Trivial: Cartes de pel·lícula

Quan una carta apareix en un primer plànol en una pel·lícula sovint indica un canvi important en la trama. Solen ser sobtades noticies que, o bé desencadenen una història, o bé li posen la rúbrica final.

Sabríeu doncs dir-nos a quines pel·lícules pertanyen aquest cinc cartes?

1. ______________________________________________________________________________


2. ______________________________________________________________________________


3. ______________________________________________________________________________


4. ______________________________________________________________________________


5. ______________________________________________________________________________

Edward Hopper i el cinema (II)

Una altra manera d'enfocar la relació de Hopper amb el cinema és, veient com el pintor ha estat capaç d'introduïr-se, de manera més o menys evident, en forma d'homenatge o, simplement, com a part de l'imagineria visual del segle XX, en algunes escenes de pel·lícules ben famoses.
Aquí en teniu uns quants exemples.

House by the railroad, 1925

Psicosis (Psycho, A.Hitchcock, 1960)

Nighthawks, 1942

Dinero caído del cielo (Pennies from heaven, H.Ross, 1981)

Nighthawks, 1942 (detall)

Dinero caído del cielo (Pennies from heaven, H.Ross, 1981)

Office at night, 1940

From Shirley – Visions of Reality (Gustav Deutsch, 2013)

People in the sun, 1960

Las partículas elementales (Elementarteilchen, Oskar Roehler, 2006)

Aquest forma part d'una sèrie de posts sobre la relació entre Edward Hopper i el cinema i la seva mútua influència bidireccional. Aquest n'és el segon de la sèrie. El primer va estar dedicat a les pintures de Hopper que presentaven sales de cinema i el tercer tracta d'una pel·lícula feta, íntegrament, en 13 quadres del Hopper.

Mr. Death: The Rise and Fall of Fred A. Leuchter, Jr. (1999) - Errol Morris

El Fred Leuchter és enginyer. Dissenya aparells, però no qualsevol tipus d'aparells: dissenya cadires elèctriques per les presons nord-americanes. Millora les ja existents -vetustes, ineficaces, insegures, que provoquen més patiment a l'executat del que caldria- i es converteix en una eminència en el tema. Totes les presons se'l rifen. Com que se li dona bé, li demanen que s'encarregui, igualment, de millorar els sistemes de mort per gas, per injecció letal i, fins i tot, per forca.

I ho fa tan bé que en pot fer el seu modus vivendi.

La primera part d'aquest documental s'acosta al Fred per escoltar, de la seva pròpia veu, com s'ho fa, quin és el seu mètode, quina és la seva relació amb la seva escabrosa feina.
Però quan l'espectador ja el coneix, el gran Errol Morris s'atansa a l'episodi més fosc de la vida de Leuchter. Contractat pels revisionistes històrics que defensaven que el genocidi nazi no havia succeït mai, Leuchter s'embarca en una aventura per demostrar aquesta improbable teoria, actuant com a expert en sistemes d'execució.

El que segueix ho deixarem per un altre dia, que no us volem esgarrar res, però us podem ben prometre que l'estil depurat i preciosista de l'Errol Morris aconsegueix un documental impressionant sobre un ésser humà tan "normal" com qualsevol altre, i desvetlla, sense dubtar-ho, els mecanismes d'autoafirmació que tots tenim.

Errol Morris, un dels més grans documentalistes de la història del cinema (Gates of heaven, The thin red line) encerta, un cop més en la diana, en treballar els temes des de la perspectiva dels homes i dones involucrats, deixant que siguin ells mateixos els que teixeixin la narrativa d'un documental imprescindible, no deixant mai de banda l'estil cinematogràfic, la fotografia i fins i tot la música per fer-ne alguna cosa més que un simple reportatge matusser.

 

El palmarès dels Oscars d'enguany

Banda sonora de Drácula de Bram Stoker

Quan es va estrenar l'adaptació del Dràcula que el gran Coppola rodà l'any 1992, jo me'n vaig fer fan des del primer fotograma a l'últim. Era jove, encara no havia vist molt de cinema, però allò que veia i sentia a la sala del cinema (un cop i un altre, no sé quantes vegades vaig anar-la a veure) em tocava tots els sentits, em trasbalsava i em feia pensar que aquell era l'únic cinema possible, l'únic cinema admissible.

I sempre he pensat que la banda sonora del polonès Wojciech Kilar en tenia bona part de culpa. Vaig córrer a la meva botiga de música per gastar-me el que em demanessin per poder poder sentir, tantes vegades com volgués, aquella banda sonora estremidora i brutal que ressonava dins meu. Llavors no existia Internet, així que la única manera de poder sentir la música que t'agradava era comprar-la. Però sí, pels joves malpensats, en aquella època, tot i no existir encar Internet (us ho podeu creure?) sí que existia ja el format CD. L'he sentida, des de llavors, mil i un cops. I tot i que he acabat sentint moltes altres versions de bandes sonores de pel·lícules protagonitzades pel senyor de les tenebres, cap altra com aquesta ha quedat més incrustada en la meva memòria sonora.

