Aquest documental del Herzog ve a resumir i condensar bona part dels estilemes i de les obsessions temàtiques de l'obra documental del mestre alemany.
Herzog llegeix en un diari que el volcà La Soufrière de l'illa de Guadalupe, al Carib, mostra una activitat volcànica extrema en els darrers dies i que s'espera que explosioni de manera brutal sobre la illa d'uns 30.000 habitants. Però el que l'obsessiona és llegir al peu de la notícia que tota la població ha estat evaquada, a excepció d'un home que es nega a abandonar-la. L'home contra la natura, probablement la més capital de les obsessions de Herzog, és, aquí també, el revulsiu que el porta aquell mateix dia, a emprendre una modesta expedició amb els seus dos càmeres, cap al volcà, a la recerca de l'home i dels seus motius per enfrontar-se a tan devastadora expressió de la natura.

El documental arrenca poderosament, tan a nivell narratiu com visual, amb la filmació dels deserts carrers de la ciutat, amb semàfors funcionant, porcs, gossos i tot tipus d'animals campant lliure i afamadament per l'asfalt cobert de brutícia. Herzog articula, tot seguit, un capítol dedicat a les imatges filmades en aquesta ciutat fantasma, per desembocar en la història d'una illa propera que a principis de segle va patir les mateixes conseqüències que s'esperen a Guadalupe (i explicant una de les més poderoses metàfores del film, la salvació d'un únic home en tota la illa, a causa d'estar empresonat en una cel·la d'aïllament a la presó. En paraules del propi Herzog, es salvà gràcies a ser el pitjor home de la ciutat).

L'ascens al volcà, jugant-se el tipus, ignorant cartells de perill, posant la càmera per davant de la pròpia seguretat (terreny en el que Herzog sempre ha sabut moure's amb comoditat, de vegades un pensa que Herzog fa molt de temps que no aprecia la seva vida) accedeix al darrer tram del film, per trobar al reluctant habitant d'un futur infern, que explica els seus religiosos motius.

Conjugant metàfores poderoses i les seves habituals preses de natura en la seva màxima expressió, Herzog filma aquí un dels seus mini-documentals -apenes 30 minuts de metratge- poderosos, profunds i extremadament revel·ladors.

Aquí teniu el documental sencer partit en tres parts.

Encara trasbalsat, m'atanso a l'antic espigó del port de Barcelona per intentar posar sobre el paper alguna cosa semblant a una ressenya sobre un documental colpidor que no ha de passar desapercebut per les cartelleres.
Des de la quasi insuportable (però magnífica) Fast Food Nation de Richard Linklater que un film no mostrava amb la cruesa necessària (és a dir la real, no la inventada ni exagerada) la matança turmentadora de milers d'animals. Però on en Linklater aprofitava la ficció per colpir, en aquesta The Cove, Louie Psihoyos utilitza material filmat per a ell mateix i el seu equip en una amagada cala de la preciosa Taiji al Japó.
No deixa de ser curiós però que Linklater contés en el seu film una història sobre el penediment d'un cap de màrqueting d'una empresa de restaurants de fast food i Psihoyos utilitzi com a fil conductor la figura del Richard O'Barrie, l'home encarregat de capturar les cinc femelles que havien de donar vida al mite televisiu que fou Flipper i que, ara, penedit del que va fer i de la dofímania que va generar, vulgui redimir-se a través de la denúncia i de la intervenció activista.

I encara un altre punt en comú entre ambdues cintes. En Linklater filmava escenes reals a les empreses càrniques i a les plantes de producció, així que, probablement, no estiguin tan lluny l'una de l'altra aquestes dues denúncies dels despropòsits humans quan es barregen animals, alimentació i diners.

