Bonnie and Clyde (1967) - Arthur Penn

Una de les baules perdudes entre el final de la era daurada de Hollywood i la irrupció del cinema independent dels 70, aquest tret a boca de canó que és Bonnie and Clyde relata les peripècies d'una atípica parella d'atracadors de bancs en els dies després de la gran depressió nordamericana.
En una societat que, després de treballar dur durant anys ho va perdre tot de la nit al dia, quines expectatives pot tenir-ne la seva gent? Doncs buscar-se la vida de la manera més directa i ràpida, atracant bancs o cercant la fama. De fet, és justament la fama la que mou a en Clyde (Warren Beatty). La Bonnie, per contra, cerca l'aventura, sortir d'una vida avorrida i sense futur aparent. Junts emprenen un viatge sense retorn, enrolant companys de viatge igualment desplaçats o desencisats. Atraquen bancs, però només bancs. No volen robar a la pobra gent. És a dir, que són uns atracadors amb actitud, amb intenció, una mena de revolucionaris.

Amb un muntatge accelerat i saltimbanqui, els atracaments, les baralles i les trobades amb diferents personatges al llarg de la seva odissea van farcint el film de moments inesborrables com el "segrest" dels dos promesos (un joveníssim Gene Wilder!) o la trampa que els hi para la policia, puntejat amb una violència molt directa i seca que en el seu moment va trasbalsar el públic.

Titllada en el seu moment de nihilista, el seu missatge en temps de globalització sembla perfectament actual, i l'actitud de la parella protagonista, en la seva fugida endavant d'una realitat que els menysprea sembla una radiografia fidel de bona part de la societat actual.
No us perdeu el tràiler de la pel·lícula, on podreu comprovar la explosiva química de la faye Dunaway i del Beatty, sempre seductors, regalant imatges icòniques al llarg del film.

La cérémonie (1995) - Claude Chabrol

Una família burgesa benestant de la Bretanya francesa -amb la Jacqueline Bisset al capdavant- contracta una minyona per ajudar-los a dur la casa. A partir d'aquesta premissa tan bàsica, Chabrol fila una lluita de classes atordidora, on els orígens ho són tot, en un crescendo inexpugnable que colpeix fins al darrer alè del film.

La minyona és analfabeta i intenta ocultar-ho tan com pot. I a Chabrol no se li acut una altra cosa que batejar-la Sophie, sabiduria en grec. Amb tot, la seva incorporació a la casa rutlla com la seda, no té queixa dels seus amos ni aquests d'ella. L'entrada en escena d'una particular treballadora de correus del poble, una espectacular Isabelle Huppert, de la que Sophie es fa amiga desfermarà els instints de classe d'ambdues faccions. Cada cop la Sophie es sent més inferior, alhora que la família vol sentir-se'n superior, manant-la, demanant-li de fer encàrrecs extra-laborals, volent-ne fer ostentació davant dels amics, etc.
Els petits detalls, com grans de sorra en complexos engranatges, es van convertint en insalvables i cap als tres quarts del film, la situació ja no dona signes de fàcil solució.
En un excepcional guió teixit per capes i més capes d'intel·lectualitat gens dissimulada, cada escena dona pistes en un diàleg a dos bandes sense resolució final aparent. Chabrol no es mulla, tan sols exposa. O potser seria més just dir que es mulla -i molt- però per ambdues bandes.

Amarga, contundent, desesperançadora. Tot això és aquesta imperdible obra mestra de Chabrol, cineasta irregular però que quan l'encerta, l'encerta de ple.

Tron Legacy (2010) - Joseph Kosinski

El millor que se li pot dir a aquesta sequel·la tardana d'un film de culte dels 80 és que sorprèn visualment tant com ho va fer la seva prequel·la. Cadascuna en el seu temps, però ambdues proposen uns visuals per damunt de la mitjana i, fins i tot, per damunt dels grans referents de les seves respectives dècades.
El problema rau, però, en que ja la seva prequel·la no era una gran pel·lícula. Era un plantejament tant propi dels vuitanta que revisar-lo avui en dia sembla tota una gosadia. Contenia, això sí, tot una barreja d'ingredients afrodisíacs per a un públic de perfil molt clar: el nerd, és a dir, un jove de gènere masculí, enganxat als videojocs, encantat amb les motos i amb tot el que porti llumetes. Però la seva carència principal era una trama confusa i mal explicada, que no semblava portar enlloc i que no era més que una simplificació astuta i pirotècnica de qualsevol de les mítiques pel·lícules que van "educar" a tota una generació, molt en particular Star Wars.

Però allò eren els 80, i tot estava, d'alguna manera, permès. Trenta anys més tard, els visuals han canviat -permetent al film que sembli veritablement alguna cosa més que uns quants fluorescents pintats a ma- i les normes, també. Així el guió s'obliga a treballar conceptes més trascendentals, doncs ara la referència no és Star Wars sinó Matrix. Clue, l'alter ego del personatge que encarnà en el seu moment Jeff Bridges ha près el control de la "xarxa" (mala traducció de "the grid") en el seu intent de purificar-la, de fer-la perfecta, eradicant tota imperfecció (en una referència prou evident al nacisme) i intentant, de pas, passar a l'altra banda de la realitat i invadir el món "real", també per perfeccionar-lo.
Com no, la trama serveix d'excusa per a tornar a veure un parell de combats de discs i de persecucions motoritzades, baralles a càmara lenta i algunes escenes d'acció més o menys trepidant, encadenant les peripècies d'un heroi xulesc i impulsiu, una bella acompanyant i el propi Jeff Bridges, ara convertit en déu místic.

Les "inspiracions" en Matrix arriben al seu punt àlgid quan el protagonista visita un antre nocturn, en el que punxen un parell de DJs d'excepció, els Daft Punk, que també signen la banda sonora. Aquest local "hiper-fashion" està regentat per un personatge anomenat Zuse molt similar al que el francès Lambert Wilson caracteritzà a les sequel·les de Matrix com a Merovingi, el francès que regentava un restaurant luxós i filosofava sobre el desig. Acaba sent un dels punts àlgids de la pel·lícula -sobretot gràcies al magnífic desplegament de gestualitat de l'actor anglès Michael Sheen-, però la sensació de còpia és inesborrable.

Així, el producte no enganya a ningú, però tampoc regala res ni sorpren més enllà de la proposta audiovisual -potent i efectista-. Els que als 80 eren (o érem) nerds, o aquells que encara ho volen ser avui en dia, en gaudiran sense descans.

Summer Wars (2009) - Mamoru Hosoda

Impressionant. Obra mestra indiscutible. La pel·lícula més emocionant que un servidor ha pogut veure en els darrers anys i, per descomptat, el millor anime en molt de temps.
Un guió absolutament magistral i mil·limètric, que fila una història de paral·lelismes entre la tradició més arrelada de la humanitat i al propi Japó -on transcorre la història- i la tecnologia més puntera, la societat xarxa i els universos virtuals.
Com casen dues històries paral·leles, com una trobada familiar anual per a celebrar el 100è aniversari de l'àvia i una guerra virtual en la xarxa de xarxes a on tothom hi està connectat i que amenaça en destruir tot el món "real"? Doncs no val altra resposta que el visionat d'aquesta cinta absolutament deliciosa, que juga amb gran habilitat a equilibrar la balança, ja no tan sols de les dues històries sinó de les diferents inquietuds dramàtiques a les que recorre, des del drama intimista més apassionat fins a la comèdia, passant indubtablement per l'acció més "à la anime".

En Kenji, un estudiant amb gran habilitat per les matemàtiques i els ordinadors, és convidat per la Natsuki, companya seva, a acompanyar-la en aquesta celebració familiar, amb l'excusa de fer-lo passar per a promès. Quan en Kenji, per error, possibilita un ciber-atac a OZ, la plataforma d'enxarxat mundial (una mena de Second Life futurista), i el món sembla començar a esmicolar-se, la trama es desplega, i la família sencera hi pren un partit decisiu. Poc més cal explicar d'aquesta exuberant demostració d'habilitat narrativa, creativa i audiovisual que és Summer Wars. Un còctel esplèndid i magistral pels amants del bon cinema que de ben segur atraurà noves fornades de fans de l'anime.
Imprescindible.

