No val a explicar massa d'una peli amb un argument com el de Source Code, més que res perquè la major part de la seva gràcia resideix, justament, en el seu plantejament. Només fa falta saber que el protagonista (Jake Gyllenhaal), un soldat de l'exèrcit dels EE.UU. es desperta dins del cos d'un dels viatgers d'un tren que, en vuit minuts, esclatarà. El programa inormàtic que dona títol al film li donarà l'oportunitat de reviure un cop i un altre aquells darrers vuit minuts per intentar descobrir qui és el terrorista.
Jo de bon grat us explicaria més, però us esguerraria el film. De fet... mira, ho faré, explicaré més del que cal, així que si encara no l'has vista, et recomano que no segueixis llegint. T'és més que suficient amb saber que aquesta Source Code és un entreteniment més o menys decent sobre una base de ciència ficció tènue i que t'agradarà si ets dels que penses que Moon, la primera peli del Duncan Jones, és del millor que has vist en cinema en els darrers anys -opinió que no comparteixo en absolut, però sóc conscient de la gran quantitat de fans que la peli en qüestió té-.

Advertit/da estàs. Tot el que llegeixis del que està escrit després del tràiler et donarà massa informació, més de la que necessites per passar una estoneta entretingudeta al cinema.



I ara, a per l'anàlisi més en profunditat per aquells/es que ja l'haveu vista. No m'ha semblat, com us dèia, una mala pel·lícula. Però hi ha coses que em treuen de pollaguera, molt en particular quan es tracta d'un gènere com el de la ciència ficció que crec que es mereix molt més respecte que no pas el que rep en els darrers 20 anys (amb comptades excepcions).
Jo no tinc problemes per empassar-me troles físiques i quàntiques. Si a mi em diuen que hi ha un programa que et permet reconstruir en la ment d'algú (el Jake Gyllenhaal) els últims vuit minuts de la vida d'una altra persona, jo vaig i m'ho crec. I ho faig sense reserves. Aquesta és la premisa i si l'acceptes, l'autor et proposarà un interessant joc en el que s'hi barrejaran, segurament, conceptes molt més importants que sí aquest plantejament és creïble o no. El gran Isaac Asimov escriví un munt d'històries breus que partien de mitges veritats científiques o d'extrapolacions impossibles per tal de deixar pista a una història interessant.
Pel que ja no passo però, és per que el propi autor trenqui les seves pròpies normes en funció de com li convingui. Si, com diu l'inventor del programa, el programa Source Code no és en realitat un programa per viatjar en el temps i canviar el passat, doncs serà que no ho és, oi? Doncs llavors que no em vinguin després amb que sí, que es podia, que ni el mateix inventor ho sabia, que mira, que em convé més que es pugui per fer la història més rodona, més americana i tal.
La peli salva de manera justa, fregant el travesser, els primers 20 minuts en els que el protagonista, com si estigués a Groundhog Day (Atrapado en el tiempo i el seu dia de la marmota), intenta un cop i un altre avançar en les seves pesquisses. Quan supera aquest tros, la peli, al meu gust, mostra el seu millor metratge, molt en particular quan, sabent que serà desconnectat (i per tant mort) després de resoldre el cas, intenta que els seus propis últims vuit minuts de vida siguin bonics, fantàstics i feliços.
Però en Duncan Jones sembla que no se'n va poder estar d'intentar acabar-la encara millor. Es veu que no és suficient amb morir gaudint de les "petites" coses de la vida (l'amor de la bella Michelle  Monaghan, el somriure dels passatgers, el bon rotllo general) sinó que cal ser un heroi americà en tota regla. No només cal descobrir al terrorista sinó que cal aturar-lo i canviar el futur.

I és aquí on en Duncan Jones es salta totes les regles que ell mateix havia dictat i ens remata amb un final patètic digne d'una redacció de cap de setmana d'un nen de primària. Lamentable, molt lamentable final que esguerra una peli que, de no ser per això, deixaria un regust de boca prou acceptable.

Compte, aquesta pel·lícula és un bunyol. Però no un bunyol i ja està, no un bunyol inofensiu. Aquesta peli és un bunyol farcit de verí. Pertany al selecte i exclusiu club de les "pelis que sembla que van d'un pal progressista i atrevit però que en realitat són del tot puritanes i volen captar adeptes". En aquest club hi van accedir, per mèrits propis, altres joies de la corona com American Beauty, El Hijo De La Novia o Juno (del mateix director que aquesta que ens ocupa).
No m'hi extendré massa -vull escriure un post sencer comentant i recopil·lant aquestes pelis per tal de que serveixi d'alerta a la població, seguint la meva vocació de servei públic- però la cosa va així: la peli reserva la seva primera meitat a sentar les bases de una història que sembla que va a contracorrent, que vol trencar tòpics, que buscar despertar algunes consciències endormiscades. La proposta és mostrar el personatge del George Clooney, un "acomiadador professional", que té un estil de vida que li agrada, basat en no lligar-se a res, i dedicar-se a ell mateix abans que als demés. Si volguéssim dir-ho així, és un hedonista redomat. Però la darrera part del metratge ens mostra, sens cap mena de rubor, a un Clooney desenganyat de la seva individualitat, decidit a tirar per terra els seus principis i, com no, a sentar el cap, això sí, de la manera més rematadament tradicional possible.

Per si fos poc, el film està plè de disbarats de guió, de girs mal explicats o directament inexplicables. A diferència d'American Beauty, un film molt menys crític del que es va voler vendre però molt interessant i enginyós en molts aspectes, Up In The Air és una comedieta sense massa gràcia que destil·la intencionalitat i trampa des del primer fotograma.

Com passa en tots aquests films, el problema no és que existeixin, el problema és que molta gent els vegi i se'ls empassi pensant-se que són una cosa mentra els inoculen una altra. Va ser nominada a uns quants Oscars -entre ells el de millor pel·lícula!- així com a diversos premis de prestigi, la qual cosa ve a demostrar que el perill és ben real, que la seva força de convicció és important i -més fumut encara- que hi ha una part de la societat que està absolutament sedada i es deixa ensinistrar sense oposar resistència.

Vagi per endavant que aquesta peli del Campanella és entretinguda de principi a final. Manté una intriga que es sustenta, de manera força original, en una trama dramàtica secundària que, tot i que no està gens ben resolta, sí que funciona com a recolzament de la principal, més orientada a la intriga i al clàssic whodunit.

La història d'un funcionari judicial que s'obsessiona amb el crim comés a una jove, el seguiment que en fa del cas, la relació amb la parella de la difunta, les corrupteles judicials, les envejes funcionarials, tramen una línia argumental que, com a mínim, es pot dir que funciona.

El problema d'aquesta peli, però, rau en les continuades trampes que Campanella, tal com ja ha fet en altres exitoses pel·lícules seves (El Hijo del a Novia sense anar més lluny), para al llarg del seu metratge, fent que es perdi convicció en la proposta i, sobretot, en el seu desenllaç. Campanella solventa amb massa simplesa la relació de Ricardo Darín amb la Soledad Villamil -la seva recentment incorporada cap de departament-, amb igual feblesa el tracte amb el sospitós, i amb similar debilitat narrativa diversos girs argumentals -que ja entrarien en el terreny de l'spoiler- i que acaben portant al film al terreny de l'entreteniment barat i de consum massiu, un terreny en el que Campanella sembla saber-se moure amb comoditat.