Edward Hopper i el cinema (I)

Aquest estiu, amb motiu de l'exposició que el Museu Thyssen de Madrid dedicà a l'Edward Hopper, la revista Cuadernos de cine publicà una sèrie d'articles dedicats a relacionar l'art del mític pintor nord-americà amb el cinema, les seves influències (en ambdues direccions) i, en definitiva, la proximitat de la seva obra amb el setè art.
Va ser allà on vam descobrir l'enorme influència que Hopper (ob)tingué del cinema i com de present estan en la seva obra les platees, els corredors, els halls dels grans i luxosos cinemes de la seva època.

New York Movie, 1939

The Circle Theater, 1936

Intermission, 1963

Sheridan Theater, 1937

Two on the asle, 1927

Aquest forma part d'una sèrie de posts sobre la relació entre Edward Hopper i el cinema i la seva mútua influència bidireccional. Aquest n'és el primer de la sèrie.El segon versa sobre els homenatges que el cinema ha fet a Hopper i el tercer tracta d'una pel·lícula feta, íntegrament, en 13 quadres del Hopper.

Les (ineficaces) garjoles de vidre

Ens hi feia pensar el Raven Montoya: Com és que s'insisteix tant en el cinema en engarjolar als malvats més implacables en garjoles de vidre?
Us heu fixat quants exemples tenim en el cinema modern?

Magneto (Ian McEllen) a X-men

Silva (Antonio Bardem) a Skyfall

Hannibal Lecter (Anthony Hopkins) a El silencio de los corderos

Loki (Tom Hiddleston) a Los vengadores

Khan (Benedict Cumberbatch) a Star Trek: En la oscuridad

Stitch (Chris Sandres, veu) a Lilo y Stitch

Ho heu vist? La gent està obsessionada en tancar-los en cel·les transparents! Ui, sí, que ens ha costat un ou atrapar al criminal més perillós de la terra. Què en fem? I si el fiquem en una garjola de... no sé... vidre?
No, home, no! On està el criteri? On està el sentit comú? Molt de múscul per atrapar-los però poc seny a l'hora de "conservar-los".

Home, igual és per una qüestió purament cinematogràfica, d'acord, però si apel·léssim al sentit comú, no seria molt més pràctic entaforar-los en cel·les de formigó o de metall gruixut (excepte en el cas del Magneto, que encara li ho posaríem més fàcil).

De totes maneres, si posar-los en garjoles de vidre ens ha de donar tant de joc i escenes tan memorables com les de l'Hannibal Lecter o el Magneto, endavant el sense-sentit, endavant amb les garjoles trencadisses i fràgils.

Djesus Uncrossed, la nova peli del Tarantino

Ens estem trinxant de riure amb aquesta paròdia espectacular del que podria ser la propera peli del Tarantino. Tot ve de que el gran Christoph Waltz va ser l'hoste de la darrera emissió del famós programa d'humor Saturday Night Live. I els guionistes van aprofitar l'ocasió per donar-li la volta al concepte de Django Unchained i fer aquest tràiler en clau de paròdia que conté tots els estilemes del cinema del Quentin Tarantino.
Agafeu-vos, que van forts.

Black Mirror (capítol 1er de la 2ª Temporada)

No us exagerem ni un pèl si us diem que la primera temporada de Black Mirror és el millor que hem vist en televisió en mooooolts anys. Els seus només tres capítols deixaren retratada una societat marcada per la pèrdua d'alguns dels valors importants que l'han dut fins al segle XXI. El primer dels tres capítols emesos estava molt per damunt de la immensa majoria de pel·lícules que es van estrenar a les nostres sales durant l'any passat.
És per tot això que les expectatives amb la segona temporada eren igualment altes, molt altes. El perill de que ens decebés -ho sabíem- era present. Però quan un tipus amb el talent del Charlie Brooker es posa a escriure (i no es veu forçat a escriure vint-i-quatre capítols amb perspectives de 5 temporades més si les audiències responen) és capaç d'enllaunar un delit audiovisual de primera magnitud.

La història del primer capítol de la segona temporada és, un cop més, una meravella. Una meravella -això sí- colpidora i que reparteix desànim i desesperança sense miraments. No us en volem explicar ni la trama, ja ens perdonareu, doncs el Brooker ens ha demostrat en diverses ocasions (ja en la primera temporada, però també en la igualment sensacional Dead Set) que tot el que porti el seu segell mereix ser visionat i, si pot ser, sense saber-ne res, molt millor.