Walter Murch: La química del so i de la imatge

La química dels sonorames és misteriosa i difícil de predir amb antelació. Hom arriba a la mescla final d’una pel·lícula sabent que determinades coses són possibles, però sense saber exactament com acabaran. Recordo que a THX 1138 estàvem intentant aconseguir un gran contrast entre dos ambients: el silenci de la gran zona dels llimbs blancs de la presó, i el caos exterior. En el silenci de la presó només se sent el soroll dels brunzits distants –que vaig gravar a l’Exploratorium, aquí a San Francisco– màquines ambigües a la llunyania i algun tro ocasional. Per crear aquest so vaig sortir i vaig gravar ambients similars: gent sortint de partits de futbol, competicions de patinatge sobre rodes, tota mena de gent movent-se de pressa. També vaig gravar cascades, canonades de desguàs, aire a pressió –tota mena de sons. De la mateixa manera que vaig fer a THE RAIN PEOPLE, vaig apilar aquests sons uns sobre els altres, tot rumiant: «més i més i més és igual a més». Anava a liquidar aquest problema d’una vegada per totes! Tanmateix, en reproduir-lo tot junt, es va produir un curiós efecte de percepció. L’agulla del magnetòfon va saltar fins i al topall de l’escala. Ja no podíem veure-la, de tan potent que era el senyal. Però a nosaltres, si més no, no ens feia la impressió que el so fos tan eixordador. Era una mica frustrant, després de tota aquella feina. Com era possible que 1+1+1+1+1 fes 2?
Era qüestió de la química entre aquests sons: tots ells eren sons torrencials però cap d’ells no tenia vores, de manera que l’oïda no aconseguia percebre’ls. I aleshores me’n vaig recordar –i aquesta és la mena de fets misteriosos de què parlàvem: Per què hi vaig pensar?– que feia uns mesos havia estat a l’Acadèmia de les Ciències a les dues de la matinada, gravant sorolls de passos. Per alguna raó havia posat el magnetòfon en un extrem del Pavelló de l’Àfrica, m’havia situat a l’extrem oposat, i senzillament havia començat a cridar amb veus incomprensibles i guturals. Hi havia una ressonància meravellosa: el magnetòfon estava a 50 metres de distància, el so rebotava contra el marbre i a les superfícies de vidre, en la foscor, a les dues de la matinada. Vaig recordar aquest enregistrament i vaig pensar: «Afegiré aquesta pista a la mescla». El resultat va ser una sensació eixordadora i desbordant. Vaig haver de posar el volum gairebé al mínim, i continuava sonant molt alt. Tanmateix, l’agulla del magnetòfon era visible, oscil·lant lleugerament, enmig de l’escala. Una vegada més, una paradoxa. Estàvem experimentant un so ensordidor, però des del punt de vista elèctric no hi havia gaire energia. Em vaig adonar que havia aconseguit aportar un d’aquests elements catalitzadors, com la clau fixa que cau al terra, com la campana que repica a la llunyania. També passa amb la química entre el so i la imatge. Un determinat color del so fa que hom vegi els colors de la imatge de forma molt més vibrant. Cap al 1978 hi va haver una crisi a APOCALYPSE NOW en saber que no teníem els drets de l’enregistrament dirigit per Georg Solti de La cavalcada de les valquíries, que era la que havíem estat utilitzant. Decca Europa es negava a cedir-nos-els: érem molt a prop d’acabar la pel·lícula i teníem por de no poder aconseguir els drets, i llavors, què faríem? Vam obrir tres fronts: continuar demanant permís a Decca, contactar l’Orquestra Simfònica de San Francisco per tornar a gravar la música i intentar trobar un enregistrament antic que s’assemblés com més millor a la de Solti i del qual poguéssim adquirir els drets. Aquesta tasca em va correspondre a mi. Vaig anar a Tower Records i vaig comprar els dinou enregistraments que tenien de La cavalcada de les valquíries. Em vaig asseure a escoltar-les amb un cronòmetre i un metrònom per veure quins enregistraments seguien aproximadament allò que Solti havia decidit quant al tempo de la música. Al final, vaig descartar-les totes llevat d’una –Erich Leinsdorf dirigint la Filharmònica de Los Angeles. Pensava: «No és exactament el mateix, però s’assembla prou i potser, amb un cop de sort, puc fer alguns ajustaments a la imatge...» Vaig repicar l’enregistrament de Leinsdorf a cinta perforada, la vaig situar al punt corresponent de la imatge, les vaig reproduir ambdues en sintonia, i al cap de deu segons vaig saber que no donaria resultat. No era pas per un problema de metrònom –de fet era molt semblant als ritmes de Solti– era a causa de la coloratura que Leinsdorf havia escollit. En un punt determinat havia decidit donar més èmfasi a la corda... mentre que Solti havia decidit accentuar els metalls... En aquest instant de la pel·lícula estàvem mirant cap a baix des d’un helicòpter, per sobre d’un soldat, i veient les aigües del mar de les Filipines. El blau de l’oceà tenia una tonalitat increïblement àcida que creava una sinergia amb el so metàl·lic de l’enregistrament de Solti. En la de Leinsdorf, les cordes mancaven d’aquest so metàl·lic –sonaven suaus i embuatades– i com a conseqüència, el blau semblava mort. Ja no era el mateix blau. I així vaig abandonar la recerca. Era impossible. Afortunadament Francis al final va aconseguir arribar fins al mateix Solti. Li va explicar la situació, i Solti va dir: «Doncs és clar que sí, estimat, però per què no m’ho vas preguntar a mi primer?» Solti va trucar als de la Decca i vam aconseguir els drets per utilitzar la música –tot i que això va ser en una fase tan tardana del procés que no vam aconseguir que ens fessin arribar les cintes originals. Allò que hi ha a la pel·lícula està simplement tret d’un disc, d’un LP de 33 revolucions. Tot plegat, no es pot predir allò que donarà resultat. Encara no coneixem prou la física que el regeix; és a dir, de la física psicoacústica –la manera de funcionar de la ment pel que fa a les pròpies percepcions. Té relació amb la massa, amb la freqüència i amb les vores, de la mateixa forma que un quadre té relació amb el color, amb la llum i amb la línia. Amb la interacció d’aquestes tres coses.

Michael Ondaatje. L’art del muntatge. Una conversa entre Walter Murch i Michael Ondaatje. Plot Ediciones, Madrid, 2007.

Spoorloos (1988) - George Sluizer

Una parella de vacances per la França rural atura el seu cotxe en una benzinera. La dona marxa a buscar unes begudes pel viatge i ja no torna mai més, ha estat raptada.
Amb una premisa així de bàsica però jugant les cartes de l'angoixa psicològica, George Sluizer ens narra el periple del company de la desapareguda per, ja no retrobar-la, sinó entendre què li va passar. El plantejament pot semblar simplista (i si ho és caldrà recordar que aquesta és la pel·lícula seminal en aquesta temàtica) però el veritable mèrit d'aquest modest film és oblidar-se de la intriga fàcil, del whodunit, per afrontar el repte d'emmirallar l'home que mai no perd l'esperança i l'impassible i malvat segrestador i deixar que juguin ambdós les seves cartes, un les de la proximitat de la bogeria, de la desesperança, del "tot s'hi val" per trobar respostes i tancar una etapa cruenta de la seva vida, i l'altre les de la intel·ligència macabra, la de la serenor de qui vol tenir-ho tot controlat i que gaudeix controlant-ho tot.

Amb un guió sorprenent, gens habitual, que sempre escull les dreceres més interessants, que situa als personatges en converses i situacions de doble sentit
implacables, que inclou recursos narratius originalíssims (com un aparentment natural fals flashforward), Spoorloos és un film angoixant, no només per l'escenari de partida sinó per com es mouen les peces damunt d'un taulell de joc incòmode que l'espectador, frustrantment incapaç, no pot més que observar amb horror.

