Amb motiu de l'estrena de Prometheus (podeu llegir "prometéus o promícius, com preferiu) vam decidir, tot l'equip de l'Última Projecció, de revisar la nissaga sencera (sabem que no vam ser els únics, frikis, més que frikis, que sou uns frikis!).
Vam arribar recentment a veure la tercera part i vam voler veure-la en la seva versió estesa (oficialment anomenada Assembly Cut), amb 30 minuts més del metratge original filmat pel David Fincher. Que quedi clar, però, el Fincher es va desvincular totalment de la peli, un cop acabada, així que, de fet, aquesta versió no és cap Director's cut, doncs ell no hi ha tingut res a veure. De fet, en aquesta edició en DVD del 2003 el Fincher no surt ni tan sols en el making off (tot i que és mencionat diverses vegades).
Anàvem amb molta il·lusió, doncs formem part d'aquella minoria que, en la seva estrena original, ens va agradar. Sí, ho sabem, som una mica rarets. I això que tampoc som uns fans irredempts del Fincher (us ho dic perquè no penseu que ara diem que ens agrada la peli només perquè el Fincher s'ha guanyat una reputació). Però, en el seu dia, ens va agradar molt aquest gir inesperat de la franquícia, buscant atacar-la des d'una perspectiva més mística, propera a la religió (que després Scott reprendria a Prometheus), barallant-se amb la culpa, els dimonis interiors, la redempció i altres imatges realment interessants que aquesta tercera entrega aportà.

Doncs això, que la vam tornar a veure però amb 30 minuts extres que prometien explicar millor algunes coses que en la original quedaven penjades, millorar l'estructura del film, que era una mica desencaixada, narrar millor la última escena, que en la primera no s'entenia, etc. Doncs quina decepció. La pel·lícula, indubtablement, aporta coses noves, escenes mai vistes, alternatives fins i tot (ara hi entrarem, no patiu). Però el problema és que el que aporta no millora ni un gram la versió original. És més, la calma i nivell baix de tensió que tenia la original passa a ser aquí tedi insuportable, amb escenes allargades i buides. Els canvis introduïts aporten ben poc. L'alien, per contres de sortir d'un gos, surt d'un bou (ja veus quin canvi), hi ha una escena de caça de l'alien prèvia a la última que està tan mal portada que fa vergonya al·liena. I, per acabar-ho d'adobar, s'hi afegeixen un munt de seqüències on es veu l'alien de cos sencer, aquí amb forma felina, que de mal fetes fan vergonya, amb una tècnica molt rudimentària, sobreposades amb una tècnica absolutament passada de moda (segur que el Fincher, en veure'n l'aspecte resultant, va decidir eliminar-les i seguir la premissa de l'Scott de no mostrar massa allò del que se suposa que has de tenir por). Això és el que aporten aquests 30 minuts extres.
El que no aporten? Doncs no aporten res als personatges, no aporten res a la relació amb el metge, no aporten res a la mística i a la càrrega religiosa que ja tenia l'original. És a dir, no aporten res de valor.


Pel que sí que val, definitivament, adquirir aquesta versió, és pel fantàstic making off inclòs en el segon disc, on s'explica, sense pels a la llengua, tota la problemàtica del rodatge, les dificultats, les interposicions dels productors, les idees autorals dels fins a tres directors diferents involucrats en el projecte, la història alternativa que el Vincent Ward (segon dels directors) es va treure de la màniga i que, tot i que no li van deixar filmar, sí que va suposar la base d'alguns dels aspectes de la versió definitiva.

Total, que igual no calia fer una versió no autoritzada per cap dels tres directors, tot i que no deixa de ser una curiositat que bé val la pena veure si un és molt fan de la nissaga.

(Dóna-li al play i segueix llegint)   


Killing Them Softly és un film dirigit minuciosament per Andrew Dominik (The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford, 2007)  i protagonitzat per Brad Pitt, Richard Jenkings, Scoot McNairy, Ray Liotta, James Gandolfini, Ben Mendelsohn, Vincent Curatola.   

Com diria el Risto Mejide, la peli és un bon producte: Història entretinguda, context interessant, tocs d’humor, diàlegs enginyosos, violència bellament rodada, ecos de Tarantino, Ritchie i Gallo... Probablement molts l'anomenaran "la millor peli de l'any" i segur que se’n parlarà molt bé durant els propers mesos.

