Els consells de la Jane Campion a les joves directores

Ens ha encantat descobrir a Oldfilmsflicker aquests extrets d'una entrevista feta a la directora nova-zelandesa Jane Campion (El Piano, Retrato de una dama) en la que reflexiona sobre la seva vida, sobre el fet de ser dona i fer cinema i sobre la mort del seu fill. Aquí us la traduïm.

El meu consell a les joves directores és: per favor, no jugueu la carta "femenina". No sentiu pena de vosaltres mateixes. Tan sols feu la vostra feina i deixeu a algú altre que manegi la política.

Però hauríem d'obligar que el 50% de les pel·lícules produïdes fossin fetes per dones. Això seria possible amb diners públics. A l'instant la cultura canviaria. Es pot fer.

Sembla que la TV té l'audiència més intel·ligent. Pots ser més aventurera a la televisió del que pots al cinema, doncs els espectadors saben que el món és un lloc estrany i no els importa mirar-lo. Pots ser tan ambiciosa com vulguis.

Odiava la vida als 14 anys. És molt intens quan ets un adolescent: molt de sentiment i cap experiència en manejar-lo. "A veure si creixes" és un consell molt cruel. Fer-se gran és la millor cura.

No sóc una adulta. Si em sento bé per dins, no tinc edat.

Barrejo amics joves i vells conscientment. El Ben Whishaw [que fei el paper del John Keats a Bright Star, pel·lícula de la Campion] ha esdevingut el meu nou fill, i he estat recentment adoptada per una dona més jove que jo com si fos la seva filla, la qual cosa és fabulosa.

Ningú no diu mai la veritat. Tot sempre és relatiu.

La política em fa sortir la bogeria. Només vull que les maleïdes coses es resolguin. Les complexitats que tinguin em cansa i m'avorreix alhora. Una resposta més adulta seria la compassió profunda.

A la gent li agrades més quan no tens èxit. L'èxit és millor que el fracàs, però no t'ensenya tant.
No tens res si el teu repartiment no és feliç. Sé que un equip tècnic pot ser al·lienant. Tenim que fer-nos petits per tal de que els actors puguin ser grans.

Perdre el meu fill [als 12 anys] va ser una absoluta benedicció que no li desitjo a ningú. No sabia si seria capaç de sobreviure. Però no sabia que tenia tant d'amor dins meu. Pensava que era una puta sarcàstica. No sabia que alguna cosa se'm podia ficar tan a dins a les entranyes. Em va fer posar de genolls.

La personalitat es fica pel mig. És una reacció al món, una manera de manegar-ho. Quan ets jove has de desenvolupar la teva personalitat; a mesura que et fas gran no pots esperar a desfer-te'n.

Les gravacions del Príncep Charles i la Camilla encara em fan riure. L'escàndol ens recorda que tots som iguals.

Una esglèsia a la Provença em va fer plorar a mars, recentment. Llavors vaig descobrir que era una capella on els nadons morts eren tornats a la vida el temps suficient per poder-los batejar. Vaig pensar immediatament en el meu fill. Però tothom estava encenent espelmes i te n'adones de que tothom té algú que se li ha anat.
No sé com sóc. És l'única cosa que no podem saber mai.