Una parella lluita contra l'aburgesament marcat per una societat que sembla empènyer a tothom a seguir el mateix camí: casar-se, tenir fills, comprar-se una caseta i un cotxe i, a partir d'aquí, lluitar per mantenir-ho com si fos el més gran tresor, renunciant als somnis de joventut i a una vida lliure i sense obligacions. Aquesta parella són la Kate Winslet i el Leonardo DiCaprio, comandats aquí per Sam Mendes, director d'American Beauty o Camino a la Perdición. L'espectador assisteix, astorat, a l'intent de frustrar l'adotzenament col·lectiu d'aquesta parella.
Seriosa, perfectament clàssica en la seva filmació, el film destil·la cinema pels quatre costats, recolzant-se molt particularment en un guió molt per damunt de la mitjana i una parella de bons actors, aquí amb molta llibertat per mostrar matisos i habilitats actorals.
Molt s'ha parlat, precisament, de les interpretacions de la Winslet i del DiCaprio. No seré pas jo el que digui que no ho fan bé, ans al contrari, es llueixen abastament. La Winslet està esplèndida en el seu paper d'esposa que lluita per no sentir-se atrapada i el DiCaprio representa a la perfecció el prototip d'home ínfim, mínim, petit per dins però que es fa el gran per fora. Però tinc la sensació de que en Sam Mendes els ha deixat creure's excessivament que tenien uns personatges amb molta força, doncs sovint sembla com si volguessin pronunciar cada una de les seves frases com si fos la última, la més important, carregant-la d'un excés de dramatisme que potser acaba notant-se i fent-se lleugerament feixuc.
El film però, s'enriqueix també amb la presència d'un personatge clàssic com és el (suposat) babau (aquí un home en tractament psiquiàtric), que acaba sent molt més llest que els protagonistes i que serveix a Mendes com a veu de la consciència, llençant en cara als protagonistes el que veritablement senten, ficant, com es diu vulgarment, el dit a la llaga.

És doncs aquesta una bona peli, molt més crítica i punyent que la sovint sobrevalorada American Beauty, potser perquè aquí la subtilesa mana i el guió està perfectament acotat i limitat, sense derivar mai en els extrems que arribava aquella, convertint-la així en una cinta elegantíssima, representant d'un cinema no massa habitual avui en dia, basat en la contenció i un guió sòlid que suporta el seu pes dramàtic.

Segurament Mendes té el gran valor de fer pel·lícules crítiques que et semblen més bones com més blanc de les seves crítiques ets. I això, indubtablement, és un mèrit.

Recentment, als de Hollywood se'ls ha acudit una idea fantàstica (per a ells és clar, no pel públic ni els/les amants del cinema). El concepte es diu "reboot" i es tracta d'agafar una nissaga de pelis que hagi funcionat més o menys bé fa uns anys i reiniciar-la des del principi amb nous actors i colors més modernets. Ja ho van fer amb el Hulk de l'Ang Lee al que van "rebotar" amb la lamentable The Incredible Hulk dirigida pel Louis Leterrier i interpretada ara per l'Edward Norton. Ja és de domiini públic que, després de donar la llauna amb com seria el guió de la quarta part de la nissaga Spiderman del Sam Raimi, es "rebotarà" la nissaga sencera i es començarà a explicar la història un altre cop des dels origens...

Doncs en aquesta voràgine de "reboots" ara, segons m'arriba a través de Blog de Cine li toca el torn a la nissaga de Conan de la que molts guardem grans records i apreciem moltíssim, sobretot la seva impecable primera entrega, dirigida per un inspirat John Milius i recolzat en un guió fantàstic de l'Oliver Stone.
El pitjor del cas és que llegint el nou plantell que escometrà aquest "reboot" la cosa fa posar els pels de punta. El primer de tot, el careto del protagonista que ha de substituir a Arnold Schwarzenegger. És aquest que segueix:

Ja veieu que la cosa pinta malament. Molta feina hauran de fer a maquillatge per convertir aquest paio que sembla que se l'han trobat al carrer en el gran Conan. Però és que en la direcció el pecat encara pot ser més gran. Primer havien enrolat a en Brett Ratner, director de les "mítiques" Hora punta 1 i 2 del Jackie Chan i de la tercera part de la nissaga d'X-Men, aquella en la que molts fans creuen que es va trair la filosofia i la història dels mutants. Però no patiu, que l'han substituit...per un de molt pitjor. Pel Marcus Nispel. Que no us sona? Sí, home, sí...és el que va dirigir obres mestres del cinema recent com els remakes de Pathfinder, La Matanza de Texas i Viernes 13! Una joia, "vamos"!

Bé doncs, ja ho sabeu, fugiu dels cinemes en els que s'estreni aquest desgavell de "reboot" o un dels mites de la nostra infantesa es desfarà en mil trossos.

Bobby Darin fou tot un personatge als Estats Units. La seva popularitat fou enorme en la dècada dels seixanta i fins i tot dels setanta, fonamentalment gràcies a la seva música i al seu magnetisme com a artista damunt dels escenaris. Tot i que començà com a ídol pop amb el seu primer disc, immediatament girà la seva carrera musical cap als standards de jazz, convertint-se en un reputadíssim crooner que deixà versions tan immortals com el Mack The Knife de l'òpera de dels tres penics i carretades de temes que formen part de la memòria musical col·lectiva del seu país.
Però el que li interessa a Hollywood d'un personatge com en Bobby Darin no és, precisament, la seva carrera artística (com ell n'hi ha a centenars en la història recent dels EE.UU.). El que va permetre a aquest biopic de'n Darin de veure la llum va ser l'esplèndida metàfora que la seva vida representa del somni americà.
El petit Bobby patia una malaltia terminal relacionada amb un cor prou dèbil per deixar-li tirat quan menys s'ho esperés. "No arribarà als 15 anys" li diagnosticaren. I en Bobby Darin visqué a partir d'aquell moment com si cada instant fos el darrer de la seva vida, lluitant per anar sempre un pas més enllà, per tastar-ho tot, per ser el millor i més gran en tot. Gràcies a aquesta actitud davant de la vida en Bobby Darin aconseguí una magnífica carrera musical a l'alçada dels més grans, feu cinema (rebent fins i tot una nominació a l'Oscar), i fou tractat com una autèntica estrella durant molts i molts anys.
Aquesta lluita, aquesta valentia per encarar-se amb el destí i doblegar-lo, superar-lo, és el que converteix la vida d'un músic en un film hollywoodienc.

