Ens hi feia pensar el Raven Montoya: Com és que s'insisteix tant en el cinema en engarjolar als malvats més implacables en garjoles de vidre?
Us heu fixat quants exemples tenim en el cinema modern?

Magneto (Ian McEllen) a X-men

Silva (Antonio Bardem) a Skyfall

Hannibal Lecter (Anthony Hopkins) a El silencio de los corderos

Loki (Tom Hiddleston) a Los vengadores

Khan (Benedict Cumberbatch) a Star Trek: En la oscuridad

Stitch (Chris Sandres, veu) a Lilo y Stitch

Ho heu vist? La gent està obsessionada en tancar-los en cel·les transparents! Ui, sí, que ens ha costat un ou atrapar al criminal més perillós de la terra. Què en fem? I si el fiquem en una garjola de... no sé... vidre?
No, home, no! On està el criteri? On està el sentit comú? Molt de múscul per atrapar-los però poc seny a l'hora de "conservar-los".

Home, igual és per una qüestió purament cinematogràfica, d'acord, però si apel·léssim al sentit comú, no seria molt més pràctic entaforar-los en cel·les de formigó o de metall gruixut (excepte en el cas del Magneto, que encara li ho posaríem més fàcil).

De totes maneres, si posar-los en garjoles de vidre ens ha de donar tant de joc i escenes tan memorables com les de l'Hannibal Lecter o el Magneto, endavant el sense-sentit, endavant amb les garjoles trencadisses i fràgils.

De què va una peli? Respondre a aquesta pregunta pot ser molt senzill o molt complex depenent de si estem parlant de 2001 una Odissea a l'espai o de La ciudad no es para mi.

Afortunadament, Internet ens ho posa tot més fàcil i gràcies a la tecnologia us podem oferir una nova manera de respondre a la pregunta del principi del post:  De què va una peli?

M'encanten els jocs de paraules simplons i per això m'he decidit per posar-li aquest títol a la secció que potser cal explicar una mica.

Una Crítitag és la imatge d'un núvol de tags extretes de crítiques de cine trobades a la xarxa.
Per a la primera Crítitag he triat la peli Thor acabada d'estrenar i he afegit 8 crítiques de professionals i de bloggers amateurs. El resultat és molt visual i no se si ajudarà a decidir si la peli val la pena, però en tot cas en mostra el més destacat segons els crítics.

Així doncs, de què va Thor? 




Les tags han sortit de crítiques de la peli dels següents mitjans:

Fotogramas, La Butaca, Miradas de cine, Tu blog de cine, Aullidos, Videodromo, No solo geeks i Toma cine

Aquesta peli ben bé es podria titular "Not just another superheroes movie" -i possiblement aquest títol va passar per la ment dels seus productors (o dels seus distribuïdors espanyols davant d'un títol tan poc "espanyol")- però acaba prenent el nom del superheroi protagonista. Aquest és un adolescent que decideix portar a la realitat el somni de molts jovenets que, enterbolits pels masclistes i testosteronics còmics de superherois, s'imaginen enfundats en neoprens colorits repartint estopa a tort i a dret, alliberant així l'excés glandular propi de l'edat. Fart de passar desapercebut entre les noies, de ser atracat cada dos per tres, de ser, en definitiva, ningú, encarrega un vestit ajustat de color verd i intenta intercedir en batalles que, donada la seva mínima corpulència i la seva innocència, té perdudes abans de començar. Però, el que és el cinema, un cúmul de curiositats el posaran en l'ull de l'huracà, al bell mig dels negocis tèrbols d'una banda mafiosa que controla la ciutat.
L'enginyós guió ens porta doncs a viure les peripècies d'un pobre pocapena d'institut convertit en superheroi voluntariós però poc dotat que va descobrint la dificultat del seu propòsit.
El més interessant però d'aquesta divertida i entretinguda Kick-Ass és, sens dubte, l'aparició d'un deliciós personatge secundari, la superheroïna de 13 anys Hit-Girl, una rabassuda criatura educada pel seu pare entre armes i violència, que sembla una professional de l'esbatussada i que li dona mil voltes al pobre del Kick-Ass. Veure com aquesta desllenguada i implacable assassina púber aniquila un darrera l'altre els vil·lans mitjançant sanguinàries maniobres i cabrioles impossibles és el gran encert d'un film que, indubtablement, sense ella no existiria.
Curiosament, als Estats Units, la cinta ha tingut problemes per mostrar a una -aparentment- innocent criatura de tretze anyets deixant anar grolleries i insults, però no per tota la violència absolutament explícita i voluntàriament excessiva que exerceix. Coses dels valors morals, suposo.
S'hi afegeixen altres personatges més o menys enginyosos, portadors de gags simpa`tics però sense massa punch que el públic rep amb la mateixa innocència que caracteritza als protagonistes, però el Matthew Vaughn troba la manera d'explicar una història senzilla i sense grans encerts amb el ritme suficient com per fer-la molt entretinguda i divertida. L'equilibri entre l'acció -abundant- i la comèdia -en iguals proporcions- és admirable, i el pas de l'una a l'altra es produeix sense dificultat, evitant els paranys d'aquests tipus de pelis que, sovint, arranquen en comèdia i quan arriben a l'acció no saben fer la transició sense patir una davallada.

Tot i tenir debilitats clares i contundents -el gag sobre la orientació sexual del protagonista està tan sobat que fins i tot se n'han fet pel·lícules senceres sobre aquesta mateixa premissa- el to és tan adequat que el públic s'hi entrega des del primer moment i arriba a deixar-se anar en moments culminants del film -aplaudiments?, feia molt de temps que no els sentia al mig d'una sessió!- quan la innocència dels protagonistes sembla superar-se i comportar-se com uns veritables superherois de pantalla -és a dir malparlats, prepotents, hiperviolents, sanguinaris i absolutament mancats de pietat o clemència-.

És doncs aquesta Kick-Ass tota una sorpresa atesa la vergonya al·liena que podria haver generat un producte similar en mans menys enginyoses, i un divertiment entranyable que agradarà a la gran majoria d'espectadors/es. Està lluny, molt lluny de ser l'obra mestra que alguns intenten vendre, és molt menys intel·ligent del que el seu creador suplica que ens creiem i és molt menys rodona del que hauria de ser, però funciona perfectament bé com a entreteniment des del primer minut fins a l'aparició dels crèdits. I això, avui en dia, ja és molt dir.