Finalització dels Seminaris sobre Sèries de Culte

Ja està, ja s'ha acabat. Ahir vam fer la tercera i última edició del Seminari sobre Sèries de Culte. Ha estat una experiència absolutament meravellosa, en tots els sentits.

Primer perquè la proposta del Joan de The Cine va suposar un repte, i els reptes sempre són positius.

Segon perquè el procés que vaig haver d'engegar per poder ser capaç d'afrontar un seminari de tres hores parlant de sèries va ser fascinant i molt enriquidor. Han estat moltes hores de visionats, de lectura, de reflexió, d'escriure, de preparar i planificar la pròpia sessió, etc. Fascinant i enriquidor perquè la quantitat de joies televisives que he pogut veure (i que, d'altra manera, no hagués vist mai) per primer cop o revisat després de molts anys ha estat enorme. Però també perquè llegir un munt de bibliografia sobre diferents aspectes de les sèries de televisió o parlar amb autèntics experts en el tema m'ha obert els ulls i m'ha descobert un món molt més profund i encisador a nivell narratiu i audiovisual del que sospitava.

Tercer perquè, a més, per acabar-ho d'adobar, hem tingut l'ocasió de compartir tot això amb un munt de gent. Des dels que es van prestar a fer de conillets d'índies en els primers assajos del seminari, aportant idees, feedback i suggerències imprescindibles, fins a tots i cadascun dels participants en les tres edicions, una gent que estima la ficció televisiva, que la coneix i la domina, que ho ha vist tot i que, de fet, podrien haver fet ells mateixos el seminari de tant que en saben. Compartir amb ells les tres hores del seminari però també les altres dues o tres hores que acabàvem estant en el bar amb una cervesa entre mig i continuant parlant de sèries més enllà de guions i d'aules, ha estat molt gratificant.

I quart perquè, donada la feina feta, la recerca i la quantitat de dades més o menys absurdes que he recopilat he decidit que la millor manera d'acabar una experiència com aquesta seria convertint-ho en un llibre. I així serà.
Encara està en les beceroles, però no hi ha dubte de que un dia o un altre, estarem en disposició de publicar un llibre sobre ficció televisiva que aglutini tot aquest coneixement adquirit així com la passió que en nosaltres ha despertat l'univers de les sèries que hem tingut ocasió de veure.

Mentrestant, però, gràcies. Gràcies a tots. A tots aquells que sempre ens vau donar suport, tan il·lusionats con nosaltres, tan apassionats com nosaltres. A tots aquells que ens heu ajudat, amb idees, opinions, crítiques i suggerències. Al Joan i a la Carme de The Cine per ser l'espurna i donar-nos l'espai i la confiança que altres no ens haguessin donat si els hi ho haguéssim demanat. I, per descomptat, als que han vingut als seminaris, als que han aguantat una mort per metrallament de sèries (300 en tres hores!), que han participat, opinat, recordat amb nosaltres tantes i tantes sèries mítiques que mereixen ser rescatades de l'oblit i que han destil·lat passió desmesurada per un format que portem arrapat al nostre ADN des que érem petits.

A tots, moltes gràcies, ens heu ajudat a convertir un repte en una experiència inoblidable.

Els 10 millors episodis de La Dimensió Desconeguda (The Twilight Zone)

Diversos dels seus 156 episodis figuren entre els 100 millors episodis de la història que va fer la TV Guide. La mateixa revista la va posar en 5è lloc en la llista de Millors sèries de la història. I el Gremi d'escriptors d'EE.UU. la va declarar la tercera sèrie millor escrita de la història (per darrera de Els Soprano i Seinfeld).
Però, ja sigui perquè és molt antiga o perquè té molts episodis, hi ha molta gent que no sap per on començar. Donat que no hi ha cap continuïtat entre els diferents capítols, començar pel primer pot ser un error. Quins són els millors capítols?
Doncs aquí us volem acostar la nostra selecció. Val a dir que ens hagués estat més fàcil fer una llista de 20 que una de 10, però si el que volem és facilitar-vos la feina està clar que ens n'havíem d'estar d'atabalar-vos amb massa episodis. En qualsevol cas, no ens n'estarem, això sí, de dir que el 90% dels capítols de La dimensió desconeguda són molt bons, realment molt bons i serà difícil que ensopegueu amb algun que no us agradi gens.

