La millor escena de Cap d'Any del cinema

Podrem fer tot l'esforç del món recordant escenes de festes de fi d'any, però no en trobarem cap com aquesta (compte, spoilers a partir d'aquí!) A l'escena final de When Harry met Sally, el Harry corre a confessar-li a la Sally el seu amor al bell mig de la festa de cap d'any en que ella es troba. Ha passat a la història la manera en que ho fa, com li diu -quan ja ha passat el comte enrere-, com ella respon i, sobretot, una frase fantàstica i inoblidable: "Quan un descobreix que vol passar la resta de la seva vida amb una persona, vol que la resta de la seva vida comenci el més aviat possible". Quina millor manera de començar un any, no?

La Zooey Deschanel i el Joseph Gordon-Levitt et canten una cançó de cap d'any

Van protagonitzar 500 days of Summer, una d'aquelles "comèdies romàntiques" que ni són comèdia ni són massa romàntiques (més bé són drames i punt) i que va triomfar entre gran part de la població juvenil, que la va entronitzar com la gran comèdia romàntica dels darrers anys. La química era més que evident i bona part de la pel·lícula es basava en l'encant que ambdós desprenien. S'han ajuntat en aquest final d'any horrible que ha estat per a molts el 2011 per endolçar-ho amb una càndida versió del clàssic What are you doing new year's eve?. Els nois, val a dir-ho, tenen habilitats sobrades per cantar (ella té fins i tot un grup molt hype) i des de l'Última Projecció aprofitem l'avinentesa per desitjar-vos un any 2012 ple de felicitat i bon cinema.

Aniversari Russ Tamblyn!

Avui 30 de desembre és l’aniversari de Russ Tamblyn, un actor que tant pot fer del petit dels germans Pontipee com de líder violent d’una banda com els Jets i fins i tot de psiquiatre del poble més sinistre de la història de la televisió: Twin Peaks.




M’encanta Russ Tamblyn. De petita, quan vaig veure per primer cop Siete novias para siete hermanos no podia deixar de mirar-lo, em semblava increïble que algú pogués ser tan àgil ballant amb una destral...
I a West Side Story passa el mateix, m'encanta com camina pels carrers de Nova York, amb la seva banda al darrera, "petant" els dits...

En fi, us deixo amb l’escena que més m’agrada de les que li he vist: fent de Gideon Pontipee a Seven brides for seven brothers. En el vídeo el veiem vestit de blau, fent un personatge una mica “nyonyo” però no ens enganyem... ell és un Jet, i ja se sap:  “when you are a Jet you are a Jet all the way from the first cigarette till the last dying day” !

El 'gorro' del Boba Fett

Conversa d'ascensor típica d'aquests dies:

- Què, fa fred, eh?
- Síííí, i tant! (es frega les mans innecessàriament)
- Home, és que ja tocava... per l'època en que estem. oi?
- Sí, és clar, però jo prefereixo la calor.
- ...

La conversa continua absurdament fins al pis en el que uns dels dos baixa. Ara imagineu-vos com seria aquesta conversa (o si, en definitiva, tindria lloc) si entreu a l'ascensor amb aquest gorro de Boba Fett!

Els actors i els seus crims

Tràiler de Prometheus, la preqüèl·la d'Alien

Aquesta setmana, les majors semblen haver-se posat d'acord per fer-se la guitza (segurament sigui així) i mostrar-nos els primers tràilers oficials de tres de les seves pelis més esperades. Primer va ser The Dark Knight Rises, després The Hobbit i avui ens arriba el tràiler de la represa de la franquícia Alien, recuperant el Ridley Scott i buscant els orígens de tota la història. Alguns es pregunten si calia fer una preqüèl·la, altres tenen ganes de veure més àl·liens en pantalla gran, però en qualsevol cas serà una de les estrenes impactants del 2012.El repartiment d'altra banda, promet: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Guy Pearce, Idris Elba, Logan Marshall-Green i fins i tot la Charlize Theron.

Aquí en teniu, doncs, el tràiler en HD.

Trivial: The End famosos #1

Tot el que és bo, s'acaba. Fins i tot les millors pelis de la història. Ara ja no és comú, però fa temps, suposo que perquè les pelis eren tan bones que la gent no volia que s'acabessin mai, algú havia de posar un rètol ben gran que digués: "Prou! Ja està! Marxeu a casa!". Bé, van trobar una manera més fina de dir-ho, que va ser amb el famós "The End".
No sé si vau marxar a casa després de veure aquests rètols o vau esperar a que la peli seguís indefinidament, però... sabríeu dir-nos a quines pelis pertanyen aquests "The End" finals?

