Dead Set (2008) - Yann Demange

Cap comentari
Totes -absolutament totes- les pel·lícules de zombies (o infectats com se'ls hi diu darrerament) pretenen ser una metàfora d'algun fet fortament relacionat amb algun aspecte del moment en que van ser rodades. En alguns casos, com és el cas de la fundacional "Night Of The Living Dead" de'n Romero, tot i que la pel·lícula en realitat no en pretenia cap de metàfora, va ser la pròpia crítica i el públic qui la hi va donar. El comunisme, el capitalisme, l'exèrcit, l'imperialisme econòmic i fins i tot la massificació i atomització de la informació a Internet han estat metàfores aplicades a la fórmula bàsica del contagi d'uns quants humans per mostrar una dicotomia apocalíptica entre vius i morts.
Però tot això ha estat en la foscor d'un cinema, amb una pantalla enorme i una audiència predisposada a patir tant colpidores imatges. Ara però, una ambiciosa -i costosa- producció anglesa assalta les llars de passius televidents que, entaforats en els seus sofàs, entre programes del cor, noticiaris impactants i realitys cada cop més rocambolescs, per amorrar-lo a un espectacle veritablement dantesc, gore, sàdic i, val a dir-ho, extremadament intel·ligent.

La premissa és tan bàsica com -a priori- hilarant. Una epidèmia zombie s'extén per Gran Bretanya, escampant-se inexpugnablement per arreu. Els únics que n'estan salvaguardats són...els concursants del Big Brother, el reality fundacional i punt d'inflexió de la televisió moderna. Emprant decorats idèntics als del programa real, introduint-hi fins i tot la seva presentadora habitual, la Davina McCall (la Mercedes Milà anglesa), aquesta sèrie de cinc capítols arrenca en menys de deu minuts els possibles somriures per la curiositat de la proposta i la reemplaça per descarnades ganyotes de l'horror i el fàstic més repugnant que mai s'ha vist a la televisió.

Narrada amb contundència i pols narratiu invariable, bevent de totes -i de les millors- fonts del gènere (de Dawn of the Dead, versió 2004, agafa els zombies que corren, de 28 Days Later la càmera digital tremolosa i saltimbanqui, de Romero el plaer d'observar amb deteniment l'horror), els cinc capítols col·leccionen imatges inesborrables, esglais a dojo, personatges despreciables (destacant n'Andy Nyman com el implacable i sense escrúpols productor del programa) i un estrany regust a dinar mal paït que perdura fins a la finalització de la sèrie.

Poc més s'ha de desvetllar d'aquest magnífic joc de miralls, d'imatges metafòriques i de veritats catedralícies amagades entre vísceres i budells. La "tele" mira a la "tele", i no s'agrada...

I si no em creieu...veieu-ne el tràiler.