Aquí va doncs, el nostre Top 10 particular.

Aquesta llista ha estat elaborada en base tant a gustos personals de l’autor com llistes de fans de tot el món, buscant un equilibri personal que pugui ser útil al màxim nombre de futurs fans de La Dimensió Desconeguda.

Nightmare at 20.000 feet

Temporada 5, episodi 3

Constantment citat com a un dels millors en totes les llistes, aquest episodi és un còctel irresistible. La història ens mostra un pobre home que acaba de sortir d’un manicomi per culpa d’una crisi nerviosa arran d’un accident aeri. Per tornar a casa ha d’agafar un avió i, en el trajecte, li sembla veure un monstre al damunt d’una de les ales. L’angoixa del pobre home, que pateix fins als límits de la seva resistència, és mostrada de manera evolutiva i in crescendo. El guió és del Richard Matheson (mític autor de ciència ficció, autor d’obres mestres com Sóc llegenda), la direcció és del Richard Donner (Superman, Els Goonies, Arma Letal, Lady Halcón, La profecía, etc.) i el protagonista és el William Shatner (el Capità Kirk d’Star Trek), conformant un equip creatiu molt sòlid i eficaç.
En l’homenatge cinematogràfic que es va perpetrar als 80, aquest va ser un dels episodis escollits per ser víctima d’un remake, amb direcció del George Miller (Mad Max) i interpretació del John Lithgow.

Time enough, at last

Temporada 1, episodi 8

El Henry Bemis és un empleat d’un banc. Porta una vida molt ordinària tant a la feina, on el seu cap s’aprofita d’ell i el fa treballar sense descans, com a casa, on la seva dona el maltracta psicològicament. El seu únic refugi són els llibres. El Henry és un lector insaciable, no pararia mai. Però la feina i la seva dona sempre li ho impedeixen, li falta temps. Tot canvia un dia quan, estant a la càmera cuirassada del banc, sent un soroll molt fort: ha esclatat una bomba nuclear.
La necessitat de fugir de les vides monòtones i l’implacable destí es posen en solfa en aquest brillant episodi. El Burgess Meredith està immens i el final de l’episodi, com passa sovint amb aquesta sèrie, és molt difícil d’oblidar.

Eye of the beholder

Temporada 2, episodi 6
Probablement l’episodi amb més vots per figurar al capdavant de qualsevol llista. Una dona està internada en un hospital amb la cara totalment embenada. Sempre ha estat un monstre i ara els doctors intenten aconseguir que tingui un aspecte més “normal” per tal de que es pugui integrar en la societat. La pacient parla amb les infermeres, amb els doctors, ningú no està segur del resultat. Es parla de les conseqüències, de les possibles sortides. No pinta bé.
Brillant metàfora de les aparences i d’aquell pensament grec al que fa al•lusió el títol pel qual la bellesa està sempre en el ull del que mira.

The monsters are due on Maple Street

Temporada 1, episodi 22
I si hi hagués un extraterrestre camuflat d’humà entre nosaltres? Això és el que no poden parar de pensar els habitants del carrer Maple quan, un matí qualsevol, una llum poderosa solca el cel. Tothom ho veu. Els aparells deixen de funcionar. La gent es reuneix i comença a discutir què fer quan un marrec els posa la por al cos explicant-los que acaba de llegir un còmic en el que passa justament això, i que són els extraterrestres que venen a envair-nos. Ja força suggestionats, quan el cotxe d’un dels veïns es posa en marxa sol tothom comença a sospitar de que hi ha extraterrestres camuflats com a humans. I tots comencen a desconfiar els uns dels altres.
El Rod Serling deia que “un marcià pot dir coses a la TV que un humà no podria”. Així aprofitava les metàfores de ciència ficció per carregar contra la societat moderna, l’aïllament i les polítiques basades en la por de l’enemic.