Rodada com si d'una mena de thriller es tractés, amb els seus bons i dolents, jugant als espies amb càmeres militars, infraroges, ocultes, propiciant contínuament clímax narratius contrapuntejats amb escenes més abocades a la conscienciació, emprant una banda sonora que ben bé podria musicar Ocean's Eleven o The Italian Job, la proposta funciona pel ritme però també per la proximitat dels implicats, per la filmació directa de les aberracions i per no voler -o no ser capaç- de buscar-li els tres peus al gat.

Un al·legat punyent i directe, que colpeja en repetides ocasions -fins al darrer fotograma, no val a fugir del cinema abans de que s'encenguin els llums-, no sempre amb imatges, sovint amb testimonis i que sembla comprendre que l'espectador necessita ser bufetejat per despertar del seu estat letàrgic i prendre mesures que vagin més enllà d'apuntar-se a un grup de Facebook o compadir-se dels pobres animals mentre compra irresponsablement al supermercat.

Feia molt de temps que no plorava tant i tan a disgust en un cinema, i el tràngol, per difícil, no deixa de ser necessari, i demostra que el cinema encara té molt a dir en clau de denúncia, per lo massiu del seu abast però, sobretot, per la insondable capacitat de colpir-nos irremissiblement i sense clemència.

En Dorrington és un enginyer aeronàutic que té un somni: fer volar un petit zepelí extremadament maniobrable per tal de poder filmar ben d'aprop la flora i la fauna que s'amaga en les inaccessibles copes dels gegantins arbres de la selva, inexplorats per la comunitat científica degut a les limitacions dels aparells voladors existents. Ja fa temps que en Dorrington ho ve provant, però ara feia deu anys que no s'enlairava, just des que va perdre la vida el seu càmera habitual damunt d'un dels seus enginys voladors. L'home arrossega un trauma i una culpabilitat extremes, i Herzog li financia el projecte per completar el seu somni alhora que supera el seu trauma.

Així, el documental orbita al voltant de l'enginy mecànic, dels seus problemes tècnics, dels intents fallits, però articula el seu veritable dramatisme al voltant de les dues persones més rellevants de l'expedició: en Dorrington, un mig llunàtic innocent amb un llast excessiu, en Mark Anthony Yhap, un autòcton amb una visió molt particular de la vida.

El film acumula moments fantàstics que van des de la visió en primer pla de la semi-històrica natura copsada al capdamunt dels arbres fins a els globus de fira arrossegats pel corrent imparable de la cascada gegantina que presideix la zona, però també la presentació del gall de'n Mark Anthony, els moments pel record del tràgic accident del càmera de'n Dorrington, etc.

Un cop més, Herzog afegeix a la seva col·lecció de visionaris somiatruites un altre personatge irrepetible al que, en aquest cas, fins i tot li dona els estris per convertir-s'hi.

Un dels millors documentals de'n Herzog és aquesta Lliçons en la foscor, on acumula tan la seva habilitat per posar la càmara en el lloc del món i en el moment precís, com per filmar les més captivadores i espectaculars imatges naturals dels paisatges més inhòspits i extraterrenals.
Just conclosa la primera guerra del golf, Herzog puja la seva càmera a un helicòpter i captura les fantasmagòriques visions dels pous de petroli kuwaitís escopint foc i tenyint milers d'hectàries de llacs de petroli negres com la més fosca nit. Amb el seu sobrevolar d'aquests paratges dessolats, Herzog no només ens mostra el desastre ecològic sinó també l'absurd de les confrontacions armades, així com l'aparent facilitat de l'ésser huma per arrassar la natura però, alhora, la seva absoluta incapacitat per arreglar-ho.

Acumulant, una darrera l'altra, imatges colpidores i de díficil digestió, Herzog tan sols hi afegeix dos contrapunts. Dos petits inserts de dues entrevistes que suposen la única aparició de la paraula en un film que juga fonamentalment amb la potència de les seves imatges i la música que les acompanya. I ambdues entrevistes, per la seva banda, a més d'interludi dissipador, funcionen també com a curioses pinzellades humanes en el conflicte. Per una banda, una dona que, des de la pèrdua del seu fill no ha pogut tornar a articular ni una sola paraula. I, per una altra, la mare el fill de la qual tampoc parla des que els soldats iraquís entraren per la força una nit a casa seva i els sotmeteren a les més crues vexacions. Curiós que ambdues siguin entrevistes quasi mudes.