I és que realment, no està gens malament. És a dir, tot és positiu i un cop vista i païda, l’únic “defecte” que li puc trobar a aquesta peli és que dóna la sensació d’haver estat construïda amb tots els elements “cool” per a que agradi a un públic ben ampli, convertint-la en un producte perfecte però tan fred com el caràcter del seu protagonista.

He crescut (com molts) veient el cinema de gàngsters d’Scorsese i Coppola; els meus referents són la vella escola de mafiosos retratada als 80 i 90 que també incloïa De Palma i els seus hipnòtics (i a estones excessius) moviments de càmera. Ja llavors se’ns explicava que la vella guàrdia de mafiosos sempre és reemplaçada per una nova generació menys escrupolosa i més pragmàtica i Killing them softly no és una excepció.

La vella generació -la que hem conegut a través del cinema i de sèries com els Soprano- és intensa, valora la lleialtat i la fermesa de caràcter. Aquestes pelis i sèries ens parlen de clans, famílies que actuen emparades en les lleis de la societat tribal i els valors de la seva comunitat.

Precisament aquesta contraposició entre una i altra generació serà el leit motiv de la pel•lícula, ja sigui mostrada en la trama principal o a través de la inserció dels discursos dels (llavors) candidats Obama i McCain a la presidència dels Estats Units.


Així doncs, el que es vulgui quedar amb la trama, té una història entretinguda i a estones divertida, amb els tòpics del cinema de gènere i escenes tan potents que seran clàssiques en poc temps; però a més, la peli també compta amb metàfores poc subtils però enriquidores que li donen un context i una lectura més interessant.

És difícil argumentar més sense desvelar detalls importants, per tant, millor que l'aneu a veure i ja ens explicareu la vostra opinió.

El millor: L’escena de l’atracament: potent, dramàtica, perfecta. Podria ser un curt-metratge per si mateixa.
El pitjor: El tràiler en espanyol (no el veieu abans de la peli).
El més cool: la presentació del personatge de Brad Pitt a ritme de Johnny Cash.
Una recomanació: veieu-la en V.O.

Ens costa més trobar imatges d'actors difícilment reconeixibles que d'actrius. Mira, què vols, es veu que a les actrius les criden més per fer sessions fotogràfiques atrevides, diferents, exòtiques i misterioses. En canvi als actors se'ls fotografia habitualment vestits 'elegantots', amb posat seriós, però sempre a cara descoberta. Així que, quan ens proposem fer un trivial d'actors irreconeixibles, sovint acabem havent de triar fotos no massa galmouroses o, directament, de pel·lícules en les que s'han hagut de disfressar. Ja en vam fer un de trivial d'actors irreconeixibles fa uns mesos i avui tornem a la càrrega. Seríeu capaços d'endevinar aquests actors irreconeixibles? (Respostes, com sempre, als comentaris).

En Murat Palta és un il·lustrador turc molt jove que, per la seva tesi doctoral, va voler experimentar barrejant pel·lícules mítiques del cinema de Hollywood amb l'estil otomà de representació pictòrica. El resultat és veritablement encisador i fins i tot amb un punt místic, segons com es miri. Us recomano que intenteu reconèixer la pel·lícula només veient la il·lustració, intentant endevinar quines són les escenes que s'hi representen i, sobretot, deixar-vos portar per aquesta flaire folklòrica dels dibuixos del Murat Palta.

Ha passat bona part de l'estiu, la calor minva i la rutina torna a apoderar-se del nostre dia a dia. Però aquesta rutina no té perquè ser dolenta, ni molt menys. Nosaltres, per exemple, tornem a la nostra rutina de portar-vos un trivial d'actrius irreconeixibles per tal de fer-vos la vostra rutina més amena. Si voleu revisar els trivials anteriors, els podeu recuperar tots aquí, no només els d'actrius però també els d'actors.

Anem al gra doncs, quantes d'aquestes actrius sou capaços de reconèixer?

