És tan difícil anar a veure una peli com Drive i no esperar-te una obra mestra -a tenor de la opinió de tanta i tanta gent que me l'ha recomanada- com escriure'n una crítica i no caure en la temptació de dir que està sobrevalorada i oblidar així parlar, en realitat, del que t'ha semblat la pel·lícula.

Comencem pel final. La peli m'ha semblat, majorment, entretinguda. Una trama molt sobada i vista mil cops, planeja sobre una estètica molt videoclipera -amb veritables videoclips a dins, amb música i imatges a càmera lenta- i entrega un producte de consum massiu -majoritàriament masculí- que ha agradat a la gran majoria (però que també ha generat grans detractors, entre els que, ho confesso, em podeu comptar a partir d'ara).

El Ryan Gosling és un d'aquells ingredients que fa que, immediatament, servidor perdi interès per la pel·lícula, sigui quina sigui. És un cara-cartró, aquí en la mateixa línia del Jason Statham de Transporter o el Vin Diesel de la nissaga The fast and the furious, però amb menys carisma. La gràcia, se suposa, està precisament en fer del Gosling una mena d'antiheroi, més definit per les seves ombres que per les seves llums. Però és que el xaval sembla que necessiti educació especial durant tota la peli. No és un tipus introspectiu, és un aturadet al que sembla faltar-li una empenteta.

Agraeixo i molt que la peli no vagi per on m'he temut bona part de la primera part de la mateixa: no va de cotxes, ni de curses, ni de persecucions (un parell, curtetes i prou). La peli té més de cinema negre que d'una altra cosa. Això sí, d'un cinema negre post Simple Blood dels Coen (si és que aquesta va ser la primera d'aquest estil hiperviolent, que jo no controlo gens), és a dir com a detonant de mala llet i sang a dojo -excessiva, volgudament gore-.

La conya de que ell vulgui ficar-se en un afer dubtós per tal de que el marit de la dona de la que està enamorat pugui saldar els seus deutes i fer-la feliç, a ella i al seu fill, és una d'aquelles rocambolesques històries nord-americanes basades en una situació extrema, però absolutament allunyades d'allò que és creïble o mínimament comprensible. Dit d'una altra manera: el Gosling prefereix que la seva estimada sigui feliç amb un altre. No hi ha més a dir, és així d'aturadet, ja us ho deia.

Deixo per un altre dia els limitats recursos estilístics del director, que ja ens ha regalat en la seva llarga filmografia, perles del cinema més lamentable dels darrers anys. L'esclat de violència és realment interessant, però el Gosling hi posa tot de la seva part per fer-ho inversemblant.

Ei, que si el que busques és una peli per passar l'estona, l'has encertada, és una bona elecció. De fet, molt probablement d'aquí a 10 anys, Telecinco la reposarà cada setmana com ha fet durant molt de temps amb Superdetective en Hollywood primer i amb Pretty Woman després. Potser llavors, revisant-la un cop i un altre, acabi d'entendre perquè a tanta gent li ha semblat tan fantàstica. A mi, què voleu que us digui, no m'ha fet el pes.

Si encara no l'heu vista, aquí us en deixo el tràiler. Això sí, tingueu en compte que, tal com resa un dels comentaris del vídeo a YouTube, aquest tràiler conté la majoria de les paraules que el Gosling pronuncia en tota la peli. :D

Venuda com la peli de l'any, com una cinta amb un nivell intel·lectual altíssim, com un canvi en el cinema (ara cada any ens en venen una que sembla que ha de canviar el cinema, l'any passat era Avatar, ja veus tu), Inception no és més que un còctel embotit de molts ingredients i en molta quantitat que tot i que entreté i té un punt interessant, acaba resultant quasi completament fallida.

