Trivial: actrius irreconeixibles # 8 (disfresses)
Ja sabeu de la nostra filia pels actors i actrius amagats darrera de sessions fotogràfiques una mica diferents, però aquest cop li hem volgut donar un cop de volta més. I si les actrius anessin disfressades d'altres mites del cinema? Podríeu reconèixer-les? Respostes, com sempre, als comentaris. Les solucions les desvetllarem demà al matí al Facebook.
1- Bette Davis ____________________________________________
2- Marilyn Monroe ______________________________________________
3- Elizabeth Taylor __________________________________________
4- Marlon Brando ___________________________________________
5- Marilyn Monroe _______________________________________________________________
Quin seria el millor president cinematogràfic d'USA?
Als Estats Units estan d'eleccions. I a l'Última Projecció se'ns ha acudit muntar unes eleccions a la presidència de la Casa Blanca però basant-nos només en els personatges de president dels USA que el cinema (i les sèries de TV) ens ha anat regalant. Aquests són els candidats. Penseu bé qui preferiríeu i voteu aquí.
 Peter Sellers Dr. Strangelove 1964 Stanley Kubrick Alguns l'acusen de ser massa tou amb els russos i per semblar incapaç d'aturar la 3ª Guerra Mundial, però altres el defensen argumentant que va intentar, per tots els mitjans, oposar-se a a les pressions de l'exèrcit per llençar un atac nuclear massiu. Lacònic, reflexiu, el president Muffey té, com molts dels noms dels personatges de la pel·lícula, un nom de broma ("Merkin" en anglès fa referència a unes perruques per al pubis), però no sembla, a diferència de molts dels altres personatges presents a la "war room", obcecat en demostrar quan inútils els nostres governants són. Seva és la mítica frase "Gentlemen, you can't fight in here. This is the War Room!". |
 Kevin Kline Dave 1993 Ivan Reitman Votar al president Mitchell és votar esquizofrènicament. És com un vot doble. A qui estàs votant realment?: al president de debò o al substitut de bona fe. En Dave, el substitut, comença mig de broma fent aparicions lleugeres per encobrir un affair del president, però l'atac de cor que aquest pateix el posa en situació de governar, i és llavors quan el gran públic descobreix facetes que mai no haguessin sospitat del seu líder, la seva bondat, la seva preocupació pels desvalguts, etc. |
 Bill Pullman Independence Day 1993 Roland Emmerich Precursor dels presidents orientats a l'acció. El president Whitmore tant es puja al damunt d'una furgoneta amb un megàfon per reclutar als seus conciutadans en la guerra contra l'enemic alienígena, com s'asseu als comandaments d'un caça per formar la primera línia de defensa de la terra. Ja em diràs tu si no es mereix el vot, l'home. |
 Michael Douglas The American President (El presidente y Miss Wade) 1995 Rob Reiner Si hi ha presidents d'acció, per què no hi pot haver presidents romàntics? Aquest president Shepherd -vidu, per a més senyes-, queda encisat per l'ambientòloga encarnada per la Annette Benning i ja tenim la trama servida (molt ben servida pel guionista Aaron Sorkin). Reclama el vot d'aquells que creuen que la política no està renyida amb els sentiments. |
 President James DaleJack Nicholson Mars Attacks! 1996 Tim Burton No serà per bones intencions. El president Dale intenta persuadir als invasors amb frases com "Per què no podem arreglar les nostres diferències?, Per què no podem portar-nos bé, petits homenets?". Tot diplomàcia, ja es veu. La cosa és que sembla que la vida que porta, amb la seva família de postal, l'allunya una mica de la realitat i de les necessitats del seu poble. |
 Harrison Ford Air Force One 1997 Wolfgang Petersen Exemple de president al que no se li cauen els anells a l'hora de defensar el seu país. Prototip del president heroi, aquell que és capaç d'enfrontar-se cos a cos amb l'enemic i sortir-ne victoriós, el President Marshall (amb una "L" menys, el seu nom significa "mariscal" o bé "xèrif", "agutzil") és un president d'acció més proper al Chuk Norris que al Bill Clinton. "Fot el camp del meu avió" és la seva frase més mítica. |
 Gene Hackman Absolute Power 1997 Clint Eastwood Mala reputació la d'aquest president faldiller al que se li mor l'amant i un lladregot espavilat amb pinta de Clint Eastwood amenaça amb posar-lo en evidència. Sec, malcarat, groller i amb molt poca empatia per la raça humana, el president Richmond recollirà votants amb pocs escrúpols. |
 President Henry HayesWilliam Devane Stargate SG-1 1997-2007 Brad Wright, Jonathan Glassner (creadors) Els presidents dels Estats Units no ho tenen gens fàcil a la sèrie Stargate. A l'estrés habitual de dur un país se li ha d'afegir els problemes derivats d'una porta espai-temporal i de l'amenaça de la flota d'Anubis! El president Hayes, tot s'ha de dir, quan li parlen en el seu primer dia del projecte Stargate i del que comporta, es pensa que li estan prenent el pèl. Tot i la recança del principi, arribarà a ser un bon President. |