Cerimònia dels Oscars de 1999. El Martin Scorsese i el Robert DeNiro el presenten, sona la música i apareix damunt de l'escenari l'Elia Kazan, per rebre l'Oscar honorific a tota una trajectòria. El públic, com és habitual en aquests casos, es posa dempeus. Bé, no, no tothom s'ha posat dempeus... Espera, què passa? Perquè el Nick Nolte, l'Steven Spielberg i, en general, la meitat de la platea no es posa de peu?

Veieu-ho aquí, en el vídeo de l'entrega (va ser la Gloria Pérez la que ens va posar sobre la pista).



L'explicació de la divisió de la platea? L'Elia Kazan, comunista confés, va participar com a "testimoni amistós" en els judicis que el Comité d'Activitats Antiamericanes de l'era McCarthy dugué a terme per descobrir, denunciar i jutjar a qualsevol persona sospitosa de ser comunista o tenir-hi certa tirada. Kazan, com a testimoni, denuncià a diversos dels seus companys. Kazan, més tard, explicaria que va prendre "la més tolerable de dues alternatives que eren tant doloroses com equivocades".

En qualsevol cas, la participació de Kazan amb el comité que acusava a quelsevol esquerranós d'idees progressistes va aixecar ampolles a Hollywood i li va guanyar moltes enemistats.
Heus aquí doncs el motiu. Molts no l'han perdonat mai.

Més enllà d'això, l'Elia Kazan va ser el responsable d'un dels canvis més fonamentals en la història del cinema de Hollywood. Ell, junt amb el Lee Strasberg, va crear el famós Actor's Studio, on moltes futures estrelles van descobrir un mètode que buscava les arrels psicològiques dels personatges a interpretar per tal de donar com a resultat unes actuacions extremadament intenses, com no s'havien vist mai fins a aquell moment. Kazan va, ell mateix, treballar amb aquests mètodes amb molts dels seus actors, als quals va catapultar fins a 21 nominacions als Oscars. Entre ells el Marlon Brando, el James Dean i un llarg etcètera d'actors i actrius que van canviar la manera en que s'actuava a les pel·lícules de Hollywood i que, igualment, van convertir-se en icones inesborrables del setè art.

Moltes de les seves pel·lícules van aconseguir conjuminar el favor del públic i de la crítica d'arreu del món, i algunes d'elles romanen com a peces indiscutibles no només del cinema sinó de l'inconscient col·lectiu occidental, molt en particular la seva adaptació de A streetcar named Desire (Un tranvía llamado deseo), On the waterfront (La ley del silencio) o East of Eden (Al este del Edén).

És en aquests casos quan ens posem a discutir -interiorment, potser- sobre la indivisibilitat (o no) de l'artista i de l'art que produeix. Mereix menys reconeixement el Kazan per la traició als seus companys? O podem jutjar les seves obres pel que són oblidant-ne completament les qüestions extraprofessionals? És necessari que ens caigui bé un artista per tal de poder apreciar la seva obra? O, a l'inrevés: Podem arribar a apreciar una obra tot i que el seu autor sigui molt reprobable?

I si féssim participar a nens i nenes de 3 i 4 anys en tallers de filosofia? No, no els faríem debatre sobre Descartes, Nietzsche o Jung; seria més bé una cosa terrenal, pràctica, aplicada a la vida. Què en pensen els nens de la vida, de l'amor, de la llibertat o de la mort?

Aquest és, justament, el plantejament de Solo es el principio, un documental en el que es segueixen les sessions de filosofia a nens de 3 i 4 anys en una escola pública a l'extraradi de París.

Al voltant d'una espelma que la mestra encén cerimoniosament cada cop que comença la sessió, es succeeixen els temes i les aportacions dels nens i nenes.

"Què és ser intel·ligent?" -pregunta la mestra-. "El meu pare no és intel·ligent, perquè no sap que no es pot posar la Nutella dins de la nevera".
Els nens s'esforcen en reflexionar sobre aquests temes que els envolten, dels quals senten a parlar als seus pares, a la televisió, als videojocs.

El plantejament és indubtablement llaminer, i algunes aportacions dels nens són veritablement impagables. Però també és cert que sembla haver-hi poc cinema en aquest documental. Hem vist la mateixa fórmula repetides vegades en format televisiu i ja no ens sorprenen tant les enginyoses respostes dels nens. La fórmula, com a base estructural del film acaba cansant i esdevé feixuga. Ni tan sols els petits interludis dissipen prou el lleuger tedi que les insistents preguntes de la mestra acaben provocant.