Com en les sempre estimulants cintes del mestre Hitchcock, Sluizer deixa de banda els puerils jocs detectivescs per endinsar-se en la profunditat de la torturada ment humana. Sluizer s'endinsa, com el seu protagonista, en la foscor, s'hi deixa portar, indefens, sabent que és la seva única sortida, la que l'ha de portar a retrobar a la seva estimada al final del túnel.
El propi Sluizer fou temptat per Hollywood per dur a terme un autoremake amb un repartiment molt dels 80 (Jeff Bridges, Kiefer Sutherland, Sandra Bullock i Nancy Travis) que escometé amb alguns canvis substancials en la trama i, sobretot, amb un to més de thriller de suspense que li treu tota la gràcia a la proposta original.

En definitiva, una magnífica proposta plena de tensió i horror psicològic, exempta de truculències i exabruptes i filada amb passió i actuada amb precisió per tres actors desconeguts però que foren guardonats amb diversos premis internacionals per les seves magnífiques impersonacions de la parella i el segrestador. Una pel·lícula extremadament recomanable, sobretot en uns temps en el que les subtilitats han estat escombrades per les exagerades mostres de testosterona i els tics masclistes més innecessaris.

Inception (2010) - Christopher Nolan

Venuda com la peli de l'any, com una cinta amb un nivell intel·lectual altíssim, com un canvi en el cinema (ara cada any ens en venen una que sembla que ha de canviar el cinema, l'any passat era Avatar, ja veus tu), Inception no és més que un còctel embotit de molts ingredients i en molta quantitat que tot i que entreté i té un punt interessant, acaba resultant quasi completament fallida.

Fallida, fonamentalment, perquè no arriba a cap dels adjectius amb els que el seu propi màrqueting s'ha autodenominat ni compleix les promeses que el seu plantejament aventura. Carregar un guió amb diferents subnivells de somnis (a dream within a dream) i, per tant, fer-la difícil de seguir, no la converteix en un producte intel·lectual. Parlar dels somnis i del subconscient no vol dir que estiguis parlant de filosofia adulta. I incloure-hi un personatge amb un passat turmentós que li distorsiona els somnis, tampoc.

La història intenta explicar amb un mínim de coherència una idea força esbojarrada. Existeix un sistema per ficar-se en els somnis dels demés (del qual en DiCaprio n'és, evidentment, expert) la qual cosa s'aprofita en el món dels negocis per robar informació vital de la competència. La bogeria comença quan s'ordeix un pla per introduir-se en la ment del futur amo d'un imperi i, ja no extreure-li una idea o informació confidencial, sinó implantar-la-hi una de nova que faci canviar el rumb del seu negoci.

Cal reconèixer-li, indubtablement, a Inception un pols grandiloqüent que es manté durant tot el film. Diguéssim que un té la percepció durant tota la pel·lícula que el que està veient és gran, que és enorme, que és important. La música de Hans Zimmer hi ajuda i molt (probablement la seva millor partitura, a l'alçada de la que va fer per K2). La trama es complica tan com pot, ja des de la primera escena, els salts d'un nivell de somni a un altre es succeeixen (i a sobre, cadascun té una mesura temporal diferent), l'aprenentatge sobre les teories de la introducció de diverses persones en els somnis es va desenvolupant sobre la marxa, inexorablement. I, en definitiva, la trama va fent-se més feixuga i més difícil de contextualitzar (que no d'entendre) a mesura que el clímax final s'acosta.

Però ni els personatges enganxen, ni estiren de la trama (ni tan sols el protagonista). La trama, que es complica per segons, no sembla portar a enlloc massa interessant, i les casualitats i les sospitoses sorpreses de guió grinyolen en la complexa maquinària de Nolan. Al cap i a la fi, els somnis que imagina Nolan són massa coherents per ser creïbles com a somnis, massa lligats a les exigències d'una trama d'acció i de thriller. I, per si fos poc, el que és veritablement difícil de seguir és la narrativa visual de moltes de les escenes d'acció, francament desencaixades i abruptes.

I és que Nolan, que es donà a conèixer amb la magnífica Memento, però que continuà amb la nefasta Insomnia, després amb la discreta The Prestige i que llavors escometé dos acceptables (només acceptables, res d'obres mestres) capítols de la franquícia del Batman, no és pas un autor, sinó un artesà modern capaç d'entregar productes ben acabats però que gaudeix de més prestigi del que les seves obres mereixen. Els seus fans porten molt de temps volent-lo encimbellar i Inception és una bona ocasió per fer-ho, tot i que el cinema que hi ha en aquestes dues hores i mitja de pirotècnia sofisticada sigui realment de pa sucat amb oli.

No se li pot negar a Inception una potència visual més que decent, tot i que molt repartida durant el film, una temàtica ambiciosa i un detallisme en el guió realment admirables, però això no salva una pel·lícula sense ànima i molt menys aconseguida del que en Christopher Nolan, indubtablement, va veure en els seus somnis.

Toy Story 3 (2010) - Lee Unkrich

No em ve al cap cap altra franquícia de Hollywood tan exitosa i alhora de tanta qualitat. Tan sols la nissaga del Padrino del Coppola va aconseguir tres pel·lícules que -tot i que cadascú té les seves favorites- mantinguessin un nivell artístic tan elevat. Les comparacións amb les obres mestres de'n Coppola, per descomptat, acaben aquí, però aquesta tercera entrega de les peripècies de les joguines de l'Andy encerta un cop més a entregar una pel·lícula entretingudíssima, repleta d'imaginació i enginy i que supera amb escreix la qualitat mitjana del 90% de les estrenes cinematogràfiques de l'any.

És una llàstima, això sí, que en aquesta tercera part (igual queen la seva predecessora) la història no tingui el significat que si tenia la primera. Aquí, la trama es concentra en les aventures que viuen els protagonistes per intentar fugir d'una llar d'infants molt més perillosa del que semblava, però la temàtica, aquí centrada en els vincles d'amistat i la fidelitat (dos temes que ja s'havien tractat com a secundaris en les dues primeres parts), no li arriba ni a les soles de la sabata a la existencialista proposta de la primera part. Però, per contra, on sí que la supera és en la part imaginativa i d'slapstick, en la que, com succeí amb la segona part, els gags memorables es succeeixen quasi sense descans.

Un dels grans encerts d'aquesta tercera entrega ha estat la reducció del planter de personatges principals, acumulant molt millor els gags repetitius sobre ells i permetent un joc de comèdia més encertat. Però també se li afegeixen nous personatges veritablement memorables, com l'amanerat i refinat Ken (hilarants les seves escenes amb la Barbie), en Lotso, l'ós de peluix amb tràngols del passat, o -la més gran troballa d'aquesta tercera part- el mono vigilant que compleix amb zel la seva missió.

Inmillorable, com sempre, la creativitat dels guionistes per sorprendre a cada gag. Res a veure amb les "comèdies" dels Sandler, Carrey i companyia. Aquí els gags fan riure per l'enginy que destil·len, no per la grulleria o l'atreviment. Són incomptables els gags encertats que acumula aquest film, i un pot imaginar-se les sessions de guionització com al paradís de qualsevol aspirant a guionista: llibertat creativa, uns personatges ja molt ben arrelats i una trama prou tènue com per permetre que hi càpiguen multitud de gags paral·lels.

Com ja és habitual en aquest tipus de propostes -i molt particularment en les de Pixar, que quasi n'ha fet una tic de la casa- el film desemboca en un final un pèl ensucrat, de llagrimeta fàcil però indubtablement ben resolt i que no provoca, en cap cas, vergonya al·liena.

En definitiva, un altre gran encert de Pixar, que demostra que li sobra enginy per empescar-se situacions impossibles, escenes mítiques i personatges memorables.

La Comèdia dels Errors (W.Shakespeare) - Cia. Parking Shakespeare

Deliciosa adaptació d'un dels texts menys representats de Shakespeare a càrrec de la companyia Parking Shakespeare al parc de l'estació del Nord, enquadrat dins de la proposta de representar obres del mestre anglès als parcs de casa nostra -imitant la tradició britànica- i, per tant, apropant els textos teatrals de qualitat al gran públic. La peça s'escenificà en l'adequadíssim entorn de l'espiral dels til·lers del parc, on unes 300 persones s'assentaren en el pedrís que envolta la part central i que havia de fer les funcions d'escenari.
No tots els dies un té l'ocasió de veure una obra de teatre des de dins, de veure com els actors fan pinya just abans de començar la funció, com es canvien de roba amb celeritat entre intervenció i intervenció. El públic assistent estava alhora entre bambolines i igualment a l'escenari, en una posició privilegiada com mai.