Fallida, fonamentalment, perquè no arriba a cap dels adjectius amb els que el seu propi màrqueting s'ha autodenominat ni compleix les promeses que el seu plantejament aventura. Carregar un guió amb diferents subnivells de somnis (a dream within a dream) i, per tant, fer-la difícil de seguir, no la converteix en un producte intel·lectual. Parlar dels somnis i del subconscient no vol dir que estiguis parlant de filosofia adulta. I incloure-hi un personatge amb un passat turmentós que li distorsiona els somnis, tampoc.

La història intenta explicar amb un mínim de coherència una idea força esbojarrada. Existeix un sistema per ficar-se en els somnis dels demés (del qual en DiCaprio n'és, evidentment, expert) la qual cosa s'aprofita en el món dels negocis per robar informació vital de la competència. La bogeria comença quan s'ordeix un pla per introduir-se en la ment del futur amo d'un imperi i, ja no extreure-li una idea o informació confidencial, sinó implantar-la-hi una de nova que faci canviar el rumb del seu negoci.

Cal reconèixer-li, indubtablement, a Inception un pols grandiloqüent que es manté durant tot el film. Diguéssim que un té la percepció durant tota la pel·lícula que el que està veient és gran, que és enorme, que és important. La música de Hans Zimmer hi ajuda i molt (probablement la seva millor partitura, a l'alçada de la que va fer per K2). La trama es complica tan com pot, ja des de la primera escena, els salts d'un nivell de somni a un altre es succeeixen (i a sobre, cadascun té una mesura temporal diferent), l'aprenentatge sobre les teories de la introducció de diverses persones en els somnis es va desenvolupant sobre la marxa, inexorablement. I, en definitiva, la trama va fent-se més feixuga i més difícil de contextualitzar (que no d'entendre) a mesura que el clímax final s'acosta.

Però ni els personatges enganxen, ni estiren de la trama (ni tan sols el protagonista). La trama, que es complica per segons, no sembla portar a enlloc massa interessant, i les casualitats i les sospitoses sorpreses de guió grinyolen en la complexa maquinària de Nolan. Al cap i a la fi, els somnis que imagina Nolan són massa coherents per ser creïbles com a somnis, massa lligats a les exigències d'una trama d'acció i de thriller. I, per si fos poc, el que és veritablement difícil de seguir és la narrativa visual de moltes de les escenes d'acció, francament desencaixades i abruptes.

I és que Nolan, que es donà a conèixer amb la magnífica Memento, però que continuà amb la nefasta Insomnia, després amb la discreta The Prestige i que llavors escometé dos acceptables (només acceptables, res d'obres mestres) capítols de la franquícia del Batman, no és pas un autor, sinó un artesà modern capaç d'entregar productes ben acabats però que gaudeix de més prestigi del que les seves obres mereixen. Els seus fans porten molt de temps volent-lo encimbellar i Inception és una bona ocasió per fer-ho, tot i que el cinema que hi ha en aquestes dues hores i mitja de pirotècnia sofisticada sigui realment de pa sucat amb oli.

No se li pot negar a Inception una potència visual més que decent, tot i que molt repartida durant el film, una temàtica ambiciosa i un detallisme en el guió realment admirables, però això no salva una pel·lícula sense ànima i molt menys aconseguida del que en Christopher Nolan, indubtablement, va veure en els seus somnis.

Compte, aquesta pel·lícula és un bunyol. Però no un bunyol i ja està, no un bunyol inofensiu. Aquesta peli és un bunyol farcit de verí. Pertany al selecte i exclusiu club de les "pelis que sembla que van d'un pal progressista i atrevit però que en realitat són del tot puritanes i volen captar adeptes". En aquest club hi van accedir, per mèrits propis, altres joies de la corona com American Beauty, El Hijo De La Novia o Juno (del mateix director que aquesta que ens ocupa).
No m'hi extendré massa -vull escriure un post sencer comentant i recopil·lant aquestes pelis per tal de que serveixi d'alerta a la població, seguint la meva vocació de servei públic- però la cosa va així: la peli reserva la seva primera meitat a sentar les bases de una història que sembla que va a contracorrent, que vol trencar tòpics, que buscar despertar algunes consciències endormiscades. La proposta és mostrar el personatge del George Clooney, un "acomiadador professional", que té un estil de vida que li agrada, basat en no lligar-se a res, i dedicar-se a ell mateix abans que als demés. Si volguéssim dir-ho així, és un hedonista redomat. Però la darrera part del metratge ens mostra, sens cap mena de rubor, a un Clooney desenganyat de la seva individualitat, decidit a tirar per terra els seus principis i, com no, a sentar el cap, això sí, de la manera més rematadament tradicional possible.

