La sorpresa i considerable èxit underground que va suposar El topo, un western surrealista amb un cowboy a cavall que reparteix justícia filosófica per allà on passa, va empènyer al John Lennon i al George Harrisson a posar diners per filmar La montaña sagrada, un dels films que amb més claredat i contundència porten l'etiqueta de "pel·lícula de culte".

Per començar, visualment la cinta és un allau imparable d'imatgeria simbòlica en la que hi caben referències cristianes, cabalístiques, sufís, etc. Cada plànol busca arrossegar l'espectador en una espiral filosòfica i meditativa, en un viatge místic de dues hores, farcint la pantalla de simetries, colors saturats i una composició atrevida i efectista.
Aquesta potència visual explica les peripècies d'un vagabund al què un mestre alquimista místic enrola, junt amb altres 7 personatges, en una aventura per accedir a la muntanya màgica i reemplaçar als 9 déus immortals. En el trajecte, el mestre els durà per diversos ritus d'iniciació, de purga i purificació espiritual que els han de dur a estar preparats per destruir als actuals déus immortals i reemplaçar-los.
Aquesta trama de santificació permet a Jodorowsky fer una crítica a l'humanitat sencera, a la impuresa de l'ésser humà, i ho fa mitjançant els simbolismes abans mencionats així com amb un surrealisme extremadament visual i suggeridor.


Algunes de les imatges més potents que la pel·lícula suggereix podrien ser:
- El vagabund és utilitzat com a motlle per fer reproduccions de Jesús a la creu i que, en acabat, es menja el seu propi motlle.
- El vagabund vol saber el secret del mestre alquimista per fabricar or. L'alquimista el sotmet a un procés pel qual, a través dels excrements del vagabund i de la destil·lació de diversos dels seus fluids corporals crearà una massa que acabarà convertint en or, tot proclamant, finalment, "Ets excrement. Pots convertir-te en or."
- La presentació dels 7 acompanyants, cadascun encarregat d'una funció molt concreta en els seus planetes d'origen: proveïdor de cosmètics, moda i qualsevol altre aspecte superficial de l'ésser humà, fabricant d'armes adaptades a diferents religions (per poder matar pel teu Déu), creador de l'art que consumeixen els humans, una fabricant d'armes de joguina ("així els nens es van acostumant a matar"), etc.
- Diversos plànols zenitals en els que els personatges circulen per formes simètriques simbòliques, tot conformant una dansa mística encisadora.


Per acabar-ho d'arrodonir, la pel·lícula, a més d'estar basada en diferents tradicions filosòfiques, místiques i religioses, es recolza en l'eneagrama, un sistema de classificació de les persones en nou perfils de personalitat diferents. Així, cadascun dels 9 protagonistes de l'aventura representa un dels perfils bàsics, intentant d'aquesta manera representar tota l'humanitat a la cerca de l'immortalitat.

El propi procés de creació de la pel·lícula ja augurava alguna cosa de ben especial. Els protagonistes de la pel·lícula, Jodorowsky inclòs, van estar 3 mesos meditant, amb un guia espiritual que els portà a través de les ensenyances i els exercicis de tradicions ioga, Sufí, zen, i-ching, càbala i el mateix eneagrama. A més, el Jodorowsky va convidar a viure en comuna als protagonistes de la pel·lícula durant el mes just abans de començara  rodar. Durant el rodatge, el Jodorowsky es va sotmetre a ingestions periòdiques d'LSD, mentre que als sus actors els hi oferia diferents tipus de fongs abans de filmar les escenes més surreals. Com es pot veure, el rodatge devia ser una autèntica festa.


La pel·lícula és, en realitat, un autèntic viatge per l'espectador que, de deixar-se arrossegar per la força visual i mística del seu metratge, pot trobar-se a sí mateix vivint una experiència única davant d'una pantalla, sent colpejat un cop i un altre per la seva imaginaria irreverent i provocativa, tot reflexionant sobre la nostra naturalesa i allò que ens fa de llast i ens impedeix evolucionar en la nostra essència.

Imaginativa, captivadora, fascinant, a estones brillant, La montaña sagrada és una de les pel·lícules de culte més impactants de la història del cinema i compta, a més, amb un dels finals més magistrals de la història del cinema, en un gir absolutament inesperat i que mai ningú no s'ha atrevit a fer ni a repetir mai més.