El text en qüestió -que amb els anys ha anat guanyant reputació entre els experts shakesperians- és una comèdia d'equívocs provocats per dues parelles de germans bessons que són confosos entre sí al llarg de tota la obra. Però l'adaptació de la companyia, a més, li afegí algunes llibertats creatives força eficaces que encara augmentaren més la càrrega còmica de la peça. Així, dos personatges que s'enamoren, de cop i volta comencen a taral·lejar el "Como una ola" de la Rocío Jurado, o algú travessa una imaginària porta -tancada i barrada- del minso decorat o, fins i tot, tota la troupe enceta un rap que acaba arrossegant al respectable a acompanyar-los. Sembla mentida com, de vegades, reinterpretant sense pudor als clàssics es pot ser més respectuós que aquells que pretenen recitar cada paraula tal com el propi autor la va rumiar abans de posar-la en paper.
Destil·lant humilitat i proximitat extrema, el públic ja era a la butxaca als pocs minuts de començada la funció, i això no va canviar fins a la catàrquica escena final on tots els embolics es resolen i tots els personatges apaivaguen les seves penes i recels amb un dels seus raps corals.

Una gran ovació final posà la cirereta a un pastís que s'ha de repetir, tant en forma com en fons, en propers estius, doncs fer el teatre proper és un deure així com fomentar el teatre de qualitat, el que fuig dels estereotips dels actors i actrius de telenovel·la catalana (quan de mal han fet, potser tant o més que bé, aquestes telenovel·les), que fuig del patró de vegades unívoc de l'Escola del Teatre (que, per sort, no tots els seus alumnes segueixen) per apostar per una certa frescor, per una individualitat que acaba sent molt més propera i creïble que la dels que semblen recitar totes les línies com si d'un actor de doblatge es tractés.

Up In The Air (2009) - Jason Reitman

Compte, aquesta pel·lícula és un bunyol. Però no un bunyol i ja està, no un bunyol inofensiu. Aquesta peli és un bunyol farcit de verí. Pertany al selecte i exclusiu club de les "pelis que sembla que van d'un pal progressista i atrevit però que en realitat són del tot puritanes i volen captar adeptes". En aquest club hi van accedir, per mèrits propis, altres joies de la corona com American Beauty, El Hijo De La Novia o Juno (del mateix director que aquesta que ens ocupa).
No m'hi extendré massa -vull escriure un post sencer comentant i recopil·lant aquestes pelis per tal de que serveixi d'alerta a la població, seguint la meva vocació de servei públic- però la cosa va així: la peli reserva la seva primera meitat a sentar les bases de una història que sembla que va a contracorrent, que vol trencar tòpics, que buscar despertar algunes consciències endormiscades. La proposta és mostrar el personatge del George Clooney, un "acomiadador professional", que té un estil de vida que li agrada, basat en no lligar-se a res, i dedicar-se a ell mateix abans que als demés. Si volguéssim dir-ho així, és un hedonista redomat. Però la darrera part del metratge ens mostra, sens cap mena de rubor, a un Clooney desenganyat de la seva individualitat, decidit a tirar per terra els seus principis i, com no, a sentar el cap, això sí, de la manera més rematadament tradicional possible.

Per si fos poc, el film està plè de disbarats de guió, de girs mal explicats o directament inexplicables. A diferència d'American Beauty, un film molt menys crític del que es va voler vendre però molt interessant i enginyós en molts aspectes, Up In The Air és una comedieta sense massa gràcia que destil·la intencionalitat i trampa des del primer fotograma.

Com passa en tots aquests films, el problema no és que existeixin, el problema és que molta gent els vegi i se'ls empassi pensant-se que són una cosa mentra els inoculen una altra. Va ser nominada a uns quants Oscars -entre ells el de millor pel·lícula!- així com a diversos premis de prestigi, la qual cosa ve a demostrar que el perill és ben real, que la seva força de convicció és important i -més fumut encara- que hi ha una part de la societat que està absolutament sedada i es deixa ensinistrar sense oposar resistència.

Easy Rider (1969) - Dennis Hopper

Si es confeccionés una llista de les 10 pel·lícules de culte de la història del cinema, molt probablement la òpera prima del Dennis Hopper hi figuraria. I tindria molts motius per ser-hi i no ofendre a ningú.

Easy Rider va ser pionera en molts aspectes: va ser la primera en tenir una banda sonora completament confeccionada a base de temes pregrabats (és a dir, que no es composà cap banda sonora especialment pel film, principalment per una qüestió pressupostària), innaugurà -per tant- la moda d'editar bandes sonores de films amb un setlist purament de temes pop i rock (que als 80 arribaria al seu apogeu), cap altra peli estrenada en circuits comercials havia mostrat obertament a joves fumant mariuana i esnifant cocaina, i així podríem seguir amb les seves innovacions. I, sobretot, va innaugurar una nova etapa en el cinema comercial americà, obrint les portes comercials al nou cinema independent dels 70 i posteriors.

Però el que ha fet de Easy Rider un film mític és la seva puresa, la seva essència, lo infecciosa de la seva experiència motorista. Més que una pel·lícula de culte, Easy Rider és una pel·lícula icònica. Les seves imatges, acompanyades pel Born To Be Wild dels Steppenwolf ha passat a formar part de l'imaginari popular. Quan un pensa en llibertat individual, quan somia amb ella, li acudeixen a la ment el Peter Fonda i el Dennis Hopper cavalcant les seves motasses a través dels paisatges dels Estats Units més rurals. I és que el film de Hopper aconsegueix transmetre amb fidelitat el sentiment de llibertat que córre per les venes dels protagonistes. Més que transmétre-la, la contagia.
En el seu trajecte, ja desprovistos de relotges -i per tant de lligams i d'obligacions- els dos joves es topen amb hicks i hillbillies malcarats que els rebutjen, els ataquen, els critiquen, els temen. Però ells segueixen el seu camí, feliços, amb la seguretat que dona la convicció en un mateix, en els seus ideals, desprovistos de modismes i tendències.

Però el que més m'entusiasma d'aquest film és que on altres mites de la contracultura nordamericana com Kerouac, farceix els discursos dels seus viatges del Dharma de filosofies fumades, tan plens de referències a l'esperit i a l'ànima com buits de veritable contingut aprofitable, Hopper deixa que els seus personatges parlin de futeses, de nimieses, de vajanades. Ells no busquen la llibertat i la pau interior, ja la tenen, i aquestes converses en són el resultat.

En altres paraules, si t'has casat, tens fills, cotxe i casa, probablement aquest film et sembli infumable. Trobaràs fins i tot que els personatges són idiotes, indecents i, sobretot, que porten el cabell massa llarg.
Però si, per contra, t'agrada viatjar (no fer el turista), tens idees que et són pròpies, si vius a contrapel del que s'espera de tu, si la teva família pensa que ja fa temps que has perdut el camí, indubtablement aquesta peli et farà sentir que no estàs sol, i que cada cop que algú qüestioni el teu mode de vida o les teves conviccions pots aixecar-li el dit mentre al teu cap venen les imatges del Hopper i el Fonda a lloms de les seves màquines i la guitarra dels Steppenwolf comença a tronar dins teu.

La Soufrière (1977) - Werner Herzog

Aquest documental del Herzog ve a resumir i condensar bona part dels estilemes i de les obsessions temàtiques de l'obra documental del mestre alemany.
Herzog llegeix en un diari que el volcà La Soufrière de l'illa de Guadalupe, al Carib, mostra una activitat volcànica extrema en els darrers dies i que s'espera que explosioni de manera brutal sobre la illa d'uns 30.000 habitants. Però el que l'obsessiona és llegir al peu de la notícia que tota la població ha estat evaquada, a excepció d'un home que es nega a abandonar-la. L'home contra la natura, probablement la més capital de les obsessions de Herzog, és, aquí també, el revulsiu que el porta aquell mateix dia, a emprendre una modesta expedició amb els seus dos càmeres, cap al volcà, a la recerca de l'home i dels seus motius per enfrontar-se a tan devastadora expressió de la natura.

