estat desballestats per Lanthimos de manera implacable en la seva filmografia, sempre des d'un cinema atrevit, en forma i en fons, que no era per a tots els paladars. L'atreviment, d'alguna manera, és dilueix lleugerament en aquesta 'La favorita', amb un clara reducció dels seus histrionismes formals (per bé que la seva autoria roman palpable) alhora que planteja una història totalment realista i, per tant, allunyada dels seus plantejaments angulosos i arriscats. Les múltiples nominacions a tot tipus de premis certifiquen aquesta certa renúncia a l'atreviment de Lanthimos.

En tot cas, però, el resultat és lluny de ser un film anodí o deslanthimat. El director segueix proposant uns personatges abocats a comportar-se d'una determinada manera per unes circumstàncies que obliguen, de la mateixa manera que es permet introduir elements discordants, contrapunts fantasiosos a la suposada literalitat a la que obliga un drama d'època (disseny de vestuari modernitzat, balls de saló renovats, absoluta falta de pretensió historicista). El resultat és un híbrid molt llaminer, que aparenta una sàtira sense ser-ho i que es recolza en un triangle actoral esplèndid i que resulta molt evident que ha gaudit enormement amb l'oportunitat d'encarnar a tres personatges relligats pel poder.


La Colman, la Stone i la Weisz estan absolutament espectaculars en les seves sengles figures femenines poderoses en el patriarcal món del poder. Ho repetirem: estan absolutament espectaculars. Cadascuna en el seu estil, les tres resolen uns papers extrems amb una naturalitat que fa feredat, i deixen molt palès en cada escena que van gaudir de l'experiència com mai en les seves carreres.

Elles condueixen aquesta lluita de poder. Però compte!, de la mateixa manera que La favorita sembla un drama d'època i no ho és, també sembla una clàssica exposició de la confrontació sororicida que la societat patriarcal ens ha fet creure que és certa, però no ho és. Perquè per bé que és cert que la trama gira al voltant de tres dones que lluiten entre elles pel poder, que busquen el seu espai a costa de les altres, cal no oblidar un parell d'escenes capitals dins del film que Lanthimos col·loca com a balisa per a navegants perduts, tal és el cas de la llàgrima de la Abigail en destruir la carta que la Sarah, finalment, ha enviat a la reina Anna (sap que està destruint una amistat femenina, i li sap greu), o de la magnífica i punyent escena final en la que la reina, a contracor, vol demostrar el seu poder damunt l'Abigail (i les dues se n'adonen de quan lamentable és la seva situació). Les tres dones no busquen destruir-se mutuament perquè ho portin en el seu ADN sinó perquè han estat empeses a fer-ho per una organització del poder absolutament patriarcal.


Amb tot plegat, Lanthimos filma de manera exagerada (ulls de bou, panoràmiques, artificis diversos) per apropiar-se, un cop més, de l'espai (que bé que gestiona l'espai, el Lanthimos, com se'l fa seu, com el fa tangible, quan de Kubrick hi ha en ell!), un espai vast i inabastable, intricat, ple d'escletxes i passadissos secrets, en una analogia dels viaranys del poder, i de com tres dones són capaces, les tres, de moure-s'hi amb comoditat, a pesar de veure's abocades a un enfrontament sororicida. No és, per entendre'ns, el Lanthimos trencador i provocador de Canino, o el devastador de El sacrificio de un ciervo sagrado, però segueix sent un cineasta personalíssim capaç de refregar-li a la cara a l'espectador les misèries del món que ha contribuït a crear.

Cap comentari :