Després de veure aquesta pel·lícula, a un se li omplen el cap de preguntes místiques, però sobretot d'algunes més mundanes (però entretingudes d'intentar respondre) com "què hagués passat si el Jodorowsky hagués pogut, finalment, rodar la seva versió de Dune o de El senyor dels anells, tal com pretenia?".




Per últim, no ens en volem estar de recomanar-vos que, si us ha interessat aquesta pel·lícula o ja l'heu vista i us fascina tant com a nosaltres, us passeu pel post que, amb la col·laboració de molts de vosaltres vam escriure sobre les pel·lícules més "frikis" de la història, en la que aquesta La montaña sagrada de ben segur hi hauria de tenir un lloc reservat.

Feia temps que esperàvem l'oportunitat de veure en cinema aquesta representació de 13 tableaux vivants de pintures de l'Edward Hopper. Ja us vam acostar fa un temps un estudi que relacionava el pintor nord-americà amb el cinema (tant les influències del cinema en Hopper com les influències de Hopper en el cinema), i fins i tot allà esmentàvem l'existència d'aquesta pel·lícula del Gustav Deutsch, un projecte que s'ha gestat durant quasi bé 10 anys.

El resultat és una pel·lícula captivadora en tots els sentits. El Deutsch agafa 13 quadres del pintor, tots ells protagonitzats per una dona -una d'aquelles dones pensatives, malenconioses, lleugerament esvaïdes, dels quadres del Hopper- i els recrea unificant les 13 dones en una sola, plantificant-la en un transcurs cronològic que abraça tres dècades històriques nord-americanes, des de la gran Depressió dels 30 fins als moviments pels drets civils dels 60.

Deutsch proposa una història, de les moltes que a un se li poden haver acudit tot observant l'obra del Hopper, però té el gust i l'encert de no fer-ne una trama massa literal, permetent que, a l'igual que passa amb els quadres, l'espectador pugui anar omplint els buits. La Shirley protagonista reflexiona al llarg de la història, hi busca un espai, un escenari sobre el que pujar-se i desenvolupar-se.

En un magnífic i fascinant exercici representatiu, Deutsch la converteix en actriu compromesa d'esquerres. I, justament, és aquí on rau l'essència de la pel·lícula, en la multi-dimensió de la proposta: interpretació de la interpretació. En una de les més reeixides escenes, la que re-dibuixa el quadre New York Movie, la Shirley, que no troba feina com a actriu degut a la crisi, intenta convèncer-se de que el treball d'acomodadora en un cinema mig buit és una bona feina. Entre reflexió i reflexió, la Shirley recita els diàlegs de la prostituta que parla amb el Humphrey Bogart a Callejón sin salida (Dead End, 1937, William Wyler). Les capses xineses es despleguen.


Algunes crítiques han acusat el film d'una certa buidor, però creiem que és injust parlar de buidor en un projecte com aquest. El simple fet de l'adaptació cinematogràfica de quadres ja l'eximeix de buidor, pel què significa, per la profunditat del què significa portar la pintura al cinema. No en va, una de les sorpreses visuals més estimulants de l'any passat va ser l'exercici de recreació d'un sol quadre que va fer el Lech Majewski amb El molino y la cruz (Mlyn I Krzyz, 2011).
Si, a més, el director té la cura i el seny de no voler tancar una història sinó d'oferir-ne retalls per tal de que l'espectador n'ompli els buits, ens trobem davant d'una re-interpretació de Hopper que ens provoca exactament el mateix que els seus quadres: ganes d'elucubrar, d'endevinar els pensaments dels personatges, d'intuir com han arribat on són i cap a on van (que Hopper sempre semblava pintar impasses, punts d'inflexió, encreuaments de camins).


El procés de creació va ser particularment difícil i és molt interessant revisar-ne els detalls en aquesta entrevista feta al director i a la seva responsable artística, on desvetllen els entrebancs i les limitacions múltiples d'adaptar uns quadres amb una composició de l'espai de difícil adaptació tridimensional.

Shirley, visiones de una realidad és un encisador exercici artístic d'adaptació i d'interpretació en el que l'espectador és empès a un món tan irreal com el d'uns quadres, a un joc de realitats sobreposades que atrapen i que acaben configurant un deliciós exercici tant visual com intel·lectual.