El documental arrenca poderosament, tan a nivell narratiu com visual, amb la filmació dels deserts carrers de la ciutat, amb semàfors funcionant, porcs, gossos i tot tipus d'animals campant lliure i afamadament per l'asfalt cobert de brutícia. Herzog articula, tot seguit, un capítol dedicat a les imatges filmades en aquesta ciutat fantasma, per desembocar en la història d'una illa propera que a principis de segle va patir les mateixes conseqüències que s'esperen a Guadalupe (i explicant una de les més poderoses metàfores del film, la salvació d'un únic home en tota la illa, a causa d'estar empresonat en una cel·la d'aïllament a la presó. En paraules del propi Herzog, es salvà gràcies a ser el pitjor home de la ciutat).

L'ascens al volcà, jugant-se el tipus, ignorant cartells de perill, posant la càmera per davant de la pròpia seguretat (terreny en el que Herzog sempre ha sabut moure's amb comoditat, de vegades un pensa que Herzog fa molt de temps que no aprecia la seva vida) accedeix al darrer tram del film, per trobar al reluctant habitant d'un futur infern, que explica els seus religiosos motius.

Conjugant metàfores poderoses i les seves habituals preses de natura en la seva màxima expressió, Herzog filma aquí un dels seus mini-documentals -apenes 30 minuts de metratge- poderosos, profunds i extremadament revel·ladors.

Aquí teniu el documental sencer partit en tres parts.

El Secreto de sus Ojos (2009) - Juan José Campanella

Vagi per endavant que aquesta peli del Campanella és entretinguda de principi a final. Manté una intriga que es sustenta, de manera força original, en una trama dramàtica secundària que, tot i que no està gens ben resolta, sí que funciona com a recolzament de la principal, més orientada a la intriga i al clàssic whodunit.

La història d'un funcionari judicial que s'obsessiona amb el crim comés a una jove, el seguiment que en fa del cas, la relació amb la parella de la difunta, les corrupteles judicials, les envejes funcionarials, tramen una línia argumental que, com a mínim, es pot dir que funciona.

El problema d'aquesta peli, però, rau en les continuades trampes que Campanella, tal com ja ha fet en altres exitoses pel·lícules seves (El Hijo del a Novia sense anar més lluny), para al llarg del seu metratge, fent que es perdi convicció en la proposta i, sobretot, en el seu desenllaç. Campanella solventa amb massa simplesa la relació de Ricardo Darín amb la Soledad Villamil -la seva recentment incorporada cap de departament-, amb igual feblesa el tracte amb el sospitós, i amb similar debilitat narrativa diversos girs argumentals -que ja entrarien en el terreny de l'spoiler- i que acaben portant al film al terreny de l'entreteniment barat i de consum massiu, un terreny en el que Campanella sembla saber-se moure amb comoditat.

The Cove (2010) - Louie Psihoyos

Encara trasbalsat, m'atanso a l'antic espigó del port de Barcelona per intentar posar sobre el paper alguna cosa semblant a una ressenya sobre un documental colpidor que no ha de passar desapercebut per les cartelleres.
Des de la quasi insuportable (però magnífica) Fast Food Nation de Richard Linklater que un film no mostrava amb la cruesa necessària (és a dir la real, no la inventada ni exagerada) la matança turmentadora de milers d'animals. Però on en Linklater aprofitava la ficció per colpir, en aquesta The Cove, Louie Psihoyos utilitza material filmat per a ell mateix i el seu equip en una amagada cala de la preciosa Taiji al Japó.
No deixa de ser curiós però que Linklater contés en el seu film una història sobre el penediment d'un cap de màrqueting d'una empresa de restaurants de fast food i Psihoyos utilitzi com a fil conductor la figura del Richard O'Barrie, l'home encarregat de capturar les cinc femelles que havien de donar vida al mite televisiu que fou Flipper i que, ara, penedit del que va fer i de la dofímania que va generar, vulgui redimir-se a través de la denúncia i de la intervenció activista.

I encara un altre punt en comú entre ambdues cintes. En Linklater filmava escenes reals a les empreses càrniques i a les plantes de producció, així que, probablement, no estiguin tan lluny l'una de l'altra aquestes dues denúncies dels despropòsits humans quan es barregen animals, alimentació i diners.

Rodada com si d'una mena de thriller es tractés, amb els seus bons i dolents, jugant als espies amb càmeres militars, infraroges, ocultes, propiciant contínuament clímax narratius contrapuntejats amb escenes més abocades a la conscienciació, emprant una banda sonora que ben bé podria musicar Ocean's Eleven o The Italian Job, la proposta funciona pel ritme però també per la proximitat dels implicats, per la filmació directa de les aberracions i per no voler -o no ser capaç- de buscar-li els tres peus al gat.

Un al·legat punyent i directe, que colpeja en repetides ocasions -fins al darrer fotograma, no val a fugir del cinema abans de que s'encenguin els llums-, no sempre amb imatges, sovint amb testimonis i que sembla comprendre que l'espectador necessita ser bufetejat per despertar del seu estat letàrgic i prendre mesures que vagin més enllà d'apuntar-se a un grup de Facebook o compadir-se dels pobres animals mentre compra irresponsablement al supermercat.

Feia molt de temps que no plorava tant i tan a disgust en un cinema, i el tràngol, per difícil, no deixa de ser necessari, i demostra que el cinema encara té molt a dir en clau de denúncia, per lo massiu del seu abast però, sobretot, per la insondable capacitat de colpir-nos irremissiblement i sense clemència.

Le genou de Claire (1970) - Eric Rohmer

En el cinquè dels seus contes morals, Rohmer proposa un punt de partida interessant que desenvolupa a la perfecció extraient-ne tot el suc amb la seva enginyosa habilitat per convertir un escenari aparentment innocu en un escenari per on desfilen enginyoses converses sobre l'amor, el desig, el pudor i la obsessió.
Una escriptora, Aurora, li confessa al seu amic Jerôme, un home d'uns quaranta anys amb la vida resolta i a un mes vista de casar-se, que vol escriure una novel·la sobre un home de les seves característiques que s'obsessiona amb una joveneta de quinze anys, però que no sap com acabar-la i li demana que sigui el seu conillet d'indies i que intenti imbuir-se del protagonista i s'apropi a una joveneta que estiueja al mateix indret.

La trama es desenvolupa com si fos el diari de l'escriptora, en la que, dia a dia, es van separant les observacions, ja sigui de les converses amb l'home, ja sigui de les experiències i encontre del mateix amb la jove. Però aquesta mateixa trama es complica amb l'aparició de la Claire, una esvelta joveneta el genoll de la qual se li apareix a en Jerôme com una preciositat i cau presa del desig i l'obsessió.

Delicada però sense excessos visuals, tendra però gens complaent, amagant més del que s'explica, Rohmer disposa uns pocs elements amb els que juga a la perfecció per filmar una delícia de pel·lícula que convida a les tertúlies posteriors i als debats sobre les veritables intencions i sentiments dels personatges.

Les meves sèries de TV favorites recents

La meva amiga Patri Ramírez m'ha demanat una recomanació de sèries (ara que s'ha acabat L O S T ) i li he acabat fent un compendi (no podia parar!) de les meves favorites dels darrers temps. No estan totes les que són però per mi sí que són totes les que estan, així que aquí us deixo la llista per si a algú més li pot venir de gust de provar-ne alguna. Que aprofiti!

