M'encanta aquest pòster alternatiu d'una de les meves pelis favorites. Té un tractament gràfic senzill però molt elegant. Cal fixar-se, això sí, en els petits detalls.

Era un dia qualsevol en el que pul·lulava pels pocs canals que a principis dels 90 omplien la meva televisió. Ja era tard, cap a mitjanit. I llavors, la revel·lació.
El programa es deia Metropolis -probablement el millor programa de cultura i art que s'ha fet mai a Espanya- i anunciava una seqüència d'uns cinc minuts d'una pel·lícula d'animació japonesa que ho havia petat al seu país. En aquells temps, sentir a parlar d'animació, per a mi, era sentir a parlar de Disney, de la sireneta o de la bella i la bèstia cantant les oscaritzades cançons dels Menken i Ashman. No estava, ni de bon tros, preparat pel que estava a punt de veure.
Això és el que va passar davant dels meus ulls:



No podia tancar la boca. No podia parpellejar. Mai no havia vist una cosa així. Com per a molts altres, Akira va ser la porta d'entrada al fascinant univers de l'anime i el manga, una expressió artística sovint relegada a la marginació pels grans mitjans però que amaga tot un llenguatge i una expressió cultural absolutament única i irrepetible.
No es va estrenar al nostre país fins al cap de moooolt temps. Jo vaig veure-la al cinema Maldà i, tot i que no vaig entendre res de res de tan atropellada que n'és la seva narració, vaig sortir amb la sensació d'haver assistit a un espectacle audiovisual de primera magnitud, impossible d'assimilar amb altres expressions fílmiques animades.
Akira no és, ni de bon tros, el millor anime de la història, si més no no és el meu favorit, però per a la gran majoria d'occidentals va suposar l'accés a un art diferent, amb un imaginari increïble i excitant. Per a mi també ho va ser. Un d'aquells moments mítics de la història cinematogràfica de cadascú.

Ja em perdonareu, però el primer que m'ha saltat a la vista en veure aquesta imatge del rodatge d'una de les escenes més mítiques de la tercera entrega de la nissaga del Freddy Kruegger és la precarietat de l'enginy que l'equip de producció va dissenyar per poder-la rodar.


Tu creus que és normal posar l'artil·lugi al damunt d'un cub de plàstic, d'una capsa ronyosa i de ves a saber què més? L'actriu aquesta s'estava jugant el tipus, via decapitació, sense veure-s'ho venir. Em fa l'efecte que el Wes Craven devia fer passar tanta por als seus actors com als espectadors de les seves pelis.

"C'était pas l'année dernière / C'était pas a Marienbad" començava cantant la Viktor Lazlo en el seu tema Canoé Rose. Va ser el primer cop que vaig sentir anomenar aquest poble de Txèquia.
El segon cop va ser en uns pocs volums d'una enciclopèdia cinematogràfica que ma mare em va comprar per sorpresa en uns encants i que repassava alguna de les pel·lícules més mítiques de la història.
Des d'aquell moment vaig voler veure L'année dernière a Marienbad.
Però un no sap mai ben bé per què acaba veient unes pelis i descartant unes altres, que queden en el prestatge de "pendents" durant anys, acumulant pols i fent que els ulls ja no s'hi detinguin en buscar una peli per veure.


Però el temps sempre retorna als punts de partida. Recentment vaig tenir l'ocasió de llegir la fabulosa -però ínfima- novel·la del Jorge Bioy Casares, La invención de Morel, en la que la pel·lícula de Resnais es basa tímidament. I llavors sí que ja no vaig poder evitar cercar-la d'entre la meva videoteca i veure-la.

Ho he fet tot just fa unes hores. I encara estic en estat de xoc. Desafia qualsevol qualificació, qualsevol interpretació narrativa -tot i que haver llegit la novel·la de Bioy Casares et permet seguir alguna pista prou sòlida-. Un, per descomptat, té les seves teories sobre el que els hi passa als estranys i perduts protagonistes -un home que s'acosta a una dona insistint que ara tot just fa un any ells es van conèixer a Frederiksbad (o era a Marienbad?), i ella que diu que no se'n recorda- però aquestes possibles teories no tenen cap importància. No és aquesta la mirada que et farà gaudir del film.
Brusca, abrupta, avançant a salts, aturant-se de cop, jugant amb l'espai i el temps, desafiant les convencions del cinema narratiu, la peli navega per entre records més o menys veritables, converses aparentment insubstancials -i sentides en altres llocs, en altres moments- i desemboca en un seguit de sensacions que t'atrapen i t'arrosseguen.