I en la part final, per acabar d'adobar-ho, Herzog se les empesca per mostrar-nos els intents de grups d'especialistes nordamericans per controlar els pous desbocats, instal·lant-los unes menes d'aixetes gegantines.

Una orgia de foc, cru vessat sobre natura espatllada per sempre, estructures metàliques mig foses i entortolligades sobre si mateixes i núvols de fum negre que dibuixen uns paisatges dessoladors i tristos.

Impossible no sentir-se afligit per aquesta imagineria espaordidora en un magnífic exemple de documental d'altíssim nivell en les mans d'un dels més poderosos narradors dels excessos i extrems de la humanitat. Tan de bo, tal com el seu títol predica, n'aprenguem alguna cosa d'aquestes lliçons en la foscor.

Un dels subgèneres documentals que Herzog sembla preferir és aquell en el que filma el retorn d'alguna persona al lloc on va patir alguna vivència extrema en la que la seva vida penjà d'un fil. A aquest subgènere hi pertanyen documentals com Little Dieter wants to fly o Echos aus einem dünsteren Reich. En aquests films, Herzog no només obliga a la persona a recordar, sinó que l'obliga a reviure la seva mala experiència de la manera més fidel possible. Però el més representatiu dels films d'aquest subgènere que ha filmat l'alemany és, molt probablement, aquest viatge que la Juliane fa a l'indret on el seu avió d'una atrotinada companyia aèria peruana es va estimbar i ella en va ser la única supervivent. En Herzog segueix el periple de la Juliane des que agafa l'avió (i la fa assentar-se al mateix seient) fins al lloc en que, al bell mig de la tupida selva amazònica, la Juliane hagué de buscar-ne una sortida i caminà, durant dotze dies, fins que va ser trobada per uns pescadors que la van salvar la vida. Obrint-se pas a cop de matxet per entre el laberint de lianes, arrels, arbres i animalons diversos, la Julianne, relata cada detall, cada moment, com si no li hagués passat a ella, darrera de la cuirassa que, amb els anys, ha hagut de crear-se per defensar-se anímicament del trasbals del record traumàtic. I és justament en aquest contrast entre el relat d'una cruesa emocional corprenedora i l'estoica narració de la Juliane, que rau l'interès fílmic d'aquesta peça del Herzog. Veure a la Juliane regirant les restes del sinistre -completament sepultats per la jungla, abraçats per les lianes i la vegetació- i explicant l'experiència -en especial el seu vol en caiguda lliure de milers de metres des del cel, arrapada al seu seient i estimbant-se en aquell indret- és una experiència brutal que mereix ser degustada sense por de caure en el morbo, sempre lluny del cinema pur del Herzog.

Repudiats pels seus veins, el poble nòmada del Wodaabe deambula pel desert del Sahara a la recerca de la subsistència. Però Herzog articula el seu punt de vista al voltant d'una cerimònia molt especial que, anualment, aquesta tribu celebra. Es tracta de la Geerewoll, una mena de concurs de bellesa tradicional en el que els homes es maquillen i s'habillen per agradar a les dones de l'assentament, esperant que alguna d'elles l'esculli per passar -extramatrimonialment- la nit amb ell.

Assistim a les sessions d'auto-maquillatge dels homes Wodaabe que, amb productes absolutament naturals, es decoren la cara per aconseguir atreure el màxim d'atenció. Es col·loquen les plomes ornamentals, es blanquejen les dents i es preparen per la cerimònia que dura diversos dies.
Són les dones aquí les que escullen, en veure'ls ballar les danses tribals, ja perfectament vestits. Els trets més distinctius, sens dubte -i, d'altra banda, imatge icònica dels Wodaabe al món occidental- les lluents dents blanques i els blanc dels ulls, que mostren exageradament, deixant-los uns rictus entre l'espant i la sorpresa.