El sempre magnífic Kevin Spacey, atret per l'aura del seu ídol d'infantesa, escriu el guió, caracteritza al cantant i fins i tot s'atreveix a dirigir el film. Els resultats són francament satisfactoris. Història ben narrada, amb moments dramàtics força aconseguits, escenes musicals filmades amb cura i una certa elegància i, en general, un to agradable i complaent amb la figura del Bobby Darin. Cal destacar, per damunt de tot, les interpretacions del ventall d'actors i actrius que hi aparèixen, des del propi -i sempre convincent- Spacey fins al Bo Hoskins o la mateixa Brenda Blethyn. És una pena però que el conjunt no passi d'aquí i ens deixi una certa sensació de iniquitat.

És indubtable que els amants de la música swing i més concretament els fans del Bobby Darin gaudiran enormement amb la pel·lícula, farcida de temes memorables (molt ben cantats, per cert, pel propi Spacey). Aquells/es que tot això els agafa una mica més de resquitllo probablement no hi vegin més que una altra pel·lícula biogràfica sobre l'ascensió, el posterior declivi i la redempció final d'un artista nordamericà.

Aquí hi ha més "pasta" de la que es pot comptar, però tot i així, aquesta no deixa de ser una peli "independent". I ho és, evidentment, no pel seu pressupost, però sí pels ingredients que barreja: una parella, una ciutat, amics, converses més o menys "particulars" i una banda sonora repleta de temes enganxosos.

Tot i no ser exactament el film que canviarà les nostres vides, cal reconèixer-li a la peli del Marc Webb una serietat i una gran habilitat per fer encantadors uns personatges que en altres mans serien completament insuportables.
La història de l'enamorament dels dos protagonistes, molt ben emmarcada en un espai laboral curiós (ambdós treballen en una empresa que fabrica targes de felicitació) i el seu posterior desenamorament (no hi ha cap spoiler aquí, és així com comença el film), contat a salts de vegades una mica erràtics, funciona molt bé durant la major part del metratge, esperonat per alguns diàlegs encertats i un to de comèdia prudent que diverteix sense embafar, que fa somriure sense arribar a veure's obligada a encadenar gags.

Desgraciadament, els diàlegs, el pil·lar sobre el que es fonamenta el gènere, funcionen a mitges. No són pas fluixos, però en poques ocasions prenen volada ni deixen petjada. Així, el film flirteja perillosament amb el gènere de les "comèdies romàntiques" (i ho seria si la protagonista fos la Jennifer Aniston) en no saber fer quallar amb més contundència aquests personatges.

En qualsevol cas, molt recomanable per passar una bona estona sense sentir-se ni estafat, mentre s'escolta una banda sonora farcida de bona música rock.

Habitualment, un dels trets característics de les cintes de terror sobre fantasmes, esperits i aparicions, és el del passat turbulent en el que l'esmentada aparició es va veure involucrada, digues-li maltractaments dels seus pares, un assassinat a sang freda (sovint a la banyera :-) o vés a saber què. No és aquesta Dark Water una excepció, però el que la fa completament diferent a les demés és que, en un curiós gir de guió, el turment passat per l'esperit -ser abandonada, de petita, a la guarderia- és el mateix que va passar la protagonista, ara mare d'una filla a la que també oblida anar a recollir. Així, Nakata filma, en realitat, no una història de fantasmes a l'ús, sinó un drama maternal de tall psicològic.
Fugint de bona part de la càrrega terrorífica dels espants sobtats i persistents, Nakata busca un to opressió, d'amenaça constant, però que no explota a cada canvi d'escena sinó que el manté, a foc lent, per sostenir la història d'una mare i de com se li va desintegrant la seva salut mental, sense poder-hi fer res.

Indubtablement, Nakata no es volgué desfer dels tics que convertiren la seva anterior Ringu en un punt d'inflexió (i d'inspiració) del nou cinema de terror a escala mundial. Hi han edificis atrotinats, il·luminació verdosa, nenes amb la cara tapada pels cabells foscos i aparicions constants. Però tots aquests elements -que identifiquen el film i que han provocat el desencís entre molts fans que esperaven un altre allau d'espants i esglais- deixen que respiri la trama, els personatges i el significat de tot plegat, permetent que el film es degusti sense tanta ansietat i amb més credulitat.

El problema però, rau en que aquesta trama que respira entre els tics del nou terror asiàtic, no pren volada en massa ocasions i la idea general sempre apareix més interessant que el seu desenvolupament, deixant així el film en una extranya barreja entre l'esmentada Ringu, El Resplandor de Kubrick y un drama maternal com No Sin Mi Hija.

Més seriosa del que es podia esperar, menys agoserada del que el seu plantejament promet, no deixa de ser una peli més que decent per descobrir el cinema de terror asiàtic sense que el cor se't surti per la gola.

Divertidíssima i a estones molt emotiva cinta d'animació de la Pixar, acostumada ja a entregar grans obres cinematogràfiques que fan oblidar les cada cop més difoses fronteres entre el cinema digital i el de carn i ossos.
Els ingredients, si més no, hi són tots. Un avi protagonista, per donar-li emotivitat, un nen per atorgar-li el punt innocent (i les excuses adequades per esbojarrar la història sense haver de donar-hi moltes voltes), i uns animalons per aportar la vessant més divertida i disparar gags a cada escena en la que apareixen.

En saben un munt els de Pixar d'explicar històries inversemblants, i aquesta no n'és una excepció. Un vidu no vol renunciar a fer efectiu el somni d'infantesa de la seva dona que mai no va poder dur a terme: viure al capdamunt d'unes muntanyes de Sudamèrica per sentir la "veritable aventura". Per fer-ho lliga una colla de globus a la seva casa i l'enlaira per anar-hi volant. Sí, l'argument és així d'inversemblant, ja us ho havia avisat.
Però el que de debò dominen els de Pixar és el que passa al mig. El guió està completament farcit d'escenes divertides, entranyables, emocionants, en un poti-poti espectacular que pitja totes les tecles hagudes i per haver (només hi falta un número musical i ja tindríem la peli total).