Humor anglès:
- Black Books (una comèdia de situació amb uns personatges moooolt bons al voltant d'una llibreria atrotinada de Londres)
- Little Britain (com si els Cruz Y Raya fessin un programa a Anglaterra però amb desfase total. Provocadora i políticament incorrecta)
- The IT Crowd (una sitcom al voltant d'un departament d'informàtica d'una gran empresa amb dos nerds brutals i una jefa que no en té ni idea d'informàtica. Realment la millor sèrie de comèdia que he vist en molt de temps)
- The Office (se'n va fer un remake americà molt inferior, però aquesta original sèrie al voltant d'un jefecillo lamentable en una oficina d'una mitjana empresa paperera anglesa és absolutament fantàstica. Els personatges principals són entranyables, els gags són memorables i el personatge del David Brent un dels mites de la televisió recent)

Humor yanki:
- How I Met Your Mother (imita a Friends sense aconseguir ser tan divertida però amb uns guions molt ben lligats i amb un personatge, el Barney Stinson, que ja forma part de la història dels grans personatges televisius)
- The Big Bang Theory (una sitcom al voltant d'uns nerds científics amb dificultats per comunicar-se amb els demés i una veina "de buen ver" que els hi trastoca les vides. El personatge del Sheldon Cooper és també mític)
- Arrested Development (les peripècies d'una familia adinerada amb molts problemes interns. Una ed les poques comèdies capaç de fer-te riure sense necessitar riures enllaunats)

Drama yanki:
- Mad Men (la millor sèrie "seriosa" del moment. Uns guions esplèndids, uns personatges molt més ben dibuixats que de costum, sense bons ni dolents, i un retrat fidedigne de la societat masclista contemporània analitzant la dels 60 als USA. Passa a una agència de publicitat on preparen campanyes per marques conegudes com Menkens, Lucky Strike, Clearasil, Playtex, etc.)
- El Ala Oeste de la Casa Blanca (un mite de la televisió moderna, basada, fonamentalment, en uns guions molt densos i amb un ventall de personatges impressionant. Molt didàctica, entretinguda i emocionant)

Drama europeu:
- Fanny y Alexander (rodada originàriament com una sèrie de quatre capítols, Ingmar Bergman la va retallar per fer-ne una versió estrenable en cinemes. Si la peli era fantàstica, la sèrie, que dibuixa els personatges amb més calma, és absolutament deliciosa)

Intriga:
Dexter (una de les millors sèries que he vist en els darrers anys. Va d'un paio amb problemes psicològics xungos que fa de poli de dia i d'assessí despiatat de nit. Evita els tòpics i fa un retrat molt interessant dels personatges i del que els mou. A més és una de les poques sèries actuals que no enganya a ningú ni s'allarga quan no toca, cada temporada és autoconclusiva i no t'intenta deixar "en vilo" fins la propera)
- Prison Break (a partir de la tercera es va torçar completament, però les dues primeres són tot un exemple de guions perfectament filats amb unes trames d'alta tensió i una història que et sorprèn a cada gir)

Terror:
- Dead Set (poques sèries hi han de terror, però la BBC va apostar fort per aquesta en la que explica una mena d'apocalipsi zombi que es produeix a Anglaterra i els únics que, en principi, semblen quedar-ne al marge, són els concursants del Big Brother. Rodada amb molta mala llet, ironia i un índex gore mai vist a la tele, per a mi és una de les grans sèries dels darrers anys.

Anime:
- Death Note (És millor que llegeixis el manga, però si no pots o no et ve de gust, veure el seu anime està realment bé. És una lluita d'ingeni entre dues persones superintel·ligents que intenten caçar-se l'un a l'altre. Un dels personatges rep un diari amb poders en el qual si s'escriu el nom d'una persona aquesta mor en el termini de cinc minuts. Per descomptat, una arma tan poderosa pot generar trames moooolt interessants i intrincades. Això sí, cal que la vegis ben seguida, perquè si t'oblides una mica de la trama, és tan complicada que recuperar el fil costa molt :-)
-FLCL (una enorme anada d'olla que barreja tècniques d'animació molt diferents i amb un humor surreealista i esbojarrat molt divertit)
- Jungle wa itsumo ale nochi guu (una anada d'olla encara més enorme que l'anterior, amb un humor encara més surrealista i un estil que sembla infantil però que no ho és en absolut.
- Paranoia Agent (una història d'intriga sobre uns assassinats envoltats de misteri apocalíptic. Molt ben portada per un dels grans de l'anime actual, Satoshi Kon)

Me n'he deixat moltes que també crec que haurien de ser esmentades, però he volgut restringir la llista a les que, per un motiu o un altre, considero favorites i més afins als meus gustos. Afegiu-hi les vostres als comentaris si creieu que en falta alguna digna de ser-hi.

Kick-Ass (2010) - Matthew Vaughn

Aquesta peli ben bé es podria titular "Not just another superheroes movie" -i possiblement aquest títol va passar per la ment dels seus productors (o dels seus distribuïdors espanyols davant d'un títol tan poc "espanyol")- però acaba prenent el nom del superheroi protagonista. Aquest és un adolescent que decideix portar a la realitat el somni de molts jovenets que, enterbolits pels masclistes i testosteronics còmics de superherois, s'imaginen enfundats en neoprens colorits repartint estopa a tort i a dret, alliberant així l'excés glandular propi de l'edat. Fart de passar desapercebut entre les noies, de ser atracat cada dos per tres, de ser, en definitiva, ningú, encarrega un vestit ajustat de color verd i intenta intercedir en batalles que, donada la seva mínima corpulència i la seva innocència, té perdudes abans de començar. Però, el que és el cinema, un cúmul de curiositats el posaran en l'ull de l'huracà, al bell mig dels negocis tèrbols d'una banda mafiosa que controla la ciutat.
L'enginyós guió ens porta doncs a viure les peripècies d'un pobre pocapena d'institut convertit en superheroi voluntariós però poc dotat que va descobrint la dificultat del seu propòsit.
El més interessant però d'aquesta divertida i entretinguda Kick-Ass és, sens dubte, l'aparició d'un deliciós personatge secundari, la superheroïna de 13 anys Hit-Girl, una rabassuda criatura educada pel seu pare entre armes i violència, que sembla una professional de l'esbatussada i que li dona mil voltes al pobre del Kick-Ass. Veure com aquesta desllenguada i implacable assassina púber aniquila un darrera l'altre els vil·lans mitjançant sanguinàries maniobres i cabrioles impossibles és el gran encert d'un film que, indubtablement, sense ella no existiria.
Curiosament, als Estats Units, la cinta ha tingut problemes per mostrar a una -aparentment- innocent criatura de tretze anyets deixant anar grolleries i insults, però no per tota la violència absolutament explícita i voluntàriament excessiva que exerceix. Coses dels valors morals, suposo.
S'hi afegeixen altres personatges més o menys enginyosos, portadors de gags simpa`tics però sense massa punch que el públic rep amb la mateixa innocència que caracteritza als protagonistes, però el Matthew Vaughn troba la manera d'explicar una història senzilla i sense grans encerts amb el ritme suficient com per fer-la molt entretinguda i divertida. L'equilibri entre l'acció -abundant- i la comèdia -en iguals proporcions- és admirable, i el pas de l'una a l'altra es produeix sense dificultat, evitant els paranys d'aquests tipus de pelis que, sovint, arranquen en comèdia i quan arriben a l'acció no saben fer la transició sense patir una davallada.

Tot i tenir debilitats clares i contundents -el gag sobre la orientació sexual del protagonista està tan sobat que fins i tot se n'han fet pel·lícules senceres sobre aquesta mateixa premissa- el to és tan adequat que el públic s'hi entrega des del primer moment i arriba a deixar-se anar en moments culminants del film -aplaudiments?, feia molt de temps que no els sentia al mig d'una sessió!- quan la innocència dels protagonistes sembla superar-se i comportar-se com uns veritables superherois de pantalla -és a dir malparlats, prepotents, hiperviolents, sanguinaris i absolutament mancats de pietat o clemència-.

És doncs aquesta Kick-Ass tota una sorpresa atesa la vergonya al·liena que podria haver generat un producte similar en mans menys enginyoses, i un divertiment entranyable que agradarà a la gran majoria d'espectadors/es. Està lluny, molt lluny de ser l'obra mestra que alguns intenten vendre, és molt menys intel·ligent del que el seu creador suplica que ens creiem i és molt menys rodona del que hauria de ser, però funciona perfectament bé com a entreteniment des del primer minut fins a l'aparició dels crèdits. I això, avui en dia, ja és molt dir.