Si algú em pregunta després d'haver vist el film, "Què ha passat?", li respondré, inevitablement, "No me'n recordo".

És un dels "guapos" oficials, i s'ho ha guanyat a pols. Des que el Bryan Singer li va donar l'oportunitat de dur a la pantalla el mític personatge de còmics Wolverine, la seva estrella ha brillat cada cop amb més força. Ha tingut temps, en aquests darrers deu anys, de convertir-se en un dels actors més demandats, tant per a papers d'acció (en els que s'ha convertit probablement en el més rendible) com en els drames amb ínfules de premis i reconeixements (The fountain of life o Australia).

Ara, per si fos poc, sona com a possible recanvi per la franquícia James Bond i, la veritat és que el personatge li encaixaria a la perfecció.
Com que a l'Última Projecció sabem que hi ha molts fans del Sr. Jackman, aquí us en deixem una bona selecció de algunes de les seves fotos més memorables.













I com a bonus track, com a regal últim per a tothom que hagi arribat fins aquí a baix, és a dir, per a tots els fans del Sr. Jackman, aquí us portem un dels moments més estel·lars de la seva carrera: el número musical d'apertura dels Oscars que va descobrir a molts (jo inclòs) que el senyor Jackman era ben capaç no només de cantar sinó també de ballar amb força gràcia, en el que és un dels millors números musicals de la historia de tan cèlebres premis, encara que sigui per la originalitat.
Som-hi doncs, dosi extra del Hugh Jackman (clica sobre la imatge).

És dilluns. Surten al carrer com esmaperduts, sense ànima, sense cervell ni consciència. Amb el cos mig desfet, amb moviments toscs i inconnexes. Alguns caminen, altres van en bus i metro. Alguns fins i tot condueixen (vigileu sobretot amb aquests!). Són els zombies del dilluns. Compte amb els... Monday Zombies!

La història d'uns operaris que han de retirar tot l'amiant d'una antiga institució mental li dona l'ocasió al Brad Anderson de teixir una curiosa i intrigant història que voreja el terror sense ficar-s'hi de quatre grapes, aprofitant-se d'un guió construït amb calma i bastant precisió.

Les descloscades parets del sanatori amaguen, indubtablement, secrets inconfessables, pacients turmentats, vides trencades i estroncades. Els cinc operaris s'hi endinsen, es deixen dur, hi queden atrapats. Alguna cosa no rutlla en aquest edifici. No és només l'amiant el que el fa perillós. I què són aquestes cintes? Qui són el Billy, la Mary o el Simon?

Jugant amb uns efectes sonors més que efectistes, la peli atrapa per acumulació de tensió, sempre pendent de quan et farà donar un bot i et trontollarà el cor. Sense ser una joia del setè art, és una peli més que digna i que encantarà als fans de la nissaga de videojocs Silent Hill, on les atmosferes malsanes, pútrides i vingudes a menys d'una institució mental turmentaven als jugadors que s'hi atrevien.

(actualitzat)
Des del 1968 fins avui, Sitges ha sigut el centre del cinema fantàstic i s'ha convertit en una cita obligada pels amants del terror, la ciència ficció i altres gèneres de culte.

Els cartells del Festival sempre m'han semblat molt impactants i fa temps que volia fer aquest post: un recull de tots els cartells per poder admirar les imatges i veure com el festival ha anat evolucionant al llarg dels anys.


N'hi ha que són homenatges a pel·lícules, n'hi ha molt més abstractes i tot i que King Kong és la imatge clàssica del Festival, la icona que més es repeteteix és la de la Maria de Metropolis.
El meu cartell preferit és el de l'any 2010 tot i que el del 2006 és molt potent també.
I a vosaltres, quin cartell us agrada més i per què?



                                                   Cartells del Festival de Sitges 1968-1972

Encara tinc els ulls com plats. Crec, sincerament, que és la millor arrencada d'una sèrie que he vist en molts anys, havent-me de remuntar a Prison Break o Lost per recordar una sensació igual. Ja em perdonareu, però com a gran fan del cinema de terror, que hi hagin una sèrie que toqui el gènere de prop ja em treu la son. Però el fet de que a més estigui ben feta, amb criteri, amb un guió dens i treballat, fa que quasi se'm saltin les llàgrimes i que no pugui agrair-li prou a la Rosa Blanco la recomanació que va fer a través de Miso.