El millor d'Up però, és que aquesta barreja imparable d'emocions de tota mena, ve embolcallat per una història que, tot i inversemblant, s'aboca a uns temes veritablement seriosos com l'amor i la mort, com els somnis trencats i l'esperit de llibertat. Difícil, molt difícil resistir-se a un còctel com aquest.
És veritat però, que, a l'igual que li passava a Wall-e, l'empenta de la primera meitat del film es dil·lueix lleugerament en la segona, deixant la sensació de desaprofitament i de no haver pogut arribar a filmar una pel·lícula totalment rodona.
Això no és, en cap cas, impediment per poder gaudir d'una de les més divertides pel·lícules de l'any que tot just hem tancat, repleta de passió, d'humor i de tendresa. Pot no ser perfecta, però hi ha poques pel·lícules en les nostres cartelleres tan degustables com aquesta.

Quan un servidor era ben petit, ma mare va anar al cinema a veure El Cazador, empesa pels Oscars d'aquell any. I quan va tornar recordo només que em va dir: "Buff, una peli molt dura".
Han passat trenta anys i mai m'he atansat a veure aquesta peli del Cimino, qui sap si influenciat per les paraules "preventives" de la meva mare. Però la única cosa que puc dir hores d'ara és que tenia tota la raó. Buff, una peli molt dura.

El film està dividit en tres actes ben marcats. El primer de tots, el meu favorit, presenta als personatges en el seu poble natal, amb l'excusa del casament d'un d'ells. Les imatges del poble (Clayrton, Pennsylvania, un reducte d'emigrants russos al voltant d'una foneria), gris, d'atmosfera feixuga, amb xemeneies que semblen espines que li surten de les entranyes, son desoladores. Els protagonistes, una colla d'amics molt avesats a la beguda i a anar de cacera afronten un cap de setmana crucial en les seves vides. Tres d'ells, els personatges del Christopher Walken, el Robert DeNiro i el John Savage, s'han allistat per combatre al Vietnam, i aquest últim, abans de partir, es casa amb la seva promesa. Durant una primera hora, el film només busca entre els racons d'aquest cap de setmana cabdal, els detalls, les pistes que arrelen els personatges a la seva realitat, concloent amb una cacera de cérvols -amb premi final- que acaba a la taverna d'un d'ells, rumiant pensativament al voltant d'una melodia tocada al piano per un d'ells. I és aquí on arrenca l'apoteosi fílmica. En una el·lipsi contundent i implacable (com la resta del film), Cimino passa dels sis amics pensatius i cap cots a l'infern de la jungla del Vietnam, amb bombardejos, assassinats i violència sagnant. L'impacte emocional és tan violent que un no es pot treure el mal cos de sobre ja fins al final.

Entre mig, les famoses escenes de la ruleta russa, la bogeria col·lectiva i individual, la demència humana a 24 fotogrames per segon. I en el darrer terç, la tornada a casa, amb algunes de les metàfores antibel·licistes més punyents de la història del cinema, no centrades en la violència sobre el camp de batalla sinó sobre la terra que ha vist créixer a uns homes que ja mai més tornaran a ser el mateix.

Esfereïdora, tensa i dura a parts iguales, Deer Hunter passa per ser un dels puntals del cinema americà i aquest cop, sense que serveixi de precedent, probablement sigui cert. Molt abans que Platoon o Born On The 4th Of July, moltíssim abans que les cartes des d'Iwo Jima, Cimino colpejà les consciències americanes en un moment molt delicat, en un dels exemples clars de cinema que transforma la societat.

Sembla mentida, veient aquesta peli de'n Kore-eda, que la major part de la producció cinematogràfica d'avui en dia es compliqui tant la vida per omplir un parell d'horetes de cel·luloide. I dic això perquè aquest film del japonès és la (aparent) senzillesa materialitzada en cinema.

Des del primer fotograma (i no és una llicència literària, des del veritable primeríssim fotograma), la sensació de proximitat que transmet aquesta cinta és tan absoluta, que fa que tot el film, que tots els personatges, diàlegs i situacions, semblin total i absolutament creïbles. Dues dones, una mare i sa filla, preparen el dinar anual de retrobament familiar. I de què parlen en aquesta primera escena? De foteses gastronòmiques: que si el raba va millor per aquest plat, que si jo prefereixo les pastanagues.
Per descomptat, els diàlegs, més endavant, introdueixen altres línies argumentals més sucoses, però ja des d'un bon principi, Kore-eda obliga als seus personatges a ser reals, a parlar d'allò que totes les famílies parlen en retrobar-se.
Els diàlegs, un dels grans encerts d'aquesta peli, inclouen records d'infantesa, d'esdeveniments dramàtics, petites baralles insubstancials, altres de més dures, retrets, enveges, gelosies, etc. En definitiva, l'arquetípic quadre familiar que tothom coneix/pateix.
El millor que es pot dir d'aquest film de Kore-eda -sense desvetllar-ne cap detall innecessari- és que durant el seu metratge no hi ha qui se'n pugui estar d'escoltar cada paraula, cada entonació, d'observar cada gest per no perdre's cap dels minuciosos detalls que el guió i la direcció col·loquen en pantalla, doncs la subtilesa és la qualitat predominant aquí, en l'extrem oposat, posem per cas, de la també magnífica Secrets And Lies del Mike Leigh. Res no és el que sembla en les relacions humanes, i Kore-eda ho transmet amb calma i precisió.

És aquesta doncs, una meravellosa pel·lícula per reconciliar-se amb el cinema més veritable, més proper, el que no sembla requerir més esforç que el d'explicar una bona història amb la delicadesa i la cura necessària. Artesania fílmica pura és el que ens trobem a Aruitemo, aruitemo.

