Paterson (2016) - Jim Jarmusch

Aha! Descobriment satisfactori, revelació de quelcom alhora inesperat però instintivament percebut.
Doncs això. Aha! Perquè darrera (o és davant?) del descobriment sempre hi ha una cerca, una mirada intencionada cap a racons que, suposadament, no amaguen res. Perquè sembla que no calgui buscar bellesa i poesia en una vida avorrida com la del Paterson, conductor d'autobusos de la ciutat de Paterson, que es lleva cada dia a la mateixa hora sense necessitat de despertador i que repeteix la seva rutinària existència, de casa a la feina, de la feina a casa, escoltar a la seva inquieta dona explicar-li la seva última invenció o el seu últim somni de futur, treure a passejar el gos, fer-se una cervesa en un bar qualsevol i tornar a casa per tancar i alhora fer renéixer el cicle vital. Demà no serà un altre dia, serà el mateix. O no. Aha!



Perquè sí que hi ha bellesa i poesia en els indrets més aparentment tediosos i ensopits. Perquè, de fet, els llocs que un fa l'esforç d'explorar tot buscant-hi bellesa, tot cercant-hi poesia, no són mai tediosos, ensopits o rutinaris. És, per tant, en l'ull de qui mira on rau la bellesa. Cal mirar bonic per veure bonic. I en Paterson ho fa. I en Jarmusch ho fa. Jarmusch fa d'un poeta (amateur, que per ser poeta només cal mirar i escriure, mirar i escriure, no publicar i publicar) una pel·lícula, i de la vida d'aquest, un homenatge a les petites coses que es fan grans quan s'hi posa l'atenció. La poesia neix d'entre les esquerdes de la normalitat en el mateix instant en que algú sensible s'hi fixa, s'hi para una estona, li atorga a aquell detall aparentment insignificant la importància que mereix. Poden ser una fascinant marca de llumins, una capsa de sabates o el contrast entre el fred exterior i el confort casolà. Coses que no tenen importància fins que les hi regales atenció.


Com una poesia nascuda d'un detall nimi i insignificant, Paterson, la pel·lícula de Jarmusch, s'eleva, amb el seu estil pausat i lànguid, entre l'adotzenada i avorrida producció cinematogràfica actual, fixant-se en un personatge aparentment monòton i monocord que es desplega molt intensament a la que l'objectiu l'enquadra i li dóna la importància que mereix.

Halfworlds (2015) - Joko Anwar (creador)

De la mateixa manera que Netflix, quan aterra en un territori, es proposa produir ficció local, HBO també segueix la mateixa estratègia. Això és el que va fer en produir aquesta Halfworlds per a la seva divisió asiàtica, un thriller de fantasia al voltant de la mitologia i el folklore de la contrada. A Jakarta, urbs superpoblada, bulliciosa i extrema, s'amaguen unes nissagues de diferents famílies de dimonis ancestrals que, en acostar-se el dia de la successió, surten a la llum, esvalotats i assedegats de sang, per reclamar el seu espai de poder. Al mig de tot plegat, una fràgil caricaturista de carrer, perseguida per unes visions recurrents que l'aboquen a aquesta voràgine demoníaca.


El còctel, per tant, és força sucós. Llegendes, mites, dimonis, baralles estil asiàtic, nois misteriosos amb caputxes, poders sobrenaturals i profecies. Tot al damunt del fabulós llenç de la Jakarta dels carrerons estrets i foscos, dels fanals titil·lants, dels racons solitaris i de la sufocant humitat arrapada a les parets dels ruïnosos edificis. No és, doncs, la Jakarta del centre financer, amb els seus edificis hipermoderns, gratacels insondables de vidre i ciment, sinó la Jakarta pobra, la dels comerciants humils de samarreta suada i bandana.


Rodada amb una bellíssima fotografia que retrata una Jakarta enigmàtica i encisadora, els vuit capítols de mitja hora que conté la primera temporada ens regalen una simpàtica i llaminera barreja que, si bé se li pot tirar en cara un cert desencaix narratiu i algunes errades força amateurs, es degluteix amb facilitat i certa curiositat, captivats pels elements però també per uns referents culturals que són aliens a la narrativa televisiva a la que estem acostumats. Produïda amb pretensions transfrontereres (els actors són de procedència diversa, des de indonesis fins a singapuresos; s'alterna l'anglès i l 'indonesi) funciona bé com a producte exòtic, per bé que no cal exigir-li més del que és: un divertiment una mica marcià que s'empassa tan de pressa com s'oblida.

Sense 8 (especial Nadal) (2016) - The Wachowskis

L'episodi especial de Nadal de Sense 8 és, en realitat, un regal enverinat. Perquè el que el veu corre el perill de desenganxar-se definitivament d'una sèrie que, en realitat, prometia força, en la seva primera temporada. Aquestes dues hores reuneixen el pitjor del poti-poti multi-culti que és Sense 8.
La diferència rau en que, en la seva primera temporada, la barreja quallava. En aquest especial de Nadal, se'ls hi ha tallat, la barreja.