Soul Kitchen (2010) - Fatih Akin

Sense explicar gran cosa, sense atrevir-se a anar tan lluny com havia anat en les seves predecessores cintes, Akin és capaç de plantar-nos una comèdia bastant inocentona però molt ben explicada i amb un to proper molt aconseguit que agradarà a una gran majoria d'espectadors/es.
Els ingredients d'aquesta petita i inòcua història sobre un restaurant de mala mort són un grup d'actors molts inspirats, una banda sonora insistent amb molts temes d'arrels negres i una direcció extremadament encertada. I per acabar de lligar tots aquests ingredients, Akin s'empesca una trama més pròpia dels Teleñecos o dels germans marx en la que el protagonista intenta tirar endavant el seu negoci de restauració a pesar d'un germà amb un peu a cada banda de la porta de la presó, d'un amic de l'infància que vol quedar-se el local amb males arts, d'hisenda i una núvia fugissera a la que no sap si seguir en el seu periple professional a Shanghai o quedar-se per comandar el seu restaurant.
El millor que es pot dir d'aquesta pel·lícula és que el seu encertadíssim to aconsegueix, des del primer moment que ens en riguem dels seus senzillíssims gags i que l'embolcall és tan llaminer que ningú no se'n pot resistir.

Molt lluny de les seves exitoses Gegen die Wand i Auf der anderen Seite, Akin sembla volver-se obrir camí cap a Hollywood, demostrant que és capaç d'entregar un producte encisador amb molt pocs elements.

L'arqueologia de les imatges

Al capdemunt de la Tokyo Tower, una rèplica de la Tour Eiffel al bell mig de la capital nipona, l'any 1983, en Wim Wenders es troba amb Werner Herzog i, tot observant la ciutat aquest últim diu:

There are hardly any images to be found. One has to dig deep down like an archeologist.

Queden poques imatges per trobar. Hom ha d'excavar molt profund com un arqueòleg.

Per a un cineasta com Herzog, sempre a la recerca de les imatges més pures, el món actual està replet d'artificialitat. I el cinema contemporani, fonamentalment, es dedica a filmar-lo com si fos real. Així, podríem dir que, conscientment o no, el cinema contemporani ens enganya, ens mostra el que no és. Però, sobretot, ens mostra el que no importa, allò que és irrellevant, allò que no canviarà les nostres vides ni les farà millors. En el cinema d'avui en dia, els espectadors prefereixen veure un piromusical que no pas un desert, una selva espessa o una posta de sol.

Som, en definitiva, espectadors de la mentida.

El diamante blanco (The White Diamond - 2004) - Werner Herzog

En Dorrington és un enginyer aeronàutic que té un somni: fer volar un petit zepelí extremadament maniobrable per tal de poder filmar ben d'aprop la flora i la fauna que s'amaga en les inaccessibles copes dels gegantins arbres de la selva, inexplorats per la comunitat científica degut a les limitacions dels aparells voladors existents. Ja fa temps que en Dorrington ho ve provant, però ara feia deu anys que no s'enlairava, just des que va perdre la vida el seu càmera habitual damunt d'un dels seus enginys voladors. L'home arrossega un trauma i una culpabilitat extremes, i Herzog li financia el projecte per completar el seu somni alhora que supera el seu trauma.

Així, el documental orbita al voltant de l'enginy mecànic, dels seus problemes tècnics, dels intents fallits, però articula el seu veritable dramatisme al voltant de les dues persones més rellevants de l'expedició: en Dorrington, un mig llunàtic innocent amb un llast excessiu, en Mark Anthony Yhap, un autòcton amb una visió molt particular de la vida.

El film acumula moments fantàstics que van des de la visió en primer pla de la semi-històrica natura copsada al capdamunt dels arbres fins a els globus de fira arrossegats pel corrent imparable de la cascada gegantina que presideix la zona, però també la presentació del gall de'n Mark Anthony, els moments pel record del tràgic accident del càmera de'n Dorrington, etc.

Un cop més, Herzog afegeix a la seva col·lecció de visionaris somiatruites un altre personatge irrepetible al que, en aquest cas, fins i tot li dona els estris per convertir-s'hi.

Lecciones en la oscuridad (Lektionen in Finsternis -1992) - Werner Herzog

Un dels millors documentals de'n Herzog és aquesta Lliçons en la foscor, on acumula tan la seva habilitat per posar la càmara en el lloc del món i en el moment precís, com per filmar les més captivadores i espectaculars imatges naturals dels paisatges més inhòspits i extraterrenals.
Just conclosa la primera guerra del golf, Herzog puja la seva càmera a un helicòpter i captura les fantasmagòriques visions dels pous de petroli kuwaitís escopint foc i tenyint milers d'hectàries de llacs de petroli negres com la més fosca nit. Amb el seu sobrevolar d'aquests paratges dessolats, Herzog no només ens mostra el desastre ecològic sinó també l'absurd de les confrontacions armades, així com l'aparent facilitat de l'ésser huma per arrassar la natura però, alhora, la seva absoluta incapacitat per arreglar-ho.

Acumulant, una darrera l'altra, imatges colpidores i de díficil digestió, Herzog tan sols hi afegeix dos contrapunts. Dos petits inserts de dues entrevistes que suposen la única aparició de la paraula en un film que juga fonamentalment amb la potència de les seves imatges i la música que les acompanya. I ambdues entrevistes, per la seva banda, a més d'interludi dissipador, funcionen també com a curioses pinzellades humanes en el conflicte. Per una banda, una dona que, des de la pèrdua del seu fill no ha pogut tornar a articular ni una sola paraula. I, per una altra, la mare el fill de la qual tampoc parla des que els soldats iraquís entraren per la força una nit a casa seva i els sotmeteren a les més crues vexacions. Curiós que ambdues siguin entrevistes quasi mudes.

I en la part final, per acabar d'adobar-ho, Herzog se les empesca per mostrar-nos els intents de grups d'especialistes nordamericans per controlar els pous desbocats, instal·lant-los unes menes d'aixetes gegantines.

Una orgia de foc, cru vessat sobre natura espatllada per sempre, estructures metàliques mig foses i entortolligades sobre si mateixes i núvols de fum negre que dibuixen uns paisatges dessoladors i tristos.

Impossible no sentir-se afligit per aquesta imagineria espaordidora en un magnífic exemple de documental d'altíssim nivell en les mans d'un dels més poderosos narradors dels excessos i extrems de la humanitat. Tan de bo, tal com el seu títol predica, n'aprenguem alguna cosa d'aquestes lliçons en la foscor.

Terminator Salvation (2009) - McG

La manera de fer cinema d'acció ha canviat en els 20 anys que separen l'inici de la nissaga dels Connor d'aquesta quarta (i no última) entrega. La pirotècnia digital ha substituit l'artesania, i comparar les dues primeres parts de la història dels cyborgs més populars del cinema amb les dues últimes és una molt bona manera de comprovar "l'evolució".
Primerament, el que ha canviat és la textura. Terminator 2 és, possiblement, la última pel·lícula d'acció que emprava, fins a les últimes conseqüències, els efectes visuals artesanals. Un helicòpter perseguia un cotxe en un vol rasant a dos pams escassos de terra, una moto volava per damunt d'un pont, un camió mig destrossat arrambava amb tot el que es trobava pel camí, centenars d'especialistes s'hi deixaven la pell en cada escena. Així, tot i compartir pantalla amb la gran novetat digital que era l'efecte del T1000 polimorf, els efectes especials (abans, en l'era analògica, se'n deien especials, que no visuals) eran tan tangibles que el seu realisme es palpava, la seva textura era rugosa, tenia relleu. Terminator Salvation, per contra, és una col·lecció incontrolada d'enginys mecànics generats per ordinador que encara no tenen cos, no semblen més que cromos bidimensionals que desfilen sobreposats per damunt del cel·luloide.

En segon lloc, la densitat i llargària de les escenes d'acció s'han vist desproporcionadament augmentades. La qual cosa ens porta a la tercera diferència.

Així doncs, en tercer lloc, la diferència més radical i important: ja no queda espai ni per a una història decentment explicada ni per a uns personatges totalment sepultats sota tones d'infografia. Dit d'una altra manera, en el cinema d'acció modern ja no queden fotogrames lliures per posar-hi veritable cinema.