No us vull pas desvetllar més del que cal. Tan sols dir que la tama gira al voltant d'una família que després d'un episodi turbulent i traumàtic en les seves vides decideix mudar-se a una vella casa de Los Angeles, una casa que també té un passat "gloriós", plè de sang i fetge.

La base, com veieu, és força bàsica. El que li dona cos és, però, els detalls que un esforçadíssim guió li aporta, començant per una multitud de trames secundàries que semblen tenir relació amb  la principal sense mostrar-ho de manera palesa. Un jove pacient del pare (que és psiquiatra) que té visions d'ell mateix executant una matança a la seva escola, la filla de la parella protagonista que té tendències auto-punitives, una veïna força estranya encarnada per la gran Jessica Lange, una dona de fer feines a l'estil clàssic de les Mrs Danvers de Rebecca, Mrs Giddens de The innocents o la més recent Bertha de The others.


Però els detalls, com deia, els detalls són els que li donen cos. Tots els tòpics de les pelis de terror semblen tenir-hi cabuda. Més enllà de la casa amb un passat fosc, a la casa no li falta, per descomptat, un sotan, una trapa per accedir a les golfes, però també hi tenim llençols estesos al jardí que poden amagar visites sobtades, muntatges accelerats on les aparicions et donen ensurts de primera i un llarg etcètera.

Els protagonistes, a més són més que solvents, i només cal veure el primer episodi per veure que tant el Dylan McDermott ("The practice"/"El abogado") o la Connie Britton donen la talla, afegint-hi dramatisme quan cal a uns personatges extremadament turmentats.

Impactant, terrorífica i molt enginyosa en aquest primer capítol. Una sèrie que promet i que, ja us ho dic ara, em té absolutament enganxat! Aquí en teniu el genial tràiler:

En comparació a les Crititags anteriors, fetes sobre pelis bastant tòpiques, el núvol de tags d'una peli amb intencions poc superficials és molt més interessant. Es veuen tots els temes i és més entretingut llegir les paraules més petites :-)
Una altra cosa curiosa és que en les pelis menys comercials, com aquesta, hi ha moltes més mencions al director que els actors, i cal tenir en compte que parlem de Brad Pitt i Sean Penn, molt més populars però menys interessant pels crítics que el Sr. Malick.



Les crítiques han sigut extretes de www.filmaffinity.com

La setmana passada va morir Steve Jobs i les xarxes socials van esclatar en milions de missatges de lloança i suport vers una de les persones més carismàtiques dels últims temps.

Una personalitat com aquesta, que ha viscut l’èxit i el fracàs i que a més ha estat tocada per la tragèdia no passa desapercebuda a Hollywood, on ja s’ha filtrat que Sony Pictures està a punt d’arribar a un acord per adquirir els drets sobre una biografia del fundador d’Apple.


Segur que la pel•lícula serà un èxit total, ja imagino els productors fent-se la pregunta del milió: Qui podria ser Steve Jobs a la gran pantalla?

Nosaltres tenim unes quantes propostes de diferents edats:

Jason Schwartzman	Ashton Kutcher

I per l'Steve Jobs de més gran:

Daniel Day Lewis	Jeff Bridges	Ralph Fiennes

Que us sembla a vosaltres? Teniu més propostes?

Pinta bé, pinta moooolt bé aquesta nova sèrie d'en Tim Kring, el creador de Heroes. I a sobre surt en Jack Bauer... vull dir... el Kiefer Sutherland. I no està sol, que surt el Danny Glover, també!

El millor de tot, però és que el tràiler és molt convincent i han decidit contractar al Francis Lawrence (que no és un parent americà del Francis Lorenzo), director de pelis com I am legend, Constantine o la més recent Water for elefants.
I la veritat és que el tràiler del que us parlava deixa entreveure una interessant història de relacions paterno-filials, on el fill té un do especial per veure el futur i comunicar-lo a través de complicats patrons matemàtics. Si això últim us ha esgarrifat una mica, millor mireu el tràiler i després en seguim parlant.



La FOX sembla realment entusiasmada amb el projecte i ja li ha concedit una temporada sencera de 13 episodis sense encara haver emès el primer. De tot això me n'he assabentat, val a dir-ho, a través dels companys de Movies4Indies.
I doncs? Us fa el pes? Li donareu una oportunitat?

 La Yakuzadrylean em fa recordar una de les pelis que més em van impactar en la meva infància: un dels cinc Golden Tickets que es podien trobar dins les barretes de xocolata de la marca Wonka, a Willy Wonka and the Chocolate Factory, la peli que dirigí en Mel Stuart l'any 1971 amb en Gene Wilder.

