Famosos llegint (I)

Les vacances se'ns tiren a sobre i és un bon moment per devorar llibres, amb el temps de què disposem. A l'Última projecció, perquè ens dóna la gana sempre fidels a la nostra vocació de servei públic, volem fomentar la lectura des del nostre humil racó digital. I per fer-ho ens valdrem dels actors i actrius famosos que sovint pul·lulen pel nostre blog, que ells també llegeixen, i no només guions.

Esperant que us inspirin i us facin venir ganes de llegir, aquí teniu els nostres lectors cinematogràfics.

Aquí, amics, s'estava gestant una gran pel·lícula

"Marylin, 'carinyo', agafa aquest llibre tan gruixut i obre'l per l'última pàgina..."

Així de natural llegia sempre l'Audrey

El Gregory Peck li està donant moltes voltes

Posats a que et llegeixi algú, que sigui l'Alain Delon, deu pensar la Romy Schneider

El Jess Franco i la Lina Romay ho estan flipant amb aquesta revista

Expediente Warren: The Conjuring (The Conjuring, 2013) - James Wan

La qualitat de les pel·lícules del gènere de terror podria ben bé mesurar-se amb un barem que comptés la quantitat d'hores de son que et treuen, just la nit després d'haver-les vist. Si les famoses estrelletes i qualificacions dels crítics es canviessin per aquesta nova unitat de mesura, The Conjuring seria una obra mestra del gènere.

I és que les pel·lícules de terror acostumen a jutjar-se més en un grau d'eficàcia que no pas de qualitat fílmica. Ningú no gosaria dir que The Conjuring és una obra mestra del cinema, però és indubtable que assoleix sobradament els seus "objectius cinematogràfics": fer-te passar una mala estona a base d'ensurts constants, fer-te venir aquell riure incontrolat i tremolós un cop passa't l'ensurt, i fer-te mirar cada racó de casa teva, aquella mateixa nit, d'una manera diferent.

The Conjuring juga les cartes de Insidious (del mateix director, James Wan, artífex de la nissaga Saw), de la magnífica El último escalón (Stir of echoes, 1999, David Koepp), i de tota la llarga ristra de pel·lícules basades en cases encantades, des de La mansión de los horrores (House on the haunted hill, 1959, William Castle) fins a Poltergeist (1982, Tobe Hooper). Estructura lineal calcada (1er, primeres contactes amb l'invasor, 2on, crescendo del contacte que porta a buscar ajut, 3er, primers enfrontaments cara a cara amb l'invasor, 4rt crescendo i lluita final), ensurts sobtats i remarcats amb efectes de so, suggerència d'ensurts que no arriben, objectes que acumulen o canalitzen l'invasor, ninots lletjos a matar (que ningú amb dos dits de front tindria a casa més de dos segons), balancins, altells, soterranis, llacs, arbres... (segueixo?).

Però és clar i evident que en James Wan sap jugar bé les cartes. Wan no deixa mai que la tensió decaigui, el seu pols és ferm i contundent, els ensurts funcionen (i molt, i massa), i l'acumulació d'efectismes està prou ben dosificada com per no caure en l'absurd. Compta, a més, amb una basa amb la que molts altres directors del gènere no solen comptar: un ventall d'actors i actrius molt estimables. Des de la sempre efectiva Vera Farmiga fins a la recuperació d'una versàtil Lily Taylor, però també amb un Patrick Wilson tan encertat i mesurat com sempre, el treball dels actors suporta l'irrealitat de la trama i enganxa a l'espectador que, probablement, sigui capaç d'empatitzar amb els problemes familiars de tots ells (i això, empatitzar, no és que es doni massa en pel·lícules de terror).

Directa, punyent, sòlida i molt tensa, The Conjuring és un fantàstic exercici de terror modern. No té més, només faltaria, però s'hi deixa la pell en treure'ns la son. Se suposa que li haurem d'agrair.

Categories d'spoilers

Dir que a un no li agraden els spoilers és com no dir res. A ningú li agraden. Però el que hem descobert amb aquests anys que portem fent el blog amb vosaltres, és que que cadascú té el seu nivell d'spoiler.Vull dir que el que per a un és un spoiler per un altre no és més que una dada insignificant de la pel·lícula.

