The Babadook (2014) - Jennifer Kent

La cinematografia australiana cada cop va agafant més embranzida (o, si més no, més projecció internacional). Com és sabut, sovint les empentes que donen cinematografies d'alguns països comporten una mena de hollywoodització, una sort de reconversió dels gèneres clàssics perfectament reconeguts pel públic internacional que en facilita la difusió. En aquests casos, si més no, allò interessant està en analitzar si el què hi afegeix de propi, de local, és suficient com per aportar alguna cosa nova i, per tant, si paga la pena donar-li un cop d'ull.

Definitivament, l'aposta australiana de terror The Babadook paga la pena. I ho fa perquè, justament, aporta alguna cosa particular, diferent, pròpia -qui sap si local, que això se'ns escapa-. La proposta és de gènere,  cent per cent de gènere, amb una mare i un fill que han perdut al pare en un accident de cotxe (quan anaven a l'hospital de part), una casa gran, amb dos pisos i, per descomptat, amb un soterrani al que s'accedeix per l'espai que queda sota les escales cap al segon pis. També compta amb un monstre, en aquest cas infantil, el Babadook del títol.

Però què és allò que aporta The Babadook al gènere? Doncs la vessant maternal del tema. Si bé Mamá (Andrés Muschietti, 2013) ja ho havia tractat, aquí l'enfocament és molt més directe i dur, treballant a fons la psicologia d'una mare mancada d'amor, abandonada amb un fill que mostra símptomes de desencaix emocional i psicològic i que la fa sentir culpable. The Babadook parla d'allò que volem oblidar però no podem, d'allò que volem enterrar (al soterrani, és clar) però que sempre torna (és allò que l'Slavoj Zizek defineix tan bé parlant de Hitchcock quan esmenta el allò real que sempre torna, fins i tot després de prémer el botó del wàter).


Si bé se li pot tirar en cara a la directora una certa manca de pols narratiu, és ben cert que opta per suavitzar l'efectisme dels ensurts tan habituals en el gènere per donar valor a l'apartat psicològic i humà. Així, el monstre mai no arriba a ser un veritable generador de por quan es materialitza. Ho és abans de que ho faci, tot jugant amb les claus del gènere (un llibre premonitori, un nen al què ningú creu, sorolls, etc.), però quan es materialitza, quan el veiem, prefereix no fer servir violents efectes sonors i visuals. El què importa és la mare, no el monstre.

Donat l'èmfasi que la Jennifer Kent posa sobre el personatge de la mare, és indubtable que l'actriu havia de complir amb escreix si volia traure la pel·lícula de les grapes mundanes del gènere. I l'Essie Davies (a qui fa poc vèiem en la curiosa sèrie The slap) juga fort i guanya amb una interpretació fluctuant i precisa, perfectament dúctil per adaptar-se als diferents estadis dramàtics de la trama (i que va merèixer el reconeixement del Festival de Sitges de l'any passat).

Nominada de manera múltiple per les associacions de crítics de New York i Chicago, així com pels Critics Choice Awards, The Babadook mereix un visionat per comprovar que, al cap i a la fi, es pot fer cinema de gènere intel·ligent, tot fugint dels efectismes tramposos que l'han empobrit fins a l'extenuació.

El Paul Newman aprofita els Dissabtes per practicar el seu hobby

Fa fred. Sí. I què? És Dissabte, i això ho arregla tot. A un li venen ganes de fer coses, de sortir al carrer i practicar els seus hobbies favorits. Com al Paul Newman.(Sí, és el Paul Newman el de la foto).

Please, like me (2013) - Josh Thomas

En aquesta voràgine de sèries que ens aclapara costa, cada cop més, trobar-ne alguna que realment sigui fresca, que realment sigui diferent, que aporti un punt de vista nou o un esperit rejovenidor. No estem parlant de sèries amb vocació de pioneres, atrevides, amb narratives fragmentades, volgudament -o pretesament- innovadores. Estem parlant de sèries fresques, que et retornin aquelles sensacions que podíem viure anys enrere quan, en una graella farcida de sèries mediocres, alguna era capaç de quelcom més que entretenir-te.

