La terminació (aparentment) definitiva de l'enealogia de l'Star Wars del George Lucas ja havia estat definida algun cop, sobretot la seva primera trilogia, com un western tecnificat i futurista, un space western, que diríem. Els paratges indòmits de Tatooine, Kamino o Mos Eisley l'oest americà, l'exploració i colonització de territoris hostils, el jedi cowboy solitari, descregut i desencantat de tot, les cantines i saloons, els pinxos desmanegats amb els blasters revòlvers sempre fumejant, van ser barrejats hàbilment per Lucas en un dels pastitxos més reeixits de la història moderna de la cultura.

I un dels trops recurrents en els westerns són, indubtablement, els caça-recompenses, aquells pistolers abocats a la caça i captura dels fora de la llei. Com el Boba Fett, un dels personatges secundaris més idealitzats pels fans de la nissaga d'entre la plèiade d'individus i criatures que l'univers Star Wars ha anat generant a partir, fonamentalment, de les seves nou pel·lícules de referència al voltant de les quals gravita tot aquest ecosistema narratiu lucasià. El tal Boba Fett forma part dels mandaloris (bé, això és incorrecte, tal com ens indica el Ramon Baubí), un clan de caça-recompenses amb un estricte codi d'honor seguit per tots els seus membres.


I aquesta sèrie que comença a explotar el filó post-enealògic de la mà de Disney busca, justament, seguir les aventures d'un d'aquests mandaloris, aprofitant per expandir encara una mica més l'univers mediàtic i experiencial del fanatisme Star Wars. Ho fa aglutinant amb força habilitat per una banda uns episodis auto-conclusius en primera instància amb un arc argumental de temporada que els relliga tots i fa les funcions de resina narrativa per convidar al binge watching (al cap i a la fi, són episodis de menys de mitja hora).

Entreteniment a dojo, per tant, amb multitud de ressonàncies culturals que es van amuntegant i que faran les delícies dels més gourmets: del Firefly de Josh Whedon als spaghetti western de Sergio Leone, passant pels set samurais de Kurosawa (en l'episodi en el que defensa un poblat de grangers del pillatge d'uns bàrbars), els tres padrins de John Ford o el grup salvatge del Peckinpah . Amb tot, però, la referència cultural més clamorosa és la que emmiralla The Mandalorian amb un manga de finals dels 70 anomenat Kozure Ōkami (El lobo solitario y su cachorro, publicat a Espanya per Planeta Cómic) del duet Kazuo Koike i Goseki Kojima, en el que un samurai desclassat i taciturn viu múltiples aventures sempre carregat amb el seu nadó de 3 anys.


I aquesta referència, en realitat, amaga el gran trumfo que la sèrie té per als seus espectadors: l'aparició de l'anomenat Baby Yoda. I no, no es tracta d'una Yoda infant (la sèrie té lloc just després d'El Retorn del Jedi, de la caiguda de l'imperi i, per tant, el Yoda ja ha passat a millor vida) sinó d'una criatura de la mateixa raça que la del mestre. El Mandalori, a qui se li ha encarregat aniquilar-lo, s'apiada d'ell i inicia un tortuós periple per mantenir-lo sa i estalvi, lluny de les garres d'un imperi que s'ha recuperat de la seva ranera.


El personatge verdós i adorable dóna l'oportunitat als guionistes d'explorar un dels aspectes temàtics recurrents de l'univers Star Wars: la redempció del fora de la llei, encarnada principalment en la figura del Han Solo. Així, el Baby Yoda permet al mandalori protagonista reafirmar-se, redefinir-se, alhora que mira de guarir algun trauma d'infantesa que es va desvetllant al llarg dels capítols.

Tenint al cap la munió d'expansions de l'univers Star Wars que s'han anat engiponant al llarg dels anys, podríem dir que estem al davant d'una de les més reeixides, a pesar que hi planegi una certa vacuïtat que potser tindrà cura en posteriors temporades.

Comanchería és una d'aquelles pel·lícules que podriem incloure en el gènere "cine de frontera". De la mateixa manera que existeix una música i una cuina de frontera que barregen sons i sabors que es creen als dos costats del Río Grande, el cinema de frontera té l'estètica típica de pel·lícules com No hay país para viejos, l'ambient dels llibres d'en Cormac Macarthy que tan bé ha retratat l'aspror i crueltat de les planúries texanes.

Aquí, el cel que s'allarga fins l'horitzó i els camps surcats de carreteres sense fi, el paisatge texà que hem vist tants cops, també actúa com a metàfora a més d'imprimir aspror al caràcter dels seus habitants, tants els antics senyors de les planúries, els comanxes, com els actuals propietaris.

