La noche más oscura (Zero Dark Thirty, 2012) - Kathryn Bigelow

Imaginem que per un americà mitjà el fet de que li expliquin què va passar aquella nit en la que el seu país va assassinar al Bin Laden és necessari. Imaginem també que el fet de que li ho expliquin com si fos una peli d'espies també els hi deu fer patxoca. Servidor no és (nord)americà, però puc entendre la necessitat de bona part de la seva societat de que existeixi una pel·lícula així, que vingui a posar punt i final a una de les etapes més fosques de la història del seu país.

Però la coartada cinematogràfica de la Bigelow és pobra. Bigelow fa temps que ha perdut el pols narratiu que lluïa a les seves primeres -i imperfectes- pel·lícules (des de la interessant Los pasajeros de la noche, passant per l'adrenalínica Le llaman Bodhi i concloent amb Días extraños, potser la millor pel·lícula de la seva carrera) en favor d'unes intencions més "adultes". I el problema és, justament, que La noche más oscura és quirúrgicament meticulosa, freda a matar, insípida i incolora (per algú que no senti la història com a seva).

La Chastain, protagonista absoluta de cada plànol i escena, lliura una de les seves més anodines interpretacions (no moure un múscul i assistir impàvida a les tortures dels presos no compta com actuar, ens cal alguna cosa més) i converteix el personatge central en una titella sense esperit que acumula frases difícils de creure en la seva fràgil presència ("I'm the motherfucker who found him").

Cal donar-li a la Bigelow, indubtablement, el mèrit d'haver estat capaç amb un parell de pel·lícules recents de competir en un mercat, el de Hollywood, extremadament mascliste i reduccionista a nivell de gènere. Aconsegueix presentar un personatge femení en mig de l'escenari mascle per excel·lència, la guerra, i tan sols per llençar aquestes cartes sobre la taula ja es mereix el nostre respecte.
Però també esperem que arribi a poder demostrar que té veu pròpia i pols narratiu per explicar històries que interessin a tots.