Wings of Hope (Julianes Sturz in den Dschungel - 2000) - Werner Herzog

Un dels subgèneres documentals que Herzog sembla preferir és aquell en el que filma el retorn d'alguna persona al lloc on va patir alguna vivència extrema en la que la seva vida penjà d'un fil. A aquest subgènere hi pertanyen documentals com Little Dieter wants to fly o Echos aus einem dünsteren Reich. En aquests films, Herzog no només obliga a la persona a recordar, sinó que l'obliga a reviure la seva mala experiència de la manera més fidel possible. Però el més representatiu dels films d'aquest subgènere que ha filmat l'alemany és, molt probablement, aquest viatge que la Juliane fa a l'indret on el seu avió d'una atrotinada companyia aèria peruana es va estimbar i ella en va ser la única supervivent. En Herzog segueix el periple de la Juliane des que agafa l'avió (i la fa assentar-se al mateix seient) fins al lloc en que, al bell mig de la tupida selva amazònica, la Juliane hagué de buscar-ne una sortida i caminà, durant dotze dies, fins que va ser trobada per uns pescadors que la van salvar la vida. Obrint-se pas a cop de matxet per entre el laberint de lianes, arrels, arbres i animalons diversos, la Julianne, relata cada detall, cada moment, com si no li hagués passat a ella, darrera de la cuirassa que, amb els anys, ha hagut de crear-se per defensar-se anímicament del trasbals del record traumàtic. I és justament en aquest contrast entre el relat d'una cruesa emocional corprenedora i l'estoica narració de la Juliane, que rau l'interès fílmic d'aquesta peça del Herzog. Veure a la Juliane regirant les restes del sinistre -completament sepultats per la jungla, abraçats per les lianes i la vegetació- i explicant l'experiència -en especial el seu vol en caiguda lliure de milers de metres des del cel, arrapada al seu seient i estimbant-se en aquell indret- és una experiència brutal que mereix ser degustada sense por de caure en el morbo, sempre lluny del cinema pur del Herzog.

Ha mort Corey Haim

Un altre mite dels 80 que se'n va, amb només 38 anys. No és que en Haim fos un gran actor o que hagués tingut un gran èxit, però va formar un dels tàndems juvenils més estimats junt amb el Corey Feldman a The Lost Boys, estrenada a casa nostra amb el títol Jóvenes Ocultos. Des d'aquell moment va convertir-se en un petit mite, tot i que cap, absolutament cap de les seves posteriors pel·lícules van arribar a ser conegudes -i en molts casos, ni tan sols estrenades-.

Però els mites no tenen perquè ser de qualitat. Els mites ho són més enllà de tota qualificació, ni de fama ni artística. En Corey Haim va caure en gràcia, només això. I el film en qüestió va ser un dels productes més rendibles del moment, conjuntant exitosament uns brins de terror amb cullerades de compèia i tocs romàntics. Era un film poti-poti, ple a vessar dels ingredients que als teenagers d'aquella època eren addictes: vampirs, nois i noies joves amb ganes de marro, còmics, motos, música. Pocs productes representen tan bé els 80 com The Lost Boys; potser només Footloose li faria ombra.

Adéu doncs a un mite, un altre dels 80, i ja en van uns quants.

Wodaabe, los pastores del sol (Wodaabe, die Hirten der Sonne -1989) - Werner Herzog

Repudiats pels seus veins, el poble nòmada del Wodaabe deambula pel desert del Sahara a la recerca de la subsistència. Però Herzog articula el seu punt de vista al voltant d'una cerimònia molt especial que, anualment, aquesta tribu celebra. Es tracta de la Geerewoll, una mena de concurs de bellesa tradicional en el que els homes es maquillen i s'habillen per agradar a les dones de l'assentament, esperant que alguna d'elles l'esculli per passar -extramatrimonialment- la nit amb ell.

Assistim a les sessions d'auto-maquillatge dels homes Wodaabe que, amb productes absolutament naturals, es decoren la cara per aconseguir atreure el màxim d'atenció. Es col·loquen les plomes ornamentals, es blanquejen les dents i es preparen per la cerimònia que dura diversos dies.
Són les dones aquí les que escullen, en veure'ls ballar les danses tribals, ja perfectament vestits. Els trets més distinctius, sens dubte -i, d'altra banda, imatge icònica dels Wodaabe al món occidental- les lluents dents blanques i els blanc dels ulls, que mostren exageradament, deixant-los uns rictus entre l'espant i la sorpresa.

Herzog intercala, com a contrapunt, intervencions d'alguns dels implicats, joves homes i dones que intenten superar la vergonya de parlar de l'amor que senten envers la inevitable bellesa d'algun dels candidats, però també de les seves estratègies i trucs per entabanar a les dones.

Filmat amb una certa distància prudencial, Herzog ens transporta a una cultura que, al cap i a la fi, no és tan diferent de la nostra. Tan sols canvia l'ordre dels factors.

Ecos de un reino oscuro (Echos aus einem düsteren Reich - 1990) - Werner Herzog

Un periodista envia al seu diari per télex des de la República Centreafricana el seu article sobre l'auto-coronació del dictador Bokassa però uns talls en el subministrament elèctric fan que el missatge arribi tallat i irreconeixible. Això fa pensar a l'exèrcit que el periodista està intentant comunicar-se amb l'exterior mitjançant un codi xifrat i l'acusen d'espionatge, l'emmanillen, el porten davant de Bokassa que el tortura i l'engarjola.
Així va començar la peripècia de Michael Goldsmith, al que Herzog segueix aquí en les seves visites a la família de Bokassa, al seu advocat i al seu successor en el poder, en un curiós exercici d'exorcisme personal en abocar-se el periodista a indagar en el seu propi malson, aquell del que per molt poc quasi no desperta.
El documental permet, a mesura que es desenvolupa, anar coneixent les particularitats d'un personatge excèntric i cruel, pare de 54 fills, torturador, assassí i d'hàbits caníbals. I es va coneixent de manera fragmentada, encadenant les converses de Goldsmith amb els membres de la seva família o altres que el conegueren. El veritable fil argumental és però, la història que el propi Goldsmith va introduint entre els testimonis directes de la seva pròpia experiència, explicada amb la pausa i serenor d'aquell que se'n sent supervivent.

Rodada a mitges entre material filmat per Herzog i imatges d'arxiu, assistim a la desconstrucció d'un tirà que estimava tant el seu país com se'n sentia superior.

[Atenció: alerta d'spoilers]
Interessant documental en definitiva, que guarda un to seriós i tènue al llarg de tot el metratge però que culmina amb una de les grans metàfores visuals del cinema de Herzog, un ximpanzé engabiat a l'antic zoològic de la capital, amb una cigarreta a la mà, en un perfecte simbolisme de tot un personatge i, potser, de tot un continent.

Paranoia Agent (2004) - Satoshi Kon

Creada i dirigida per un dels grans mites de la modernitat de l'anime japonès, Satoshi Kon, Paranoia Agent és probablement la culpable d'obrir les portes a l'anime més adult i respectable en la darrera dècada. Kon, autor d'un parell de memorables llargmetratges d'animació -el magnífic thriller Perfect Blue, amb reminiscències del giallo italià de Dario Argento, i la impecable i més adulta Chiyoko, Millienum Actress- engega una trama policíaca sobre un jove sobre patins daurats que ataca sistemàticament a vianants per "alliberar-los". Portada amb més calma del que en el gènere de lanime és habitual, concentrant cada capítol en un dels casos i farcint els escenaris de personatges que s'entrecreuen al llarg dels 13 episodis, en Satoshi Kon dugué l'anime a un estadi superior, on la seriositat, el rigor narratiu i la història estava més enllà de les modes i tendències de la joventut nipona.

Barrejant múltiples influències, afegint-hi pinzellades de thriller psicològic i de sci-fi, Kon aconsegueix una sèrie de gran dignitat, dibuixada amb un preciosisme molt efectiu, i produida amb grans mitjans que embolcallen a la perfecció el producte final, afegint-hi una banda sonora minuciosa i un arsenal d'efectes visuals d'animació veritablement astoradors.
Probablement hagi estat superat -el món de l'animació va molt depressa, fent oblidar de vegades la gran quantitat d'hores de feina que hi han darrera de cada plànol- però Paranoia Agent roman com una sèrie d'anime molt per damunt de la majoria i que preten -i aconsegueix- dotar al gènere d'un prestigi del que no va precisament sobrat.