El pastitx cinematogràfic: de Kill Bill a La La Land

En l'era postmoderna en la que estem immersos, allò que anomenem 'pastitx' és una de les formes que adopta l'art. Prové de la sensació col·lectiva que ens porta a pensar que tot ja està inventat i que, per tant, només queda l'acumulació d'ingredients separats per aconseguir quelcom nou. El 'pastitx', per tant, és una acumulació de peces individuals que, sumades, donen un altre 'tot' nou. És un totum revolutum que busca intencionadament barrejar elements dispars i aparentment inconnexos.
En música tenim l'exemple dels mashups (que agafen extractes de diversos temes per barrejar-los i canviar-los-hi el sentit, de forma i de fons; el millor exemple seria Girl Talk); en literatura tenim, per exemple, les novel·les detectivesques històriques (amb El nom de la rosa com a exemple més monumental) però també les històries escapçades que s'ajunten en algun punt comú (com la Nocilla dream, d'Agustín Fernández Mallo); en televisió hem tingut aquest any Stranger things, però també Betty la fea o Community; i en cinema? Doncs en cinema tenim els pastitxos del Tarantino (tots ho són, però Kill Bill és potser un dels més evidents), The artist, Super 8 o, per descomptat, La La Land, per posar tan sols alguns exemples.


Tots aquestes obres acumulen referències ben diverses que pretenen ser ajuntades amb un doble propòsit: homenatge i resemantització.

Homenatge perquè el propi autor ha begut d'aquestes fonts i quan es planteja fer una pel·lícula sobre una venjança acumula referències al cinema d'acció i arts marcials del que va mamar en la seva adolescència. O perquè l'autor es proposa enaltir un gènere, el musical, per exemple, a còpia d'agafar elements de musicals clàssics (que si uns passos de ball, que si uns escenaris de fons, que si uns compassos musicals). Els espectadors, doncs, poden ser transportats en un viatge nostàlgic a les seves pròpies adolescències.

I resemantització perquè si la barreja és bona, com els bons còctels, esborra rastres de les influències per convertir-se, veritablement, en quelcom autènticament nou: nova forma, nou significat. Perquè el gran llast del pastitx és, sens dubte, les seves evidents costures. Aquestes són tan gruixudes que, en detectar-les, esvaeixen el nou significat total per recordar-nos que no és més que un monstre de Frankenstein ben maquillat.

Allò interessant del pastitx postmodern és que gaudeix de prestigi intel·lectual. Aquella fórmula que anteriorment hagués estat presa per una burla, per una còpia vulgar o per una heretgia i falta de respecte, avui en dia és considerada com a alta cultura, fonamentalment perquè demostra que l'autor coneix moltes fonts i les aglutina. Però allò que, en realitat, ha servit per donar coartada intel·lectual als pastitxos postmoderns no ha estat, en realitat, aquesta certificació de l'amplitud de coneixement de l'autor, sinó dos altres factors. Per una banda, la necessitat del públic i de la crítica de demostrar que reconeixen els ingredients, que en veuen les costures, que, per dir-ho així, ja en saben d'allò que el producte artístic en qüestió intenta homenatjar. I per una altra, la confusió del gaudi nostàlgic (un pastitx, d'alguna manera, sempre és nostàlgic) per qualitat i elevació artística.