Per si fos poc, el film està plè de disbarats de guió, de girs mal explicats o directament inexplicables. A diferència d'American Beauty, un film molt menys crític del que es va voler vendre però molt interessant i enginyós en molts aspectes, Up In The Air és una comedieta sense massa gràcia que destil·la intencionalitat i trampa des del primer fotograma.

Com passa en tots aquests films, el problema no és que existeixin, el problema és que molta gent els vegi i se'ls empassi pensant-se que són una cosa mentra els inoculen una altra. Va ser nominada a uns quants Oscars -entre ells el de millor pel·lícula!- així com a diversos premis de prestigi, la qual cosa ve a demostrar que el perill és ben real, que la seva força de convicció és important i -més fumut encara- que hi ha una part de la societat que està absolutament sedada i es deixa ensinistrar sense oposar resistència.

Vagi per endavant que aquesta peli del Campanella és entretinguda de principi a final. Manté una intriga que es sustenta, de manera força original, en una trama dramàtica secundària que, tot i que no està gens ben resolta, sí que funciona com a recolzament de la principal, més orientada a la intriga i al clàssic whodunit.

La història d'un funcionari judicial que s'obsessiona amb el crim comés a una jove, el seguiment que en fa del cas, la relació amb la parella de la difunta, les corrupteles judicials, les envejes funcionarials, tramen una línia argumental que, com a mínim, es pot dir que funciona.

El problema d'aquesta peli, però, rau en les continuades trampes que Campanella, tal com ja ha fet en altres exitoses pel·lícules seves (El Hijo del a Novia sense anar més lluny), para al llarg del seu metratge, fent que es perdi convicció en la proposta i, sobretot, en el seu desenllaç. Campanella solventa amb massa simplesa la relació de Ricardo Darín amb la Soledad Villamil -la seva recentment incorporada cap de departament-, amb igual feblesa el tracte amb el sospitós, i amb similar debilitat narrativa diversos girs argumentals -que ja entrarien en el terreny de l'spoiler- i que acaben portant al film al terreny de l'entreteniment barat i de consum massiu, un terreny en el que Campanella sembla saber-se moure amb comoditat.

A veure, posem les cartes sobre la taula...aquesta peli és més simple que una patata pelada. Però no enganya. I en uns temps com els que corren, això ja és un mèrit. Com a bon producte, Avatar entrega el que publicitava: efectes especials a dojo, una història plagada de tòpics digeribles en poca estona, i un rerafons de crítica que embaucarà -al loro!- a tothom que s'atansi a les sales amb un cor decorat amb guirnaldes nadalenques.

James Cameron no és un mal director. De fet, probablement, és un dels directors nordamericans més hàbils en la confecció de productes de consum massiu que no deceben als espectadors. Des dels Terminators fins als Aliens, des d'Abyss fins a Titanic, Cameron ha demostrat tenir les idees clares i s'ha convertit en una mena d'Steven Spielberg contemporani, transformant en or allò que ben bé podia haver acabat en ferralla.
Això sí, Cameron no és cap autor. I potser l'únic problema de tota aquesta formulació és que ell, de vegades, sembla creure-ho.
La única cosa que decep realment d'Avatar és la seva simplicitat. Però és una única maca en un conjunt realment fantàstic, replet d'emoció, d'acció i d'enlluernament visual.