Així que ens hem proposat de definir i classificar clarament el que significa per nosaltres un spoiler.

Spoiler final (o "spoiler de jutjat de guàrdia"): Revelar algun aspecte relacionat amb com acaba la peli és motiu d'enemistat, d'unfollow o de crim passional (vull dir que el crim s'executa amb passió, amb ganes, com si diguéssim). T'estronca tota la peli, te la fa veure desencisat, ja saps que els protagonistes estan predeterminats a un final concret, no ténen elecció i, per tant, la pel·lícula perd la gràcia.

Spoiler final misteriós (o "spoiler de gir final"): Compte que d'aquests n'hi han molts. I els que els cometen es pensen que no estan fent un spoiler. Són aquells que van, més o menys, així: "... i el final és sorprenent", o "... ui... i ja veuràs al final!". Ambdues formes han de ser, forçosament, considerades spoilers. Tot i no saber què passarà, et passes tota la pel·lícula fent elucubracions i teories sobre quin pot ser el gir final. Quan aquest arriba, o bé ja se t'havia passat pel cap (amb el desencís que això comporta) o bé ja estàs tan cansat de fer teories que tampoc no et sorprèn (doncs has arribat a la conclusió que, al cap i a la fi, qualsevol final és possible).

Spoiler central (o "spoiler esguerra-trames"): No és, molt sovint, considerat com a spoiler, però quan algú et desvetlla algun aspecte clau de la pel·lícula que passa al mig de la trama, de sobte tot ha perdut sentit. Ni t'interessa el principi (doncs ja saps cap a on va la peli quan comença) ni t'interessa el final (doncs ve marcat per aquest fet central). El pitjor d'aquests spoilers, en realitat, és que van "de tapat". Sovint són explicats com a part de la trama a l'estil de "la peli va d'un paio que l'assassinen..." i resulta que comences a veure la peli i el tio segueix viu durant massa estona, per dir-ho així. De manera que el que probablement hagués hagut de ser una sorpresa ja no és tal cosa i, el que és pitjor, et passes la primera part de la peli pensant "ara!, ara ve quan el maten!". Cada cop que el paio parla amb algú esperes que li tregui una pistola i se'l carregui. Cada cop que el tio creua un carrer esperes que l'atropellin. Cada cop que està menjant esperes que s'ennuegui. Total, que et destrossa la pel·lícula perquè et tornes un paranoic fílmic. Quan, un cop vista la pel·lícula, li comentes a l'spoilerman o spoilerwoman que te la va esguerrar, aquest sempre et contesta "però si passa al principi de toooot!", com escapolint-se de l'acusació.

Spoilers inicials (o "spoilers de situació"): Hi ha pelis, admetem-ho, de les que millor no explicar res. Us poso algun exemple (totalment lliure d'spoilers): Memento, Catfish, etc. Són pel·lícules que, precisament, la gràcia és el plantejament que en fan d'una situació. La gràcia està en veure-les completament net de prejudicis i idees preconcebudes i deixar-se portar. És un spoiler estrany aquest, doncs si te l'expliquen et venen unes ganes boges d'anar a veure la peli, però, al mateix temps, li treu la gràcia. Total, que si ningú et diu de què va Catfish, ningú veuria una peli amb un títol tan absurd.

Spoilers de tema (o "spoilers de tema", sí, què passa? són spoilers de tema, i punt): Vigileu amb aquests. De vegades, en intentar resumir una peli se'ns diu "és una història d'amor tràgica". Cagada. Ja saps com acaba. O "és una història d'amor tortuosa". Cagada. Ja saps com acaba. Diguéssim que, en intentar resumir la pel·lícula, la resumim sencereta, és a dir, donant-li sentit, quan el sentit l'hauria de trobar cada espectador al final de la pel·lícula. És una història de redemció", i resulta que el protagonista no es redimeix fins al final. Ja sabeu, aquest estil d'spoilers.