To serve man

Temporada 3, episodi 24
Una delegació extraterrestre (Kanamites, per ser més precisos) arriba a la terra i el seu emissari contacta amb les autoritats assegurant-los que venen en son de pau i amb ganes d’ajudar a l’humanitat a donar un pas definitiu cap a l’evolució. Com a mostra de bona voluntat, els Kanamites comparteixen la seva tecnologia per curar la fam, abaratir l’energia, etc. El portanveu Kanamita s’oblida un llibre escrit en la seva llengua natal i un grup de criptògrafs s’afanya a traduir-lo, descobrint, per a tranquil•litat de tothom, que el títol del llibre és “Per servir l’home”.
Poc més s’ha d’explicar de la trama d’aquest mític episodi que ha quedat com a un dels més populars degut al gir final, tot i que la trama, en realitat, estigui plena de falsedats i incorreccions.

It’s a good life

Temporada 3, episodi 8
L’Anthony Fremont és un monstre. Té sis anys, té molt mala llet i, ah!, té poders. Llegeix la ment dels qui té al voltant. I si no li agrada el que pensen... doncs els transforma en gossos, o porcs... o els mata. Així, el petit Anthony té absolutament terroritzat a tot el seu poble. Els seus pares, la seva àvia, els seus veïns, ningú gosa portar-li la contrària. Ningú? Segur?
El patiment de viure atemorit, de pensar lliurement, de parlar obertament. Un cop més el Rod Serling (aquí basant-se en un relat breu del Jerome Bixby), torna a llençar dards enverinats contra el totalitarisme i el pensament únic.
Tots els episodis de La dimensió desconeguda son inoblidables per algun motiu: en aquest cas, et serà impossible oblidar la mirada de l’Anthony.

Walking distance

Temporada 1, episodi 5
Un estressat executiu d’una empresa de publicitat de Nova York fuig amb el seu cotxe fora de la ciutat. En la benzinera on s’atura li diuen que trigaran un parell d’hores en revisar l’oli i posar el cotxe a punt i ell, adonant-se de que està tan sols a un parell de quilòmetres del poble on va créixer, aprofita per anar a donar-hi un tomb i recordar els vells temps. Quan hi arriba, però, tot és exactament igual a quan ell era nen.Exactament igual.
El Rod Serling sempre va voler desmarcar-se de la puresa de la ciència ficció d’extraterrestres i naus que solquen l’espai. Des d’un bon principi ja ho va aconseguir amb episodis tan magistrals com aquest en el que el viatge en el temps es fa servir com a metàfora de la pèrdua de la innocència.

Five characters in search of an exit

Temporada 3, episodi 14
Un militar, un pallasso, una ballarina, un vagabund i un gaiter escocès es troben en un espai tancat, sense portes ni finestres, tan sols amb un forat al sostre. Qui són? Per què són allà? Com hi han arribat? Qui els hi ha posat? Per què ja no tenen gana ni set?
Mític episodi que va servir d’inspiració al Vincenzo Natali per fer Cube i que en el seu títol barreja dues referències literàries de primer ordre: Cinc personatges a la recerca d’un autor de Pirandello i Sense sortida de Jean-Paul Sartre. Un cop més, La Dimensió Desconeguda ficant el dit a la nafra sobre la nostra identitat. Som el que som o som el que fem?

Obsolete man

Temporada 2, episodi 29
“Senyor Wordsworth, compareix davant d’aquest tribunal acusat d’obsolescència. A què es dedica, senyor Wordsworth?”. I el pobre senyor Wordsworth (Burgess Meredith) contesta: “Sóc bibliotecari”. Així s’inicia una paràbola futurista realment colpidora al voltant de l’evolució i del progrés que, en realitat, amaga fins i tot alguna cosa més.