Primer tràiler oficial de The Hobbit

Esperada i temuda a parts iguals pels fans de la nissaga de Tolkien, la preqüel·la de la trilogia de les aventures del Frodo ens arribarà d'aquí just a un any, però Hollywood ja calenta motors per una de les estrenes de la dècada.
Tot just fa unes hores s'ha descobert el primer tràiler oficial, que ha deixat opinions molt encontrades entre els qui l'han vist. Aquí el teniu per tal de que jutgeu vosaltres mateixos.

La peli de... Raquel Ortega

M'encanta veure quines pelis trien els amics de l'Última Projecció quan els hi demanem quina és la seva pel·lícula favorita. De moment hi ha de tot. Doneu-li un cop d'ull i veureu que hi ha de tot gènere i condició, de més famoses i de més desconegudes. Però totes tenen un tret en comú: li han canviat la vida a algú, l'han feta millor, l'han marcat.
Avui és la Raquel Ortega la que ens explica la seva tria: una pel·lícula fantàstica i molt entranyable d'un director que va marcar una època quan estava realment en forma.

Em veig incapaç de triar una única pel•lícula preferida, però si que sóc capaç d’anomenar-ne, sense haver de pensar gaire una desena, i aquesta n’és una d’elles.
No és un clàssic, (de moment ;) ),  ni un melodrama, ni una comèdia, de fet per mi, és la combinació perfecte de totes tres. No recomanable per a qui no agradi el teatre, ja que els personatges no es mouen pràcticament del mateix escenari, i les situacions i personatges son típicament teatrals...al més pur estil Branagh.
And my oscar goes to......Los amigos de Peter, del Keneth Branagh. Peli relativament “moderna”, any 1992. Un repartiment esplèndid i magistralment dirigit. Ens narra la trobada que organitza el (gran) Stephen Fry dels seus amics(Emma Thompson, immens Hugh Laurie, Imelda Stauton , Phillida Law entre d’altres) , els quals fa 10 anys que no es veuen,  la nit de cap d’any, a la mansió familiar. A partir d’aquesta senzilla trama, el Branagh dirigeix magistralment el que és una comèdia  melodramàtica, al més pur estil Woody Allen (d’en peus) d’una manera àgil, ràpida, i molt emotiva. Amb un guió mordaç i molt intel•ligent, els personatges, amb unes vides ben diferents, poc a poc van deixar sortir la realitat de les seves misèries, els seus somnis, pors, i esperances trencades. Durant 2 dies la convivència d’aquests amics retrobats, fa que ens vagin guanyant el cor poc a poc. Arrencant-nos somriures quan en el fons hi ha drama. Pel•lícula que té moments per tots els gustos, dramàtics, còmics i  d’altres molt emotius (menció especial a la reconciliació del matrimoni torturat per la mort d’un dels seus fills) amb el colofó final de la sorprenent revelació d’en Peter.

Part primordial d’una bona pel•lícula, al menys per mi, és la seva banda sonora , i aquesta és senzillament excel.lent. Molt fresca,“ochentera” i clavats els moments en que sonen les cançons: Queen, el Boss, Cindy Lauper, Pretenders entre d’altres. Crec que, val la pena “perdre” 101 minuts de la vostra vida per veure-la. Un cant a l’amistat, a la fragilitat humana i al respecte per la diferència. No us defraudarà ;)
Ahhh i tot i que no faci falta dir-ho...en versió original!!

Increïbles gorres d'Star Wars

No em direu que no són espectaculars, decididament pensades per als grans fans d'Star Wars que segueixen el nostre blog. Encara hi som a temps, que per Nadal encara falten uns dies! Si en voleu veure més, passeu-vos per aquí.

Revista WOW, la super pop americana

El resum del 2011 cinematogràfic

L'Albert Pallarés ens feia arribar un vídeo espectacular, amb un recull impressionant d'escenes de les pelis més rellevants d'aquest 2011. El muntatge és fantàstic, perfectament encadenat temàticament, amb una música molt ben triada (fins i tot el David Lynch hi participa). En els comentaris del vídeo, algú deia que així és com haurien de començar els Oscars d'aquest any.
Tot un regal per als sentits; el 2011 en pel·lícules.