Sempre és una gran notícia que aparegui una botiga dedicada als amants del cinema a la nostra ciutat, encara que sigui per omplir el terrible buit existent en el sector. El seu nom: The Cine.

La oferta de botiges de cinema a Barcelona no és massa rellevant. La presència de grans superfícies que ofereixen llibres, dvds i bandes sonores com La Central, La Casa del Llibre, el Corte Inglés o l'FNAC (que recentment també ha incorporat una línia de memorabilia i marxandatge) ha limitat molt l'empenta emprenedora que cal per llençar un negocia d'aquest tipus. A les poques excepcions (el triangle de les bermudes al Passeig de Sant Joan amb cantonada Ali Bei, amb Norma Còmics -que també té secció de dvds i marxandatge- i les dues botigues Freaks), se li suma un momentum econòmica depressiu que no esperona en absolut l'aparició de botigues de característiques similars.
En qualsevol cas, la Carme i en Joan han decidit buscar-se un forat en el mercat, intentant, sobretot, acostar-s'hi des de l'humilitat i la proximitat, dues qualitats que, definitivament, les grans superfícies no poden oferir.


La primera cosa que es nota en entrar a The Cine és que la seva oferta és concreta. No busquen ser uns grans proveïdors de llibres sobre teoria de cinema (que també en tenen), no cerquen el perfil de cinèfil erudit, sinó el més lúdic, el més proper al fanatisme que a l'art. Dit d'una altra manera, no volen ser "més papistes que el papa" (hauria de dir "més Bergmanians que el Bergman"?) sinó que ofereixen una bona colla de productes molt enginyosos que satisfaran a tothom que senti passió pel cinema.

La secció que més em va cridar inicialment l'atenció va ser la de les samarretes. Hàbilment exposades per tal de no perdre's ni un sol dels dissenys disponibles, l'expositor ens mostra quasi una vintena de models diferents, a quin més enginyós. A qualsevol fan de Star Wars, se li en van ràpidament els ulls cap a la que mostra un bust d'un stormtrooper imperial tocat amb un tricorni, però als amants de la vessant més casposa del cinema no se'ls hi escaparan les diverses samarretes amb motius com la Gracita Morales, el Paco Martínez Soria o el José Luís López Vázquez. Els germans Marx, Kubrick, Kill Bill (en una versió ben original basada en els ninotets de Playmobil), els Coen i molts d'altres mites del cinema de tots els temps es troben estampats en aquestes fantàstiques i originals samarretes. Jo ja en tinc tres per casa! A veure si endevineu de quins models :-)

Per descomptat, a la botiga hi conviuen, a més de les samarretes, tasses serigrafiades, pòsters, llibres de tota mena, però també una bona pila de curiositats que s'amunteguen a les prestatgeries.


Però hi ha també, per exemple, espai pels inicis del cinema amb una bona col·lecció de zoòtrops a la venda.


Fins i tot altaveus i claquetes personalitzables!


Una de les coses que més criden l'atenció d'aquesta botiga és la dedicació i el detallisme dedicat a dissenyar-la i a omplirla de màgia cinèfila. Detalls com les etiquetes dels preus -personalitzades, sempre amb un punt d'humor-, l'apartat dedicat a la "freakada del mes" (aquest més pots comprar-te, tal com sempre has desitjat, el banyador verd del Borat!) o les joguines relacionades amb l'univers Star Wars són tan sols alguns dels exemples, però el caliu i l'apreci pel cinema es percep en cada espai.

Clauers de tota mena (Austin Powers, James Bond, etc), estels del Buzz Lightyear, mobles amb motius cinèfils, colorides capsetes, cartes d'actors i actrius famosos, una motxil·la en forma de Yoda o, fins i tot, un barnús com el del Rocky, tot això, en molts casos de manera exclusiva en aquesta botiga, es pot trobar a The Cine.

I, per si fos poc, per si l'oferiment als fans del cinema no fos suficient, l'espai de la botiga es remata amb una sala pensada per projectar-hi pel·lícules en la que s'hi duran a terme diferents activitats, la primera d'elles, un curs d'iniciació al cinema per infants, sens dubte una iniciativa que ja deixa ben clara la passió pel cinema que els seus impulsors tenen i les ganes de perpetuar-la amb les noves generacions.


Una gran noticia doncs per a tots els amants del cinema, particularment en unes dates en les que fer regals originals cada cop és més difícil. Els desitgem tota la sort del món en aquesta aventura i prometem passar-nos-hi sovint, molt sovint, massa i tot ;-) Ens veiem allà!


La botiga està (molt ben) situada entre dos cinemes, l'Urgell i el Florida, concretament al carrer Floridablanca 126, quasi fent cantonada amb el carrer Urgell.

A veure, posem les cartes sobre la taula...aquesta peli és més simple que una patata pelada. Però no enganya. I en uns temps com els que corren, això ja és un mèrit. Com a bon producte, Avatar entrega el que publicitava: efectes especials a dojo, una història plagada de tòpics digeribles en poca estona, i un rerafons de crítica que embaucarà -al loro!- a tothom que s'atansi a les sales amb un cor decorat amb guirnaldes nadalenques.

James Cameron no és un mal director. De fet, probablement, és un dels directors nordamericans més hàbils en la confecció de productes de consum massiu que no deceben als espectadors. Des dels Terminators fins als Aliens, des d'Abyss fins a Titanic, Cameron ha demostrat tenir les idees clares i s'ha convertit en una mena d'Steven Spielberg contemporani, transformant en or allò que ben bé podia haver acabat en ferralla.
Això sí, Cameron no és cap autor. I potser l'únic problema de tota aquesta formulació és que ell, de vegades, sembla creure-ho.
La única cosa que decep realment d'Avatar és la seva simplicitat. Però és una única maca en un conjunt realment fantàstic, replet d'emoció, d'acció i d'enlluernament visual.