Recordo perfectament que, ja llavors, de la pel·lícula només em va agradar la primera meitat (com anys després em passaria amb la versió del Tim Burton). Aquella mena de faula dickensiana amb una família hipermegapobra, un nen amb cara de trist, desarrapat i deixadot, que s'aferra a una única possibilitat de posar-hi il·lusió i color a la seva vida em va arribar molt endins.

Aquest va ser el moment més màgic de la peli.

Una de les conclusions a les que he arribat des de que fem les Crititags és que quan la peli és més tópica o més superficial en les crititags es nota en que els noms d'actors/personatges surten amb més freqüència.

En aquest cas, fins i tot el núvol és ple de tòpics.

Me n'assabento a través del Tumblr del Monster Man que s'ha produït una nova entrega de la nissaga iniciada per una de les pelis de terror mítiques dels 80, The Howilng (Aullidos).



Aquesta entrega, però, fa especial mala pinta. La cinta original, del Joe Dante, respirava sèrie B per tots els seus fotogrames. Els efectes visuals van ser molt trencadors en l'època (a càrrec del gran Rick Baker) i la història de la presentadora de televisió que, havent patit un intent de violació, es refugia amb el seu marit en una petita comunitat apartada de tot, realment es deixava veure (sense que la peli fos tampoc res de l'altre món).
L'èxit de la primera part va provocar l'a successió d'una bona colla de sequèl·les, a quina més avorrida i insuportable.

Ara hi tornen amb una modernització de la temàtica dels homes-llop. L'acció passa en un institut, hi ha una parella enamorada però, ves per on, ella és una dona-llop... No us recorda a res? No us recorda, encara que sigui lleugerament, a una famosa nissaga vampírica amb adolescents? Doncs mira per on, aquesta és la renovació que els productors creuen que pot revifar la nissaga.
Au, va, mireu el tràiler i dieu-me si paga la pena fer l'esforç de veure-la.

” Tell me what you want me to -
how you want me to be.
I can be that.
I can be anything.
You tell me. “

( Mabel, Gena Rowlands in a Woman Under Influence. )

(Font: Moves My Mind)

M'arriba a través del Tumblr de la Yakuza Dry Clean el tràiler de la darrera peli rodad per Luc Besson. Es dirà The Lady y explicarà la història verídica de la guanyadora del premi Nobel de la pau de l'any 1991 quan retornà a la seva Birmània natal i es veié convertida en una líder del moviment revolucionari que lluitava contra la dictadura militar dirigent.
Fa pinta de ser tan ampulosa i grandiloqüent com altres produccions del Besson, i el tràiler n'és testimoni. Però també es deixa percebre entre els fotogrames de l'avançament que hi ha una història humana darrera i aquesta pot ser la seva bran basa.
Esperarem doncs amb candeletes la nova The Lady del Luc Besson.

A través del Tumblr A Place Both Wonderful and Strange m'arriba un vídeo mashup del cinema de terror. Que què és un mashup? Doncs un mashup és com una barreja, de música, vídeo o de les dues coses, que no només encadena els diferents talls sinó que li dona un sentit a la concatenació dels talls. Així, en aquest mashup sobre els monstres del gènere de terror cinematogràfic, el Thriller del Michael Jackson dona peu amb la seva lletra a situacions que casen perfectament de centenars i centenars de pelis.
El resultat és un deliciós còctel pels amants del gènere, terriblement enginyós i que us farà, com a mínim, dibuixar un somriure. Tot un homenatge als tòpics i als clàssics.

Doncs sí, es venia anunciant des de feia dies i no només s'ha confirmat sinó que el disc senceret surt a la venda el 7 de Novembre.
De moment només s'han publicat dos avançaments, que aquí us portem per si els voleu sentir.
El més curiós de tot és que Lynch s'allunya de la via etèria i evocativa de les bandes sonores en les que ha participat fins ara, i s'endinsa en el món de la musica instrumental amb ressonàncies electro, si més no en el tema principal, Good Day Today. Escolteu-lo:



En canvi, el segon tema que s'ha filtrat és radicalment diferent. Té un punt de blues una mica a la Tom Waits, amb una exagerada percussió, i està replet d'efectes sonors envolvents, a més de la veu del propi Lynch, en un estrany falsetto que recorre unes lletres prou críptiques com per generar misteri sobre el seu significat.



I bé doncs, què us semblen aquests dos temes del nou disc del Lynch? Us agraden?