La utilitat de la crítica implacable

Alguns s'han sorprès, de tant en tant, del to que empro en escriure les ressenyes de segons quines pel·lícules que no m'han agradat. Els sorprèn la vehemència, la duresa i l'implacable ús de determinades paraules. Per què ser tant taxatiu i directe? Per què no ser més equilibrat, més dolç, més suís. Per què prendre partit de manera tan descarada i desanimar a la gent de veure-la sota cap circumstància?

Primer motiu: perquè és el que penso. Perquè és exactament així com em sento després de veure una pel·lícula que no m'agrada, en la que s'hi han gastat molts diners (de vegades diners meus, diners nostres) i que m'ha fet perdre dues hores de la meva vida sense aportar-me res de nou ni d'interessant que pugui seguir mastegant després de la projecció.

Segon motiu: perquè la gent ho necessita. Deixeu-me explicar-me. Hi ha, fonamentalment, dos tipus de persones que venen a llegir les teves crítiques: a) els que no l'han vista, i b) els que ja l'han vista.
Els que no l'han vista busquen arguments per triar-la o descartar-la dels seus plans cinèfils. Són els primers que necessiten la màxima claredat en els judicis. Voler suavitzar les vores d'una opinió en ares d'allò políticament correcte es converteix en una veritat a mitges que pot portar a algú a escollir malament basant-se en el que nosaltres li diem.
I els que ja l'han vista busquen, precisament, algú que es posicioni, ja sigui per ratificar la seva opinió, buscar aliats, ja sigui per buscar diferents punts de vista i poder, fins i tot, encetar algun debat acalorat al voltant de les filies i fòbies que la pel·lícula en qüestió ha despertat.

Ser suau, ser tou, no voler fer escarni d'una pel·lícula que no t'ha agradat, a més de mentir, és doncs inútil, molest fins i tot per a qui ve a llegir-nos. No cal, per descomptat, carregar més les tintes del necessari. No cal fer-ne d'això un estil. Precisament, aquell/a que vulgui fer-ne la seva marca personal -el crític implacable al que cap pel·lícula li agrada i que la destrossa, simplement per fer-se el llest i per diferenciar-se dels demés- no aconsegueix altra cosa que, un cop més, enganyar als seus lectors.

La crítica existeix des de fa molts anys, segles fins i tot. I sempre ha tingut una utilitat pública indiscutible, molt particularment en moments en que una determinada expressió cultural o artística prenia volada i es massificava. El públic necessita tant poder triar entre la gran i variada oferta, com després poder-ne parlar, debatre, discutir i, en definitiva, donar-li voltes intel·lectuals a allò que acaba de veure. La crítica i la opinió de cinema és un dels pocs bastions que ens defenen de l'allau de porqueria que ens cauria al damunt en forma d'estrenes encara més massives de pel·lícules fetes amb motllo, de productes sense ni un bri d'art i d'intenció.


Una crítica tova, doncs, fomenta el mal cinema. Fomenta l'adotzenament, el conformisme, la mediocritat cinèfila. Enaltir una mitjania, trobar-li bondats que no té o donar-li mèrits que no s'ha guanyat és emetre un salconduit per a un cinema que no evolucioni, que no arrisqui, que no provi de trencar les barreres, que no experimenti. És acceptar que el cinema és un art en mans de productors i banquers, i no en mans d'artistes i visionaris. És ratificar la seva partida de defunció.