 Morgan Freeman Deep Impact 1998 Mimi Leder Primer president de raça negra del cinema, el president Tom Beck es guanyà el favor del seu electorat amb un discurs final que posava la pell de gallina: "Les ciutats cauen, però són reconstruïdes. Els herois moren, però són recordats". |
 John Travolta Primary Colors 1999 Mike Nichols S'assembla molt al Bill Clinton (de fet, evidentment, hi està inspirat), però no ho és (no fos que algú a la Casa Blanca s'emprenyés). I no, en la època en que es basa la pel·lícula, encara no coneixia a la Monica Lewinsky. Recollirà els vots dels fanàtics de les pel·lícules que comencen amb allò de "Basada en fets reals". |
 President Josiah Bartlet Martin Sheen The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca) 1999 Aaron Sorkin (creador) El president Bartlet és, probablement, el millor president que ha existit mai. Guanyador d'un premi Nobel d'economia, simpàtic, "atractiu", ferm però compassiu, popular i respectat alhora... Josiah Bartlet és el millor. De vegades és com si Kennedy hagués sobreviscut i s'hagués convertit en un demòcrata carismàtic, atent als aspectes socials sense afeblir l'economia i que no tem intervenir militarment, sempre (és clar) de manera justificada. |
 President Jackson EvansJeff Bridges The Contender (Candidata al poder) 2000 Rod Lurie Té molt clar que el següent pas a donar en la democràcia dels Estats Units és proposar una candidata a la presidència que sigui dona, i la Joan Allen, és l'escollida. Les pressions internes i externes no el faran defallir, de tan obcecat amb el seu propòsit com està. |
 President David PalmerDennis Haysbert "24" 2001-2010 Robert Cochran, Joel Surnow (creadors) David Palmer és el primer President negre de la ficció televisiva. Tot i que a la primera temporada encara és candidat a la presidència, ja se'ns mostra com un tipus ferm i just que creu en l'ètica per davant de tot, fins i tot quan la seva família es veu involucrada en certs "problemes". Ens agrada Palmer perquè és just, ferm i no té por a prendre decisions difícils. |
 Geena Davis Commander in Chief 2005-2006 Rod Lurie (creador) Aquesta sèrie de només dues temporades mostra Geena Davis com a primera Presidenta dels Estats Units. Mckenzie Allen es vicepresidenta en el moment en que el president electe pateix un aneurisma. Tot i ser aconsellada que renunciï, acabarà decidint en contra dels seus assessors i jurant el càrrec com a Presidenta dels Estats Units. Guanyadora d'un Nobel, mare i candidata independent haurà de lluitar contra els prejudicis a més de mantenir la pau com a "lider del món lliure". |
 Harry Shearer (veu) Simpsons, the Movie 2007 David Silverman Ni se'ls hi va acudir demanar-li a l'Arnie que es doblés a si mateix en aquest personatge de president incompetent i absolutament incapaç de prendre decisions. La seva frase antològica (i possible slogan de campanya) és "Vaig ser elegit per dirigir, no per llegir". |
Las noies/chonis Bond (per ordre d'aparició)
Las noies, Bond, les noies Bond... en la llarga llista de pelis del James Bond hi han aparegut, no ho dubtem, un munt de "noies". Però d'altres, més que "noies" semblaven "chonis". El Joan Margarit, de la botiga The Cine, un autèntic malalt de l'espia amb llicència per matar, ens en fa un repàs antològic.
 La “Modelitos” de Jersey Shore
"Domino" (que
ve del nom del seu biquini blanc
i negre!!!) és la bonica i amant gelosa del Nº 2 de SPECTRA Emilio Largo (Adolfo
Celi). La missió: robar dos míssils nuclears
d’un avió de l’OTAN per
després fer-los xantatge. Les seves armes: “Pelazo negro
engominao” i “mis biquinis del Carrefu”.
|
La china virginal de ¿Quién quiere casarse con mi hijo?
Enamorada del seu príncep blau, acompanyarà
a Bond mentre ell lliga a tort i a dret deixant a la pobre amb les ganes.
Recordem un dels diàlegs mítics després d’un petó:
007: - ¿Por qué las chinas tenéis distinto sabor que las otras chicas?
Ling:- ¿Nosotras somos mejores?
007: - No, solo diferentes,
como el pato de Pekín es distinto del caviar ruso, pero las dos cosas me
encantan.
Una anècdota:
l’actriu va reaparèixer al Casino Royale de Daniel Craig com a Madame
Wu, sòcia de Le Chiffre.
|
 Yo soy la Juani Ella és la "number one" del Polígon. Lladre, macarra, jugadora i xunga més que xunga amant de Bond. Es caracteritza per ser una choni de cabell pèl-roig amant dels modelets impossibles i de les perruques i postissos. Bond: ¿No era rubia, hace un momento? Tiffany: Puede ser Bond: Suelo reparar en esos detalles, si una mujer es rubia, o morena Tiffany: ¿Y cuáles prefiere? Bond: Con tal de que el vestido haga juego ... Tiffany: En mi caso tendrá que recurrir a la imaginación. |
 La Perra de las Tragaperras La germana de Natalie Wood es una “culomoto” de manual. La típica que amb uns pits gegants (d’estil Russ Meyer) té prou per “liarla parda”. Vista per primera vegada rondant el casino Whyte House de Las Vegas. Plenty: "Hola, soy Plenty! (Plenty significa “montón”). Bond li mira els pits i diu: "Por supuesto que sí”. |
 Princesa de Barrio
Guerra Freda!!?? El
seu nickname ho diu tot: “Agente Triple X”.
