Shirley, visiones de una realidad (Shirley, visions of reality) (2013) - Gustav Deutsch

Feia temps que esperàvem l'oportunitat de veure en cinema aquesta representació de 13 tableaux vivants de pintures de l'Edward Hopper. Ja us vam acostar fa un temps un estudi que relacionava el pintor nord-americà amb el cinema (tant les influències del cinema en Hopper com les influències de Hopper en el cinema), i fins i tot allà esmentàvem l'existència d'aquesta pel·lícula del Gustav Deutsch, un projecte que s'ha gestat durant quasi bé 10 anys.

El resultat és una pel·lícula captivadora en tots els sentits. El Deutsch agafa 13 quadres del pintor, tots ells protagonitzats per una dona -una d'aquelles dones pensatives, malenconioses, lleugerament esvaïdes, dels quadres del Hopper- i els recrea unificant les 13 dones en una sola, plantificant-la en un transcurs cronològic que abraça tres dècades històriques nord-americanes, des de la gran Depressió dels 30 fins als moviments pels drets civils dels 60.

Deutsch proposa una història, de les moltes que a un se li poden haver acudit tot observant l'obra del Hopper, però té el gust i l'encert de no fer-ne una trama massa literal, permetent que, a l'igual que passa amb els quadres, l'espectador pugui anar omplint els buits. La Shirley protagonista reflexiona al llarg de la història, hi busca un espai, un escenari sobre el que pujar-se i desenvolupar-se.

En un magnífic i fascinant exercici representatiu, Deutsch la converteix en actriu compromesa d'esquerres. I, justament, és aquí on rau l'essència de la pel·lícula, en la multi-dimensió de la proposta: interpretació de la interpretació. En una de les més reeixides escenes, la que re-dibuixa el quadre New York Movie, la Shirley, que no troba feina com a actriu degut a la crisi, intenta convèncer-se de que el treball d'acomodadora en un cinema mig buit és una bona feina. Entre reflexió i reflexió, la Shirley recita els diàlegs de la prostituta que parla amb el Humphrey Bogart a Callejón sin salida (Dead End, 1937, William Wyler). Les capses xineses es despleguen.


Algunes crítiques han acusat el film d'una certa buidor, però creiem que és injust parlar de buidor en un projecte com aquest. El simple fet de l'adaptació cinematogràfica de quadres ja l'eximeix de buidor, pel què significa, per la profunditat del què significa portar la pintura al cinema. No en va, una de les sorpreses visuals més estimulants de l'any passat va ser l'exercici de recreació d'un sol quadre que va fer el Lech Majewski amb El molino y la cruz (Mlyn I Krzyz, 2011).
Si, a més, el director té la cura i el seny de no voler tancar una història sinó d'oferir-ne retalls per tal de que l'espectador n'ompli els buits, ens trobem davant d'una re-interpretació de Hopper que ens provoca exactament el mateix que els seus quadres: ganes d'elucubrar, d'endevinar els pensaments dels personatges, d'intuir com han arribat on són i cap a on van (que Hopper sempre semblava pintar impasses, punts d'inflexió, encreuaments de camins).


El procés de creació va ser particularment difícil i és molt interessant revisar-ne els detalls en aquesta entrevista feta al director i a la seva responsable artística, on desvetllen els entrebancs i les limitacions múltiples d'adaptar uns quadres amb una composició de l'espai de difícil adaptació tridimensional.

Shirley, visiones de una realidad és un encisador exercici artístic d'adaptació i d'interpretació en el que l'espectador és empès a un món tan irreal com el d'uns quadres, a un joc de realitats sobreposades que atrapen i que acaben configurant un deliciós exercici tant visual com intel·lectual.