Veieu aquest primer episodi de la segona temporada de Black Mirror si no l'heu vist, no us en penedireu. O seguiu llegint la ressenya, a partir d'ara plena d'spoilers, si ja l'heu vist.



El que més sobtat va deixar a qui aquestes ratlles us escriu foren els primers 10 minuts, amb la presentació dels dos personatges, la Martha i l'Ash. L'Ash està enganxat -com molts de nosaltres- a les xarxes socials, al seu mòbil i obsessionat, en qualsevol cas, per "pujar" al núvol i compartir tot el que fa i li sembla interessant. La conversa que ambdós tenen al sofà de la seva casa d'infantesa és miraculosament descriptiva i conté una metàfora que ens deixa retratats. L'Ash ha trobat una foto seva de quan era petit i la comparteix a les xarxes socials, la "puja" al núvol, mentre li explica a la Martha que sa mare, en quan moria algú de la família retirava totes les fotos que tenia damunt la llar de foc i les "pujava" a les golfes.
Brooker traça així un paral·lelisme "geogràfic" entre la mort i la nostra vida online, aquella que compartim i que molts creuen/creiem que és tan certa, veritable i autèntica com la que vivim offline. Aquesta metàfora s'acaba reforçant amb l'escena final del capítol, en el que el doble de l'Ash se'ns mostra vivint a les golfes, a on pugen la Martha i sa filla.

Però és que el Brooker, al llarg del capítol, estira la corda d'aquesta dualitat online/offline fins a les seves últimes conseqüències, donant sempre un pas més, quan semblava que no es podia anar més lluny. La relació de la Martha amb el doble d'audio de l'Ash per telèfon és intensa, extrema, un percep amb claredat el bé directe que li està fent a la Martha (però ja sospita que l'aigua no baixa del tot clara). La recepció de la caixa amb el doble de cos de l'Ash, encara per formar-se, converteix el capítol durant 10 minuts en una cinta de terror malsà que posa els pèls de punta. I la relació entre la Martha i el doble final de l'Ash toca les tecles del drama personal en el que, a gust d'un servidor, és la part menys aconseguida del capítol.

El més sorprenent, en tot cas, és que hi hagi algú com el Charlie Brooker que sigui capaç, en cada ocasió, de tocar un tema dens, important, contemporani, en boca de tothom, i anar sempre un pas per endavant sense caure en els tòpics o en les obvietats. No necessita mastegar-nos-ho tot per fer-nos entendre que estem encarant temps difícils a nivell moral i que no semblem saber com gestionar-ho correctament. Estem comdemnats, i el Brooker ens ho recorda a cada capítol de Black Mirror.

Batalla a quatre bandes: Gosling VS Jackman VS Fassbender VS McGregor

Sabem que tenim, entre els nostres amics i amigues, incomptables fans de cadascun d'aquests quatre actors. És per això que us deixem que us baralleu, que us traieu els ulls si cal, per donar resposta definitiva a aquesta pregunta:




(Per cert, d'aquí a uns dies, tindrem també batalla en clau femenina.)

Tràiler de 'Happy people: a year in the Taiga' del Werner Herzog

Sempre és una gran notícia saber que el gran Werner Herzog té una altra pel·lícula acabada. Després d'encadenar dues de les millors pel·lícules dels darrers anys, La cueva de los sueños olvidados (Cave of forgotten dreams, 2010) i Into the Abys (2011), Herzog ens endinsa en la Taiga, el bosc boreal que voreja el pol nord, compartint durant un any la vida dels agosarats habitants de tan extrema regió.

Probablement més en la línia de Encuentros en el fin del mundo (Encounters at the end of the world, 2008) (esperem que més reeixida que aquella) que no pas de les seves últimes estrenes, Herzog sempre promet, si més no, un espectacle visual i humà de primera categoria, convidant-nos a descobrir els extrems de l'ésser humà i de la terra que trepitja, sovint en el seu més absolut desconeixement.
Jo, de gran, vull ser com el Werner Herzog.

En un mundo mejor (Hævnen, 2010) - Susanne Bier

El jove Christian (que acaba de perdre a sa mare) ajuda a l'Elias, un company de classe, a desfer-se de l'assetjador que li fa la vida impossible, i se'n desfà atonyinant-lo i amenaçant-lo de mort amb un ganivet al coll. En paral·lel, el pare de l'Elias és colpejat al bell mig del carrer, davant dels seus fills, per un mecànic agressiu de baixa estofa... i no s'hi torna, es deixa colpejar. Els seus fills no ho entenen. Per què no s'hi torna? Per què no es venja? Per què no fa justícia?