Barbara Bach interpreta a l'agent russa Anya Amasova, que
aconsegueix molt més sexe del que espera quan decideix aliar-se amb 007 (Moore).
La seqüència de “Miss camiseta mojada 1977” intentant salvar-se d’un submarí
que s’enfonsa és antològica, digna dels millors temps de la disco Tutan de Gavà.
|
May Day (Grace Jones). Panorama para matar (1985)
Black Choni
El seu look ho diu tot: minifaldilla
i botes altes... pentinada amb pots i pots de laca al cabell.
I el seu maquillatge ho remata amb colors cridaners. Tot per identificar-se com la primera Black 'cani' o Black 'choni'.
|
Xenia
Onatopp (Famke Janssen). GoldenEye (1995)
La legionaria de “Gran Hermano”Ella és la més xunga. Amant del cuir i dominatrix, és “la zorra entre las zorras”. La seva primera aparició conduint un Ferrari la delata al instant amb un complement de moda molt “pokero”: mocador vermell lligat al coll. Sí senyor!! Una “Choni” Bond capaç de maltractar a Pierce Brosnan i posar-se “perraca”. Si te la trobes una nit fent “botellón”, no ho dubtis. Obra la porta de darrera del teu cotxe, música a tope i balla amb ella “"ese temazooo…to wapoooo”. Chunda chunda chunda chunda. |
Argo (2012) - Ben Affleck
No ens posem d'acord a l'Última Projecció, sobre la tercera peli de l'Affleck. Aquí en teniu els arguments, jutgeu per vosaltres mateixos.
| Noemí Roig A favor Història ben explicada Tema molt interessant i gens tòpic Ben dirigida La pel·lícula manté un bon ritme tota l'estona Creïble gràcies als petits detalls En contra Patriotisme exagerat que m'embafa Ben Affleck sembla banyat en Botox... no mou ni una parpella. Tensió exagerada i artificiosa (personatges obtusos, massa complicacions en poca estona, personatges que semblen dolents i no ho són...) |
Marc Ambit A favor Força Entretinguda Explicada amb cura Detallisme en la reconstrucció històrica La fredor del Ben Affleck com a actor encaixa perfectament amb el seu personatge En contra S'entesta en demostrar que els USA són l'hòstia, però a més moooolt humils La seva insistència en donar-li veracitat acaba sent insuportable Tensió de pa sucat amb oli (si el Hitchcock aixequés el cap...) |
El rellotge de John Cleese
Avui hem descobert aquesta meravella de rellotge que ens ha deixat bocabadats:
Com a bons fans de John Cleese i els Monty Python hem investigat on poder-lo comprar i tenim 2 noticies, una de bona i una de dolenta:
La dolenta és que és un rellotge fet a mà i per tant no es pot comprar.
La bona és que la persona que l'ha fet explica com fer-ne un, i no sembla tan difícil!
Les instruccions (en anglès) per fer el vostre propi Rellotge-Cleese les podeu trobar en aquest enllaç: http://owl.li/eKTw9
Si sou manetes ja teniu feina!
Records cinèfils dels nostres lectors
Un dels nostres lectors, el Raul Sánchez, ens envia un escrit molt detallat i literari sobre alguns records cinèfils de la seva infantesa que vol compartir amb vosaltres.
Mis muchos intentos por disuadirlos fueron del
todo en vano. Para cuando salimos de casa mi mujer ya los había amenizado con todas
las anécdotas que mis miedos vergonzantes habían creado durante mi escasamente
terrorífica –al menos cinéfilamente- existencia. Nos dirigimos al cine
paseando: era una apacible tarde de verano. Compré las entradas y con la sala
aún plenamente iluminada buscamos nuestras butacas. Durante la larga y tensa
espera (siempre he pecado de un exasperante exceso-por defecto, en el sentido
estricto- de puntualidad) traté de serenar mi creciente nerviosismo tarareando
algo que bien podría ser La primavera de Vivaldi y parecerse en mis
labios a la estridente La consagración de la primavera de
Stravinsky. En cualquier caso yo me encontraba alienado en una fantasía
fantasmagórica y aterradora que no hacía sino acrecentar mi desazón. Para cuando
se apagaron las luces y empezaron los trailers ya no pude contener las ganas de
dirigirme al lavabo.