Fascinant pel·lícula, aquesta última del Jarmush, a la que un es pot rendir càndidament, deixant-se portar pel seu ritme lànguid i la seva textura postmoderna i pretensiosa.
En realitat, està més buida que un coco, però l'embolcall és veritablement encisador i l'influx que genera en un espectador complaent pot ser molt semblant a l'efecte que la sang té en aquesta parell de vampirs magnífics que són la Eve (Tilda Swinton) i l'Adam (Tom Hiddleston). I és buida perquè per molt que insisteixis en posar moltes referències literàries, artístiques i culturals, al final la profunditat d'una pel·lícula es mesura pel que explica, i en aquest aspecte Only lovers left alive és més superficial del que sembla pretendre amb les seves constants referències d'alta cultura.

Un es pot deixar portar sense problemes, això sí, per la història d'una parella de vampirs que s'estimen des de fa molts segles. El desencís de l'Adam amb els humans, amb la seva incapacitat d'evolucionar, de millorar, d'aprofitar el coneixement històric dels grans genis, el sumeix en una depressió perillosa. Ha perdut l'esperança en l'humanitat. És l'Eve la que ha de venir a retrobar-lo per donar-li confort amb la seva visió positiva i encara curiosa del món. L'Eve gaudeix ballant, observant els petits detalls de la vida, no es fa mala sang (no va amb segones) amb res i participa com a espectadora d'un món que encara la fascina perquè no vol canviar-lo, no pretén influir-hi, no pretén fer-lo millor del què és. L'Adam, per contra, amb el seu coneixement musical i científic ha vingut "intervenint" en la societat, intentant empènyer-la cap endavant, i ara es troba desarmat, incapaç.


Amb tot, un espectador disposat a fer de víctima d'aquesta pel·lícula vampírica trobarà que la mossegada és prou dolça com per no fer mal i que aquesta et deixa en un estat semi-catatònic, com si de sobte la sang deixés de fluir tan de pressa, sotmetent-lo a una certa ingravidesa.
Precisament, és la textura del film la que recupera al Jarmush més orgànic, el de Dead man, per exemple, obra cim insuperable del seu director i una de les millors de les darreres estones del segle XX. Però allà on Dead man estava plena i saturada de significat, de contingut, d'essència, Only lovers left alive és quasi tot continent, intenció i textura, convertint-la en un còctel agradable de mirar i de beure, però que ningú recordarà demà al matí.

Els motius no ens han d'importar (o sí), però se'n van. Marxen sense una destinació concreta, fins i tot potser sense rumb. I, que quedi clar, no fugen. No s'escapoleixen de ningú, ni de la mort, ni de res. Però han arribat a la conclusió que el millor que poden fer és marxar.

Marxar suposa un trencament i, precisament per això, una porta oberta a una nova vida, a noves aventures, qui sap. És per això que aquests plànols de personatges que marxen cap a l'horitzó ens captiven de mala manera. És com si ens estiguessin convidant a seguir-los, a deixar-ho tot i travessar la pantalla per acompanyar-los, a una distància prudencial, cap al seu incert destí.
Veniu?


Sátántángo (1994) - Béla Tarr



El vent els empeny, sembla. No sabem ben bé on van fins que el plànol-seqüència s'acaba, cinc minuts més tard. La força del cinema de Béla Tarr concentrada en un plànol-seqüència, en aquesta anàlisi de la descomposició que és el tango de Satanàs.


Història d'amor (One from the heart) (1982) - Francisc Ford Coppola

La Frannie Fortune ha partit peres amb la seva parella i decideix marxar. I heus la aquí, arrossegant la maleta plena d'una altra vida i dels seus records, buscant renovar l'il·lusió per la vida en la lluminària vistosa i estrafolària que és Las Vegas, farcida de promeses d'aventures i noves emocions.


Temps moderns (Modern times) (1936) - Charles Chaplin


El futur cap el que caminen el Charlot i la Gamin és incert. Però segur que serà molt millor que aquests temps moderns contra els que han hagut de lluitar i en els que han intentat viure.


Encuentros en el fin del mundo (Encounters at the end of the world) (2007) - Werner Herzog



Mentre el documental del Herzog grava a una colla de pingüins a l'antàrtida, de cop i volta un d'ells s'atura. Els demés s'allunyen i ell, per un moment, sembla no decidir-se. Al cap d'uns moments comença a caminar cap al no res, en una de les imatges més belles, metafòriques i impactants del cinema dels darrers anys.