Fins i tot un detractor irredempt dels westerns pot sortir socarrimat veient Johnny Guitar davant l'allau de cinema i de complexitat temàtica d'un film magnífic i diferent, inicialment concebut amb un pressupost modest però que es convertí en un autèntic fenomen de masses als cinemes i, d'allà, passà directament a convertir-se en un referent no tan sols del gènere, sinó de la història del cinema.

I és que -tal com explica a la perfecció Robert Pippin en el seu assaig- Johnny Guitar és alguna cosa més que un western. És un drama, és un film noir, és una fantàstica barreja d'intencions i matisos dirigida amb precisió per un director detallista i mil·limètric com n'hi han pocs. Hi ha un saloon, un pistoler, unes mines d'or i plata, una diligència, un atracament a un banc i la sempiterna promesa de l'arribada del ferrocarril. Però res no és el que sembla, en aquesta pel·lícula. Per començar, la pel·lícula no va del Johnny Guitar (Sterling Hayden), sinó de la Vienna (Joan Crawford). Ni tan sols els noms són veritables: El Johnny Guitar és un pseudònim que amaga un passat del que es fuig; tampoc no sembla que Vienna (sense cognom) sigui altra cosa que el sobrenom de la ex-prostituta que ara regenta el seu propi negoci.

"Down there I sell whiskey and cards. All you can buy up these stairs is a bullet in the head."
- Vienna

No, res no és el que sembla, i aquí tothom intenta deixar enrere un passat poc gloriós, esperant que el futur (el ferrocarril i totes les inversions que això comportarà) els permeti viure la vida que creuen merèixer. La Vienna no vol ser la prostituta manegada pels homes, el Johnny no vol ser el pistoler infal·lible i temut (i ha canviat les pistoles per una guitarra polsosa i ridícula). Per contra, els habitants de la zona no volen deixar de ser allò que sempre han sigut. Són els antagonistes perquè s'oposen al futur, al progrés, al canvi.


I aquí rau la genialitat d'una pel·lícula que, en realitat, va molt més enllà del western. És més, n'utilitza les seves senyes identitàries per exposar-nos una batalla -interna i externa- entre el passat i el futur, entre la seguretat i el risc, entre la identitat i l'aspiració. La Vienna ha aixecat el seu bar esperant que per allà hi passi el ferrocarril i la zona s'ompli de bevedors i jugadors. Ho ha fet, en realitat, obtenint informació privilegiada, i no espera altra cosa que poder revaloritzar aquest bar actualment desert i polsós. És una especuladora. I és forta, molt forta.

"A man can lie, steal... and even kill. But as long as he hangs on to his pride, he's still a man. All a woman has to do is slip - once. And she's a "tramp!" Must be a great comfort to you to be a man." 
- Vienna

I és la cap. I el seu empoderament la converteix en la primera femme fatale posmoderna (aquella que el John Dahl acabaria de donar llum, 40 anys més tard, amb la seva Wendy Kroy a The last seduction), aquella que es fa forta davant dels homes i els intimida, els empetiteix, els treu de la zona de confort mascle. No els castiga, no és la dona temible del noir de la època que encisava i t'amargava la vida. Simplement és una dona forta. I a molts homes això no els hi senta bé.

"Never seen a woman who was more of a man. She thinks like one, acts like one, and sometimes makes me feel like I'm not." 
- Sam, un dels empleats

La Crawford, aquí, es convertí en una icona. Els seus continus canvis de vestuari no responien a una intenció estètica sinó de fons, passant del negre més rotund per refermar la seva posició al principi de la pel·lícula al groc llampant (tocat amb un mocador vermell) per l'escena final, però conduint-nos a través del blanc més virginal o del grisós més neutre quan un futur millor i més tranquil s'albira abans del tumult final. Si servidor ja era fan de la Crawford des que va veure per primer cop la brillant Possessed, com no havia de perdre el sentit per aquesta dona increïble i magnífica que és la Vienna.



Tensa, intensa, poderosa i intencionada, Johnny Guitar és un cop de puny sobre la taula, per recordar als descreguts com jo que el western, en bones mans, és molt més que indis i vaquers, que milhomes i baralles, que galopades i asos a la màniga. Una obra mestra absoluta que trenca els esquemes, fins i tot vista avui en dia.

La sorpresa i considerable èxit underground que va suposar El topo, un western surrealista amb un cowboy a cavall que reparteix justícia filosófica per allà on passa, va empènyer al John Lennon i al George Harrisson a posar diners per filmar La montaña sagrada, un dels films que amb més claredat i contundència porten l'etiqueta de "pel·lícula de culte".