Però si un va carregat de bones intencions la pel·lícula bé que es pot gaudir, observant com els nens reflexionen de manera evident i palpable sobre aquests temes que, tot i que desconeixen, aconsegueixen traure'n l'entrellat portant-los al seu terreny. De fet, els millors moments del film són aquells en els que veiem als nens relacionar-se entre sí, parlar de les seves relacions, de a qui estimen o de si es perdonaran amb un petó de pel mig. És quan el documental s'allunya de la seva pròpia fórmula, que arriba més lluny, més endins.

En tot cas, qui tingui una certa tirada per l'educació i la feina dels mestres trobarà en aquest documental un bon racó sobre el que -també- reflexionar sobre aquesta professió tan cabdal i sovint menystinguda, així com sobre la visió que els més petits tenen d'aquests temes fonamentals de la vida.

Els de Sci-Fi World han penjat una gràfica comparativa d'alguns dels monstres més famosos de la història del cinema, comparant-los per alçada.

Se'ns passa pel cap, tot veient la gràfica que, en realitat, el tamany no importa massa (i sí, segueixo parlant de cinema i no d'una altra cosa). Vull dir que, al cap i a la fi, a mi em faria molta més por quedar-me tancat en una habitació amb el tarat del Chucky que no estar a la mateixa ciutat en la que el Godzilla o el mostre de Cloverfield està arrasant.

D'altra banda, sembla injust afegir a aquesta monstruosa llista plena de bruixes i criatures de mala bava a la dona de 50 peus que, al cap i a la fi, no era més que una víctima d'un marit estúpid que li fotia les banyes (i d'uns àliens una mica particulars, això també).

Interessant pel·lícula de cinema negre amb rerefons històric que juga les seves bases sobre un guió força ben tramat (amb uns diàlegs per damunt de la mitjana) i un repartiment molt respectable.

El Paul Soames (John Cusack) és un espia que arriba a Shanghai en temps convulsos, just abans de l'atac a Pearl Harbour, intentant descobrir qui va matar a un amic seu. Es veu atrapat, com el seu propi país a l'època, entre la Xina i el Japó (que ocupa ja tot el país excepte Shanghai) en un embull confús de màfia, política, grups de rebels i personatges foscos. Acossat pel Colonel Tanaka (Ken Watanabe) i interposant-se al mig del matrimoni Lan-Ting (Gong Li i Chow Yun-Fat) el Paul Soames ha de prendre partit, tal com Estats Units està abocada a fer.

Elegant, amb un punt èpic a estones, les peripècies per les que passa el protagonista, rotundament emmarcades en el cinema negre més clàssic, s'enrevessen, s'entortolliguen, van descobrint secrets ben amagats al cor d'un imperi, el xinès, desbordat per la invasió nipona. El millor del film, sens dubte, aquesta fantàstica (i aconseguida) barreja de noir amb escenari històric, tal com si es barregessin Out of the past amb Casablanca, per posar un exemple. El Mikael Hafstrom se'n surt amb elegància, recolzant-se en un sòlid guió del Hossein Amini (que ha firmat també els guions de Drive, Blancanieves y la leyenda del cazador, Jude, Las cuatro plumas o Gangs of New York) que presenta uns personatges arquetípics amb un punt soterrat diferent (que no desvetllarem aquí) i que li dona un cop d'efecte molt interessant a la pel·lícula.

Actors i actrius amb caché i presència (s'hi afegeixen la Franka Potente, el David Morse i el Jeffrey Dean Morgan), veu en off, femmes fatales, secrets, mentides, gelos i passions en els baixos fons de Shanghai, tot un còctel que, sense acabar de ser esplèndid, regalarà un parell de bones hores de cinema amb flaires de clàssic amb un toc de modernor elegant.

S'acaben les vacances per a molts i moltes. Setembre ja és aquí, per la nit refresca i torna a començar la rutina. Té sentit, doncs, que tanquem també aquí la secció de les localitzacions de vacances. Abans, però, no ens podem estar de donar-li un darrer cop d'ull a les fotos que ens quedaven per revisar.