Mis primeros recuerdos relacionados con el cine
se funden y entremezclan en mi marchita memoria. Me gustaría poder asegurar que la primera vez que vi una película en un cine fue en el desaparecido Fémina de
Passeig de Gràcia. Me acompañaban mi madre y mi amigo, que era también mi vecino
–vivía en mi misma escalera, en el piso de abajo, en la Calle Alcalde de
Móstoles- y mi compañero de clase. Tendríamos seis o siete años. Una amistad que
se perdió, como la mayoría de mis recuerdos de aquellos años. Se trataría entonces
de Fantasía de los estudios Disney. No fue una experiencia grata:
el largometraje me resultó, en exceso, eso: largo. Aún hoy me resulta una
película fastidiosamente interminable y mis oídos cuarentones de madera
carcomida siguen empecinados en no dejarme disfrutar de la música clásica, por
lo que sigo siendo el clásico inadaptado al género.
De aquella tarde soleada, seguramente otoñal,
queda poco más que la sonrisa malintencionada, apesadumbrada, burlona,
decepcionada y lastimera que de tanto en tanto me dedica mi madre cada vez que me
debatía yo en mi butaca, a pesar de las sombras visiblemente aburrido e incapaz
de mantenerme quieto en la misma. En uno de mis espasmos de hastío llegué a
levantarme, quizás para colocarme bien mi ropa interior debajo del pantalón
–corto por más señas- allí donde la espalda pierde su nombre, y al volver a
sentarme no me percaté de que la butaca era plegable, por lo que me senté poco
elegantemente en el suelo perdiendo no sólo la escasa dignidad que pueda tener un
niño obligado a vestir calzones y calcetines hasta la rodilla sino también mis
palomitas, que volaron, poco gráciles, hasta aterrizar casi de inmediato
posándose sin decoro sobre todo aquel que estuviera lo bastante cerca. Si La
consagración de la primavera ocultó lo aparatoso y ridículo de mi
caída, Stravinsky no resultó tan magnánimo con las sonoras risotadas de mis
acompañantes. Ni la oscuridad de la sala con la vergüenza sonrosada que afloraba
en mis mejillas.
En una galaxia lejana, muy lejana,
cohabitan El pequeño lord y Annie. Si de la de
Lucas puedo decir que conservo partes íntegras de sus diálogos, debido sin duda a que la he visto más veces que años han transcurrido desde su estreno, de las otras
no podría ni atreverme a esbozar, siquiera timidamente, su argumento. Quizás
sólo, con fingido convencimiento y quebrantable fe, acertaría a decir que tanto
Annie como el lord son huérfanos y que alguna de ellas, si no ambas, son
musicales. Tal vez fuimos al ABC, al Waldorf o al Fantasio, pero siempre,
siempre me acompañaba mi madre.
La cosa se tuerce cuando dejó de hacerlo. Las
experiencias se tornan más vívidas cuanto peor recuerdo se tiene de la
experiencia. Sin duda antes de ello hay un sinfín de películas que han caído, o
están a punto de hacerlo, en el olvido (en mi particular olvido): películas de
animación como Peter Pan o la Dama y el vagabundo,
de aventuras como En busca del arca perdida o de difícil
calificación como Quien tiene un amigo tiene un tesoro.
Pero llega un momento en la vida de todo niño en que se tiene la certeza, en mi
caso errónea, de que ha dejado atrás esa niñez que tanto – y tanto tiempo- ha de
añorar después. Tal fue mi caso. Y así llegó el día en que, dejándome arrastrar
por mis primos (cuatro y siete años mayores), me encontré, por fortuna asido
–por primera vez ante la taquilla de un cine- de la mano de mi progenitor, que
era quién nos acompañaba en esta ocasión: una salida exclusivamente para
hombres; pidiendo tan educadamente como orgulloso cuatro entradas de platea
para Poltergeist a la taquillera del Coliseum.
Aún hoy despierto a media noche viendo como un
árbol terrorífico hace añicos los cristales de esa habitación del niño que aún
soy, como sus ramas me asen de una pierna tratando de arrancarme de mis
arrugadas sábanas y como mis pavorosos gritos se ahogan formando un diminuto
reguero de saliva en mi almohada. Cuando despierto, espantado y sudoroso, aún
puedo sentir la confortable y protectora calidez de la mano de mi padre
sacándome del cine entre filas de butacas interminables mientras mis pies
apenas rozan la moqueta del pasillo. Luego un simpático mexicano vestido con
uniforme naranja, escoba en ristre, disipa todos mis miedos. ¡Bienvenidas sean
las multisalas! ¿O tal vez anduvimos la escasa distancia que nos separaba del
cercano Club Coliseum?
Las burlas y chanzas de mis primos -de camino al
parking a buscar el 131 Supermirafiori de mi padre, ellos ufanos de su valor al
sobrevivir a una casa encantada edificada sobre un viejo cementerio indio (o
algo así), yo soñando con labrarme un digno futuro como Don Napo, protagonista
de El barrendero, siempre dispuesto a ayudar a sus congéneres en
una urbe idílica (¡bendita inocencia¡) como, pongamos por caso, Ciudad de
México- mutilaron los recuerdos de mis aún recientes miedos.
Con todo, cabe decir que, después de aquel día,
mis salidas al cine se hicieron más espaciadas y mucho más selectivas: escogí
tanto a mis acompañantes como la sala, y con mucho más esmero y tacto la
película en sí y sobre todo el género.