Will the real martian please stand up?

Temporada 2, episodi 28
Els habitants d’una remota zona de muntanya denuncien a la policia que han vist un platet volador estavellar-se en un llac de la zona. Dos policies acudeixen al lloc i descobreixen unes petjades que duen a un bar on un grup de viatgers que anava en un autobús esperen que passi una terrible tempesta de neu que els ha deixat incomunicats. El conductor de l’autobús, però compta una persona de més entre els seus passatgers. Qui és l'alienígena?
Brillant episodi al voltant del típic “talp” amagat entre una multitud que ha de ser descobert, amb un dels finals més memorables de tota la sèrie.

Les pelis favorites de cada estat dels EE.UU.

La bona amiga Raquel Ortega va pensar immediatament en nosaltres quan va veure aquest mapa dels EE.UU. al damunt del qual figuraven les pel·lícules amb millors valoracions a la IMDB per cada estat.

Tal com indica la pròpia imatge, moltes de les pel·lícules més valorades en cada estat coincideixen amb la localització del rodatge, per allò de la proximitat.
Però tot i així no deixar de fer-nos pensar en com ens influencia la nostra ubicació geogràfica en el món a l'hora de gaudir d'una pel·lícula. Qui sap, probablement no li agradi el mateix tipus de cinema a algú que viu en una gran ciutat que a algú que viu en un poble. O si vius més al nord o més al sud (o més a l'est o a l'oest). O si vius en una capital o no.

Deu ser allò de que el cinema és un art universal, no?

Per si voleu saber a quin estat correspon cada peli, aquí teniu un mapa "normalet":

Starevich, Svankmajer i els germans Quay en una exposició al CCCB

Tres grans, tres enormes cineastes que sempre han fet cinema a contrapèl, es reuniran a partir del 26 de març al CCCB. El Ladislas Starevich, el Jan Svankmajer i els germans Quay seran el centre d'una exposició anomenada Metamorfosi en la que es revisaran les fantàstiques obres d'aquests quatre genis del cinema.

El Ladislas Starevich va ser el pioner de l'stop-motion, molt abans que arribessin cracks com el Ray Harryhausen. No va començar sent cineasta, sinó que fou el seu càrrec de director del Museu d'Art Natural de Kovno, a Lituania, el que el va acostar als que haurien de ser els actors principals de les seves pel·lícules: els insectes. Mitjançant la tècnica de l'animació i els cossos dels insectes morts que ell convertia en marionetes a base de cera i fil ferro (sí, així de creepy era el Ladislas) acabava duent a terme el que eren els primers exemples d'animació en la Rússia de principis de segle.
A partir d'aquesta etapa i desplaçat a França per poder mantenir la seva independència creativa, va filmar una bona colla de pel·lícules animades, algunes fins i tot amb missatge polític, com Les grenouilles demandent un Roi, a partir del text de La Fontaine.
Fascinant i pioner, Starevich segueix sent un dels pilars del cinema i un autor màgic i estrany que captiva encara avui en dia amb les seves obres.



El Jan Svankmajer és un dels més grans de l'animació de tots els temps. La seva obra és molt extensa i igualment densa, combinant peces curtes i fascinants amb llargmetratges mítics.El Terry Gilliam l'ha citat en diverses ocasions com a inspiració personal, doncs el seu univers a mig cavall entre l'onirisme i el surrealisme és d'una riquesa extrema i fascinant.
A l'igual que l'Starevich, Svankmajer va emprar fonamentalment la tècnica de l'stop-motion per crear mons impossibles, com el de l'Alicia o el de Faust, en un torrent desbordant de creativitat i llibertat formal i temàtica.
Un absolut geni que encara continua en actiu (i que serà present a en l'inauguració de l'exposició del CCCB) i que ha deixat algunes de les imatges més originals i simbòliques de tota la història del cinema.