Spoilers de títol (o "spoilers de traductors malparits"): A veure, no us vull posar cap exemple de pel·lícula famosa (que seria caure en un spoiler imperdonable), i per això us en poso un d'una peli que, ja em perdonareu, quasi millor que algú faci l'spoiler per evitar que ningú la vegi. Fixeu-vos en aquest pòster.

Què? Endevineu de què va la peli? És més, endevineu com acaba? Sap greu, perquè el títol original és "Ice princess", que ésp rou neutre, no? I, ja us dic, hi ha exemples a dojo de pelis moooolt famoses que no us volem mencionar per no esguerrar-vos-les. Si teniu curiositat o sou valents, aquí en trobareu uns quants exemples.

Spoilers de judici (o "spoilers de crític desesperat"): Molt pocs en dirien spoilers, però per nosaltres, que algú vingui i et digui que una peli és "mooooooolt bona! Obra mestraaaa! La millor de la trilogia" o qualsevol exacerbació semblant és un spoiler en tota regla. No et permet veure la peli en les mateixes condicions. Ja sigui perquè et crees expectatives que després no es compleixen de tan altes com eren, ja sigui perquè hi vas convençudíssim de que és una obra mestra i la veus com a tal, encara que sigui la sisena part de Fast and furious.

De fet, el gran Sheldon Cooper ja ho va explicar molt bé en un episodi de The big bang theory, encara que no amb pel·lícules sinó amb còmics.



- Ho fliparàs.
- Perdoooona! Alerta d'spoilers! Ara me'l llegiré pre-flipat!

Curiosament, no passa el mateix en l'altra extrem: quan algú et diu (i nosaltres ho fem molt sovint, ja ens perdonareu) que una peli és "una castanya, horrorosa, una presa de pèl, infumable" o bé no vas a veure-la o bé vas a veure-la esperant el pitjor, amb la qual cosa la major part de les vegades li acabes trobant una certa gràcia. "No era tan dolenta", acabes dient. Però, és clar, això no és ni de bon tros tan terrible com l'extrem anterior.


Un cop enllestida la taxonomia spoilerística, deixeu-nos també descatalogar alguns spoilers o, si més no, esmentar alguns atenuants que haurien, forçosament, de reduir la pena.
La pregunta és: quan una peli deixa de ser spoilejable? Quants anys han de passar fins que en poguem desvetllar el final sense patir? Òbviament, la clau està en poder assumir, sense risc, que la pràctica totalitat de la humanitat que ens envolta ha vist la pel·lícula. A veure, 40 anys més tard de la seva estrena, no podem considerar allò de "Luke, yo soy tu padre" com un spoiler, estem d'acord? Vull dir que si encara hi ha alguna ànima perduda que no ha vist la pel·lícula i s'ha passat en la inòpia aquestes quatre últimes dècades, si s'ha tancat a pany i forrellat en una cabana al bosc com si fos un anacoreta i no sap ni qui és Darth Vader... potser sí que es mereix que li fem un spoiler, no?

Llavors potser podríem convenir amb una determinada quantitat d'anys per poder spoilejar lliurement i sense recança. 20? 30? No ens podem mullar. Més que res perquè encara hi ha pel·lícules, molt menys incrustades en la cultura popular que Star Wars que poden ser molt espoilejables i, així, esguerrar a molta gent la possibilitat de descobrir-les.


I, per concloure, deixeu-me afegir que el pitjor de tot és que els spoilermen o spoilerwomen mai es reconeixen com a tal. Encara no hi ha dades suficients per confirmar que és degut a que són mercenaris a sou d'una organització secreta esguerra-pel·lícules i que, per aquest motiu, en ser acusats amaguen el cap sota l'ala. Però la veritat és que cada cop que algú fa un spoiler i és acusat s'espolsa les responsabilitats.
Aturem-ho! Aturem ara mateix l'impunitat spoilereística d'aquells que cometen un crim d'aquesta grandària. Obliguem-los, com a càstig, a veure les pel·lícules que ens han destrossat marxa enrere. Apliquem-los-hi el "ull per ull" i desvetllem-los-hi spoilers de pel·lícules i sèries que encara no han vist, amarguem-los-hi la vida tal com ells ens l'han amargada a nosaltres.

