El J.J. Abrams és un malabarista de la narració audiovisual contemporània. És dels pocs que ha vingut a dignificar el cinema de crispetes i espectacle dels darrers anys, ja sigui a la televisió (amb altibaixos, de Lost a Alcatraz o Felicity) o al cinema (l'anterior d'Star Trek però també Super 8).
I com a bon malabarista, és perfectament capaç de mantenir a l'aire moltes torxes enceses, alhora, i fer que l'espectador s'atipi de tensió i d'emoció. En aquesta Star Trek: Into Darkness, per exemple, ell i el seu guionista, el Damon Lindelof, són capaços de tramar escenes d'acció en les que hi ha fins a tres o quatre subtrames (una bomba a punt d'explotar, algú agonitzant a les mans del malvat de torn, una corredissa que pinta malament, etc.) que s'entrellacen i que desencadenen en un clímax salvatge i adrenalínic de primera.

Això sí, com a malabarista agosarat que és, algunes de les torxes li acaben caient als peus i li socarrimen lleugerament l'actuació (aquí no acaben de rutllar alguns personatges suposadament còmics, hi ha algunes trampes de guió que no aconsegueix amagar sota l'estora, hi ha interaccions entre personatges que no quallen, hi ha dones que es despullen amb sorprenent facilitat i sense massa motiu...). Però la veritat és que l'Abrams té el pols suficient -com ja va demostrar en la primera entrega de la nissaga trekkie- com per fer que el xou s'allargui sense decaure.
Compta, a més, amb l'inestimable col·laboració d'un actor de gran presència per fer de dolent: Benedict Cumberbatch. Ell solet s'emporta tota l'atenció quan està en escena i arrabassa el protagonisme a tots els models que fan veure que actuen dins els seus vestits ajustats.


Abrams no és un director de matisos, de subtileses, ni tan sols de personatges. Però sí ho és d'acció, de tensió, d'intriga. És perfectament capaç, com pocs directors de cinema d'espectacle han estat, de posar-se en la pell de l'espectador mitjà i pensar en què és el que li agradaria veure a continuació o quan se n'haurà cansat d'una trama determinada.

Té talent. És un talent brut, amb moltes arestes i alts i baixos, però és perfectament capaç, com diu el bon amic Alain Garrido, d'entregar un espectacle audiovisual de primera sense ofendre a ningú. És molt més del que molts poden arribar a somiar.

Els caramels Pez van omplir l'infància de molts/es dels nostres seguidors. De fet encara es venen avui en dia. Però, no ens enganyem, el que realment ens agradava dels caramels Pez eren els seus dispensadors cabuts. Prenien la forma dels personatges de moda, sobretot de les darreres pel·lícules Disney o dels dibuixos de la Warner que passaven per televisió. Avui en dia s'han actualitzat, és clar, i te'ls pots trobar amb cap de Bob Esponja o del Phineas i el Pherb, per exemple.

Però tot investigant, a més de descobrir que l'invent és d'un austríac que a finals dels anys 20 va començar a comercialitzar-los, descobreixo que, al llarg d'aquest segle d'activitat, els dispensadors Pez han fet molts homenatges al cinema, editant, de tant en tant, sèries limitades molt perseguides pels col·leccionistes.

Una de les sèries més buscades és, sens dubte, la que va tenir també més èxit en el seu moment: la d'Star Wars.


Però també la franquícia competència que era Star Trek va gaudir d'una sèrie de dispensadors. No em direu que no ha de ser fantàstic que el capità Kirk o l'Spock et dispensi un caramel Pez!


Fins i tot -i això va pels amants dels clàssics- va aparèixer en el seu moment als Estats Units una sèrie de dispensadors inspirats en la pel·lícula The wizard of Oz del Victor Fleming amb la Judy Garland.


I, ja posats a tirar de clàssics, un dels que més es va vendre durant mooooltes dècades: els dispensadors de la Blancaneus i els seus set nans.



Però el que mai m'hagués imaginat és que a algun friki pirat de la casa Pez se li passés pel cap (mai millor dit) el de fer-ne un inspirat en... Alien! No deixa de ser una mica creepy menjar-se un caramelet que surt de la boca d'un al·lien d'alè nefast i saliva corrosiva, però pels fanàtics de la franquícia, això deu ser el més proper a un banquet al Bulli.


En definitiva, que si sou fans del cinema i dels caramels Pez (o dels seus dispensadors) podeu anar a visitar el museu commemoratiu o passar-vos per Ebay i buscar entre les extenses col·leccions dels "professionals" del tema.
Però deixeu-me acabar amb una consulta popular: Quin dispensador de Pez de temàtica cinèfila us agradaria més que existís?