La recreació d'un món fantàstic com el d'Avatar demanava, hores d'ara, un pas endavant; potser més que un pas feia falta un bon salt. I en Cameron sempre va tenir clar que ell era un dels pocs en disposició -i en la posició- per fer-ho.
Allà on ens va dur el Senyor dels Anells no és més que el punt de partida d'Avatar, una meravella digital que sembla tan real que l'espectador deixa de qüestionar-se la frontera entre la realitat i la ficció als pocs minuts de metratge (curiosament sent aquest també un dels temes principals del film). Ja no només Cameron ha fet de George Lucas i ha creat amb mà divina tota una biodiversitat riquíssima, sinó que ha buscat que cada detall, per insignificant que fos, enriquís cada presa. El resultat és un món perfectament real dins de la seva essència fantàstica, que és, probablement, el millor compliment que se li pot fer.

La trama, per descomptat, pura acumulació de tòpics, però prou ben trenada com per no sentir-se ofès. Les relacions entre els protagonistes són, per descomptat, tan fluixes que semblen més inversemblants que els paisatges pels quals deambulen (mai ha estat, precisament, el fort de Cameron). El missatge ecològic, no calia dubtar-ho, sembla formulat per l'Al Gore.
I al poti-poti se li han d'afegir "inspiracions" d'Star Wars, de la pròpia El Senyor dels Anells (que, a la seva vegada, ja eren poti-potis inspirats en clàssics) i de força d'altres clàssics del gènere dels efectes visuals que tantes infàncies han omplert i tants Nadals han triomfat.
Però el millor de tot -i el motiu pel qual cal felicitar a Cameron- és per ser prou hàbil com per servir un producte de fast-food amb la dignitat suficient com per servir-se en un restaurant decent.
Són, en definitiva, 160 minuts de goig fílmic, amb ulleres 3D o sense, que ni cansen ni deixen ganes de més. La mesura justa, doncs, en una barreja molt ben sacsejada.

Compte, no val a confondre's: que un film sigui dirigit per un director artesà dels 70 no garanteix, en ple 2008, absolutament res. En particular si l'home, en Sidney Lumet, s'entesta en dirigir-la com si els temps no hagués passat i el llenguatge cinematogràfic fos quelcom de monolític que no es modifica amb el pas del temps. El seu no va ser mai un cinema amb majúscules i, tot que conserva alguns títols realment interessants, també va ser l'artífex d'engendres fílmics com la versió que del màgic d'Oz va emprendre en clau musical en Quincy Jones a The Wiz. I, és clar, filmar aquesta història de destrucció familiar a partir d'un atracament que surt a l'inrevés de com s'havia planificat, com si d'un thriller dels setanta es tractés té els seus riscos. El més gran, l'avorriment d'una posada en escena massa academicista que desemboca en fredor i que desconnecta l'espectador d'intèrprets realment esplèndids.

Potser alguns/es hi veuran una tornada als orígens. Un servidor hi veu badalls i incapacitat dramàtica.

Quin malbaratament de temps i de diners...quatre anys ha trigat en Tarsem Singh, auspiciat per Spike Jonze i David Fincher, a rodar aquesta fàbula psicològica buida i insubstancial.
Que en Singh (ara es fa dir només Tarsem) és un director visual no és descobrir res. La seva carrera com a director publicitari i la seva pel·lícula primera, The Cell, ja ho evidenciaven. I que aquesta pel·lícula conté algunes de les més belles imatges rodades en el cinema recent, tampoc. Però el cinema és alguna cosa més que imatges i so; és aquella màgia intangible la que el fa meravellós. I d'això, en Tarsem Singh, no en té ni un bri.