Els germans Quay, per últim,són el que no hi ha. Els dos germans bessons d'origen nord-americà han dibuixat, a través dels seus curts i llargmetratges uns mons onírics i pertorbats, com el de l'Institut Benjamenta, un institut per aprendre a ser servent en el qual es fan servir els mètodes més humiliants possibles. Utilitzant sempre l'stop-motion i deutors i fanàtics de l'obra de l'Svankmajer, els germans Quay són una rara avis en el cinema contemporani, uns creadors absolutament fora de la indústria tradicional que dibuixen realitats estranyes i pertorbadores que es fan difícils d'oblidar després del seu visionat. També seran presents en l'inauguració l'exposició.



En definitiva, aquesta serà una ocasió mítica per veure els treballs de quatre monstres (literals) del cinema, per descobrir mons malsans i malaltissos, per viure experiències audiovisuals extremes en una exposició que, només per portar el segell del CCCB ja promet ser tota una vivència inoblidable. Consulteu tota la informació sobre l'exposició aquí.

Hit & Miss (2012) - Paul Abbot (creador)

Notable sorpresa la que ens ha donat aquest drama-thriller al voltant d'una assassina a sou transsexual que busca guanyar diners per poder-se fer l'operació de canvi de sexe. El títol de la sèrie juga, precisament, amb la paraula Hitman (traducció literal: assassí a sou) però canviant-hi el final per acomodar-hi la part femenina del personatge.

La Chloë Sevigny es fica en el paper de l'assassina amb la seva habitual fredor que, en aquest cas, reforça un personatge ambigu i que es troba en un encreuament de camins complicat. I tot perquè, de cop i volta, descobreix que té un fill de l'època en la que encara era un home. El nano en qüestió, que ha crescut sense pare, però també sense mare, ara viu com un desarrapat en una casa a les afores de la ciutat, amb una colla de germans que (tal com si es tractés de Shameless, una altra sèrie creada pel Paul Abbot) cuiden els uns dels altres (amb poca fortuna).

Molt directa, colpidora, dramàtica, rodada en un enginyós estil pseudo-indie (la presència de la Chloë Sevigny, musa del cinema indie confirma les intencions) i plena de grans moments, Hit & Miss ofereix molt més del que un plantejament tan particular semblava prometre. Per acabar d'adobar el còctel lleugerament indie, la banda sonora, repleta de temes particularment ben seleccionats (Morrissey, PJ Harvey, Micah P. Hinson, Joy Division, Feist) s'arrapa a les imatges (o és a l'inrevés?) i deixa moments estètics molt brillants i duradors.


El Paul Abbot, creador de la sèrie, és un reputat guionista i productor, guardonat amb diversos premis pels seus diversos treballs per a la BBC, i desplega aquí tot el seu talent, oferint una sèrie força impecable i molt fora del que és habitual, tal com havia fet amb Shameless.


Enginyosa, formalment bellíssima, dramàticament molt encertada i font d'entreteniment assegurat durant els sis capítols dels que està formada. No se n'espera continuació (això la deixa en estatus de minisèrie) però l'èxit de públic i de crítica fa pensar que pot no estar lluny una segona temporada.

Actors i actrius en bicicleta

Si és que som el que no hi ha. Surt una mica el sol en ple mes de Març i ens llencem al carrer, a les terrasses de bars dubtosos, a les platges (encara amb samarreta posada). I és que no ens en sabem estar. Ens treuen el sol durant un mes i ja parem bojos. Necessitem la llum que genera (com la de les pantalles de cinema, que també les necessitem sovint) i no dubtem ni un moment en agafar la bicicleta i sortir a donar-hi voltes com si ja fos ple estiu.

I -què voleu que us digui, fem ben fet. Al cap i a la fi, no som els únics. Aquí tenim uns amics molt amants de les dues rodes. Serà que estem fets de la mateixa pasta.
 

