Whiplash (2014) - Damien Chazelle

1. La gràcia de la pel·lícula, és un truc de guió que hem vist mil vegades i que, en el moment en que se't presenta, ja saps com s'acabarà la pel·lícula. (En aquest sentit la situa en la línia de coses com Stayin' alive o Karate Kid)
2. El guió, més enllà de la manipulació, és superficial a nivell humà. Bona part de les relacions del protagonista s'han d'explicar tot verbalitzant-les i d'una manera molt matussera.
3. El punt anterior provoca que sovint un no pugui creure's el personatge principal.
4. Encara més, en alguns moments crítics de la pel·lícula, el personatge actua de manera incoherent (amb l'única finalitat de donar-li més dramatisme a l'escena).
5. Si bé el muntatge és un dels aspectes destacables (el posem, sens dubte, més de la secció a favor), la terrible autoconsciència del mateix fa que, en alguns casos, sigui tan artificiós que et desprèn de l'escena, te n'allunya. Sembla un muntatge d'un amateur (i no ho és).
6. Precisament, de vegades sembla com si tota la pel·lícula estigués posada al servei del muntatge. Si bé això el fa preciosista i virtuós, per aconseguir-ho sacrifica el guió (quan hauríem pogut tenir les dues coses).
7. El director no té els nassos de mostrar-te al protagonista com després ens diu que és, per tal de no espatllar el truc heroic del final. 
8. Birdman ja parla de l'essència de l'ego, i ho fa molt millor, de manera més profunda i creïble. 
9. Segur que el personatge del J.K. Simmons hagués acabat escridassant al director. 
10. Aquesta última no l'afegim nosaltres sinó el New Yorker, que en un article molt interessant desmunta la pel·lícula des del punt de vista musical.

1. Una història de lluita i superació, si està feta amb certes ganes, es deixa veure. I aquesta ho és. I es deixa veure molt de gust.
2. El J.K. Simmons repeteix paper, i ho torna a fer molt bé. El seu rol d'instructor exigent el col·loca a l'alçada de Louis Gosset, JR. de Oficial i cavaller o del R. Lee Ermey de La jaqueta metàl·lica.
3. Tot i amb truc, la pel·lícula et porta inexorablement cap a un final grandiloqüent que a molts els ha semblat esplèndid (i a altres ens ha semblat fallit, força i ridícul).
4. Apropar el món del jazz al gran públic és una tasca encomiable.