Trivial: Robots cinematogràfics #1

N'hi ha de bons, n'hi ha de dolents. N'hi ha que parlen un mil·lió d'idiomes, n'hi ha que només fan 'beep-piruriruriru-beep' (però se'ls entén molt bé). Hi ha robots de totes menes i condicions. Alguns, tan sols alguns, han quedat en les nostres retines cinematogràfiques.

I és just per aquests que us preguntem. Sabríeu dir-nos el nom dels robots i la peli en la que apareixien?
Respostes als comentaris.

1.- Nom: ________________________________ Pel·lícula: _______________________________________

2.- Nom: ___________________________________ Pel·lícula: ____________________________________________

3.- Nom: ___________________________________ Pel·lícula: ____________________________________________

4.- Nom: _____________________ Pel·lícula: _________________________________

5.- Nom: ___________________________________ Pel·lícula: ____________________________________________

6.- Nom: ___________________________________ Pel·lícula: ____________________________________________

7.- Nom: ___________________________________ Pel·lícula: ____________________________________________

8.- Nom: ___________________________________ Pel·lícula: ____________________________________________

Amistats de cinema (IX)

El bon amic Sergi Calle va rebatejar aquesta secció com a 'Amistats WTF', i amb tota la raó. Perquè hi ha algunes fotos d'amistats cinematogràfiques que ens deixen bocabadats.
Aquí teniu uns exemples.

Mel Brooks i Carl Reiner

Ben Hur i Messala Charlton Heston i Stephen Boyd en moto (♫ xupu pa pa pa ♫)

Ray Liotta amb els seus millors amics

Gérard Depardieu (l'actor rus més famós de tots els temps) i John Travolta (gràcies, companys de The Cine!)

Bill Murray fent broma amb el Ron Wood dels Stones

Marilyn Monroe amb les escriptores Isak Dinesen i Carson McCullers

Els Blues Brothers (John Belushi i Dan Ayckroyd) amb el Muddy Waters i el Johnny Winter

Salvador Dalí i Walt Disney jugant a trenets

Els consells de la Jane Campion a les joves directores

Ens ha encantat descobrir a Oldfilmsflicker aquests extrets d'una entrevista feta a la directora nova-zelandesa Jane Campion (El Piano, Retrato de una dama) en la que reflexiona sobre la seva vida, sobre el fet de ser dona i fer cinema i sobre la mort del seu fill. Aquí us la traduïm.

El meu consell a les joves directores és: per favor, no jugueu la carta "femenina". No sentiu pena de vosaltres mateixes. Tan sols feu la vostra feina i deixeu a algú altre que manegi la política.

Però hauríem d'obligar que el 50% de les pel·lícules produïdes fossin fetes per dones. Això seria possible amb diners públics. A l'instant la cultura canviaria. Es pot fer.

Sembla que la TV té l'audiència més intel·ligent. Pots ser més aventurera a la televisió del que pots al cinema, doncs els espectadors saben que el món és un lloc estrany i no els importa mirar-lo. Pots ser tan ambiciosa com vulguis.

Odiava la vida als 14 anys. És molt intens quan ets un adolescent: molt de sentiment i cap experiència en manejar-lo. "A veure si creixes" és un consell molt cruel. Fer-se gran és la millor cura.

No sóc una adulta. Si em sento bé per dins, no tinc edat.

Barrejo amics joves i vells conscientment. El Ben Whishaw [que fei el paper del John Keats a Bright Star, pel·lícula de la Campion] ha esdevingut el meu nou fill, i he estat recentment adoptada per una dona més jove que jo com si fos la seva filla, la qual cosa és fabulosa.

Ningú no diu mai la veritat. Tot sempre és relatiu.

La política em fa sortir la bogeria. Només vull que les maleïdes coses es resolguin. Les complexitats que tinguin em cansa i m'avorreix alhora. Una resposta més adulta seria la compassió profunda.

A la gent li agrades més quan no tens èxit. L'èxit és millor que el fracàs, però no t'ensenya tant.
No tens res si el teu repartiment no és feliç. Sé que un equip tècnic pot ser al·lienant. Tenim que fer-nos petits per tal de que els actors puguin ser grans.