L'arbre de la vida (The tree of life) (2011) - Terrence Malick


Perdre's tot caminant cap al sol. Immensitats, planúries, eternitats sobre les que caminar i anar-se'n. Marxar o veure marxar a algú.


Casablanca (1942) - Michael Curtiz


Ja posats a caminar cap a l'interior d'una boira espessa i plena d'incògnites, fem-ho ben acompanyats. La llavor està plantada. Cal tornar a passar pàgina i caldrà un bon amic sobre el que recolzar-se. Aquest pot ser el principi d'un gran final.


A través de los olivos (Zire darakhatan zeyton) (1994) - Abbas Kiarostami




S'ha passat tota la pel·lícula esperant una resposta, esperant la resposta. La seva petició de matrimoni encara no té contestació i ara ja no està disposat a deixar-ho passar ni un dia més. Així que es posa a seguir-la a través de les oliveres, en un plànol-seqüència llarg, enorme, tan sols puntejat per la música. I quan l'atrapa, la resposta.

Procedent d’un serial radiofònic, Dragnet va ser la precursora de les sèries procedimentals, la mare de totes elles. Els seus dinàmics i trepidants capítols de 25 minuts de durada repassaven casos reals de la policia de Los Angeles mentre una veu en off omplia els buits i col•locava les el•lipsis temporals.
"Ladies and gentlemen: the story you are about to hear is true. Only the names have been changed to protect the innocent."

Un cop resolt el cas (sovint amb l’ajut de tecnologia molt puntera de l’època) s’anunciava que, després de la publicitat, se sabria el veredicte del judici al que el criminal va ser sotmès en la vida real, cosa que es complia després de la pausa, tot tancant així el cercle dramàtic auto-conclusiu que esdevindria la marca del gènere des de llavors (i que continua encara avui en dia amb sèries com C.S.I.): al principi de l’episodi un criminal trenca o amenaça el benestar de la població (i, per tant, de l’espectador), es posa en marxa un procediment policial coordinat (la “batuda” del títol) i, al final, el delinqüent és detingut –i jutjat després de la pausa publicitària- assegurant un altre cop el benestar i deixant l’espectador tranquil i relaxat després d’haver tastat l’adrenalina i la por de la disrupció criminal. Així, Dragnet establí les bases del gènere i permeté que la fórmula es traslladés a altres gèneres, com els drames judicials a l'estil del Perry Mason, per exemple.

Més enllà de la seva importància seminal, Dragnet va atrevir-se amb algunes estructures dramàtiques mai vistes en televisió fins aleshores, com en l’episodi “City Hall bombing”, en el que l’acció transcorre en temps real, llenguatge que molts anys després “24” portaria al paroxisme.
L’impacte popular de Dragnet fou tal que fins i tot el Departament de Policia de Detroit va fer un comunicat públic en el que donava crèdit a la sèrie per la seva veracitat així com per incrementar el respecte i la comprensió de la població al respecte del treball policial. L’èxit de la sèrie el permeté competir amb la totpoderosa “I love Lucy”, sempre intocable en els índex d’audiència. I si Dragnet va desaparèixer de la pantalla després de vuit temporades no va ser per manca d’audiència sinó per decisió pròpia del seu creador, el Jack Webb, que buscava nous reptes. La seva popularitat es va acabar convertint en diverses represes (al 1967, al 89 i al 2003, sumant en total 762 episodis), així com diverses pel•lícules, inclosa una absurda paròdia que aquí es va titular “Dos sabuesos despistados” (Dragnet, 1987, Tom Mankiewicz).

En definitiva, un títol imprescindible de la televisió de ficció que, tot i ser molt poc coneguda per casa nostra, va tenir un enorme impacte en la narrativa televisiva nord-americana.

Ja ens perdonareu, però de tant veure pel·lícules com Vacances a Roma, Locuras de verano o Las vacaciones europeas de una chiflada familia americana ens han entrat ganes d'anar-nos-en de vacances, així que tancarem el blog durant unes setmanes.

Apagarem, doncs, el projector i l'aire condicionat de la sala, correrem les cortines, guardarem les llaunes i els blocs d'entrades, i ens n'anirem a prendre'ns un respir de cinema i de sèries.