Aquí hi ha els mateixos elements (històries paral·leles entrecreuades i compartides, molt de vídeoclip, molts culs, moltes reaccions exagerades del Miguel Ángel Silvestre, localitzacions ben diferents d'arreu del món, etc.) però aquí no hi ha manera de fer que les dues hores siguin un tot comú, una massa narrativa coherent i fluida. És, per contra, una exageració darrera d'una altra, una sortida de to sobre l'altra, una ampul·lositat innecessària cobrint una futilitat inevitable.

A les Wachowski, sens dubte, els Reis d'Orient els hi portaran carbó (i esperem que una mica de criteri de cara a la segona temporada).

The OA (2016) - Brit Marling i Zat Batmanglij (creadors)

Ha arribat per sorpresa, sense grans promocions prèvies, sense grans noms, i s'ha escolat entre una de les favorites del públic d'aquest final d'any (a més d'un li deu haver trencat els esquemes a l'hora de fer les famoses i inevitables llistes de "el millor de l'any"). I no deixa de ser esmentable que, davant l'exasperant hype que rodeja les sèries avui en dia ens n'hagi arribat una sense insuportables tones de promoció prèvia. Per dir-ho així, The OA ha fet un veni, vidi, vici, a mans de Netflix.

I és que la punyetera sèrie, què voleu que us diguem?, enganxa com una mala cosa. En aquest allau incontestable de sèries que ens sepulten setmanalment, costa trobar exemples d'una narrativa tan clara i enganxosa: la Prairie (ara es fa dir OA, no sabem per què), una dona que ha reaparegut després de ser segrestada durant set anys, es reuneix cada nit durant una hora, d'amagat, amb cinc persones, a les que relata el seu captiveri, com ha arribat fins aquí i, sobretot, el seu secret, i de les que necessita desesperadament ajut. Perquè la OA, que es comunica poc i amb poca gent, té un secret, un gran secret, al voltant d'un dels grans misteris de la vida (ni de broma us explicarem el secret, no insistiu!).


La sèrie fluctua, doncs, al voltant d'aquesta narració nocturna, que esperem amb el mateix neguit que el que té el seu reduït públic. El repte, amics i amigues serièfils/es, seria veure un capítol de OA i ser capaç de no veure'n quatre més de seguits. Perquè, comptant amb que només consta de 8 episodis, us assegurem que us la veureu amb un parell o tres de dies, de tan intensa com és la seva narració, que et segresta durant 50 minuts i no et deixa anar.


Fent de l'element de ciència ficció una mera excusa (és l'altra cara de la moneda d'una sèrie com Westworld que, justament, posa la metafísica de la ciència ficció al centre de la narració, en fa bandera) i deixant que sigui l'empatia la que guiï l'espectador, la sèrie és atrevida en molts aspectes, deliciosa en la seva narració (gran treball de la Brit Marling i el Zat Batmanglij al guió) i perfecte per recordar que això de la narrativa televisiva sempre ha de comptar amb el factor humà, el factor de la identificació amb els personatges, per a triomfar.

Se'n parlarà, i molt, de The OA, durant aquest període nadalenc. Tothom la veurà. Tothom en parlarà. No us la perdeu, veieu-la abans que el hype us la faci odiar.

Animales nocturnos (Nocturnal Animals, 2016) - Tom Ford

Animales Nocturnos és una història dins d'una història, una pel·lícula que utilitza l'art com a vehicle conductor per parlar-nos de buidor, d'existencialisme, de venjança i (també) del propi món de l'art. O almenys ho intenta.

El dissenyador de moda Tom Ford es calça per segona vegada les caríssimes sabates d'un director indie per mostrar-nos el contrast entre Apol·lo i Dionís, entre la perfecció de l'estètica minimal i l'art violent que sorgeix del sentiment més potent: en aquest cas un cor trencat i humiliat.


Amy Adams és Susan Morrow, una artista que no crea per ser "massa pragmàtica i cínica", qualitats que, en canvi, li serveixen per aconseguir l'èxit en el món de l'art com a directora i curadora d'una galería d'art de les que tenen a Damien Hirst en cartera.

La seva imatge, la seva casa, la seva feina i tot el que l'envolta comunica èxit: una gran casa de vidre i ciment sobre els turons de Los Angeles plena d'obres d'art (distingim un mòbil de Calder i un enorme i brillant Koons al jardí), majordoms que semblen James Bond i un flamant marit exitós i bell.

Però com us podeu imaginar, ni la seva vida és tant brillant com el Balloon Dog de Koons ni el seu matrimoni o finances passen per un bon moment. Tot i això, el control no es perd mai a casa dels Morrow, no hi ha discussions, només converses educades, decepció i buidor existencial. I és que com li diu Michael Sheen en un sopar ple d'estereotips artístics: "el nostre mon és molt menys dolorós que el món real".

Aquest món de les aparences que desil·lusiona Amy Adams comença a esquitllar-se quan rep un manuscrit del seu primer marit, un escriptor que per fi ha aconseguit publicar la seva primera obra.