Per començar, visualment la cinta és un allau imparable d'imatgeria simbòlica en la que hi caben referències cristianes, cabalístiques, sufís, etc. Cada plànol busca arrossegar l'espectador en una espiral filosòfica i meditativa, en un viatge místic de dues hores, farcint la pantalla de simetries, colors saturats i una composició atrevida i efectista.
Aquesta potència visual explica les peripècies d'un vagabund al què un mestre alquimista místic enrola, junt amb altres 7 personatges, en una aventura per accedir a la muntanya màgica i reemplaçar als 9 déus immortals. En el trajecte, el mestre els durà per diversos ritus d'iniciació, de purga i purificació espiritual que els han de dur a estar preparats per destruir als actuals déus immortals i reemplaçar-los.
Aquesta trama de santificació permet a Jodorowsky fer una crítica a l'humanitat sencera, a la impuresa de l'ésser humà, i ho fa mitjançant els simbolismes abans mencionats així com amb un surrealisme extremadament visual i suggeridor.


Algunes de les imatges més potents que la pel·lícula suggereix podrien ser:
- El vagabund és utilitzat com a motlle per fer reproduccions de Jesús a la creu i que, en acabat, es menja el seu propi motlle.
- El vagabund vol saber el secret del mestre alquimista per fabricar or. L'alquimista el sotmet a un procés pel qual, a través dels excrements del vagabund i de la destil·lació de diversos dels seus fluids corporals crearà una massa que acabarà convertint en or, tot proclamant, finalment, "Ets excrement. Pots convertir-te en or."
- La presentació dels 7 acompanyants, cadascun encarregat d'una funció molt concreta en els seus planetes d'origen: proveïdor de cosmètics, moda i qualsevol altre aspecte superficial de l'ésser humà, fabricant d'armes adaptades a diferents religions (per poder matar pel teu Déu), creador de l'art que consumeixen els humans, una fabricant d'armes de joguina ("així els nens es van acostumant a matar"), etc.
- Diversos plànols zenitals en els que els personatges circulen per formes simètriques simbòliques, tot conformant una dansa mística encisadora.


Per acabar-ho d'arrodonir, la pel·lícula, a més d'estar basada en diferents tradicions filosòfiques, místiques i religioses, es recolza en l'eneagrama, un sistema de classificació de les persones en nou perfils de personalitat diferents. Així, cadascun dels 9 protagonistes de l'aventura representa un dels perfils bàsics, intentant d'aquesta manera representar tota l'humanitat a la cerca de l'immortalitat.

El propi procés de creació de la pel·lícula ja augurava alguna cosa de ben especial. Els protagonistes de la pel·lícula, Jodorowsky inclòs, van estar 3 mesos meditant, amb un guia espiritual que els portà a través de les ensenyances i els exercicis de tradicions ioga, Sufí, zen, i-ching, càbala i el mateix eneagrama. A més, el Jodorowsky va convidar a viure en comuna als protagonistes de la pel·lícula durant el mes just abans de començara  rodar. Durant el rodatge, el Jodorowsky es va sotmetre a ingestions periòdiques d'LSD, mentre que als sus actors els hi oferia diferents tipus de fongs abans de filmar les escenes més surreals. Com es pot veure, el rodatge devia ser una autèntica festa.


La pel·lícula és, en realitat, un autèntic viatge per l'espectador que, de deixar-se arrossegar per la força visual i mística del seu metratge, pot trobar-se a sí mateix vivint una experiència única davant d'una pantalla, sent colpejat un cop i un altre per la seva imaginaria irreverent i provocativa, tot reflexionant sobre la nostra naturalesa i allò que ens fa de llast i ens impedeix evolucionar en la nostra essència.

Imaginativa, captivadora, fascinant, a estones brillant, La montaña sagrada és una de les pel·lícules de culte més impactants de la història del cinema i compta, a més, amb un dels finals més magistrals de la història del cinema, en un gir absolutament inesperat i que mai ningú no s'ha atrevit a fer ni a repetir mai més.


Després de veure aquesta pel·lícula, a un se li omplen el cap de preguntes místiques, però sobretot d'algunes més mundanes (però entretingudes d'intentar respondre) com "què hagués passat si el Jodorowsky hagués pogut, finalment, rodar la seva versió de Dune o de El senyor dels anells, tal com pretenia?".




Per últim, no ens en volem estar de recomanar-vos que, si us ha interessat aquesta pel·lícula o ja l'heu vista i us fascina tant com a nosaltres, us passeu pel post que, amb la col·laboració de molts de vosaltres vam escriure sobre les pel·lícules més "frikis" de la història, en la que aquesta La montaña sagrada de ben segur hi hauria de tenir un lloc reservat.