Aquestes són algunes de les moltes preguntes que Haevnen ('venjança' en danès) planteja. Contraposa la visió dels quatre homes protagonistes al respecte dels principis i, sobretot al respecte de què els hi passa las nostres principis quan s'han de posar en valor, quan no podem defugir la decisió de seguir-los o de mirar cap a una altra banda.
La Susanne Bier mostra a quatre homes perduts en els seus principis, en les seves relacions amb els fills i amb sí mateixos, contraposant-los al paper de les dones -cabals, més centrades, més madures, sabent sempre quan els principis molesten i passen a un segon pla- que semblen estar molt més ben ancorades a la realitat i capaces de defensar-se emocionalment davant del que la vida les hi porta.

Amb una solidesa narrativa fora mida, la Bier filma una pel·lícula que gosa interpel·lar l'espectador, amb una elegància notable, insistint en la contraposició com a eina narrativa, aprofundint en els personatges i deixant que l'espectador prengui part en els dilemes. Dirigeix, a més, els actors, amb una cura extrema i n'extreu interpretacions delicades, sense escarafalls que transporten l'espectador a un espai intimista de reflexió sobre els comportaments humans.

Una pel·lícula notable, a estones extraordinària, plena de sentit i d'invitacions a la reflexió sobre els nostres valors 'civilitzats'.

Haevnen va guanyar l'Óscar i el Globus d'or a la millor pel·lícula de parla no anglesa, a més de multitud d'altres premis arreu del món.

BSO de Algo para recordar (Sleepless in Seattle, 1993) - Nora Ephron

La gran, la immensa majoria de bandes sonores que recopilen temes acostumen a ser unes castanyes absolutes. Molts cops no són més que excuses per fer caixa a costa de l'estrena de la pel·lícula. Els productors desplacen les composicions instrumentals incidentals dels compositors per donar cabuda a temes, sovint pop i rock, que després col·locaran en un CD i, apa, a vendre-les com a xurros.
Però n'hi ha unes poques, una veritable minoria d'aquestes bandes sonores "recopilatòries" que realment copsen l'essència de la pel·lícula. I la d'Algo para recordar (Sleepless in Seattle, 1993, Nora Ephron) és una d'aquestes.

Els integrants ja són d'impressió: Louis Armstrong, Nat king Cole, Harry Connick, Jr., Carly Simon, Joe Cocker, Céline Dion, Jimmy Durante, Dr. John, Rickie Lee Jones...
Amb una flaire elegant, però sense deixar de banda algunes peces rock com el Bye, bye, blackbird del Cocker o el Stand by your man de la Tammy Wynette, la banda sonora acaba transportant-te a aquella essència clàssica que té la pel·lícula, adaptant el clàssic Tú y yo (An affair to remember, que el Leo McCarey rodà dos cops, al 1939 i al 1957). Té estil, té classe, t'eleva, que és el que hauria de fer tota banda sonora.

Però el millor és que, curiosament, algunes de les cançons són, en realitat, versions alternatives de peces molt conegudes. Així, per contres de tenir la versió instrumental del As time goes by del Herman Hupfeld, ens trobem amb la peculiar adaptació del còmic Jimmy Durante, fantàsticament orquestada i interpretada a batzegades amb el seu peculiar estil. O tenim al gran Dr. John i a la Rickie Lee Jones, interpretant una rendició del Makin' Whoopee originalment interpretada per l'Eddie Cantor (però reversionada mil vegades, del Sinatra a la Fitzgerald, passant per la Doris Day o, fins i tot, la Michelle Pfeiffer a Los fabulosos Baker Boys).

Alguns dels moments més brillants del disc són l'excelsa interpretació que el Nat King Cole (ara sí, ell mateix) fa del clàssic Stardust (una peça extremadament difícil de cantar i que en la seva veu es converteix en una joia atemporal), o la fantàstica, alegra i joiosa A wink and a smile que composa el Harry Connick, Jr. a quatre mans amb el Marc Shaiman.

Llàstima que, ja molt en la línia més comercial, els productors introdueixin una més que dubtosa versió edulcorada d'una peça ja de per sí molt ensucrada com és el When I fall in love, que en mans del Nat King Cole sonava carnosa i sincera, i aquí potser grinyola una mica en les veus de la Céline Dion i del Clive Griffin, en un d'aquells duets R'nB tan prescindibles dels 90 (potser l'únic tall del disc que, personalment, esborraria i que, en estar l'últim, poques vegades escolto).

En definitiva, un delit per les orelles i els sentits, una d'aquelles bandes sonores que, tot i ser un poupourrí de cançons sembla tenir una unitat sonora i es percep com un tot molt ben empaquetat.