La recreació d'un món fantàstic com el d'Avatar demanava, hores d'ara, un pas endavant; potser més que un pas feia falta un bon salt. I en Cameron sempre va tenir clar que ell era un dels pocs en disposició -i en la posició- per fer-ho.
Allà on ens va dur el Senyor dels Anells no és més que el punt de partida d'Avatar, una meravella digital que sembla tan real que l'espectador deixa de qüestionar-se la frontera entre la realitat i la ficció als pocs minuts de metratge (curiosament sent aquest també un dels temes principals del film). Ja no només Cameron ha fet de George Lucas i ha creat amb mà divina tota una biodiversitat riquíssima, sinó que ha buscat que cada detall, per insignificant que fos, enriquís cada presa. El resultat és un món perfectament real dins de la seva essència fantàstica, que és, probablement, el millor compliment que se li pot fer.

La trama, per descomptat, pura acumulació de tòpics, però prou ben trenada com per no sentir-se ofès. Les relacions entre els protagonistes són, per descomptat, tan fluixes que semblen més inversemblants que els paisatges pels quals deambulen (mai ha estat, precisament, el fort de Cameron). El missatge ecològic, no calia dubtar-ho, sembla formulat per l'Al Gore.
I al poti-poti se li han d'afegir "inspiracions" d'Star Wars, de la pròpia El Senyor dels Anells (que, a la seva vegada, ja eren poti-potis inspirats en clàssics) i de força d'altres clàssics del gènere dels efectes visuals que tantes infàncies han omplert i tants Nadals han triomfat.
Però el millor de tot -i el motiu pel qual cal felicitar a Cameron- és per ser prou hàbil com per servir un producte de fast-food amb la dignitat suficient com per servir-se en un restaurant decent.
Són, en definitiva, 160 minuts de goig fílmic, amb ulleres 3D o sense, que ni cansen ni deixen ganes de més. La mesura justa, doncs, en una barreja molt ben sacsejada.

El meu venerat Werner Herzog no ha estat mai un magnífic cineasta. Les seves limitacions a l'hora de narrar són més que evident (tempo descompensat, direcció d'actors molt lleugera, etc.). Però la seva mirada, allò que distingeix als artistes dels artesans, és tan perpètua, tan infinita que el converteix en un dels artistes més destacables dels darrers cinquanta anys.

I aquesta pel·lícula és, un cop més, fidel reflex d'aquesta estranya (però afortunada) paradoxa. Al mig d'un dels estèrils deserts de l'Austràlia interior, una companyia minera es veu obligada a aturar les seves perforacions a la recerca d'urani per la intervenció -mai millor dit- d'un clan d'aborígens austral que es posa davant de les excavadores, al mig de les explosions fins i tot, per tal de forçar a la maquinària a foradar el seu territori. Els seus arguments són prou sorprenents pels interessats representants de la corporació empresarial: el tros de terra que estan "profanant" és on somien les formigues verdes...
Herzog mai no fa l'esforç de voler-nos demostrar l'indemostrable, la importància dels somnis d'aquestes formigues i les seves repercussions pel clan, però tampoc s'esforça en fer semblar a la totpoderosa empresa com els dolents de la pel·lícula, no al menys des d'una perspectiva Hollywoodienca. Els fets són allà, i els participants tenen les seves raons. Això els porta fins a un judici, en el qual s'hi afegeix un element de debat addicional: són aplicables les lleis de la Commonwealth, de merament un parell de segles d'antiguitat, als assumptes relacionats amb els aborígens que habiten el territori des de temps immemorials?

Herzog empra el recurs habitual del personatge que és, poc a poc, convençut pels arguments d'un dels dos bàndols per anar mostrant matisos, sempre interessants i clarificadors, no de la sol·lució, sinó de la situació, de l'escenari.

Amb el llast herzoguià habitual d'uns actors poc dirigits, però amb una força visual realment colpidora -els paisatges completament violats amb milers de forats, els bellíssims tornados que es recargolen sobre les planúries-, el film desgrana les particularitats d'un debat mai extint a la vella Austràlia, apostant per una exposició planera de l'escenari, sense escarafalls, i tot i que és molt evident de quina banda està l'alemany, no es caricaturitza ni s'exagera la posició de la corporació ni del progrés.

És doncs una altra magnífica mostra del cinema de Herzog, aquell que sempre ens porta als indrets més inhòspits per descobrir els debats i conflictes més essencials, aquells que caracteritzen i donen nom a l'ésser humà.

Una de les coses que més pena fa és veure com un mite, un ídol, un artiste que havies admirat pel seus treballs es dil·lueix amb el pas del temps. Cadascú té els seus. Un dels meus és en Terry Gilliam. Vaig entendre que hi havia un cinema proper a l'art amb la meravellosa Brazil, em vaig divertir amb la cerca del Grial dels Monty Python, em vaig emocionar amb la història d'amor de El Rei Pescador i fins i tot em vaig entretenir molt amb les dotze mones i el Brad Pitt fent de boig. Però darrerament Gilliam ha volgut explotar una veta que sempre ha estat molt present en el seu cinema, la de l'imaginari visual hiperfantàstic. Aquest tret, que no era més que un inggredient en les seves grans pel·lícules, ha passat a prendre un protagonisme absolut tal com ja va fer, fa molts anys al racontar les aventures del famós Baró de Munchausen. Ara, els seus darrers films semblen articulats exclusivament al voltant de la premisa de mostrar mons inverosímils farcits d'éssers fantàstics i colors llampants, tal com ha fet en The Secret Of The Grimm Brothers o en aquesta mateixa The Imaginarium Of Doctor Parnassus.
Així, la història és l'excusa, la forma és el fons i s'ha acabat el bròquil.
El problema és que aguantar dues hoers de metratge amb sense sentits visuals és massa dur per un espectador mitjà. La profunditat dels personatges és inexistent, així com cap tret de vida en els seus diàlegs.
El desencís és més gran encara en veure desfilar pels fotogrames un ventall d'actors de primer ordre, des de Christopher Plummer encarnant al Doctor Parnassus, fins a Tom Waits impersonat en un dimoni força canalla. Menció a part mereix el cas del Heath Ledger que, en resultar mort durant el rodatge obligà a Gilliam a buscar-se un enginyós truc de guió per poder continuar el film. Però donat que el film gira al voltant d'un escenari fantasiós on tot és possible i les lleis fonamentals no regeixen, això és el cervell del Doctor Parnassus, Gilliam ho aprofita per canviar-li la cara al protagonista sense impedir que el film continui. Així el personatge del Heath Ledger es transforma, consecutivament, en Colin Farrell, Jude Law i Johnny Depp, engruixint així el ventall d'artistes de primera línia que figuren en el film.