Ja posats, quan tornem pretenem fer-ho amb una decoració nova. Sí, renovarem la sala, li canviarem els entapissats i les butaques. El que no canviarem -això mai- serà el projector, que és la nostra mirada sobre el cinema que tantes passions ens ha despertat, que tant ens ha ensenyat i que, com diu el lema que sempre hem fet servir (gràcies, Zizek!), tant ens ha mostrat com hem de desitjar.

Tornarem a mirar el cinema i a escriure'n d'aquí a unes setmanes. Fins llavors, gaudiu de l'estiu (i de les vacances, si sou afortunats de tenir-ne) i no deixeu d'anar al cinema.

Alguns s'han sorprès, de tant en tant, del to que empro en escriure les ressenyes de segons quines pel·lícules que no m'han agradat. Els sorprèn la vehemència, la duresa i l'implacable ús de determinades paraules. Per què ser tant taxatiu i directe? Per què no ser més equilibrat, més dolç, més suís. Per què prendre partit de manera tan descarada i desanimar a la gent de veure-la sota cap circumstància?

Primer motiu: perquè és el que penso. Perquè és exactament així com em sento després de veure una pel·lícula que no m'agrada, en la que s'hi han gastat molts diners (de vegades diners meus, diners nostres) i que m'ha fet perdre dues hores de la meva vida sense aportar-me res de nou ni d'interessant que pugui seguir mastegant després de la projecció.

Segon motiu: perquè la gent ho necessita. Deixeu-me explicar-me. Hi ha, fonamentalment, dos tipus de persones que venen a llegir les teves crítiques: a) els que no l'han vista, i b) els que ja l'han vista.
Els que no l'han vista busquen arguments per triar-la o descartar-la dels seus plans cinèfils. Són els primers que necessiten la màxima claredat en els judicis. Voler suavitzar les vores d'una opinió en ares d'allò políticament correcte es converteix en una veritat a mitges que pot portar a algú a escollir malament basant-se en el que nosaltres li diem.
I els que ja l'han vista busquen, precisament, algú que es posicioni, ja sigui per ratificar la seva opinió, buscar aliats, ja sigui per buscar diferents punts de vista i poder, fins i tot, encetar algun debat acalorat al voltant de les filies i fòbies que la pel·lícula en qüestió ha despertat.

Ser suau, ser tou, no voler fer escarni d'una pel·lícula que no t'ha agradat, a més de mentir, és doncs inútil, molest fins i tot per a qui ve a llegir-nos. No cal, per descomptat, carregar més les tintes del necessari. No cal fer-ne d'això un estil. Precisament, aquell/a que vulgui fer-ne la seva marca personal -el crític implacable al que cap pel·lícula li agrada i que la destrossa, simplement per fer-se el llest i per diferenciar-se dels demés- no aconsegueix altra cosa que, un cop més, enganyar als seus lectors.

La crítica existeix des de fa molts anys, segles fins i tot. I sempre ha tingut una utilitat pública indiscutible, molt particularment en moments en que una determinada expressió cultural o artística prenia volada i es massificava. El públic necessita tant poder triar entre la gran i variada oferta, com després poder-ne parlar, debatre, discutir i, en definitiva, donar-li voltes intel·lectuals a allò que acaba de veure. La crítica i la opinió de cinema és un dels pocs bastions que ens defenen de l'allau de porqueria que ens cauria al damunt en forma d'estrenes encara més massives de pel·lícules fetes amb motllo, de productes sense ni un bri d'art i d'intenció.


Una crítica tova, doncs, fomenta el mal cinema. Fomenta l'adotzenament, el conformisme, la mediocritat cinèfila. Enaltir una mitjania, trobar-li bondats que no té o donar-li mèrits que no s'ha guanyat és emetre un salconduit per a un cinema que no evolucioni, que no arrisqui, que no provi de trencar les barreres, que no experimenti. És acceptar que el cinema és un art en mans de productors i banquers, i no en mans d'artistes i visionaris. És ratificar la seva partida de defunció.

Et conviden a una festa. Deixes que corri una mica el rellotge per no ser el primer i a) haver d'ajudar a preparar-ho tot, b) haver de socialitzar amb els altres pringats que arriben d'hora.
Saps que quan arribis, en el moment d'entrar, tothom et mirarà. Seràs el centre d'atenció durant tan sols un instant, però l'impressió que donis en aquella centèssima de segon marcarà tota la vetllada. La gent et veurà com un looser o com un mite, tot depèn de la teva entrada per la porta.
Ja posats a entrar per una porta, ho pots fer de qualsevol d'aquestes maneres que el cinema ens ha ensenyat. Segur que causes gran impressió.