Perdre el meu fill [als 12 anys] va ser una absoluta benedicció que no li desitjo a ningú. No sabia si seria capaç de sobreviure. Però no sabia que tenia tant d'amor dins meu. Pensava que era una puta sarcàstica. No sabia que alguna cosa se'm podia ficar tan a dins a les entranyes. Em va fer posar de genolls.

La personalitat es fica pel mig. És una reacció al món, una manera de manegar-ho. Quan ets jove has de desenvolupar la teva personalitat; a mesura que et fas gran no pots esperar a desfer-te'n.

Les gravacions del Príncep Charles i la Camilla encara em fan riure. L'escàndol ens recorda que tots som iguals.

Una esglèsia a la Provença em va fer plorar a mars, recentment. Llavors vaig descobrir que era una capella on els nadons morts eren tornats a la vida el temps suficient per poder-los batejar. Vaig pensar immediatament en el meu fill. Però tothom estava encenent espelmes i te n'adones de que tothom té algú que se li ha anat.
No sé com sóc. És l'única cosa que no podem saber mai.

Star Trek: En la oscuridad (2013) - J.J. Abrams

El J.J. Abrams és un malabarista de la narració audiovisual contemporània. És dels pocs que ha vingut a dignificar el cinema de crispetes i espectacle dels darrers anys, ja sigui a la televisió (amb altibaixos, de Lost a Alcatraz o Felicity) o al cinema (l'anterior d'Star Trek però també Super 8).
I com a bon malabarista, és perfectament capaç de mantenir a l'aire moltes torxes enceses, alhora, i fer que l'espectador s'atipi de tensió i d'emoció. En aquesta Star Trek: Into Darkness, per exemple, ell i el seu guionista, el Damon Lindelof, són capaços de tramar escenes d'acció en les que hi ha fins a tres o quatre subtrames (una bomba a punt d'explotar, algú agonitzant a les mans del malvat de torn, una corredissa que pinta malament, etc.) que s'entrellacen i que desencadenen en un clímax salvatge i adrenalínic de primera.

Això sí, com a malabarista agosarat que és, algunes de les torxes li acaben caient als peus i li socarrimen lleugerament l'actuació (aquí no acaben de rutllar alguns personatges suposadament còmics, hi ha algunes trampes de guió que no aconsegueix amagar sota l'estora, hi ha interaccions entre personatges que no quallen, hi ha dones que es despullen amb sorprenent facilitat i sense massa motiu...). Però la veritat és que l'Abrams té el pols suficient -com ja va demostrar en la primera entrega de la nissaga trekkie- com per fer que el xou s'allargui sense decaure.
Compta, a més, amb l'inestimable col·laboració d'un actor de gran presència per fer de dolent: Benedict Cumberbatch. Ell solet s'emporta tota l'atenció quan està en escena i arrabassa el protagonisme a tots els models que fan veure que actuen dins els seus vestits ajustats.


Abrams no és un director de matisos, de subtileses, ni tan sols de personatges. Però sí ho és d'acció, de tensió, d'intriga. És perfectament capaç, com pocs directors de cinema d'espectacle han estat, de posar-se en la pell de l'espectador mitjà i pensar en què és el que li agradaria veure a continuació o quan se n'haurà cansat d'una trama determinada.

Té talent. És un talent brut, amb moltes arestes i alts i baixos, però és perfectament capaç, com diu el bon amic Alain Garrido, d'entregar un espectacle audiovisual de primera sense ofendre a ningú. És molt més del que molts poden arribar a somiar.

El Dustin Hoffman reflexiona, entre llàgrimes, sobre el seu paper a Tootsie

L'any 1982, el Sydney Pollack rodava Tootsie, una de les pelis de l'any, que va aglutinar el favor de la crítica així com del públic. El Dustin Hoffman interpretava a un actor a l'atur que no trobava feina de cap de les maneres i que, com a últim recurs, es disfressa de dona per veure si té més sort. La jugada li surt bé i es veu forçat a jugar aquest doble paper en la seva vida.