Rodada amb un desplegament de mitjans espaordidor, tenint cura de cada enquadrament, dissenyant-lo com si d'un quadre es tractés, tots i cadascun d'ells, buscant la bellesa en els paisatges i edificis de tots els continents haguts i per haver, a The Fall li manca esperit, li manca tendresa, li sobra tècnica i li manca valor. Valor per abraonar-se a una història interessant, a la relació d'un malalt amb tendències suicides i cúmul de frustracions amb una nena ingressats en el mateix hospital, amb les agalles de filmar els sentiments i no les llums i les ombres. En Tarsem no troba mai el ritme ni, particularment, el to amb el qual explicar una història dins d'una altra història, i la barreja d'ambdues, la realitat i la ficció. Es perd entrecreuant la imagineria ètnica de Baraka amb la anècdota del narrador de contes i l'infant atent i identificat amb la història de, per exemple La Princesa Prometida. Les dues històries paraleles transcorren sense acumular tensió, sense penetrar en el que els personatges respiren. El director sembla creure que el seu públic és exactament igual de crèdul que la nena protagonista que para l'orella embadalida sense qüestionar-se res. A aquestes alçades del cinema, cap espectador és púber, cap mirada és innocent.
Així, el film és tan buit per dins, que els badalls dels espectadors hi ressonen, un cop descobreixen que la història màgica que ens han venut, que la grandiloquència visual no treurà cap per enlloc, que tot era fum i que la bellesa de la que es gaudeix a l'inici del film es marcirà en venir sola, despullada i sense intenció.

I no hi ha pitjor verí per a una pel·lícula que el desencís de l'espectador.

Sempre són d'agrair els intents d'abordar un gènere des d'una perspectiva innovadora o, si més no, poc habitual. El que ja no és tant d'agrair és que aquest intent sigui tan poc profitós com aquesta "Déjame Entrar", pel·lícula sueca que intenta explicar una història de vampirs deixant de banda els tòpics però que, inevitablement, acaba caient-hi com a únic recurs per tal de fer avançar un film tediós, excessivament sobri i mal explicat amb ganes.

És ben cert que les llavors hi són: un nen assetjat pels seus companys de classe, una nena que acaba de mudar-se al pis del seu costat de la qual el primer s'enamorarà, una Suècia desolada pel fred i coberta per la neu i, en definitiva, la intenció de fer un film seriós sobre el mite vampíric posant-se, per dir-ho d'alguna manera, en l'extrem oposat de "Crepúsculo".

El que semblen oblidar els artífex d'aquesta plúmbea adaptació d'un best-seller suèc és que de films seriosos sobre els vampirs ni han a cabassos, i no cal esforçar-se massa per trobar-ne alguns referents molt dignes i fins i tot alguna que altra obra mestra.

Després d'una primera mitja hora realment encisadora, el director malbarata un cop i un altre les possibilitats gràcies a una nul·la capacitat narrativa, a un ritme inconsistent (no és que sigui lent, és que les escenes no duen enlloc i el suposat rerafons críptic no té prou força per interessar-nos en trobar-hi l'entrellat) i, finalment, una fredor expressiva que en cap moment ens fa partíceps de la història o dels seus estranys personatges.
El que en mans d'altres autors hagués estat una captivadora història d'amistat, en les d'Alfredson la història no enganxa, les rareses ens allunyen, els misteris ens rellisquen...i la pel·lícula ens avorreix.

El senyor Gómez Iñárritu, em fa l'efecte, s'estima molt. Els seus films segueixen sempre un patró narratiu sincopat, a talls, a cops, en un format de puzzle més o menys exagerat que, per més que li dono voltes, encara no sé si té alguna utilitat narrativa més enllà de despistar l'espectador per tal de que no se n'adoni de que el que li està explicant no té cap tipus de pes dramàtic.

