Foto: Albert Bertrán

Un èxit, això és el que està sent aquesta exposició sobre Kubrick al CCCB. Un autèntic i absolut èxit de públic. Fa molt goig comprovar com enormes masses de gent s'acumulen a la cua primer i a les diverses cambres després a l'espera de (re)descobrir el geni cinematogràfic. Gent, a més, ben diversa, en edat i grau de cinefília, la qual cosa encara té més mèrit.

Perquè, deixem-ho clar, qualsevol esforç per acostar un geni artístic a un bon gruix de la població és una bona idea. Res d'elitismes, que allò de l'alta i baixa cultura està superat des de ja fa una bona pila d'anys. Tota la cultura, TOTA, és popular, i quan més ho sigui més acabarà formant part del nostre ADN com a humanitat. Tant se val si la major part dels visitants de l'exposició no havien vist moltes de les seves pel·lícules. Tant se val si no coneixien els detalls de tal o qual producció. O si mai s'havien assabentat de les particularitats d'un personatge com el Kubrick. Tant. Se. Val.

Foto: El Temps

El que importa és que una munió de gent vol acostar-se a una figura que, certament, té una aura artística, com d'alta cultura, però la iconografia del qual s'ha escolat al llarg dels anys en el nostre retinari. Qui no reconeix l'os de 2001, els crits del Sergent Hartman, el Moloko Velocet o les mascarades d'Eyes wide shut? Tothom les coneix. Perquè Kubrick és història del cinema, i la història del cinema és, ho volguem o no, la que —en connivència amb la televisió— ha forjat el nostre imaginari col·lectiu de la mateixa manera que les arts pictòriques ho feren en segles anteriors.

I és veritat que no és l'exposició que a qui us escriu li hagués agradat veure sobre Kubrick. Em confesso kubrickista fins la medul·la (us recordo que 2001 és la meva pel·lícula favorita de tots els temps) i, sense ser-ne pas cap erudit, conec totes les seves pel·lícules i he llegit alguns llibres sobre el director, exactament com li deu passar a força gent que s'atansarà a l'exposició. Per a tots nosaltres, coneixedors de Kubrick, l'exposició ens aportarà poca cosa més que algun detall biogràfic que se'ns havia escapat, regalar-se una estona veient guions, anotacions, plans de producció i vestits i, això sí, la possibilitat d'estar dues o tres hores revisant Kubrick, que sempre és un exercici grat.

Foto: Albert Bertrán

Però l'exposició està pensada per a la descoberta del geni. Organitzada cronològicament i encapsulant les sales per pel·lícules (i no transversalment per temàtiques, per exemple), el discurs és periodístic, pla i didàctic. És una exposició que fa baixar dels núvols el mite de Kubrick per fer-lo abastable a qui mai s'hi ha atrevit a atansar, una guia per endinsar-se en l'univers del director i convidar a veure les pel·lícules sent conscient de la importància que totes han tingut en la història del cinema.

Però qui us escriu ha trobat a faltar, i molt, aquell discurs expositiu que, fa molts anys, distingia al CCCB dels demés museus. Aquell que proposava un acostament immersiu, amb una "escenografia" aclaparadora i fascinant, on el discurs no estava només escrit a les parets sinó en la mateixa instal·lació, en la mateixa posada en escena. Tan sols l'espai dedicat a Napoleó, amb la sala/biblioteca, s'acosta a aquesta sensació, en contrast amb la resta de sales, perfectament museístiques, amb una distribució força anodina dels elements expositius. És una exposició més de cap que de cor, més periodística que emocional (i emocionant).

Foto: Pep Dalmau

Però, en tot cas, el propòsit de l'exposició és ja no només perfectament vàlid sinó útil, molt útil, doncs Kubrick mereix ser apreciat per tantes més retines com sigui possible, acostat, facilitat, entregat a tothom doncs el seu és un art que ja ens defineix com a espècie i que, alhora, ens orienta de cara al futur.

L'exposició es podrà visitar fins al 31 de Març del 2019.

Tres grans, tres enormes cineastes que sempre han fet cinema a contrapèl, es reuniran a partir del 26 de març al CCCB. El Ladislas Starevich, el Jan Svankmajer i els germans Quay seran el centre d'una exposició anomenada Metamorfosi en la que es revisaran les fantàstiques obres d'aquests quatre genis del cinema.

El Ladislas Starevich va ser el pioner de l'stop-motion, molt abans que arribessin cracks com el Ray Harryhausen. No va començar sent cineasta, sinó que fou el seu càrrec de director del Museu d'Art Natural de Kovno, a Lituania, el que el va acostar als que haurien de ser els actors principals de les seves pel·lícules: els insectes. Mitjançant la tècnica de l'animació i els cossos dels insectes morts que ell convertia en marionetes a base de cera i fil ferro (sí, així de creepy era el Ladislas) acabava duent a terme el que eren els primers exemples d'animació en la Rússia de principis de segle.
A partir d'aquesta etapa i desplaçat a França per poder mantenir la seva independència creativa, va filmar una bona colla de pel·lícules animades, algunes fins i tot amb missatge polític, com Les grenouilles demandent un Roi, a partir del text de La Fontaine.
Fascinant i pioner, Starevich segueix sent un dels pilars del cinema i un autor màgic i estrany que captiva encara avui en dia amb les seves obres.



El Jan Svankmajer és un dels més grans de l'animació de tots els temps. La seva obra és molt extensa i igualment densa, combinant peces curtes i fascinants amb llargmetratges mítics.El Terry Gilliam l'ha citat en diverses ocasions com a inspiració personal, doncs el seu univers a mig cavall entre l'onirisme i el surrealisme és d'una riquesa extrema i fascinant.
A l'igual que l'Starevich, Svankmajer va emprar fonamentalment la tècnica de l'stop-motion per crear mons impossibles, com el de l'Alicia o el de Faust, en un torrent desbordant de creativitat i llibertat formal i temàtica.
Un absolut geni que encara continua en actiu (i que serà present a en l'inauguració de l'exposició del CCCB) i que ha deixat algunes de les imatges més originals i simbòliques de tota la història del cinema.



Els germans Quay, per últim,són el que no hi ha. Els dos germans bessons d'origen nord-americà han dibuixat, a través dels seus curts i llargmetratges uns mons onírics i pertorbats, com el de l'Institut Benjamenta, un institut per aprendre a ser servent en el qual es fan servir els mètodes més humiliants possibles. Utilitzant sempre l'stop-motion i deutors i fanàtics de l'obra de l'Svankmajer, els germans Quay són una rara avis en el cinema contemporani, uns creadors absolutament fora de la indústria tradicional que dibuixen realitats estranyes i pertorbadores que es fan difícils d'oblidar després del seu visionat. També seran presents en l'inauguració l'exposició.



En definitiva, aquesta serà una ocasió mítica per veure els treballs de quatre monstres (literals) del cinema, per descobrir mons malsans i malaltissos, per viure experiències audiovisuals extremes en una exposició que, només per portar el segell del CCCB ja promet ser tota una vivència inoblidable. Consulteu tota la informació sobre l'exposició aquí.