És per això que haver descobert Please, like me ens ha fet molt feliços.

Es tracta d'una sèrie australiana escrita i protagonitzada pel Josh Thomas, un popular humorista local. Gira al voltant de les vicissituds d'un jove que ha de lidiar amb la seva mare depressiva, el seu pare separat, els seus particulars amics i... i el haver descobert que és gai (tot i estar en una relació amb la seva amiga Claire). Si aquest plantejament no us crida massa l'atenció ja ho podem entendre. Però insistim en que és una sèrie molt apreciable sobretot per aquella frescor que destil·la.

I d'on ve, aquesta frescor? Fonamentalment del propi Josh Thomas, que és capaç d'arrossegar-nos cap al seu món personal amb una actuació brillant i natural, sobre uns guions que fluctuen entre la comèdia i el drama (inicialment la cadena volia que fos una sèrie dramàtica, però el Josh Thomas va insistir en donar-li el contrapunt humorístic) i que, com només les grans dramèdies saben fer, troben en l'humor la millor passarel·la cap a la realitat i els temes quotidians.


Al final, curiosament, l'humor preval sobre el drama, sobretot perquè el to és el d'un cert distanciament de la realitat, i aquesta mena de sarcasme permet un encaix suau de temes com la depressió, l'assumpció de l'homosexualitat, etc.

Brillant, molt ben interpretada, intel·ligent, plena de moments fantàstics, Please, like me aprofundeix, sobretot, en aquella buidor del post-adolescent que se sap a punt d'haver de començar a prendre decisions importants, necessitant encara l'aprovació dels demés, tot forjant-se el seu propi codi moral. I tot això, ho fa d'una manera tan natural que a un se li pot oblidar que està veient ficció televisiva.

Please, like me compta de moment amb dues temporades i se n'està preparant una tercera.

El grupo (2000), una de les millors sèries espanyoles

Llegeixo a en Marc Bataller reivindicar el haver vist sèries de Telecinco en el seu recent post Reivindicant Telecinco on, si bé admet que és una cadena que ha fet barrabassades televisives, també posa en valor sèries com El comisario i d'altres.

Si se'm permet, m'agradaria afegir un argument més a favor del què planteja el Marc. En concret, jo voldria reivindicar que va ser justament Telecinco la que va llençar la que, al gust de molts, és la millor sèrie de televisió espanyola de tots els temps. (No només ho dic jo, també ho diu el Luis Miguel Cardona al seu llibre Diccionario de series españolas de televisión Los 100 mejores títulos, Cacitel, 2010).

La sèrie girava en torn a un grup d'assistents a la consulta psicoterapèutica d'un personatge interpretat per l'Héctor Alterio. L'espectador no sabia exactament per què hi anava cadascun dels participants, els motius que els portaven a seure allà, en rotllana Tot això s'anava descobrint, poc a poc, a mesura que els participants interactuaven, ja no dins la sessió, sinó fora, en una gestió de la trama molt enginyosa i gens vista en les sèries espanyoles fins aquell moment. 
El repartiment, d'altra banda, era notable (i molt reeixit). Des de l'Héctor Alterio fent de psicòleg fins a la Cristina Marcos (premiada amb els Fotogramas de Plata per la seva interpretació d'una de les pacients), passant per l'Unax Ugalde, la Mariola Fuentes, el Juli Fàbregas, la Bárbara Goenaga, el Secun de la Rosa o la gran Lola Herrera.

No només l'estructura de la trama era molt intel·ligent, sinó que la dosificació del drama estava perfectament articulada, amb una direcció ferma i sòlida que teixia molt bé els embolics dels personatges.