El Paco González ens envia un collage amb fotos de la Promenade Plantée de París que, com veieu, surt ben retratada a la magnífica Before Sunset.


I l'Eugeni Osàcar, expert en cinema i turisme, ens envia tres localitzacions també fantàstiques. Primer, la plaça principal de Lucignano (Toscana), escenari de la fantàstica pel·lícula 'Copie conforme' de l'Abbas Kiarostami.


Però ja que corria per Itàlia, a l'Eugeni se li va acudir passar-se per la piazza Grande i els logge de Vasari, molt presents a La vita è bella del Roberto Benigni.


I, seguint amb les peripècies del Guido, el personatge del Benigni a la mateixa pel·lícula, aquí tenu la llibreria que fa de negoci del protagonista, i que es troba a Arezzo.


I aquí s'acaba el viatge. Bé, de fet no s'acaba; seguirem veient pel·lícules i viatjant des de les butaques del cinema, gravant en el nostre subconscient futures destinacions turístiques que, en trobar-nos-les, en ser-hi, en viure-hi i fotografiar-nos-hi, ens faran sentir com els nostres ídols cinematogràfics.

No ens volem estar d'agraïr moltíssim a tots i totes la vostra participació, la vostra il·lusió i l'esforç que heu fet per fer-nos arribar les vostres fotos. Ha estat una experiència fantàstica compartir aquests viatges amb vosaltres. Ens heu fet venir moltes ganes de viatjar i d'anar a tots aquests llocs tan màgics i plens de cinema. L'estiu vinent, ja hi podeu comptar, tornarem a engegar aquesta secció que tantes alegries ens ha donat i que tant a prop vostre ens ha fet sentir.

Bon voyage!

Un samurai sense feina i en la misèria demana a un noble que li deixi executar el noble ritual del Hara Kiri en el seu castell. El noble, abans de permetre'l de dur-lo a terme li explica la història d'un samurai que el va precedir en la mateixa situació però que, en realitat, no buscava el suïcidi sinó la pietat i l'almoina del noble. El samurai no sembla impressionat per la història i quan és preguntat si vol continuar amb el seu Hara Kiri no hi posa cap altra condició que explicar la història de la seva vida recent, la que l'ha portat a aquesta situació, una història que posarà en entredit el codi d'honor dels samurais.

Així comença la última pel·lícula del prolífic i sempre eclèctic Takashi Miike. I ho fa amb una elegància excepcional, amb una calma i un to esplèndids que transmeten la solemnitat de la parafernàlia samurai, de les seves lleis no escrites, dels seus codis mil·lenaris. La música del Ryuichi Sakamoto eleva les imatges a la intemporalitat, al misticisme i al ritualisme. La primera mitja hora és esplèndida. Però quan a Miike li arriba el torn de tocar de peus a terra, d'explicar la petita història del drama d'una família en la pobresa, és quan la pel·lícula comença a trontollar. El ritme afluixa, la tensió desapareix i Miike és absolutament incapaç de traçar cap vincle afectiu entre els malaurats protagonistes i l'espectador. El cor de la pel·lícula flaqueja, es desinfla, només per tornar a reprendre el vol en la darrera mitja hora en la que l'acció torna al present i al castell per enllestir el film.

Miike filma a Hara Kiri un remake d'un clàssic del Masaki Kobayashi, Seppuku (1962) i patina en quan toca arribar al drama, als personatges. Kobayashi, en la seva versió, articula tota la pel·lícula a partir de curts flashbacks que fan que el pols no es perdi mai. No s'entesta -com en Miike- en rodar tot el flashback seguit, conscient de la dificultat dramàtica o, simplement, buscant un enfocament diferent.  Miike fracassa en això, buscant estructurar la pel·lícula en tres parts on la del mig s'enfonsa pel seu propi pes.

De totes maneres, en el seu conjunt queda com una pel·lícula prou bella, i que tot i la seva part intermèdia, agradarà a qui no hagi vist l'original, doncs si per alguna cosa se li pot donar mèrit al Miike és per haver sabut tornar a filmar les escenes del castell d'una manera molt elegant i preciosista, i "regalar-nos" una de les escenes més estremidores del cinema dels darrers anys (que no explicarem per no desvetllar res, ja ens perdonareu). Una bona pel·lícula que val la pena encara que sigui pels seus primers i darrers 30 minuts.