Herzog intercala, com a contrapunt, intervencions d'alguns dels implicats, joves homes i dones que intenten superar la vergonya de parlar de l'amor que senten envers la inevitable bellesa d'algun dels candidats, però també de les seves estratègies i trucs per entabanar a les dones.

Filmat amb una certa distància prudencial, Herzog ens transporta a una cultura que, al cap i a la fi, no és tan diferent de la nostra. Tan sols canvia l'ordre dels factors.

Llegia fa poc que Herzog és el cineasta de l'obsessió. La gran majoria dels seus personatges mítics, del Fitzcarraldo que vol obrir un auditori al bell mig de la jungla per sentir-hi cantar a en Carusso, fins a l'Aguirre decidit a arribar a El Dorado, s'entesten en quimèrics propòsits, que els obliguen a transitar camins impossibles i senders feréstecs que semblen conformar, al capdavall, la veritable raó de l'obsessió.
En aquest "Crit de Pedra", el més gran escalador del món i un jove guanyador de competicions d'escalada indoor s'entesten en escalar per primer cop en la història el Cerro Torre, un pic de poc més de 3.000 metres que, tot i la seva assequible alçada, passa per ser el més difícil i perillós cim existent en tot el planeta. Conduits en la seva obsessió pel Donald Sutherland, un periodista que representa a la perfecció els mitjans de comunicació, les seves maquinacions i la seva necessitat de "víctimes" dels seus espectacles, els dos escaladors s'enfronten a un repte aparentment impossible, tan sols emportats per l'orgull.
Pletòrica en quan a imatges corprenedores, mantenint perfectament la tensió narrativa, Herzog filma aquí un film potser menys intens que en altres ocasions però que proveeix l'espectador de moments inesborrables (que no vull pas desvetllar per incitar-vos a veure-la) i que bé mereix ser degustada en un programa doble amb el documental que el propi Herzog filmà uns quants anys abans de l'ascensió èpica del Gasherbrum, per constatar que, de vegades, la realitat té molta més força que la ficció.

El meu venerat Werner Herzog no ha estat mai un magnífic cineasta. Les seves limitacions a l'hora de narrar són més que evident (tempo descompensat, direcció d'actors molt lleugera, etc.). Però la seva mirada, allò que distingeix als artistes dels artesans, és tan perpètua, tan infinita que el converteix en un dels artistes més destacables dels darrers cinquanta anys.

I aquesta pel·lícula és, un cop més, fidel reflex d'aquesta estranya (però afortunada) paradoxa. Al mig d'un dels estèrils deserts de l'Austràlia interior, una companyia minera es veu obligada a aturar les seves perforacions a la recerca d'urani per la intervenció -mai millor dit- d'un clan d'aborígens austral que es posa davant de les excavadores, al mig de les explosions fins i tot, per tal de forçar a la maquinària a foradar el seu territori. Els seus arguments són prou sorprenents pels interessats representants de la corporació empresarial: el tros de terra que estan "profanant" és on somien les formigues verdes...
Herzog mai no fa l'esforç de voler-nos demostrar l'indemostrable, la importància dels somnis d'aquestes formigues i les seves repercussions pel clan, però tampoc s'esforça en fer semblar a la totpoderosa empresa com els dolents de la pel·lícula, no al menys des d'una perspectiva Hollywoodienca. Els fets són allà, i els participants tenen les seves raons. Això els porta fins a un judici, en el qual s'hi afegeix un element de debat addicional: són aplicables les lleis de la Commonwealth, de merament un parell de segles d'antiguitat, als assumptes relacionats amb els aborígens que habiten el territori des de temps immemorials?