Al Coliseum volví años más tarde. Me acompañaban
otra vez mi primo (el que en Poltergeist -y todavía ahora- me
sacaba cuatro años) y su novia de entonces (que es su mujer ahora). Acudimos a
ver Flashdance. La película me gustó casi más que a Alejandra.
Gracias a ella -a aquella chica maliciosa que se sentó entre ambos en el cine y a
la que ahora tildaría como mi particular “prima de riesgo”- mis profesores
consiguieron por fin que venciera mi animadversión a los diccionarios. Salíamos
comentando no recuerdo que escena –si lo recuerdo o no es cosa mía- cuando ella
me preguntó si durante la misma había tenido una erección. No supe que
contestarle. Ellos se rieron un buen rato sin que yo comprendiera porqué hasta que
se cansaron de mí y se entregaron a besarse apasionadamente mientras esperábamos
el autobús. Así que al llegar a casa busqué la palabreja en el diccionario.
Crecí menos de lo deseado y esperado por mis
padres pero bastante más deprisa de lo que me hubiera gustado a mí. Pasaron
muchos años, muchos más, antes de que volviera al cine a ver una película
de terror. Para entonces ya me hallaba felizmente casado, había cambiado de
ciudad, tenía mis buenos treinta años y unos sobrinos políticos que habían
quedado temporalmente a nuestro cargo. Tenían once y catorce años. Mi
mujer y yo tuvimos la ocurrencia de llevarlos una tarde al cine y, como no
podía ser de otra manera, les dejamos escoger película. Eligieron Los
otros.
Mis muchos intentos por disuadirlos fueron del
todo en vano. Para cuando salimos de casa mi mujer ya los había amenizado con todas
las anécdotas que mis miedos vergonzantes habían creado durante mi escasamente
terrorífica –al menos cinéfilamente- existencia. Nos dirigimos al cine
paseando: era una apacible tarde de verano. Compré las entradas y con la sala
aún plenamente iluminada buscamos nuestras butacas. Durante la larga y tensa
espera (siempre he pecado de un exasperante exceso-por defecto, en el sentido
estricto- de puntualidad) traté de serenar mi creciente nerviosismo tarareando
algo que bien podría ser La primavera de Vivaldi y parecerse en mis
labios a la estridente La consagración de la primavera de
Stravinsky. En cualquier caso yo me encontraba alienado en una fantasía
fantasmagórica y aterradora que no hacía sino acrecentar mi desazón. Para cuando
se apagaron las luces y empezaron los trailers ya no pude contener las ganas de
dirigirme al lavabo.
Cuando me levanté no me pasó por alto la burlona
mueca que me dedicó mi mujer. Me disculpé para con mis vecinos mientras trataba
de no pisarlos de espaldas a la gran pantalla. Al empezar a desandar el
empinado pasillo de la platea hacia la salida me pareció que alguno de mis
sobrinos socarronamente soltó un “ese ya no vuelve”. Torcí a la derecha por el
amplio hall donde la mezcla del dulce y el salado de las diferentes palomitas
acabaron de revolverme el estómago. Subí unas escaleras y volví a torcer a la
derecha para, al fin, encontrarme en los excusados. Abrí un par de puertas
antes de encontrar una taza que se ajustara a mi concepto de salubridad. Tuve que
bajarme los pantalones y sentarme antes de poder cerrar la puerta, cosa que hice
con extrema brusquedad y sintiendo ya una gota de frío sudor que me descendía por
la espalda hasta la rabadilla y se colaba lentamente entre mis nalgas. Me
alivié tan repentinamente y con tanto estruendo como cerré la puerta. Sólo
entonces vi que el pomo de la misma yacía en el suelo en un leve balanceo apenas
perceptible. Se detuvo. Y quedó inmóvil. Y quedé inmóvil, con los pantalones
por los tobillos contemplando absurdamente aquella pieza redondeada y cobriza.
Me giré bruscamente sabedor de que no encontraría el necesario y deseado papel.
Me equivoqué. Sólo a medias: efectivamente, me hallaba encerrado en aquel
hediondo y diminuto retrete.
Transcurrió algo más de una hora antes de que el
acomodador entrara en el lavabo y oyera por fin mis gritos de auxilio. Aún
pasaron unos cuantos minutos más antes de que, ayudado por otros empleados de la
sala, consiguieran abrir la puerta y sacarme de allí. Acepté sus disculpas pero
no consentí en que me abonaran el precio de la entrada. Cuando conseguí por fin
librarme de todo el personal que se interesaba por mí y me presentaba sus
disculpas me encontré a media escalera enfrentado a las miradas jocosas y
recriminatorias a partes iguales de mi mujer y de sus sobrinos.
Aún hoy no he conseguido convencerlos, ni a
ellos ni a nadie que conozca mi aversión al cine de terror, de que la rotura del
pomo no fue un acto intencionado.
Tampoco he
visto aún Los otros.
Raul Sánchez
The Office (2001-2003) - Ricky Gervais, Stephen Merchant)
The Office és una de les sèries més divertides que hem vist mai, està en el Top 5 de les millors comèdies de tota la història de la televisió, sense cap mena de dubte.
