Cosmopolis (2012) - David Cronenberg

Vagi per endavant que som uns grans admiradors del Cronenberg. L'hem seguit des dels seus inicis (veieu la nostra filmografia comentada) i som tan fans de les seves pelis més relacionades amb la carn i les mutacions a l'estil de Videodrome, Existenz, Rabid, They came from within o The brood, com de les més recents i "polides" obres mestres com A history of violence o Eastern promises.
Però és que aquesta Cosmopolis és absolutament insuportable.

Anem a pams i posem les cartes al damunt de la taula. Cap peli, insisteixo, cap peli del Cronenberg és una mala pel·lícula. Poden agradar-nos més unes que altres, podem trobar fins i tot insuportable Crash, però és innegable que el Cronenberg es mereix un respecte per atrevir-se a tractar temes del tot inhabituals en el cinema i sempre des d'una perspectiva totalment personal.
Aquest és exactament el cas de Cosmopolis, una faula semi-futurista (sense efectes especials de cap tipus) que és molt més interessant de comentar a posteriori que no pas de veure. Veure-la, què voleu que us digui, és una autèntica tortura. Cronenberg no encerta amb el tempo i el seu guió és tan fred i llunyà, les interpretacions dels personatges tan distants, que fa molt difícil connectar-hi.
Però mentre la veus i, sobretot, un cap s'ha acabat i la tortura ha conclòs, saps perfectament -ho saps- que hi ha alguna cosa de molt interessant al darrera. La pista ja ens la donen els títols de crèdit inicials i finals, com marcant un recorregut, una transformació evident, que és per la que passa el protagonista de la història.

Es tracta d'un jove magnat (Robert Pattinson intentant fugir de cròniques vampíriques de pa sucat amb oli) que recorre la ciutat durant tot un dia per anar a tallar-se els cabells al seu perruquer de tota la vida, sortint de la seva bombolla de finances, negocis, compravendes i demés guirigalls empresarials. Pel camí (iniciàtic) es va trobant amb diferents personatges (empleats seus, assessors, guardaespatlles, etc.) amb els que manté unes converses que hom sap deuen ser molt transcendentals però que, mira per on, no transcendeixen en el moment de sentir-les.
I aquest és, justament, el problema de Cosmopolis. No dubto de que el Cronenberg té bones intencions. No dubto de que un segon visionat de la pel·lícula revelarà moltes incògnites i li atorgarà molt de sentit a tot allò que ens hem perdut en el primer visionat. Però l'experiència de veure una pel·lícula tan absolutament distant i freda que s'acaba convertint en els 15 minuts finals en una autèntica tortura (Paul Giamatti mediant) és tan traumàtica i difícil d'empassar que dubto mai que se m'acudeixi donar-li aquesta segona oportunitat.