Lamentablement, les audiències no van acompanyar i Telecinco (llavors T5) va deportar-la a altes hores de la matinada on molts dels seus fans li van perdre definitivament la pista. En tot cas, una sèrie a recuperar en la seva edició en DVD perquè, insistim, és del millor que s'ha fet a Espanya en ficció televisiva.

Les millors pel·lícules de Jazz

Ara que Whiplash està fent la honrosa tasca d'acostar el jazz al gran públic a través de la seva història de superació i cerca de l'excel·lència, se'ns ha passat pel cap que igual caldria fer una llista de les altres pel·lícules que han fet el mateix (i que, molt probablement en tots els casos, siguin molt millors que Whiplash).
Aquestes són les nostres favorites, sense cap ordre particular. (N'hem exclòs els documentals i les sèries de TV que, ja us avancem, formaran part d'un altre article).

El Kevin Spacey es va produir aquest biopic del seu admirat  Bobby Darin. No és una pel·lícula perfecta, però la passió que hi posa el Kevin Spacey és més que suficient per fer-ne un espectacle de primera.

El Clint Eastwood seguia buscant el reconeixement de la crítica i la seva passió pel jazz el dugué a filmar aquesta biografia del turment vital del seu ídol, el Charlie Parker.

Monumental projecte d'animació al voltant del jazz llatí, amb dibuixos del Mariscal, direcció del Trueba i una banda sonora repleta de clàssics moderns.

El Coppola trobà un magnífic equilibri en aquesta història de tuguris mítics i màfia, amb un Richard Gere en el summum de la seva fama.

Una de les més magnífiques (i desconegudes) pel·lícules sobre la figura del jazzman d'ego inesgotable, amb un Spike Lee que apurava el talent de la seva primera etapa i un Denzel Washington que ho borda.

Mítica cinta que iniciava el camí del cinema sonor. Ja només per això, pel seu valor històric, valdria la pena veure-la, no?

La Diana Ross interpretant a la Billie Holiday sota la batuta del Sidney J. Furie es convertí en un reclam de masses. La producció del Berry Gordy assegurava respecte musical per una de les figures determinants no només de la música jazz sinó de l'arquetip de jazz(wo)man de mala vida.

El Kirk Douglas té una melodia al cap, però no sap com treure-la d'allà i fer-la sonar a través de la seva trompeta. I busca en l'alcohol el desembús creatiu.

La màfia, el jazz, els casinos i tota la miríada de perdedors al seu voltant, retratats pel Robert Altman

Biopic clàssic sobre el Glenn Miller, gran i famós director d'orquestra amb un James Stewart i una June Allyson que, ben acompanyats pels millors jazzmen del moment (Louis Armstrong, Gene Krupa, etc.) composen una melodramàtica versió dels arquetips jazzístics.

Sempre hem pensat que l'Scorsese és un bon director quan hi ha pistoles pel mig. Potser aquesta no és una de les seves més rodones pel·lícules, però la màgia de la Minelli i la intensitat del DeNiro fan prou el pes.

L'amistat entre el pianista Bud Powell i el saxofonista Lester Young en el París de finals dels 50, amb una banda sonora absolutament deliciosa.

El Woody Allen ja estava de capa caiguda quan va intentar reviure l'esperit del Django Reinhardt amb aquest seguiment a un fan del guitarrista interpretat per un Sean Penn tan exagerat com sempre.

Duríssima història la d'aquest bateria blanc que busca fortuna en la música mentre les drogues juguen a impedir-li. Probablement el millor paper de Frank Sinatra de la seva carrera.

Whiplash (2014) - Damien Chazelle

Aquesta candidata als Oscars mereix una aproximació ben polaritzada. Aquí la teniu.