La pel·lícula, de fet, és alguna cosa més que una comèdia d'embolics (que també ho és, i molt bona, per cert), doncs reflexiona sobre la dualitat en la manera en que els sexes perceben i són percebuts.
Justament per això ens ha encantat trobar, tants anys després, al Dustin Hoffman reflexionant sobre com va abordar el paper i, en la seva reflexió, acabar plorant d'emoció en adonar-se'n de que, com a home, la seva visió esbiaixada de les dones li ha impedit conèixer-ne a moltes.
Impressionant document audiovisual, realment.

Banda sonora de Psicosi (Bernard Herrmann)

Que sí, que sí; que la música de l'escena de la dutxa potser ja està molt gastada. Que potser la tenim ja incorporada al nostre subconscient cultural i per això -només per això- ens fa una mica de ràbia. Però és que la banda sonora sencera de la pel·lícula Psicosi de l'Alfred Hitchcock és tan absolutament magistral... però tan... Fem la prova. Posa en marxa el reproductor i escolta'n el preludi mentre segueixes llegint.


És o no és absolutament captivadora? Doncs no és l'únic tall del disc que mereix la pena. Aquest preludi, així com algun altre tema de la banda sonora conté el leit motiv que va inevitablement lligat a les imatges de la Marion Crane conduint mentre la consciència l'atabala. Però és que la peça que es titula Temptation és una delícia. I també l'staccato de The search (que després es calma, per difuminar-se vaporosament). I tants d'altres.

I és que el Herrmann era un geni. Un absolut geni de les partitures cinematogràfiques. Particularment reconegut per les seves col·laboracions amb Hitchcock (aquesta mateixa Psicosi, però també Vértigo, Con la muerte en los talones, i un bon grapat més), de vegades s'oblida que compta en el seu currículum amb altres obres mestres musicals del cinema. Compte, que la llista us farà venir ganes de passar-vos el dia escoltant bandes sonores:
- Ciudadano Kane
- El fantasma i la Sra Muir
- Ultimàtum a la terra
- Simbad i la princesa
- El cabo del terror (i El cabo del miedo)
- Fahrenheit 451
- Taxi Driver

I aquestes només són algunes de les que us podríem recomanar, que la llista és llarga.

I ara, ja ens perdonareu, deixem d'escriure un moment, que hem sentit un soroll al bany...

Amistats de cinema (VIII)

Qui ho diria, però resulta que la gent del cinema també es fan amics entre ells. Són humans, al cap i a la fi, encara que costi de creure. Us ho hem demostrat ja en moltes ocasions. Avui aportem més proves.

Paul Newman bufant estrepitosament al costat del Louis Armstrong i del Duke Ellington

Ryan Gosling (sense escuradents a la boca) i Sandra Bullock

Dràcula, Van Helsing Christopher Lee, Sammy Davis Jr i Peter Cushing

Hayden Panettiere i Michelle Rodriguez

Matthew McConaughey i Woody Harrelson

Noomi Rapace i un vagabund Tom Hardy

La millor peli d'acció de la història del món mundial (és índia)

Bé, no, perdoneu... estem exagerant. Però és que aquest compendi de les escenes d'acció de la pel·lícula índia Endhiran ens ha deixat sense alè.
Tal com comenten els companys de Welele (on l'hem descoberta) és com si barregessis en una mateixa pel·lícula Terminator, Matrix, Fast 'n Furious i no sé quantes pelis mítiques més.
Enginy no els hi falta a aquesta gent, de debò que no. Nosaltres no hem pogut parar de riure durant tota l'estona.


La peli és una superproducció en tota regla, que compta a més amb una parell de protagonistes de luxe, grans estrelles a l'Índia, com són el Rajinikant i la Aishwarya Rai (que aquí hem vist a "Bodas y prejuicios" o a "La pantera rosa 2"). Però els protagonistes, indubtablement són els efectes digitals, que són la palanca que fa moure tota la pel·lícula (combinada, val a dir-ho, amb l'imaginació desbordant i in crescendo dels guionistes).

No sé a vosaltres, però per aquí se'ns han despertat unes ganes de veure-la sencereta...