Però la versió que realment se m'ha enganxat al cervell i que no me la puc treure és la que els Four Lads van fer sobre els anys cinquanta. Digues-li homenatge o còpia descarada, però el canvi de la lletra cap a un tema tan absurd com l'antic nom d'Estambul li dona un noséquè que m'encanta.


Tot i que, segurament, la versió més famosa la van escometre els They might be giants als 80 amb aquesta adaptació més contemporània.


Bé doncs, vosaltres direu... quina és la vostra favorita?

Barreja ben estranya la del grup pop Duran Duran i el cineasta mainstream avantguardista per excel·lència, David Lynch. Es produirà el proper 23 de Març. El cineasta nord-americà gravarà en directe el concert que el grup britànic oferirà en exclusiva per la segona edició dels Unstaged, una sèrie de concerts online esponsoritzats per American Express en connivència amb VEVO i Youtube. Tindrà lloc al Mayan Theatre de Los Angeles, i en Lynch filmarà i coordinarà el set de càmeres del concert que es retransmetrà en directe a les 3 de la matinada de la nit del 23 al 24 de Març en l'adreça web www.youtube.com/DuranDuranVEVO. Els tickets per veure el concert a la sala van exhaurir-se -compte amb la dada- en cinc minuts.

Els fans de Duran Duran estan d'enhorabona, doncs aquest concert representarà, a més, el retorn a la carretera del grup, que no hi sortia des del 2008.


"La idea -diu Lynch, és intentar crear capes d'imatges sobre la marxa". I afegeix: "Un món d'experimentació i, esperem-ho, d'alguns feliços accidents".

Com quedaran els atrotinats membres de Duran Duran davant de la càmera? Serà una seqüel·la de Elephant Man? Tindrà aquell punt oníric de les últimes produccions d'en Lynch?
Tota una incògnita que es desvetllarà ben aviat, el dia 23 d'aquest mateix mes de Març.

Hmmm... com podria fer que l'actor principal trenqués un mirall sense fer-se mal?
Ah! Ja ho tinc! Ho farem amb estil, com l'Eisenstein ho faria... amb el muntatge!


... bé, el proper cop sortirà millor.

Inaugurem una nova secció dins el blog destinada a mostrar el que ningú vol veure, aquelles imatges que no podràs esborrar de la retina. Esteu advertits/des, qui avisa no és traïdor.
El primer post d'aquesta secció el dediquem, merescudament, a una de les més terribles imatges del cinema dels 70. Directament des de la pel·lícula Zardoz de John Boorman, aquí arriba... el gran Sean Connery!


Terrible, eh? Doncs apa, ara a dormir (si pots).
Això sí, si tens alguna imatge terrorífica ficada al cap des de fa temps, fes-nos-la arribar i la publicarem. O bé et servirà com a exorcisme o, si més no, servirà per compartir el dolor amb els demés.

La obsessió per aconseguir ostentar el rècord mundial de puntuació a la màquina de videojocs arcade Donkey Kong centra aquest documental perfectament estructurat com si d'una peli a l'ús de Rocky es tractés.
Tenim, per una banda, a en Billy Mitchell, l'actual campió, un triomfador absoluta, acostumat a ser convidat a les televisions, a estar envoltat d'admiradors i a centrar atenció. I, per l'altra, l'aspirant, un introvertit bon home que, tot i les seves més que evidents facultats psicomotrius (juga a basquetbol, beisbol, toca el piano, la bateria, etc.) mai no ha aconseguit triomfar en res. És més, quan ha tingut la ocasió de convertir-se en llegenda, en triomfador, alguna cosa sempre s'hi ha interposat i li ha impedit assolir la glòria. És en Steve Wiebe.

El campió apareix com a superb, excessivament segur de si mateix, sospitosament enrolat en les files de la organització que avalua els possibles nous rècords que superin el seu. L'aspirant se'ns mostra carregat de bondat, tímid, gens agressiu i amb la intenció de competir contra si mateix, que no contra els demés.

La banalitat de la competició en si deixa espai, justament, per a diverses interpretacions, fins i tot potser del somni americà. La cohort de frikis dels videojocs que habiten el documental és fantàstic: des de l'aspirant llepaculs fins a la iaia de 80 anys que també competeix per aconseguir un rècord arcade i deixar així enrera els seus altres vicis.

Astuta, ben explicada i a estones brillant, aquesta barreja de cinema esportiu made in Hollywood i documental funciona a la perfecció, entreté i arriba una mica més enllà del que el seu plantejament podria suggerir.

La apertura de la nova sala Atrium, que conjumina aula/taller, centre de recerca i estudi, companyia i sala de teatre, ha obert recentment les seves portes i ha escollit per a tal ocasió el clàssic de Sartre, Huis clos, aquí traduïda com A porta tancada.
És una sala petita, on les grades s'amunteguen quasi al damunt de l'escenari i així, més que estar a prop de l'escenari, hom s'hi sent quasi literalment a dins. I en aquesta obra de Sartre, l'escenari és l'infern, així que el lloc s'hi adeia perfectament.