1- Entrada Aragorn


Obrir les dues fulles de la porta, amb una cadència d'espatlles que faria bolcar el Titànic farà que tothom et respecti des del primer moment i tots corrin a servir-te una copa sense que l'hagis demanada. Demostres autoritat i confiança i, a partir d'aquell moment, seràs tu el que decidiràs si es juga a endevinar pel·lícules amb mímica o al Pictionary.

2. Entrada Kong


Similar a l'Entrada Aragorn si un no s'assembla al Viggo Mortensen. Aquí ja no et respecten, et temen i, per tant, també podràs decidir si es juga o no al Pictionary. Això sí, ningú t'acostarà una beguda. De fet, ningú se t'acostarà en tota la nit.

3. Dino-entrada


Quanta més estona estiguis remenant el pom de la porta sense obrir-la més efecte aconseguiràs amb aquesta entrada. Generaràs inquietud, paranoia i una certa intranquil·litat en la gent. Deixar-se les ungles molt llargues n'accentua l'efecte.

4. Entrada en gravetat zero


Una bona alternativa si ja has passat per algun bar abans d'atansar-te a la festa i vas una mica tocat. Amb l'excusa de que entres en gravetat zero pots anar donant-te cops amb les parets i tirar gerros pel terra amb una excusa prou sòlida.

5. Entrada Johnny


Potser no cal esbutzar la porta amb una destral, però sí obrir-la tan sols mig pam per posar-hi la cara. Aquesta entrada et garanteix una festa tranquil·la que podràs passar en un racó sense que ningú se t'acosti però sense que la gent et vegi com un looser.

6. Entrada Ace Ventura


Si el què es vol és cridar l'atenció, aquesta és una de les entrades més útils. En cas de no disposar d'una porta corredora es pot simular que n'hi ha una amb mímica, tot modulant el volum de la nostra veu per fer l'efecte.

7. Entrada Terminator


No cal acabar matant a ningú, però portar una pistoleta de plàstic pot ajudar a donar-li gràcia a aquesta entrada que, ben interpretada, pot ser terrorífica. Advertència: alguns l'han provat canviant el nom de Sarah Connor pel de l'amfitrió o amfitriona, tan sols per descobrir que no funciona si no és amb el nom original.

8. Entrada Foc al cos


Cal estar molt segur de si mateix per fer aquesta entrada brutal, a més de tenir una bona assegurança al darrera, però la vehemència mascle que comporta pot donar-li a qualsevol home que la executi llargues nits de calor.

9. Entrada Selina


La parsimònia i el tempo són claus en l'execució d'aquesta entrada. Cal unes certes dosis de languidesa, una veu trencada i, a poder ser, una gata que portis de casa. Et garantirà una festa en la que només se t'acostaran gent tan friki com tu.


Ara ja només us cal posar-les en pràctica i, per descomptat, explicar-nos com ha anat la vetllada.

Es ben bé que, si t'ho pares a pensar, mai no saps com has arribat a on estàs. Avui, sense anar més lluny, estarem fent la primera sessió del Taller d'emprenedoria amb sèries de TV a les instal·lacions de Barcelona Activa (és gratuït i, hores d'ara, encara queda alguna plaça lliure).

Quins són els grans emprenedors de les sèries de TV? Què en podem aprendre d'ells (bons i mals exemples)? Això és el que farem amb tothom que vulgui acostar-s'hi i participar-hi.
La idea, en realitat, és donar-li voltes al concepte d'emprenedoria així com donar als participants les pistes necessàries per poder desenvolupar projectes emprenedors amb garanties, emprant eines, mètodes i tècniques que veurem durant les dues sessions de què consta el taller.

Desfilaran pel taller gent com el Don Draper, el Walter White, la Nancy Botwin de Weeds, la Bree Van De Kamp, el Hendricks i el Bachman de Silicon Valley, el Dr. Senbei Norimaki, la Monica Geller, el Homer Simpson i el Ned Flanders, la Sidney Bristow, el Jack Bauer i un llarg etcètera de personatges dels quals, en tot cas, alguna cosa en traurem.