La sèrie original anglesa té 2 temporades de 6 capítols i dos especials de Nadal impossibles d’oblidar, obres mestres creades per un Ricky Gervais al que se li van obrir totes les portes després d’aquest experiment.
El primer capítol confon i desconcerta una mica pel personatge que interpreta Ricky Gervais, però un cop superada la primera impressió (que no sol ser gens bona), el personatge acaba triomfant per sobre dels prejudicis propis.
Tots odiem en David Brent, una mena de Cap Regional que integra el pitjor de tots els caps que tots hem tingut. El personatge és incapaç de caure bé (a diferència del Michael Scott de la versió americana). David Brent és odiós, impertinent, mediocre, grotesc, racista, masclista... del pitjor de l’espècie. No és pitjor que un assassí en sèrie i tot i així tenim més empatia amb en Dexter que amb el Ricky Gervais fent de Brent. Amb tot els seus defectes el David ens fa riure moltíssim.
Però tant David Brent com la resta de treballadors de The Office són brillants. The Office compta amb personatges hilarants com en Gareth i absolutament increïbles com en Tim (un dels primers papers de Martin Freeman, el Hobbit) al servei d’un guió mestre que té tants moments brillants que n’és molt dificil triar-ne un.
Jo em quedo amb una xerrada motivacional que dóna David Brent mentre sona de fons el “You’re simply the best” de la Tina Turner... impagable!
El cas és que The Office té moltes versions, la més coneguda (potser més i tot que la original) és la nord-americana, interpretada per Steve Carell fent de Michael Scott i un impressionant Rainn Wilson en el paper de Dwight Schrute. És una versió diferent, adaptada al públic del país i per tant les diferències són comprensibles, tot i que confesso que el primer episodi, després d’haver vist l’anglesa va ser decebedor, The Office (US) té 9 temporades d’entre 17 i 25 capítols cadascuna i cal dir que és una versió menys visceral i segurament més hilarant en alguns moments, sobre tot degut a les interpretacions dels dos actors principals.
The Office ha tingut tant d’èxit que se’n han fet versions a França (Le Bureau), a Alemanya (Stromberg), al Canadà Francès (La Job), a Xile (La Ofis), a Israel (HaMisrad) i a Suècia (Kontoret).
L’estructura i els personatges són els mateixos. Varia el nom, el caràcter i la raresa, però segueixen tots els estereotips generals creats per Ricky Gervais. A més, el primer episodi és gairebé igual a totes les versions, això si, adaptat al humor i els gustos de cada país. Hem trobat especialment curiosa la versió que han fet a Xile amb el títol de “La Ofis” i que us posem un trosset perquè trobeu les 7 diferències:
Vosaltres amb quina us quedeu?
El primer capítol confon i desconcerta una mica pel personatge que interpreta Ricky Gervais, però un cop superada la primera impressió (que no sol ser gens bona), el personatge acaba triomfant per sobre dels prejudicis propis.
Tots odiem en David Brent, una mena de Cap Regional que integra el pitjor de tots els caps que tots hem tingut. El personatge és incapaç de caure bé (a diferència del Michael Scott de la versió americana). David Brent és odiós, impertinent, mediocre, grotesc, racista, masclista... del pitjor de l’espècie. No és pitjor que un assassí en sèrie i tot i així tenim més empatia amb en Dexter que amb el Ricky Gervais fent de Brent. Amb tot els seus defectes el David ens fa riure moltíssim.
Però tant David Brent com la resta de treballadors de The Office són brillants. The Office compta amb personatges hilarants com en Gareth i absolutament increïbles com en Tim (un dels primers papers de Martin Freeman, el Hobbit) al servei d’un guió mestre que té tants moments brillants que n’és molt dificil triar-ne un.
Jo em quedo amb una xerrada motivacional que dóna David Brent mentre sona de fons el “You’re simply the best” de la Tina Turner... impagable!
El cas és que The Office té moltes versions, la més coneguda (potser més i tot que la original) és la nord-americana, interpretada per Steve Carell fent de Michael Scott i un impressionant Rainn Wilson en el paper de Dwight Schrute. És una versió diferent, adaptada al públic del país i per tant les diferències són comprensibles, tot i que confesso que el primer episodi, després d’haver vist l’anglesa va ser decebedor, The Office (US) té 9 temporades d’entre 17 i 25 capítols cadascuna i cal dir que és una versió menys visceral i segurament més hilarant en alguns moments, sobre tot degut a les interpretacions dels dos actors principals.
The Office ha tingut tant d’èxit que se’n han fet versions a França (Le Bureau), a Alemanya (Stromberg), al Canadà Francès (La Job), a Xile (La Ofis), a Israel (HaMisrad) i a Suècia (Kontoret).
L’estructura i els personatges són els mateixos. Varia el nom, el caràcter i la raresa, però segueixen tots els estereotips generals creats per Ricky Gervais. A més, el primer episodi és gairebé igual a totes les versions, això si, adaptat al humor i els gustos de cada país. Hem trobat especialment curiosa la versió que han fet a Xile amb el títol de “La Ofis” i que us posem un trosset perquè trobeu les 7 diferències:
Vosaltres amb quina us quedeu?