Humphrey Bogart, temptant (com sempre) el perill amb una mà a la butxaca

Liza Minelli i Michael York, volent fer massa coses alhora

Katharine Hepburn, en plan Indurain

Katharine Hepburn, aquí ja més "de passeig"

Frank Sinatra, elegant fins i tot damunt la bici

L'altra Hepburn, l'Audrey, ben acompanyada

 

Brigitte Bardot, tota estiuenca, ella

Richard Burton, com un pinzell damunt la bici

Sean Connery, estirant les cames en el descans d'un rodatge

Steve McQueen, substituint les motos per les bicis

Robert Downey, Jr. fent... bé, fent el Robert Downey, Jr.

Els 'Twinkies', els pastissets que surten a les pel·lícules

Què és un Twinkie? Doncs és un pastisset. Aquí a Espanya, durant molts anys, se'n venien uns de molt semblants anomenats "Bucaneros". Avui en dia n'hi ha uns de molt similars anomenats "Círculo rojo".
Doncs aixo són els Twinkies. Tota una icona de la cultura gastronòmica nord-americana. I com a bona icona, recollida pel cinema en innombrables ocasions.


La mort del Harold Ramis ara fa tot just uns dies ens va fer recordar la importància dels Twinkies en moltes pel·lícules. Així que aquí teniu el nostre homenatge a aquest enorme actor secundari (el Twinki, no el Ramis), aquest especialista d'escenes arriscades a la que qualsevol director recorre quan fa falta que la pel·lícula agafi embranzida. Senyores i senyors, amb tots vostès: el Twinkie.


1. Els caça-fantasmes (Ghostbusters, 1984, Ivan Reitman)
Se li podria haver acudit al Punset. "El universo es como un twinkie", diria el divulgador amb veueta arrossegada i deix català. Però no, se li va avançar el Harold Ramis. I és que la ciència s'ha de fer propera a base d'exemples que permetin a un nen entendre l'univers. I de quina millor manera es pot explicar l'activitat ectoplàsmica de Nova York si no és comparant-ho amb un Twinkie?


2. Benny & Joon (1993, Jeremiah Chechick)
El Johnny Depp es va guanyar el cor de tothom en aquest gens subtil homenatge al "ball gastronòmic" del Charles Chaplin a La quimera de l'or (Gold rush, 1925, Charles Chaplin). Home, no ho fa com el mestre, però no se li pot negar certa gràcia.


3. Zombieland (2009, Ruben Fleischer)
En un món assolat pels zombies, el que més preocupa al Woody Harrelson és que els Twinkies acabin caducant, en una perfecta metàfora (és broma) de la decadència de la civilització. I, és clar, els donava l'excusa perfecta per haver d'anar a un supermercat.


4. La jungla de cristal (Die hard, 1988, John McTiernan)
El policia que es fa colega del John McLane és molt fan dels Twinkies. Se'n compra un cabàs al supermercat i, posteriorment, és interromput vàries vegades pel McLane quan està a punt de menjar-se'n un. Dieta sana, dieta equilibrada, la d'aquest policia de Nova York.

5. Wall-E (2008, Andrew Stanton)
La panerola amiga del Wall-E sembla molt enganxada als Twinkies, fins i tot si està caducat (perquè haurà caducat, no?).


6. El gegant de ferro (The iron giant, 1999, Brad Bird)
Ja són prou llardosos els Twinkies de per sí com per anar-los farcint de nata!


7. El caçador (Deer hunter, 1978, Michael Cimino)
Twinkies amb mostassa?!?! Puagh!
(No podem incrustar l'escena, però la podeu veure aquí.

8. Grease (1978, Randall Kleiser)

Festa de pijamas amb la Sandy, la Rizzo i totes les colegues. Treuen una mica de vi i, per acompanyar? Res millor que uns Twinkies!