Portem vora dos mesos preparant aquestes sessions i, com us podeu imaginar, tenim moltes ganes de posar-les en pràctica i veure com reacciona la gent.

Si us ve de gust, ja sabeu on ens podreu trobar aquests dies.

Així comencen les grans pel·lícules, amb una frase, només amb una frase.

Encara no l'havia composada, però algú li hauria d'haver cantat la seva preciosa Smile. Potser la Judy Garland.

Ara no ens posarem massa exigents amb les pel·lícules que ens van fascinar quan érem nens o adolescents. Més que res perquè si ho fessin caurien molts mites d'infantesa. A l'inrevés, prefereixo recordar les coses tal com les vaig sentir en el seu moment, no em cal revisitar-les.
Precisament, sé que mai voldré revisitar Krull, una pel·lícula d'aventures de l'any 1983 mooooolt justeta de mitjans i que jugava en la lliga de les estrenes estiuenques.


Val a dir que, comparada amb altres pel·lícules similars, aquesta es podia salvar, segurament pel fet de que el director era el Peter Yates (Bullit, Breaking away). Ah!, i hi sortia un molt jove Liam Neeson!


La trama, això sí, era molt trillada i farcida de tot el que en aquella època funcionava: que si un món de fantasia, que si un casament entre un príncep i una princesa que és interromput per alienígenes que envaeixen la contrada, baralles a cos, cavalcades massives pel mig de boscos, humor de segona fila, ciclops, bandits i armes molt futuristes.


Què vols, tampoc no teníem massa criteri. Això sí, el tràiler és un magnífic compendi de tot el que "venia" a nivell cinematogràfic als 80.

El gran fan de les bandes sonores que és el Daniel Muñoz Vera s'ha currat una llista de reproducció en la que ha inclòs més de 150 temes de pel·lícules de Hollywood. El resultat és un compendi espectacular de bandes sonores orquestrades que poden acompanyar-te durant varis dies, si ho vols.

Hi ha poques pel·lícules tan imbècils amb les que ens haguem rigut tant com amb aquesta Big trouble in little China. Fins i tot el pesat del Kurt Russell fa gràcia de debò, en aquesta. I el John Carpenter no avorreix, que ja és molt dir.
Però el millor de la pel·lícula, al nostre gust, són aquests quatre. Quins quatre! Quines cares de mala llet que es gasten durant tota la pel·lícula! Ja en la primera escena en la que apareixen, amb aquells sombrerots de palla... wow!



Però, espereu, espereu! Què me'n dieu del Lo Pan?!?!?! Quin crack! Un dels grans vilans del cinema de final de segle! Sense discussió!
I la prova la tenim aquí mateix. No us perdeu, si us plau, aquesta versió del Gangnam Style adaptat al gran Lo Pan. Evidentment, és el Lo Pan Style. o us perdeu detall.

No ens ho tireu en cara, però aquesta pel·lícula l'hem vista... i pagant. Sí, perquè per molt que pugui semblar inversemblant, Rat Man es va estrenar a Espanya, l'any 1988. Estàvem acabant la dècada de la revifada del gènere de terror barat que Friday, The 13th va innaugurar a principis dels 80 i les distribuïdores  tenien molta confiança en que qualsevol títol del gènere tindria la seva quota d'espectadors fidels enganxats a les butaques com a mínim durant un parell de caps de setmana.

Ei, que si ja el pòster us fa cosa i penseu que no valdria la pena veure-la... bé... us ho confirmem, igual no cal que la veieu, però dediqueu un minut de la vostra vida a veure aquest tràiler tan "eighties" amb el que la van promocionar.



De fet, val a dir que després de l'estrena de Rat Man, l'allau d'estrenes de cintes de terror es va aturar pràcticament en sec (tan sols el Freddy Krueger aconseguia anar estrenant les seves seqüeles) i ens va deixar orfes créixer i madurar amb tranquil·litat. Caldria preguntar-se (o no) per què.

Ens fascina el cinema de l'Scorsese. I també els pòsters minimalistes alternatius. Així que, per què no combinar ambdues faleres?
Aquí teniu una selecció dels que ens semblen són els més fascinants. Per cert, bonus track al final del post amb un recull espectacular d'un bon reguitzell de pòsters minimalistes alternatius de Taxi Driver (que sembla ser la que més ha inspirat als creadors i dissenyadors).