Què vol, en realitat, aquest samurai que demana que li permetin fer-se el Hara Kiri al castell del noble? Vol cometre suïcidi o, tal com va fer aquell altre samurai ara fa dos mesos, només busca clemència i almoina? És un veritable samurai que s'adhereix al codi d'honor o és un impostor, un farsant, un pobre diable?
Aquests són els dubtes que té el noble cap del castell en el que Hanshiro Tsugumo a demanat permís per suïcidar-se. Sembla decidit, però... qui sap? Potser té intencions ocultes. Deixem que sigui ell mateix el que ens expliqui la història de com ha arribat al pati del castell amb la seva katana llesta per buidar-li les entranyes.

Fabulosa pel·lícula, plena de significat i de tensió narrativa la del mestre Kobayashi, al voltant del codi d'honor dels samurais i d'una sorprenent història de pobresa i d'amor a la família. La força de les imatges és aclaparadora, insolentment agressiva quan l'acció es desferma, però curosa, respectuosa i cerimonial quan tot just s'està articulant la trama. La fermesa del pols narratiu és incorruptible, estructurant-ne la trama al voltant de repetits flashbacks dels del pati on en Tsugumo ha de cometre el Hara Kiri, i deixant que sigui la història mateixa la que, com un cabdell de llana, es vagi desentortolligant i descobrint-ne els asos a la màniga.


Esplèndida de principi a fi, sense altibaixos (no com en el respectable i decent -però inconsistent- remake del Takashi Miike), carregada d'intenció i de crítica envers uns codis caducs o pervertits, Seppuku és una magnífica pel·lícula de samurais on la acció és escadussera i el que realment importa és la tensió prèvia a l'explosió, més que l'explosió en sí.

Una joia incontestable i absolutament moderna que mereix un lloc destacat en el nostre imaginari cinematogràfic.

Hi ha una paraula, només una paraula, en el lema d'aquesta peli, que em grinyolava: "Siempre hubo más de uno". La paraula és "siempre". No sé, em sonava a excusa barata, a "ei, que nosaltres sempre teníem clar que n'anàvem a fer un porró de pelis del Bourne, encara que ara ja no sigui el Bourne, però és igual, que nosaltres ja ens entenem".

Vista la peli, ara tot em quadra. La peli és una castanya. Més enllà d'un parell de persecucions morotitzades força musculoses, la resta de la peli és francament insuportable. El pròleg, que comença com si fos una peli de Bond, és absurd, mancat de ritme i no du enlloc, i la resta és bastant oblidable en general.

Parlant de Bond, cal reconèixer-li a la nissaga del Bourne haver reinventat les pelis "jamesbondianes", portant-les a un terreny més actual, exemptes del masclisme descarat i autocomplaent, que van obligar a la franquícia del James Bond a reinventar-se també amb la incorporació del Daniel Craig i unes trames més políticament correctes i creïbles. Les tres primeres eren pelis prou intel·ligents, que jugaven al gat i al ratolí, que emmerdaven la trama fins a límits difícilment comprensibles, però que la desentortolligaven després amb la mateixa minuciositat per assegurar que l'espectador se'n feia particip.

Aquesta quarta entrega, però, dotada de més artilleria amb un ventall d'actors i actrius de primer ordre (l'emergent Jeremy Renner, la gran actriu que és Rachel Weisz, el gran actor que és Edward Norton) i completant-lo amb alguns secundaris de luxe com l'Scott Glenn, l'Stacy Keach, la Joan Allen o l'Albert Finney (en papers ja molt secundaris, mers recordatoris de les entregues anteriors), fracassa estrepitosament en les escenes que no són d'acció. La direcció és tova i fa que interpretacions esforçades com la de la Weisz semblin fora de to. El muntatge és, a més, un caos de fragmentació que no deixa que l'espectador s'enganxi a res, només li dona tastets insignificants de tot un munt d'escenaris i personatges que caben diluint-se.

Vergonyosament pueril a estones, absurdament enrevessada (per quan mal explicada està, no per la trama) i molt menys vigorosa i creïble que les seves predecessores, The Bourne Legacy fracassa en intentar revifar una nissaga molt més digne que aquesta, per ara, darrera entrega.