L'origen de Frankenweenie
Però aquest llargmetratge del Burton està basat, en realitat, en un migmetratge que ell mateix va rodar en la seva joventut, l'any 1984, quan despuntava com un dels creadors novells més interessants de la factoria Disney, on treballava. El resultat va ser una faula gòtica força pessimista, trista i lúgubre per la qual va ser despatxat per la companya, acusat de malbaratar molts recursos en un treball poc adequat per als infants, únic target de la Disney en aquella època.
Com per rescabalar el mal fet anteriorment, ara la Disney l'ha tornat a contractar per tornar-la a rodar, ara amb més mitjans, ampliada, animada i en 3D.
No sabem si superarà l'original, però el primer cop que la vam poder veure al cinema, just abans del passi de A nightmare before Christmas, ens va deixar embadalits. Aquí us l'acostem per que la gaudiu íntegrament, en versió original i subtítols en castellà, doncs sabem que sou molts els fans de Burton i del seu univers gòtic.
Cosmopolis (2012) - David Cronenberg
Però és que aquesta Cosmopolis és absolutament insuportable.
Anem a pams i posem les cartes al damunt de la taula. Cap peli, insisteixo, cap peli del Cronenberg és una mala pel·lícula. Poden agradar-nos més unes que altres, podem trobar fins i tot insuportable Crash, però és innegable que el Cronenberg es mereix un respecte per atrevir-se a tractar temes del tot inhabituals en el cinema i sempre des d'una perspectiva totalment personal.
Aquest és exactament el cas de Cosmopolis, una faula semi-futurista (sense efectes especials de cap tipus) que és molt més interessant de comentar a posteriori que no pas de veure. Veure-la, què voleu que us digui, és una autèntica tortura. Cronenberg no encerta amb el tempo i el seu guió és tan fred i llunyà, les interpretacions dels personatges tan distants, que fa molt difícil connectar-hi.
Però mentre la veus i, sobretot, un cap s'ha acabat i la tortura ha conclòs, saps perfectament -ho saps- que hi ha alguna cosa de molt interessant al darrera. La pista ja ens la donen els títols de crèdit inicials i finals, com marcant un recorregut, una transformació evident, que és per la que passa el protagonista de la història.
Es tracta d'un jove magnat (Robert Pattinson intentant fugir de cròniques vampíriques de pa sucat amb oli) que recorre la ciutat durant tot un dia per anar a tallar-se els cabells al seu perruquer de tota la vida, sortint de la seva bombolla de finances, negocis, compravendes i demés guirigalls empresarials. Pel camí (iniciàtic) es va trobant amb diferents personatges (empleats seus, assessors, guardaespatlles, etc.) amb els que manté unes converses que hom sap deuen ser molt transcendentals però que, mira per on, no transcendeixen en el moment de sentir-les.
I aquest és, justament, el problema de Cosmopolis. No dubto de que el Cronenberg té bones intencions. No dubto de que un segon visionat de la pel·lícula revelarà moltes incògnites i li atorgarà molt de sentit a tot allò que ens hem perdut en el primer visionat. Però l'experiència de veure una pel·lícula tan absolutament distant i freda que s'acaba convertint en els 15 minuts finals en una autèntica tortura (Paul Giamatti mediant) és tan traumàtica i difícil d'empassar que dubto mai que se m'acudeixi donar-li aquesta segona oportunitat.
Les últimes hores del geni d'Orson Welles
Tal dia com avui va morir el gran Orson Welles. Però dues hores abans de morir va aparèixer al programa de televisió del Merv Griffin on va fer un repàs a la seva manera d'entendre la vida, a les seves amistats i amants, en un compendi fantàstic de la figura imperdible i irrepetible que va ser Orson Welles.
Les pitjors escenes de mort de la història del cinema II
Es tracta d'anar recopil·lant les escenes de mort més dolentes, vergonyants i deplorables de la història del cinema. Ja us en vam acostar una que, sincerament, creiem que costarà de superar, però avui hem recordat aquesta altra que, paraula, no val a perdre's.
Es tracta d'una escena de la pel·lícula Se ying diu sau (La serpiente a la sombra del águila, 1978) que protagonitzà un joveníssim Jackie Chan. És una mort, per dir-ho així, en dos temps. El primer és dolorós, però el segon... el segon és mortal de necessitat. Comproveu-ho vosaltres mateixos. Per cert, que a cop de veure morts inversemblants i ridícules en cinema estem començant a veure una sèrie d'estil·lemes, de punts coincidents entre totes les escenes. Es veu, per exemple, que per filmar una escena de mort ben dolenta és radicalment imprescindible cridar molt i durant molta estona, per damunt del que sembla versemblant, fent-te pesat, fins i tot, en el teu últim crit abans de dinyar-la. Ei, que cadascú es mor com vol, però mira, com que ens fa gràcia que tots ells morin cridant exageradament.
Si coneixeu altres morts impossibles, inversemblants, cutres i lamentables, no dubteu a fer-nos-les arribar, ja sigui pels comentaris als posts, per Twitter o per Facebook.