Això sí, l'home té ben enganyada la indústria de Hollywood, que li presta els calers que li fan falta per filmar les seves peripècies narratives així com per vestir els seus repartiments amb primeres figures de l'star system. D'aquest últim punt és del que més se'n beneficien les seves pel·lícules -i, qui sap, potser és que el Gómez Iñárritu té habilitat per dirigir actors i actrius, ves per on-. En aquesta rocambolesca paràbola que és 21 Gramos, sobresurten uns actors i actrius inspiradíssims, des de la sempre solvent Naomi Watts fins a l'esplèndid Sean Penn o el mateix Benicio del Toro.

Tot i que el film arrenca amb força, aquesta embranzida se li acaba aviat, tot just després d'impressionar-nos amb una escena desgarradora i colpidora -en la que Naomi Watts sembla tenir particular mèrit-. La resta és un desvarieg, un muntatge a la "tun-tun" per ser modern, per ser arriscat, per ser "autor".

Però l'autoria, molt a pesar dels intents de'n Gómez Iñárritu, rau en un altre lloc, mai en l'artifici.

És d'agrair que una franquicia poderosa com Batman hagi volgut donar un gir per tal de captar el públic femení­, habitualment mancat de personatges coherents i exempts d'aquella prepotència mascle tan habitual en el cinema.
El problema és que, a...(read more) part d'això, el cavaller obscur és una de les pitjors pel·l­ícules de la temporada. Un guió plagat d'absurds, un muntatge absolutament equivocat i exempt de qualsevol emoció, i una certa tendència a carregar-se les bases d'un mite, el senyor de la nit, que ha tingut sempre com a principal escenari el Gotham nocturn i que aquí­ campa lliurement a totes hores.

El film pretèn ser profund i ho explica tant malament que es queda en l'anècdota. I per si fos poc, a sobre preten ser original atorgant-li al Joker el protagonisme de la pel·lícula, cosa que ja havia fet Burton amb el primer Batman.
Per cert, ja que parlem del Batman de Burton, bé mereix una revisió per haver sabut copçar l'essència del personatge (tant de l'heroi com del malvat) i així­ també es podrà veure que en Jack Nicholson proiposava un Joker molt més interessant que el del malograt Ledger.

Si bé la primera part (o cal dir "volum"?) de Kill Bill era absurda i buida, si més no entretenia. La seva continuació però, no només segueix sent buida sinó que a més és extremadament avorrida. En Tarantino segueix estant encantat de conèiiead more)ixer-se i creu que el món necessita de les seves "profundes" interpretacions dels mites moderns. Creu Tarantino que una patètica interpretació en to filosòfic de Superman mereix una escena de cinc minuts, pensant que això l'apropa als grans del cinema, als Dreyer o Bergman. I oblida en fer-ho que, per tal d'aconseguir els efectes que es proposa, requereix dues coses: a) un bon actor (en Carradine no ho és ni de bon tros) i una bona història (i la de'n Superman no ho és, però el seu univers cultural és tan reduït que no n'ha trobat una altra de millor).

Inaguantablement llarga, ostentosament pretenciosa, volgudament artí­stica, té la vàlua afegida d'inaugurar l'etapa suposadament feminista de Tarantino que voldria continuar en Death Proof. Però, com sol passar molt sovint, el feminisme en mans d'un artista mascle i obtús esdevé tot el contrari.

Cool? I don't think so.

Per posar-ho fàcil: Kill Bill està més a prop de qualsevol peli de Jackie Chan que de Bergman. Fer un poupourri d'influències de sèrie B i de caspa varia (dels tics més odiosos de l'Spaghetti Western als excessos visuals de l'anime més suposa..(read more)dament avantguardista -i buit-) no és magisteri sinó karaoke. I està clar que Tarantino té qualitats per lluir com a intèrpret de karaoke, però la seva habilitat en aquest terreny no el porta més enllà.

Entretinguda a rabiar però buida i pretenciosament moderna, cada un dels seus fotogrames està pensat per acumular fans incondicionals i generar tendències que s'oblidaran més aviat del que en Tarantino trigui en ventilar-se els calers que ha recaptat.