Primers enamoraments cinematogràfics #6: Natalie Portman

El bon amic Lluís -a.k.a. Suranpu- confessava que el seu primer enamorament al cinema va ser amb la Natalie Portman de Beautiful Girls. I afegia en els comentaris: "No comment". Potser sí que no cal comentar massa més darrera del nom de la Portman.
Alguns se'n van enamorar fins i tot abans, a Leon del Luc Besson, quan encara era, literalment, una nena. De fet, en la seva participació a Beautiful Girls, aquella notable comèdia del pobre Ted Demme, encara era una joveneta que, justament, enamorava a un paio ja granadet com el Timothy Hutton.
Va encarrilar, just després, una meteòrica ascensió cap a l'estrellat, participant en pelis de Woody Allen o Tim Burton i anant a petar a la reencarnació d'un dels mites eròtics del cinema de tots els temps. Als 70 i 80 va ser la princesa Leia, als 2000 va ser la princesa Amidala la que, enfundada en els més inversemblants vestits i maquillada à la Cirque du soleil, va seduir noves generacions cap al cantó fosc del pitjor cinema del George Lucas.

Des de llavors podríem dir que la seva carrera ha estat lleugerament irregular, alternant grans papers en pel·lícules de renom (Closer, My blueberry nights, V for Vendetta, o la més recent Black Swann) amb comedietes o pel·lícules de segona. Però la seva bellesa, més enllà de les seves innegables habilitats artístiques, ens inunda constantment amb portades a totes les revistes de moda i femenines, anuncis de prestigiosos perfums i línies cosmètiques o, simplement, clubs de fans online.
Aquí teniu el nostre petit homenatge a la princesa Amidala, en honor, és clar, del Suranpu i el seu primer enamorament.

Black Mirror (2011) - (escrita per) Charlie Brooker

Dead Set passa per ser una de les millors sèries dels darrers anys i, per descomptat, la millor sèrie de terror i/o zombies que mai s'hagi filmat per a la petita pantalla (si t'agrada The Walking dead i encara creus que es una bona sèrie, dona-li un cop d'ull a Dead Set). Del seu creador, el guionista Charlie Brooker, ens arriba ara un tríptic televisiu aclaparador i fascinant. La millor sèrie que hem vist a l'Última Projecció en aquest 2011 que ja toca a la seva fi.


És una producció en tres capítols totalment independents -diferent trama, diferents personatges, diferents actors- que pretén dibuixar l'actualitat mundial des de tres perspectives diferents.  De moment, només dos dels tres capítols han estat emesos. A l'Última Projecció hem quedat tan xocats després de veure el primer que ho hem volgut compartir amb vosaltres.

Com sempre, no volem explicar massa, no volem esguerrar-vos el plaer de veure aquesta meravella de 43 minuts. El primer ministre britànic és despertat en plena nit per una trucada que l'informa de que la princesa d'Anglaterra ha estat segrestada i que es demana una sola condició per al seu alliberament, una condició... poc habitual i força grollera.
La trama, per descomptat, gira al voltant de la caça dels segrestadors però, en realitat, aquest primer episodi parla d'alguna cosa molt més gran, molt més important, que ens afecta a tots. El propi Charlie Brooker ha definit la seva sèrie com "la realitat que podem estar vivint d'aquí a 10 minuts si actuem de manera maldestra".
Impactant, impecable tècnicament, amb una atmosfera opressiva que t'embolcalla en una espiral imparable.
En definitiva, com dèiem, la millor sèrie que hem vist aquest any.

Si us plau, feu-vos un favor, no us la perdeu. No us en penedireu.

Matt Damon i el Nadal

Aquí va un regal nadalenc per a tots els fans i les fans del Matt Damon... (o no)

El repte d'estar sempre perfecta

Home, la veritat és que igual no tindrien el mateix efecte en els pobres espectadors que veuen pelis de terror japoneses...

La peli de... Marc Ambit

Jo devia tenir uns 7 o 8 anys quan el meu avi, que sempre era el que m'acompanyava al cinema, em va portar a veure un programa doble en un cinema del poble on estiuejava. Només recordo una de les dues pel·lícules: 2001, una odissea a l'espai.

No vaig, com us podeu imaginar, entendre un borrall del que estava passant. No vaig entendre les metàfores espirituals, existencials i filosòfiques. Però, tot i no entendre res, vaig sortir del cinema absolutament impactat per la pel·lícula.



Algunes imatges -encara recordo la impressió mentre les veia- se'm van quedar enganxades al cervell. El "ball" sideral amb el Danubi blau, els monos barallant-se, els astronautes descobrint el monòlit i, sobretot, molt per damunt de la resta, l'escena final en les entranyes de l'ordinador HAL, amb aquell vermell saturat, la respiració dificultosa del Bowman, l'agonia i la divagació de la computadora.

A foc es van gravar. Van passar molts anys -uns 20, probablement- fins que vaig tornar-la a veure. Llavors vaig comprendre moltes coses de l'argument (no pas totes) però el que més em va impactar va ser adonar-me'n, a mesura que veia la peli, que recordava perfectament el que estava a punt de succeir, el següent plànol, la següent escena. La imagineria, la potència audiovisual, havia perdurat tots aquells anys.