The Killing (2011)
L’altre dia vem acabar de veure la sèrie The Killing, un remake americà d’una sèrie danesa rodada al 2007.
The Killing té un principi sorprenent, amb uns episodis que et deixen una sensació freda i angoixant, fins i tot desagradable. Els personatges són poc donats a la conversa, no hi ha comentaris enginyosos ni policies llestos i guapos amb somriures brillants, no és aquest tipus de sèrie.
The Killing no és la típica sèrie nord-americana de policies amb els clixés que estem acostumats i aquest és un dels principals motius per recomanar-la.
Es nota molt l’origen escandinau de la sèrie, hereva dels “Krimis” en els que detectius investiguen un cas obsessiu, sovint fosc i ple d’incògnites que mantenen l’espectador (o el lector, en la seva vessant literària) enganxat a la cadira, totalment atrapat en l’argument. The Killing és exactament això.
En els seus millors moments recorda Twin Peaks per les localitzacions, la música i alguns detalls que semblen homenatjar la sèrie de Lynch. En els seus moments més fluixos, és una bona sèrie d’intriga criminal; així que és una aposta bastant segura per aquells que busquen alguna cosa diferent a CSI, Mentes criminales, Bones i el mainstream habitual.
Una de les coses que més sorprèn és la fotografia, el ritme de la narració i els personatges, sobretot al principi de la sèrie.
The Killing té només (de moment) dues temporades, la primera molt millor que la segona que acaba de manera sorprenent però molt aconseguida. Els personatges són interessants i no massa estereotipats, cosa que s’agraeix ja que en el fons estem parlant d’una sèrie de policies que resolen un cas enmig d’una campanya política, és a dir un cúmul incessant de tòpics argumentals que es resolen d’una manera molt poc convencional i interessant.
El millor: la complexitat dels personatges, especialment el de la detectiu principal.
El pitjor: una trama que de vegades es complica gratuïtament i on es deixen temes sense tancar.
Caldrà veure la sèrie original per comprobar les diferències que segur que n'hi han d'haver moltes i les semblances.
The Killing té un principi sorprenent, amb uns episodis que et deixen una sensació freda i angoixant, fins i tot desagradable. Els personatges són poc donats a la conversa, no hi ha comentaris enginyosos ni policies llestos i guapos amb somriures brillants, no és aquest tipus de sèrie.
The Killing no és la típica sèrie nord-americana de policies amb els clixés que estem acostumats i aquest és un dels principals motius per recomanar-la.
Es nota molt l’origen escandinau de la sèrie, hereva dels “Krimis” en els que detectius investiguen un cas obsessiu, sovint fosc i ple d’incògnites que mantenen l’espectador (o el lector, en la seva vessant literària) enganxat a la cadira, totalment atrapat en l’argument. The Killing és exactament això.
En els seus millors moments recorda Twin Peaks per les localitzacions, la música i alguns detalls que semblen homenatjar la sèrie de Lynch. En els seus moments més fluixos, és una bona sèrie d’intriga criminal; així que és una aposta bastant segura per aquells que busquen alguna cosa diferent a CSI, Mentes criminales, Bones i el mainstream habitual.
Una de les coses que més sorprèn és la fotografia, el ritme de la narració i els personatges, sobretot al principi de la sèrie.
The Killing té només (de moment) dues temporades, la primera molt millor que la segona que acaba de manera sorprenent però molt aconseguida. Els personatges són interessants i no massa estereotipats, cosa que s’agraeix ja que en el fons estem parlant d’una sèrie de policies que resolen un cas enmig d’una campanya política, és a dir un cúmul incessant de tòpics argumentals que es resolen d’una manera molt poc convencional i interessant.
El millor: la complexitat dels personatges, especialment el de la detectiu principal.
El pitjor: una trama que de vegades es complica gratuïtament i on es deixen temes sense tancar.
Caldrà veure la sèrie original per comprobar les diferències que segur que n'hi han d'haver moltes i les semblances.
Trivial: "The End" famosos #3
De vegades, un cartell de "The End" suposa, en realitat, el començament d'un record inesborrable. És el precís moment en el que el nostre cervell, després de dues hores de cinema, decideix si guarda aquella sensació per a tota la vida o la oblida irremissiblement. Per dir-ho així, el mite d'una gran pel·lícula comença a forjar-se, en realitat, quan s'acaba la pel·lícula, quan el "The End" llueix en la pantalla i l'espectador comença a recapitol·lar.
Us assegurem que totes aquests "The End" que segueixen (com els del 1er i 2on trivial de The Ends) posen colofó a pel·lícules absolutament mítiques. Sabríeu reconèixer-les?
Teniu tot el dia d'avui per descobrir-les. Durant el dia anirem posant pistes al nostre Facebook.
Teniu tot el dia d'avui per descobrir-les. Durant el dia anirem posant pistes al nostre Facebook.
1. _____________________________________________________________________________
2. _____________________________________________________________________________
3. _____________________________________________________________________________
4. _____________________________________________________________________________
5. _____________________________________________________________________________
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