EN CONTRA                                                                                                           

1. La gràcia de la pel·lícula, és un truc de guió que hem vist mil vegades i que, en el moment en que se't presenta, ja saps com s'acabarà la pel·lícula. (En aquest sentit la situa en la línia de coses com Stayin' alive o Karate Kid)
2. El guió, més enllà de la manipulació, és superficial a nivell humà. Bona part de les relacions del protagonista s'han d'explicar tot verbalitzant-les i d'una manera molt matussera.
3. El punt anterior provoca que sovint un no pugui creure's el personatge principal.
4. Encara més, en alguns moments crítics de la pel·lícula, el personatge actua de manera incoherent (amb l'única finalitat de donar-li més dramatisme a l'escena).
5. Si bé el muntatge és un dels aspectes destacables (el posem, sens dubte, més de la secció a favor), la terrible autoconsciència del mateix fa que, en alguns casos, sigui tan artificiós que et desprèn de l'escena, te n'allunya. Sembla un muntatge d'un amateur (i no ho és).
6. Precisament, de vegades sembla com si tota la pel·lícula estigués posada al servei del muntatge. Si bé això el fa preciosista i virtuós, per aconseguir-ho sacrifica el guió (quan hauríem pogut tenir les dues coses).
7. El director no té els nassos de mostrar-te al protagonista com després ens diu que és, per tal de no espatllar el truc heroic del final. 
8. Birdman ja parla de l'essència de l'ego, i ho fa molt millor, de manera més profunda i creïble. 
9. Segur que el personatge del J.K. Simmons hagués acabat escridassant al director. 
10. Aquesta última no l'afegim nosaltres sinó el New Yorker, que en un article molt interessant desmunta la pel·lícula des del punt de vista musical.

A FAVOR                                                                                                                 

1. Una història de lluita i superació, si està feta amb certes ganes, es deixa veure. I aquesta ho és. I es deixa veure molt de gust.
2. El J.K. Simmons repeteix paper, i ho torna a fer molt bé. El seu rol d'instructor exigent el col·loca a l'alçada de Louis Gosset, JR. de Oficial i cavaller o del R. Lee Ermey de La jaqueta metàl·lica.
3. Tot i amb truc, la pel·lícula et porta inexorablement cap a un final grandiloqüent que a molts els ha semblat esplèndid (i a altres ens ha semblat fallit, força i ridícul).
4. Apropar el món del jazz al gran públic és una tasca encomiable.

Steven Soderbergh reedita 2001: una odissea de l'espai

Gairebé tota la gent que conec té una pel·lícula favorita, que ha vist desenes de vegades i de la que se'n sap diàlegs sencers.  En el cas d'Steven Soderbergh podem endevinar que aquesta pel·lícula és 2001: Una odissea de l'espai (Stanley Kubrick, 1968).



Diu a la seva pàgina web http://extension765.com/ que desde fa quatre dècades ha vist tota classe de metratge d'aquesta pel·lícula, en tots els formats en els que s'ha publicat. L'Steven, que ha fet 51 anys fa dos dies, ha decidit publicar a la pàgina web, la seva pròpia versió de 2001: una odissea de l'espai,  que ha reeditat per deixar-la a 110 minuts i que estarà online fins que algun advocat l'obligui a treure-la.

En el post en el que està publicada la reedició, l'Steven confessa que de vegades passar-se de la ratlla és la única manera de saber on està el límit. Així doncs, s'excusa per endavant per haver retocat i reeditat "la peça d'art visual més impressionantment imaginada".


Estem esperant a trobar un moment per veure-la sencera, però ja us podem avançar que la qualitat de les imatges és absolutament increïble i que al final de la pel·lícula en Soderbergh inclou una imatge d'en HAL que no està en el metratge original i que, certament, afegeix un element més de reflexió.

Podeu veure la versió del Soderbergh en aquest enllaç a la seva pàgina web: http://extension765.com/sdr/23-the-return-of-w-de-rijk

Golden Globe Awards 2015: nominats

Ja ha començat la temporada de premis aquest any i ens acostem als Golden Globe Awards, un dels nostres favorits. Són uns premis que ens agraden especialment per molts motius, aquí us ens deixem uns quants: