El Lobo de Wall Street (The Wolf of Wall Street, 2013) - Martin Scorsese. Des del Japó
Avui us portem el post d'una bona amiga que està passant uns dies al Japó i ens ha fet arribar les seves impressions després d'haver vist El Llop de Wall Street a un cine de Kyoto.
L'autora del post, l'Anna Danes és una amiga especial, viatjera, cinèfila, emprenedora i una persona amb molta curiositat pel que l'envolta. Aquestes qualitats l'han fet voltar pel món sempre disposada a apropar-se a la gent i conèixer de primera mà el que és viure a diverses parts del món.
Com hem dit, aquests dies tenim l'Anna al Japó i ens ha fet un super-regal: la seva descripció del que és veure una peli a un cine japonès: llegiu-la perquè no té desperdici!
Anar al cine al Japó o com compartir un Home Cinema amb 300 persones
Filmoteca de l’Av. Sarrià. Finals de Juliol. Fa una calor tremenda a fora i a dins. L’aire condicionat no funciona. L’empleat moreno arrissat s’excusa: l’aire no funciona ni funcionarà. S’apaguen els llums, comença La finestra indiscreta. Crèdits, panoràmica del pati del darrere i primeríssim primer pla del front de James Steward suant. Tothom riu.
La pel.lícula ha pres una dimensió nova. S’ha creat una connexió directa entre la situació del protagonista i la nostra, i tots hi hem estat d’acord. Ara comença la pel.lícula en uns termes nous. Per això ens agrada anar al cine, no ? Sí, la pantalla és gegant, el so excel.lent, el seient només accepta una posició, ens podem abstraure completament i gaudir de la pel.lícula però i aquesta nova dimensió que pren la pel.lícula quan la veus amb altra gent? Anar al cine és una experiència de grup, una experiència compartida. De vegades compartida amb indesitjables monstres de menjar crispetes sorollosament, de vegades compartida amb parelles que parlen com si estiguessin al sofà de casa, de vegades compartida amb gent que passa por amb nosaltres o que s’eixuga els mocs després d’una gran plorera; però sempre és una experiència de grup i aquesta és una de les raons per les quals m’agrada anar al cine.
Ara estic al Japó i evidentment toca anar al cine. The Wolf of Wall Street, el primer diumenge després de l’estrena.
El hall del multicines més cèntric de Kyoto a tope. Pujo al tercer pis, els treballadors estàn netejant la sala, treuen tota la brossa, despleguen una taula, hi posen unes estovalles i comencen a separar el plàstic, el cartró i les restes de menjar i beure. Acaben, pleguen les estovalles i comencem a entrar. Seients numerats, el cine està a petar. Uns quants anuncis, tràilers i comença la pel.lícula.
CONTÉ SPOILERS- The Wolf of Wall Street no et deixa indiferent i tot i que hagis vist el tràiler els moments més impactants es van descobrint a mesura que vas entrant a dins la pel.lícula: un aterrissatge d’helicòpter diferent, l’eufòria de prendre drogues per primera vegada, un convidat es comença a tocar l’entrecuix al mig d’una festa, el protagonista ens mostra una doble realitat,… la pel.lícula té molts moments sorprenents que em demanaven riallades sonores o de fer un “oh, no!” o simplement de moure’t inquiet dins la butaca. Bé, pels mediterranis potser sí, però al Japó no.
Quan vaig llençar la primera riallada i vaig veure que ningú més reia, ho vaig començar a entendre. Però la pel.lícula m’estirava i jo no em podía contenir, vaig tornar a llançar un bon riure però estava sola. Que dormien? No, actuen així al cine. En un pel.lícula tant excèntrica i sorprenent com The Wolf of Wall Street, ningú va dir ni piu, ningú es va moure, ningú va sospirar, tots quiets. Algú va menjar crispetes, ho sé perquè els vaig veure entrar amb les capses plenes i sortir amb les capses buides però no vaig sentir a ningú menjar-se-les… La sala va estar en total silenci (bé, a part de les meves dues primeres riallades i algun altre soroll que vaig fer) i així és com els hi agrada a ells, cosa que em sembla molt curiosa perquè anul.len totalment l’experiència compartida però tampoc li veig res de dolent a pagar 13€ (!) per tenir el teu Home Cinema personal sense que absolutament ningú t’estiri de la ficció... En un país petit i superpoblat es porta el Home Cinema compartit.
Ni millor ni pitjor, l’experiència d’anar al cine al Japó és simplement diferent!
Anna Danes (Febrer de 2014)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
2 comentaris :
Si el Phenomena es fes al Japó, jo aniria al Phenomena. ;-)
HAHAHA!!!! Ben vist, John! I nosaltres t'hi acompanyaríem! XDDD
Publica un comentari a l'entrada