La història? Quasi inexistent i, en qualsevol cas, sense importància. Un triangle amorós molt dil·luit, un teatre ambulant que amaga un mirall màgic que, en atravessar-lo, transporta al bell interior del cervell del mil·lenari i inmortal Doctor Parnassus, que enfronta a qui s'endinsa en una elecció inel·ludible que el protarà a engruixir les files de l'infern o les del cel.
Un humor molt discret i inconsisstent intenta perfumar una pel·lícula que no du enlloc, i això es nota des del primer minut, a que el pols narratiu de Gilliam fa temps que sembla atrofiat.

Un hagués desitjat que al final Gilliam no hagués trobat el finançament necessari per acabar la seva aproximació al Don Quixot, doncs acabar-la serà la millor manera de desprestigiar i treure-li sentit a la seva millor obra dels darrers anys: el documental sobre la impossibilitat d'acabar el seu rodatge.

L'esperança però, no es perd mai, i un segueix esperant que Gilliam sigui capaç de recuperar el seu ampli coneixement fílmic i ens presenti un film en el que el protagonista sigui el guió i no la parafernàlia fantàstica.

Japó és un país amb una manera molt particular d'acostar-se a l'art, sigui quina sigui la seva disciplina. I el pitjor de tot és que a occident rebem amb comptagotes les mostres que produeixen. És aquesta Goemon un magnífic exemple. Més espectacular i molt més entretinguda que El Senyor dels Anells del Peter Jackson -per posar un exemple de cinema occidental d'acció i disseny de producció titànic- aquesta fascinant història de revenja, intrigues polítiques i esbatussades de ninjes sobrenaturals atrapa des del seu espaterrant inici amb una fotografia manipuladíssima que tant reverbera els colors per fer-ne un deliciós quadre hipercromat, com dibuixa -digitalment- paisatges impossibles, castells magnífics i fa ballar lluitadors imbatibles.

La pirotècnia visual és tan aclaparadorament bella que un podria despistar-se fàcilment d'una trama més sòlida del que acostuma a ser habitual, a cavall entre uns flashbacks potentíssims i unes escenes d'acció realment espectaculars. Goemon, una mena de Robin Hood verídic de l'antic Japó feudal que, efectivament, robava als rics per repartir-ho entre els pobres, es troba ficat, per accident, enmig de la baralla pel poder pel país, en un moment turbulent, fruit de traïcions vàries i d'ambicions polítiques desbocades. El que no s'imagina en Goemon és que en realitat és el destí el que el crida a reprendre fils de la seva vida que havia volgut tallar en pos d'una mai del tot aconseguida llibertat individual.
Les històries que es repeteixen, els personatges que s'emmirallen, que es canvien d'identitat, formen un joc de miralls interessantíssim i molt entretingut d'observar.
Si bé el seu clímax final sembla traspassar la frontera que separa l'espectacle visual de la orgia sense ànima, aquest ens reserva unes quants cops d'efecte molt enginyosos que semblen, fins i tot, voler reclamar una relectura de la història escrita d'aquest bandit entranyable que és Goemon.
Coproduïda amb l'ajut de la Warner, és aquest un film d'acció i aventures que no decebrà als fans del gènere però que, sobretot, entretindrà a aquells/es que mai han sentit gran predilecció per aquests tipus de films.

Després de gaudir enormement amb Gasherbrum, no me n'he pogut estar de rescatar aquest altre documental de la seva etapa primera com a cineasta. I m'he trobat, com era d'esperar, amb una altra delicada reconstrucció de la frontera que separa allò humà d'allò que sembla estar més enllà de les seves capacitats. Un cop més, Herzog dibuixa els contorns d'un repte vital, aquí el de la superació de la isolació que pateixen aquells/es que no tenen ja capacitat auditiva ni visual, els sord-cecs.

Al llarg de la seva filmografia, tant documental com de ficció, l'alemany ha explicat un cop darrera un altre, aquells processos vitals que, ja sigui lluitant per la supervivència (com en aquesta mateixa cinta, com a Behinderte Zukunft o com a L'Enigma Kaspar Hauser), ja sigui per tantejar, sovint a palpentes, els límits de les capacitats humanes (com a Gasherbrum, a Aguirre, a Fitzcarraldo i a tantes altres), defineixen allò que fa de nosaltres, uns éssers certament fascinants. Travessar els Andes, escalar dos pics de 8.000 metres sense oxigen o comunicar-se quan un és mancat d'oide i de vista, són, tots ells, ambiciosos reptes que no tothom està preparat per assumir, però als que Herzog sembla sentir-se sempre hipnòticament atret.
Embadalit, en Herzog no interfereix aquí en les gravacions -potser impossibilitat per la incomunicació que pateixen els protagonistes de la història- per mostrar-nos els grans reptes diaris de gent que busca poder viure com tothom, sense limitacions, sense barreres.

Tal com s'espera d'un gran documental, aquest acumula un bon grapat de grans i emocionants moments com la festa d'aniversari de la protagonista a la que hi convida els seus amics sord-cecs ('és molt difícil d'organitzar', diu l'homenatjada), com la visita al psiquiàtric en el que ha acabat oblidada una noia que només s'entenia amb sa mare, recentment difunta, o com l'intent de fer aprendre conceptes tant bàsics com la felicitat, el bé i el mal a dos vailets ja nascuts amb aquestes limitacions sensorials. I amb tots aquests petits instants, sovint tristos, però superats per la grandesa espiritual i la joia intrínseca de la protagonista, una dona extremadament decidida a ajudar els que són de la seva mateixa condició, Herzog composa un mosaic de superacions, de voluntat i de vitalitat difícils d'oblidar. I aquesta, probablement, ha de ser la característica més definitòria de qualsevol documental: que deixi petjada.