Tres personatges, recent perduda la vida, són abandonats en una cel·la de l'infern, tan sols tutelats per un mestre de cerimònies -figura fantasmagòrica, de moviments dansaires i enigmàtics- que els guia quan cal.
Diàlegs ferms, interaccions impressionants en un text existencialista que reserva pel final una famosa frase que resumeix, precisament, l'existència humana (i que no reproduirem aquí per no caure en un spoiler monumental).
Però el que més em va impactar, si em permeteu, és l'estil actoral dels protagonistes i, per tant, la seva direcció. Lluny dels escarafalls i la impostura que la marca de l'Escola del teatre deixa en els seus deixebles, les actuacions eren no només properes sinó, sobretot, naturals, una característica que ha defugit, definitivament, la majoria d'actors catalans.

Impecable espectacle doncs, en un marc, el de la Sala Atrium, que podria ben aviat convertir-se en referent de les peces en petit format, proposant una aproximació al teatre molt més interessant que el de la majoria de sales de Barcelona.

Lloable intent de resumir en un parell d'hores de metratge les contradiccions de la lluita contra el sistema en els temps que corren. En Weingartner signa un guió i una direcció que proposa una aventura de tres amics que intenten educar als rics, donar-los una lliçó. El seu mètode consisteix en entrar a casa seva aprofitant que els amos no hi són, remoure els mobles, canviar-ho tot de lloc (no robant absolutament res) i deixar una nota anònima dient: "Els anys de bonança se t'han acabat".
L'objectiu és, únicament, ficar una mica de por al cos d'aquells que tenen massa de tot, esperant que això els faci modificar la conducta.

Tot se'n va en orris quan un descuit els posa en una situació difícil on han de prendre decisions compromeses.
Tot i que el film intenta sempre proposar diàlegs interessants sobre la responsabilitat de cada qual, sobre la distribució de la riquesa o el deute extern, mai no arriba a proposar idees enginyoses o suggerents i acaba limitant-se a un discurs lleugerament simplista, molt forçat per una trama massa increïble. No és una peli simple, ni ataca els temes principals de manera tòpica i previsible, però tampoc no s'atreveix a anar més enllà.

Per si fos poc, un final farcit de trampes de guió acaba deixant la sensació de que en Weingartner hagués fet molt millor deixant-li la direcció a algú amb més criteri i menys autocomplaent.

M'encanta en Masaaki Yuasa perquè s'ha atrevit a demostrar -ja en diverses ocasions- que l'anime japonès pot recórrer altres camins que els més trillats i exportats, que es pot anar més enllà de personatges amb ulls exageradament grans i faldilles extremadament curtes. Hi ha més anime més enllà de l'anime. I Mind Game és la seva obra fundacional, la que assenta les normes del nou joc, i en mostra totes les seves possibilitats.
La història d'en Nishi (alter ego del mangaka que dibuixà el còmic en el que es basa aquest anime) que, en retrobar-se amb el seu amor d'infantesa, la Myon, en una situació extrema i perillosa, decideix donar-li la volta completament a la seva vida i aprofitar-la per viure-la a fons, li serveix d'excusa a en Yuasa per convidar-nos a l'aventura vital del propi Nishi, a descobrir la diversió de la vida en un trajecte abrupte i ple d'imaginació, d'al·lucinacions, de creativitat visual.

Aquest estil -trencador, diferent- es plasma en, primer de tot, un dibuix estripat, de línies poc definides. Però es concreta amb l'us de les computadores per afegir-hi dinamisme als plànols, així com amb la combinació, en algunes escenes, de dibuix amb actors reals.
El resultat és un viatge al·lucinògen i indefinible en el que res és el que sembla, en el que la realitat es deforma sota els pinzells de la divisió artística del film.
El millor que se li pot dir a una peli com Mind Game és que aprofita totes les possibilitats del cinema d'animació per oferir una obra fundacional i imprescindible.

El propi Yuasa s'encarregaria després de donar-li volada al seu estil enfrontant-se a un parell de sèries de TV sorprenents com Kemonozume i Kaiba, rematades amb una que aquest any ha sortit a totes les travesses de millor anime de l'any 2010, Yojouhan Shinwa Taikei.

Aquí us deixo un petit tast d'aquesta meravella:

Depuració del cinema de samurais, Sword of the stranger passa per ser una de les més voluptuoses propostes del cinema d'acció animat japonès dels darrers anys.Implacable, abrupta, violenta, un terrabastall d'espases que retrunyen, això és Sword of the stranger, la història d'un ronin que es veu "obligat" a acompanyar a un nen perseguit i al seu fidel gos en un viatge banyat de sang i traïcions.
D'una història tan oblidable com qualsevol altra cinta on l'acció és la única motivació dels seus creadors, aquesta peli, si més no, s'assegura de jugar a fons totes les seves bases, emprant una barreja de tècniques d'animació que van del 2D al digital passant per la rotoscòpia, però fent-ho de tal manera que les tres conjuminen a la perfecció i serveixen per enaltir les altres. La tècnica digital, per exemple, es fa servir aquí per dotar d'una dinàmica de moviment realment espectacular a dibuixos que estan fets en 2D, aconseguint la proximitat i delicadesa dels dibuixos clàssics amb unes seqüències en moviment i unes coreografies absolutament delirants i al·lucinants.
En Masahiro Andô filmà aquí el seu primer film després de formar part dels equips tècnics de pel·lícules mítiques de l'anime japonès recent, des de Ghost in the shell fins a la sèrie de televisió Lain: Serial experiments.
Un autèntic delit per als amants de l'acció, però també pels de l'animació més puntera, en el que és un molt bon exemple de cap a on es dirigeix l'anime mainstream que probablement acabi guanyant una bona part del pastís de les sales de cinema occidentals en els propers anys.