Herzog empra el recurs habitual del personatge que és, poc a poc, convençut pels arguments d'un dels dos bàndols per anar mostrant matisos, sempre interessants i clarificadors, no de la sol·lució, sinó de la situació, de l'escenari.

Amb el llast herzoguià habitual d'uns actors poc dirigits, però amb una força visual realment colpidora -els paisatges completament violats amb milers de forats, els bellíssims tornados que es recargolen sobre les planúries-, el film desgrana les particularitats d'un debat mai extint a la vella Austràlia, apostant per una exposició planera de l'escenari, sense escarafalls, i tot i que és molt evident de quina banda està l'alemany, no es caricaturitza ni s'exagera la posició de la corporació ni del progrés.

És doncs una altra magnífica mostra del cinema de Herzog, aquell que sempre ens porta als indrets més inhòspits per descobrir els debats i conflictes més essencials, aquells que caracteritzen i donen nom a l'ésser humà.

Quan el documental no estava de moda, quan no s'estrenaven en les sales de cinema, hi havia artesans que ja es dedicaven a intentar mostrar la realitat des del seu punt de vista. L'alemany Werner Herzog, des dels seus començaments com a cineasta, sempre s'ha sentit molt còmode en aquest format. Acompanyat tan sols de dos o tres operaris (un càmera, un operador de so i, com a molt, un ajudant més), s'embarcava, un cop i un altre, a perseguir les petites grans històries, ja fos les dels discapacitats alemanys (que en la dècada dels 70 no gaudien de cap suport per part de l'administració) a Behinderte Zukunft?, ja fos les d'un petit grup de metges (que viatgen al cor de l'Àfrica per portar medecines als seus habitants) a Die fliegenden Ärzte von Östafrika.

Herzog sempre s'ha mostrat fascinat pels reptes humans -els mateixos que ell mateix assumí en les filmacions "impossibles" de Fitzcarraldo o Aguirre, der Zorn Gottes-, pels "bojos" que pretenen desafiar les seves limitacions, pels, en definitiva, somnis quimèrics i inabastibles. I en aquest migmetratje segueix les peripècies de dos alpinistes obcecats amb la doble ascensió als Gasherbrum, dos pics de més de 8.000 metres prop de la frontera pakistanesa.

I com el propi Herzog explica, l'objectiu de la cinta no és pas retratar l'èpica de l'ascensió ni realitzar un manual tècnic d'escalada, sinó entendre els motius que porten als escaladors a enfrontar-se amb la natura descomunal, amb parets verticals de més de vuit quilòmetres, amb glaceres, allaus i tempestes desfermades. Quina relació tenen amb la mort? La busquen inconscientment? I, sobretot, per què hi volen pujar? Què els empeny?
Totes aquestes preguntes són formulades pel Herzog -amb el seu inconfusible estil de documentalista que interfereix per portar la realitat al seu terreny, al seu discurs-, i contestades fermament pels alpinistes, amb la convicció de qui sap que el seu destí és inel·ludible.

No deixa de ser curiós comprovar com l'estil del mestre alemany no ha canviat ni un pèl en tots aquests anys, sempre escarrassant-se en treure el millor de cada personatge, de cada indret, de cada presa. No és massa lluny doncs, aquesta Gasherbrum, de les seves darreres incursions en el cinema documental: Grizzly Man i Encounters At The End Of The World.

En definitiva, un migmetratge d'emocions condensades, de belles imatges i de moments veritablement estremidors, que bé val la pena veure, encara que sigui per entendre millor al Herzog (que no als alpinistes).