Què, us ha entrat gana, eh? Doncs recordeu que els Twinkies estan molt barats al supermercat hem de dur una dieta equilibrada i fer molt d'exercici.

Trivial: Actrius irreconeixibles #11

Dos mesos. Dos mesos sense un trivial d'irreconeixibles! Això no pot ser. Posem-hi remei ara mateix!

Quines actrius s'amaguen darrera d'aquestes sessions fotogràfiques tan particulars? Respostes als comentaris!

La Kate Winslet també canta (i com canta!)

Doncs només ens faltava això: que la Kate Winslet cantés bé. Ara sí que els fans ja no se'n podran estar.

Anem a pams. No és que la Winslet, com altres actors i actrius (Juliette Lewis, Jennifer Love Hewitt, William Shatner, etc.) s'hagi volgut treure l'espina de gravar un disc i iniciar una carrera comercial paral·lela a la seva trajactòria cinematogràfica. La Winslet es va posar a cantar per encàrrec, arran d'una pel·lícula de dibuixos animats en la que posava la veu a la protagonista.

La pel·lícula en qüestió és Cuento de Navidad de Charles Dickens (Christmas Carol: the movie, 2001) que va dirigir el Jimmy T. Murakami, director d'altres cintes d'animació com Cuando el viento sopla (When the wind blows, 1986) i que va morir justament ara fa uns dies. Alguns actors i actrius de renom doblaven els personatges: Simon Callow, Nicholas Cage, Michael Gambon, Rhys Ifans. I també la Kate Winslet.

I així de bé cantava la Winslet el tema "What if", escrita per l'Steve Mac i el Wayne Hector.



Au, va, ara ja us podeu fer (encara més) fans de la Kate Winslet.

Nurse Jackie (2008) - Liz Brixius i Linda Wallem

Esplèndida dramèdia (què lleig que sona aquest terme!) aquesta Nurse Jackie que gira al voltant d'una infermera d'un hospital de New York amb problemes per manegar-se amb tots els fronts oberts que té a la seva vida. És mare de dues filles, muller d'un barman i treballa jornades extenuants a l'hospital. La pressió la pot i les drogues (que té molt a l'abast per treballar en un hospital) semblen l'única manera de tirar endavant.

Nurse Jackie és un producte diferent. I ho és, primer de tot, perquè, tot i ser una sèrie "de metges", en realitat els metges no són importants, sinó que ho són les infermeres (i els infermers). Per primer cop en la història de la televisió, una sèrie baixa l'escalafó jeràrquic d'un hospital per centrar-se en qui fa la feina bruta, en qui té cura dels pacients quan els metges han donat el diagnòstic i se n'han anat a jugar al golf, en qui no té cap problema en saltar-se les normes per afavorir un pacient. És, per dir-ho així, la vessant més humana de l'hospital.
Ei, però que també hi ha metges, eh! El que passa és que no serien res sense la Jackie, sense les infermeres. Son metges (i metgesses) especialets, particulars, amb algunes mancances importants. Per això està la Jackie, per completar-los.
I així, al voltant d'un personatge fantàstic com el de la Jackie (amb la cara de l'Edie Falco, senyora Soprano) s'hi embarquen diferents personatges memorables com la Zoey (impressionant, multipremiada Merrit Wever), una jove infermera que acaba d'entrar i que idolatra a la Jackie, l'Eddie, encarregat de les medecines a l'hospital i dealer de la Jackie, la Gloria Akalitus, gerent de l'hospital, etc. Tots ells dibuixats amb precisió i cura, amb profunditat i complexitat.

Guions equilibradíssims, amb una capacitat de generar trames interessants aparentment inacabable, utilitzant els casos mèdics com a metàfores d'alguna d'aquestes trames i amb un plantell d'actors absolutament brillant, Nurse Jackie, que ara prepara la sisena temporada a Showtime, és una joia amagada, una delícia de mitja hora que no podràs parar de veure.