Adams comença el manuscrit dedicat a ella que llegirà en clau autobiogràfica i que retrata el contrari al que ens acaben de mostrar: una brutal carrera a l'infern on la violència avança sense fré i on els protagonistes són enfonsats en una història pertorbadora al més pur estil Lynch.

Aquesta és la part que li aporta Tom Ford a la novel·la original, l'enorme contrast entre els dos mons: el de l'alta cultura i el del pitjor dels comportaments humans. L'estètica de la buidor contra el dolor del sentiment. Ford vesteix tots dos mons amb mestria i les escenes de la trama literària estan rodades amb una tensió narrativa pròpia del més sàdics dels directors.


Tot i així, una es queda amb la sensació estranya d'haver vist alguna cosa que podria haver estat molt potent però que s'ha quedat a mitges.

Les interpretacions són impecables, tots els actors i actrius donen el millor (o pitjor, en el cas d'Aaron Taylor-Johnson) d'ells mateixos. Adams està perfecta, continguda i tensa; Gyllenhaal està genial, tendre i innocent com a escriptor jove, trastornat i tens com a marit covard, Taylor-Johnson fa un fàstic i una por bastant pertorbadores i la resta de l'equip interpreta els seus papers brodant els estereotips fins a la perfecció.

La direcció és ferma en els dos mons, però tot i així hi ha elements fora de joc, ensurts que ens posen en guàrdia absurdament, històries paral·leles que distreuen i varies notes que no acaben d'encaixar.

Potser la culpa és del text: la pel·lícula es basa en la novel·la Tony and Susan d' Austin Wright que explica la història d'una venjança, la fantasia (sexista, perquè no dir-ho) d' un escriptor que es revenja del seu primer matrimoni per una relació que no va acabar bé.

En el fons és una història molt tòpica que potser es queda curta per a les intencions de Tom Ford i que provoca que la pel·lícula un cop vista deixi aquella sensació de que la potència narrativa hauria d'equiparar-se a l'interès de la trama.

Cero en conducta (Zéro en conduite, 1933) - Jean Vigo

L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda...

Tant de bo el càstig per dir-ho en veu alta fos el de copiar-ho mil vegades; si més no en podríem dir propaganda per a la causa. Perquè l'escola és una merda, siguem sincers. L'escola és un estat policial on la dissensió és castigada amb duresa, on la imaginació és coartada de soca-rel, la llibertat és substituïda per unes normes unificadores universals aprovades per aquells que no les han de complir. I el Jean Vigo va tenir el valor i la sensibilitat de filmar-ho.

La tornada de vacances és fatal. D'un estat de llibertat semi-absoluta, de joc continuat, de disbauxa i diversió, es passa a un camp de concentració en el que s'aboleix tot l'anterior i es substitueix per rigorositat inflexible, rutina avorrida i ordre castrense. I el càstig del "zero en conducta" que ha de privar de llibertat a quatre dels xavals el proper Diumenge els rebel·la contra l'estat imposat i les normes: hi haurà revolució. Ordeixen un pla, dubten de possibles traïdors, busquen recolzament dels companys, es fabriquen una bandera (pirata, és clar), parlen de munició i de guerra. Aprofitaran el solemne acte d'aniversari de l'escola, amb presència de les autoritats, per fer saltar la rebel·lió. Volen desfer-se del jou dels càstigs, de la repressió, de la intolerància, de la incomprensió, dels abusos físics i sexuals, de tot, es volen desfer de tot.


Compten amb la col·laboració involuntària del nou professor —un alter ego de Vigo?— que no els castiga, que fa la vista grossa, que els encoratja a desenvolupar la seva imaginació, que fa l'ase com ells i millor que ells. Però és l'únic. La resta de l'equip docent està format per carques reprimits, grassos de mà llarga, estirats de mirada altiva i, fins i tot, d'un director amb cos de nen que parla com un magistrat, amb menyspreu i condescendència.

Filmant des del punt de vista d'un infant, permetent-se llibertats visuals, trucs d'imatge, falsedats i alegries audiovisuals diverses, Vigo declara la guerra a l'adoctrinament. Dues escenes despunten i han quedat per l'imaginari popular.
Primer de tot, la vigília de la revolta, amb una disbauxa generalitzada, una guerra de coixins imparable i una desfilada dels herois que l'endemà es jugaran la vida per al bé comú.



I la segona, la revolta, finalment, dels nens, el dia assenyalat, atacant indiscriminadament les autoritats/ninots, fugint pels terrats cap a un cel esperançador i millor.



I, és clar, Zéro en conduite va ser prohibida per les autoritats franceses. Era anti-patriòtica, deien. La van censurar, impedint-ne la seva exhibició, prohibició que va durar fins l'any 1945, coincidint amb la Libération. Així semblaven confirmar (tot convertint-se en prova fefaent) que la pel·lícula de Vigo potser no només parlava d'un col·legi i d'uns nens. El Jean Vigo, fou un geni que, amb tan sols quatre pel·lícules (dos curts, un mig i un llarg), va ajudar a configurar el cinema com hauria d'haver estat. No com seria, sinó com hauria d'haver estat. Perquè el cinema —lamentablement— mai no va ser com L'Atalante.