Quan el documental no estava de moda, quan no s'estrenaven en les sales de cinema, hi havia artesans que ja es dedicaven a intentar mostrar la realitat des del seu punt de vista. L'alemany Werner Herzog, des dels seus començaments com a cineasta, sempre s'ha sentit molt còmode en aquest format. Acompanyat tan sols de dos o tres operaris (un càmera, un operador de so i, com a molt, un ajudant més), s'embarcava, un cop i un altre, a perseguir les petites grans històries, ja fos les dels discapacitats alemanys (que en la dècada dels 70 no gaudien de cap suport per part de l'administració) a Behinderte Zukunft?, ja fos les d'un petit grup de metges (que viatgen al cor de l'Àfrica per portar medecines als seus habitants) a Die fliegenden Ärzte von Östafrika.

Herzog sempre s'ha mostrat fascinat pels reptes humans -els mateixos que ell mateix assumí en les filmacions "impossibles" de Fitzcarraldo o Aguirre, der Zorn Gottes-, pels "bojos" que pretenen desafiar les seves limitacions, pels, en definitiva, somnis quimèrics i inabastibles. I en aquest migmetratje segueix les peripècies de dos alpinistes obcecats amb la doble ascensió als Gasherbrum, dos pics de més de 8.000 metres prop de la frontera pakistanesa.

I com el propi Herzog explica, l'objectiu de la cinta no és pas retratar l'èpica de l'ascensió ni realitzar un manual tècnic d'escalada, sinó entendre els motius que porten als escaladors a enfrontar-se amb la natura descomunal, amb parets verticals de més de vuit quilòmetres, amb glaceres, allaus i tempestes desfermades. Quina relació tenen amb la mort? La busquen inconscientment? I, sobretot, per què hi volen pujar? Què els empeny?
Totes aquestes preguntes són formulades pel Herzog -amb el seu inconfusible estil de documentalista que interfereix per portar la realitat al seu terreny, al seu discurs-, i contestades fermament pels alpinistes, amb la convicció de qui sap que el seu destí és inel·ludible.

No deixa de ser curiós comprovar com l'estil del mestre alemany no ha canviat ni un pèl en tots aquests anys, sempre escarrassant-se en treure el millor de cada personatge, de cada indret, de cada presa. No és massa lluny doncs, aquesta Gasherbrum, de les seves darreres incursions en el cinema documental: Grizzly Man i Encounters At The End Of The World.

En definitiva, un migmetratge d'emocions condensades, de belles imatges i de moments veritablement estremidors, que bé val la pena veure, encara que sigui per entendre millor al Herzog (que no als alpinistes).

Una habitació de motel, tres actors, una càmera...i un fet passat. Aquestes són les arestes d'aquesta interessant adaptació de l'obra teatral homònima de Stephen Belber. Al sempre interessant Richard Linklater no li calen més elements per articular una pel·lícula que bascula entre els tres personatges del triangle, deixant que l'espectador basculi empàticament cap a un o cap a un altre a mesura que la trama es desenvolupa, i no deixant mai que l'inamovible escenari de l'habitació del motel s'interposi entre la història i l'espectador.

Quan dos amics de la infància, esplèndids Robert Sean Leonard i Ethan Hawke, es retroben a un poble en el que té lloc un festival de cinema independent en el que el primer presenta la seva primera pel·lícula, el que havia de ser una posada al dia de les seves respectives vides es transforma en un estira-i-arronsa per demostrar qui dels dos porta una vida millor. Quan un fet del passat, que concerneix el tercer personatge (la impecable Uma Thurman) entra en la conversa, les conviccions i els valors de cadascun d'ells surten a la llum.
I és aquí on el poder del text pren les regnes del film fins a la seva desembocadura, travant converses semi-improvisades -mètode que el propi Linklater faria servir després en el seu díptic sobre les parelles, Before Sunrise i Before Sunset- i conduint l'acció cap a terrenys del debat sobre la moral i la culpabilitat.
No deixa de ser curiós que l'altre film que Linklater filmà aquell mateix any fos la genial Waking Life, la seva primera incursió en el cinema d'animació amb la tècnica del rotoscopi, un film que, tot i el diametralment oposat plantejament formal, comparteix amb aquesta austera Tape els diàlegs profunds, la temàtica filosòfica i la cadència textual del seu metratge.

A l'igual, però, que en bona part de les seves pel·lícules, Linklater voreja l'excés quan definitivament s'abandona al seu estil personal, i sembla patinar quan insisteix en emprar algun recurs certament difícil de suportar (com el plànol-contraplànol sense tall, càmera amb mà, repetit fins a l'extenuació). Se li afegeix a aquest llast la reincidència i repetitivitat d'alguns girs dels diàlegs -segurament fruit de la improvisació- que minen la paciència d'un espectador àvid d'avançar en una trama que, en aquests moments concrets, sembla quedar varada momentàniament, atrapada entre línies de text que no duen enlloc.

Però és absolutament innegable la força tant del text com de la posada en escena, amb l'ajut de tres actors molt equilibrats -i això ja és un mèrit important, abandonant-se a la improvisació- que sempre semblen enriquir l'escena amb uns personatges molt ben delineats.

Linklater sempre ha estat un outsider, lluitant per mantenir-se en el Off-Hollywood i reivindicant un cinema a contrapèl, que mai deixa indiferent i que convida a la reflexió i, el que és més important, a l'auto-anàlisi.

Difícil -i potser erroni- opinar sobre la meitat d'un díptic sense mentar l'altra, però, indubtablement, aquestes cartes des de la petita illa d'Iwo Jima, que va viure un dels moments més sagnants de la segona guerra mundial, és una petita joia del cinema que ben bé es pot degustar sola, sense veure l'altra cara de la moneda que el mateix Clint Eastwood ens proposa.
Dividida en dues parts narratives, per una banda l'espera de l'enemic i per l'altra la batalla, el film ens mostra, en la línia d'altres films antibel·licistes, a soldats abocats a un destí rigorós, suposadament honorable -en nom d'una pàtria que no els vol socórrer- i cruent.
I com succeeix en aquestes pel·lícules, els covards són molt més homes del que diuen ser el valents. Articulant la narrativa al voltant d'uns pocs personatges principals, un soldat arrabassat de la seva dona i del seu nadó per defensar una bandera, un general que coneix els nordamericans perquè hi ha viscut, i alguns dels seus companys, Eastwood s'hi apropa amb la calma habitual en el seu cinema, amb aquella temperança, amb aquell devenir anestesiat, que permet degustar cada escena i encaixar-la en el trencaclosques sencer. Tot i que aquest tempo es trenca en la segona meitat, quan les escenes bèl·liques entretallen els moments íntims -i la pel·lícula se'n ressenteix, evidentment- els últims films d'Eastwood semblen voler abarcar un lloc en la posteritat, i això, lluny de portar-lo a un estil pedant o pretensiós, ans al contrari l'acosta a una profunditat i serenor que arrela en l'espectador.