2001, a space oddissey és per a mi la prova de que hi ha un cinema que està tan a prop de l'art (en contraposició a la indústria de l'entreteniment) que és capaç de deixar bocabadat, sense parpellejar, a un nen de 7 anys, embadalit amb unes imatges i un so immensament potents i carregats d'art.


Estimo 2001 com si fos la única pel·lícula de la història, la única que realment ha entès el cinema i n'ha explotat totes les seves qualitats úniques.

Estimo 2001 com a aquella persona que t'encisa i de la que t'enamores sense saber per què, sense entendre res, sentint-te abocat a reviure un i altre cop les inesborrables imatges de la primera visió, que s'entesten en recordar-te que, en realitat, mai no podràs tenir-la, perquè no és teva: tu ets d'ella, tu ets qui li pertany a ella. Tu ets el que està sota el seu influx.

Primers enamoraments cinematogràfics #5: River Phoenix

A la pàgina de Cinema 3 del Facebook es va encetar una conversa sobre els primers enamoraments de cine i uns quants van començar a fer una mini llista, el Marc ja ha fet l'especial Mònica Vitti i ara jo m'agafo la segona proposta que va sortir en la conversa, per motius personals:

La Cinta Plans va dir que el seu primer enamorament de cine va ser River Phoenix a "Running on empty" (Un lugar en ninguna parte) i he de dir que comparteixo totalment el seu punt de vista.
River Phoenix va ser un dels guapos oficials de tota una generació y també el protagonista d'una de les històries més tristes de Hollywood.

River va tenir una vida curta, molt intensa i plena d'anècdotes que va va fer que entrés a la historia dels mites del cinema. La seva cara de bon nen combinada amb el seu posat de James Dean el van convertir en portada de totes les revistes del moment, però com sabeu, a Hollywood no hi ha mite sense tragèdia... Amb només 23 anys moria de sobredosi a la porta d'un local d'en Johnny Depp, provocant un enorme terratrèmol a Hollywood.

Però si per alguna cosa se'l recorda, és per la seva bellesa. Les fotos ho demostren: va ser un dels actors més guapos de Hollywood, ídol absolut de totes les adolescents dels anys 80-90.

La matança de Texas a Itàlia es deia diferent

Doncs sí, ja se sap. Hi ha gent que es dedica a traduir els títols de les pel·lícules per tal de fer-les més apetitoses per al públic local. Al menys això és el que passa en els països on es doblen la gran majoria de les pel·lícules -i en els que, de pas, tenim el pitjor nivell d'anglès d'Europa-. De traduccions curioses en trobaríem un munt, però aquesta m'ha xocat molt, no només pel títol sinó per l'esplèndid pòster alternatiu que es van inventar per promocionar-la.

Es tracta de la Texas chainsaw massacre del Tobe Hooper, que a Itàlia, quan es va estrenar, va ser traduïda per Non aprite quella porta.

M'encanta el detall superior, repetint insistentment "no és només un film, no és només un film".

El Neil Patrick Harris se surt presentant els Tonys 2011

Ja us havíem parlat d'un dels números musicals que es van poder veure a la darrera gala dels premis Tony, on el Neil Patrick Harris i el Hugh Jackman es marcaven un duet absolutament fantàstic.
Del que no us havíem parlat -més que res perquè nosaltres tampoc ho sabíem- és que la cerimònia va començar amb un altre espectacular i humorístic número a càrrec del Harris, en el que fa demostració de les seves dots com a entertainer, cantant, ballant i improvisant entre el públic. No us ho perdeu, el número es diu " Broadway is not for just gays anymore".
Per cert, memorable la intervenció de la Brooke Shields, que serà la núvia d'Amèrica, però necessita menjar cues de pansa per millorar la memòria i no oblidar-se del seu text.

Ladies aaaaand gentlemeeeeen.. sense més dil·lació... el gran... l'únic... l'irrepetible showman que és... el Neil Patrick Harris.

Primers enamoraments cinematogràfics #4: Monica Vitti

En una conversa al mur de Facebook del programa de televisió Cinema 3, diversos teleespectadors i els mateixos redactors del grup ens confessaven els seus primers enamoraments cinematogràfics.
Anirem per ordre i els farem l'homenatge pertinent a cadascuna de les propostes. La primera va ser del propi redactor/a que en aquell moment estava al comandament del grup del programa (em sap greu no poder-vos citar el nom, doncs el desconec): Monica Vitti va ser la seva escollida. Doncs aquí va, especialment per a ell/a, una selecció d'aquesta bellesa italiana absolutament mítica.













I si voleu conèixer els enamoraments cinematogràfics d'altres lectors de l'Última Projecció, passeu-vos per aquí.