Meritosa però a estones fallida adaptació contemporània d'un dels texts més extensos de Shakespeare la que intenta el Ralph Fiennes, aquí debutant darrera la càmera.
Meritosa perquè intentar adaptar un Shakespeare mereix un respecte i perquè intentar modernitzar-lo portant-lo a un context contemporani és una trampa a la que hi pots caure de quatre grapes si no domines el mitjà. I el Fiennes, si més no hores d'ara, encara no domina el mitjà.
Això provoca escenes que, justament per la seva modernització, patinen, grinyolen esgarrifosament arribant de vegades fins i tot a ser una mica vergonyants. Els diàlegs entortolligats, amb mencions als déus i farcits de metàfores costen d'encaixar en una trama de polítics i militars contemporanis.

Tot i així, no totes les escenes on la modernització és palesa grinyolen, ni molt menys. Cal reconèixer-li a la pel·lícula el mèrit de portar-te per una trama interessant a saltirons entre escenes poc encertades i d'altres més rodones sense que l'interès general decaigui.

Gran part d'aquest mèrit cal atorgar-li al fabulós planter d'actors, esplèndids tots ells (a excepció d'una Jessica Chastain desaprofitada). Des del mateix Ralph Fiennes -que, tot i que voreja l'excés i el ridícul en alguns moments donat el desaforament amb que ataca les línies del bard, està absolutament sublim en moltes altres (l'escena final, per exemple, amb un primer plànol sucós i generós a parts iguals)- fins a la Vanessa Redgrave que, ella soleta, és capaç de convertir una escena en la millor de la pel·lícula, tan sols perquè ella hi participa molt activament. Però també el Brian Cox o el Gerald Butler compleixen amb escreix i converteixen Coriolanus en un lluïment actoral de primera.

Així, amb els seus alts i baixos, l'honestedat del Fiennes fa que l'espectador estigui disposat a tenir una mica de paciència per passar pel damunt de les escenes menys reeixides a l'espera de les que sí que han funcionat i que revelen un director que, potser amb un text menys ambiciós a les mans, pot ser capaç d'entregar pel·lícules molt a tenir en compte en un futur no massa llunyà.

Deliciosa adaptació d'un dels texts menys representats de Shakespeare a càrrec de la companyia Parking Shakespeare al parc de l'estació del Nord, enquadrat dins de la proposta de representar obres del mestre anglès als parcs de casa nostra -imitant la tradició britànica- i, per tant, apropant els textos teatrals de qualitat al gran públic. La peça s'escenificà en l'adequadíssim entorn de l'espiral dels til·lers del parc, on unes 300 persones s'assentaren en el pedrís que envolta la part central i que havia de fer les funcions d'escenari.
No tots els dies un té l'ocasió de veure una obra de teatre des de dins, de veure com els actors fan pinya just abans de començar la funció, com es canvien de roba amb celeritat entre intervenció i intervenció. El públic assistent estava alhora entre bambolines i igualment a l'escenari, en una posició privilegiada com mai.

El text en qüestió -que amb els anys ha anat guanyant reputació entre els experts shakesperians- és una comèdia d'equívocs provocats per dues parelles de germans bessons que són confosos entre sí al llarg de tota la obra. Però l'adaptació de la companyia, a més, li afegí algunes llibertats creatives força eficaces que encara augmentaren més la càrrega còmica de la peça. Així, dos personatges que s'enamoren, de cop i volta comencen a taral·lejar el "Como una ola" de la Rocío Jurado, o algú travessa una imaginària porta -tancada i barrada- del minso decorat o, fins i tot, tota la troupe enceta un rap que acaba arrossegant al respectable a acompanyar-los. Sembla mentida com, de vegades, reinterpretant sense pudor als clàssics es pot ser més respectuós que aquells que pretenen recitar cada paraula tal com el propi autor la va rumiar abans de posar-la en paper.
Destil·lant humilitat i proximitat extrema, el públic ja era a la butxaca als pocs minuts de començada la funció, i això no va canviar fins a la catàrquica escena final on tots els embolics es resolen i tots els personatges apaivaguen les seves penes i recels amb un dels seus raps corals.

Una gran ovació final posà la cirereta a un pastís que s'ha de repetir, tant en forma com en fons, en propers estius, doncs fer el teatre proper és un deure així com fomentar el teatre de qualitat, el que fuig dels estereotips dels actors i actrius de telenovel·la catalana (quan de mal han fet, potser tant o més que bé, aquestes telenovel·les), que fuig del patró de vegades unívoc de l'Escola del Teatre (que, per sort, no tots els seus alumnes segueixen) per apostar per una certa frescor, per una individualitat que acaba sent molt més propera i creïble que la dels que semblen recitar totes les línies com si d'un actor de doblatge es tractés.