Fugint de les postaletes amanerades, no deixant que les idees preconcebudes perdurin en la ment del públic, Eastwood desmunta tòpics a cop d'escena, a cop de diàlegs ben trobats, de petites metàfores senzilles però d'alt octanatge, no deixant que cap bàndol s'emporti cap victòria moral per damunt de l'altre.

Fotografiada en uns bellíssims tons apagats i aprofitant-se d'un esplèndid guió de'n Paul Haggis (Crash, Million Dollar Baby, però també, Walker Texas Ranger o les dues últimes entregues del James Bond de Daniel Craig), el film va ser molt ben acollit al Japó, on tan sols ve rebre algunes escarides crítiques a algunes dades històriques, però acceptant de bon grat la visió d'un nordamericà que sembla haver comprès darrerament, que la millor manera de ser patriota (si és que això significa alguna cosa) és criticant i lloant alhora la bandera que desperta aquest sentiment.

Amb en Mankiewicz, un no sap mai si està defensant la independència de les dones o si bé, pel contrari, les està maltractant. Aquesta mateixa sensació també és present en visionar aquesta fantàstica història de tres dones que viuen a l'ombra d'una quarta, somni irrealitzable dels seus respectius marits, la qual, un bon matí, les hi fa arribar una carta en la que les hi explica que s'ha fugat amb el marit d'un d'elles, sense especificar-ne l'escollit. Les tres esposes es veuen llavors forçades a passar tot el dia, fins que tornin a casa, patint pels seus marits i fent repàs de la seva vida marital.

Un plantejament directe i original, que aboca la trama a dividir-se en tres parts, un per cada esposa, on descobrim la veritable natura de l'amor que les tres tenen pels seus respectius marits. Per una banda, la camperola vinguda a més, que mai no es troba a gust en el seu paper de nova rica, al que el seu marit tracta desdenyosament. Per una altra, l'escriptora de talent que ha cedit a escriure cul·lebrots per la radio i que guanya molts més diners que el seu marit. I per últim, l'ambiciosa grimpaire que sap com entabanar els homes i busca endur-se el peix més gran i poderós, un magnat dels electrodomèstics al que mai se li ha negat el que vol.

Encadenant diàlegs memorables i trepidants, personatges deliciosos (en particular en Kirk Douglas, el marit suposadament perfecte), Mankiewicz tira d'ofici per escortar les dones en el seu suplici, en els seus dubtes i temors (serà l'escollit el meu marit?), en les seves incerteses, confeccionant un retrat despietat del matrimoni i d'allò que rau al seu interior.

Mascliste? Potser sí, potser no...mestre indiscutible del cinema? Sens dubte.

El gènere de terror, perquè és molt ric en possibilitats, però sobretot perquè és molt rendible, sempre ha parit, amb total intencionalitat, subgèneres particularment sucosos. Són aquells en que una única particularitat, un punt de partida, un escenari, es converteix en l'excusa principal i sobre ella s'articula un film sencer. De tots els subgèneres de terror, un dels més rendibles i explotats ha estat, sens dubte, el de les cases encantades, a la que pertany aquesta interessant i molt digna factura del semi-desconegut John Hough.
I és que aquí, la direcció potser no era el reclam, doncs el que realment et fa venir ganes de veure aquest film és saber que és l'autoadaptació que del seu propi llibre escrigué en Richard Matheson (autor de la celebèrrima I, legend, sobre la que es va basar la mítica cinta El Hombre Omega (1971) amb en Charlton Heston lluitant contra una mena de zombies post-apocalíptics).

A l'igual que succeia en la certament fundacional The Haunting (1963), tres experts en manifestacions paranormals i la muller d'un d'ells s'acomoden durant una setmana en aquesta casa de truculenta història pasada, contractats per un milionari que vol comprar-la, no sense assegurar-se de que està neta i polida fins a l'últim ectoplasma.

Polsant sempre sobre l'ambientació tenebrosa i les diferents "experiències" que els convidats experimenten i mai sobre els escabrosos cops d'efecte típics del cinema de terror modern, la cinta transcorre amb una tensió mantinguda durant tot el seu metratge i tot i que es resol amb un cop d'efecte probablement menys sucós del que seria d'esperar -el desenllaç quasi recorda a un d'els trucs finals de la sèrie "Los Vengadores" que el propi director de la cinta va realitzar durant una temporada-, aconsegueix plantejar l'habitual debat entre ciència i mística, entre les meravelles tecnològiques i l'espiritualitat interior, afgegint-hi, de tant en tant, el consabut toc eròtic de la dècada dels setanta, i firmant, en definitiva, una pel·lícula molt recomanable per recordar com es feia el cinema abans de que els 80 desprestigiessin definitivament el gènere.

Com és possible que una peli en la que passen tantes coses, en la que se succeeixen tants moments emocionants, sigui tan avorrida? Per què aquestes pelis sempre fan un cert tuf a engany continuat? Ni tenint un guionista de un cert prestigi com el David Koepp, en Ron Howard és capaç d'insuflar vida a una història aparentment trepidant? Ni tan sols un director amb gran experiència en cinema d'entreteniment pot donar-li emoció a unes pàgines d'un llibre que tothom qualifica d'entretingut i emocionant?

Deia Truffaut que la millor manera (la única, potser) d'adaptar un llibre al cinema és oblidant la trama i concentrant-se en el fons. Potser en Ron Howard no sap qui és el Truffaut.