L'M. Night Shyamalan ostenta, sens cap mena de dubte, el títol de trampós oficial del cinema contemporani. Totes i cadascuna de les seves obres es sustenten damunt de premisses interessantíssimes, profundes de vegades, encisadores i colpidores sovint. Les cimenta, a més, amb un cinema sòlid, amb una gestió de la tensió realment consistent. Remena l'espectador a voluntat durant bona part del metratge dels seus films, però en tots els casos, en algun moment donat de la pel·lícula, trenca la baralla i recull els guanys sense preocupar-se del que ha rodat fins aquell moment.
Es ben cert que alguns d'aquests trucs li donen perspectives interessants a algunes de les seves propostes (particularment a El Bosque / The Village) però un no pot evitar tenir la sensació de que el Shyamalan concep els seus productes des d'aquest punt concret, des del truc final, per trobar-hi després un camí que hi arribi. I això és engany delliberat i amb al·levosia.
Afortunadament, aquesta The Happening, no segueix les mateixes normes. Shyamalan sembla apostar per una premisa sòlida sense intenció d'enganyar ningú: de sobte, sens previ avís, bona part de la població nord-americana comença a suicidar-se. Es veritat que el truc aquí està en una mena de macguffin modern, que ens impulsarà durant bona part del film a seguir endavant preguntant-nos ara què passa, ara qui n'és el responsable, ara com ho aturem. Fins aquí doncs, aplaudiments per un director que sembla voler bescanviar la seva etiqueta de trampós per la de cineasta comercial de qualitat.

El problema però rau en que, en l'esforç, Shyamalan sembla haver perdut part d'aquella força narrativa de que feia gal·la en el passat. La tensió s'esvaeix a mesura que el film avança i, després del pròleg, els moments àlgids mai no tornen a assolir l'empenta inicial. Farcir el guió de metàfores gastades i/o absurdes sobre la parella protagonista (la idea de la canyeria és de les més inverossímils i patètiques de la història del cinema, paraula) no ajuda, i encara menys si aquesta és interpretada per un actor tan limitat com en Mark Whalberg i per una secundària habitual, totalment descentrada aquí, com la Zooey Deschanel.

Desvalguda, redundant, vagareja sense rumb fix i desprovista de pols una proposta interessant que personalment recomanaria veure només fins al minut 10. A partir d'allà...el buit.

En Herzog porta ja molts anys filmant documentals, sempre buscant el camí més difícil, els escenaris més extrems, els personatges més insòlits. L'estrena ara fa un parell d'anys de la magnífica Grizzly Man ha permès que s'estrenés ara, una mica d'amagat, aquesta Encuentros en el fin del Mundo, on presenta el metratge rodat en el seu viatge al Pol Sud.
La mirada de Herzog sempre és curiosa, sempre burxa, intentant capturar el moment, aprofitant metratge aliè si cal -com en les espectaculars vistes del fons del mar-, esperant la metàfora ja sigui de la boca d'un exilat, d'un fugitiu de tèrbol passat, o d'un suposat hereu dels reis maies. El problema amb el que ens trobem aquí és que, a diferència d'altres dels seus documentals, aquí en Herzog no va precisament sobrat d'aquestes metàfores vitals que sembla haver cercat amb tanta insistència. Pocs dels personatges que es troba en el seu periple tenen alguna cosa realment extraordinària per a dir, i sovint -i això és el més decebedor- un es troba a Herzog intentant donar-nos gat per llebre, interferint descaradament en les intervencions dels seus "personatges". L'ego de Herzog és gran, podríem dir que mersecudament gran, però en aquest documental, la seva veu en off, els seus pensaments en veu alta enterboleixen la magnificiència d'un escenari bellíssim i enigmàtic.
En la seva introducció del film, Herzog ens diu que va acceptar fer aquesta pel·lícula amb la condició -i avisant als inversors amb antel·lació- que no en faria pas un documental sobre pinguins. No deixa de ser curiós, irònic fins i tot, que la més bella metàfora del film -i una de les més belles, val a dir-ho, de tota la seva filmografia- la hi brindi, precisament un pinguí, demostració en qualsevol cas que el que en Herzog tenia en ment i el que es va trobar a l'hora de rodar eren dues coses ben diferents.