Revolutionary Road (2008) - Sam Mendes

Cap comentari
Una parella lluita contra l'aburgesament marcat per una societat que sembla empènyer a tothom a seguir el mateix camí: casar-se, tenir fills, comprar-se una caseta i un cotxe i, a partir d'aquí, lluitar per mantenir-ho com si fos el més gran tresor, renunciant als somnis de joventut i a una vida lliure i sense obligacions. Aquesta parella són la Kate Winslet i el Leonardo DiCaprio, comandats aquí per Sam Mendes, director d'American Beauty o Camino a la Perdición. L'espectador assisteix, astorat, a l'intent de frustrar l'adotzenament col·lectiu d'aquesta parella.
Seriosa, perfectament clàssica en la seva filmació, el film destil·la cinema pels quatre costats, recolzant-se molt particularment en un guió molt per damunt de la mitjana i una parella de bons actors, aquí amb molta llibertat per mostrar matisos i habilitats actorals.
Molt s'ha parlat, precisament, de les interpretacions de la Winslet i del DiCaprio. No seré pas jo el que digui que no ho fan bé, ans al contrari, es llueixen abastament. La Winslet està esplèndida en el seu paper d'esposa que lluita per no sentir-se atrapada i el DiCaprio representa a la perfecció el prototip d'home ínfim, mínim, petit per dins però que es fa el gran per fora. Però tinc la sensació de que en Sam Mendes els ha deixat creure's excessivament que tenien uns personatges amb molta força, doncs sovint sembla com si volguessin pronunciar cada una de les seves frases com si fos la última, la més important, carregant-la d'un excés de dramatisme que potser acaba notant-se i fent-se lleugerament feixuc.
El film però, s'enriqueix també amb la presència d'un personatge clàssic com és el (suposat) babau (aquí un home en tractament psiquiàtric), que acaba sent molt més llest que els protagonistes i que serveix a Mendes com a veu de la consciència, llençant en cara als protagonistes el que veritablement senten, ficant, com es diu vulgarment, el dit a la llaga.

És doncs aquesta una bona peli, molt més crítica i punyent que la sovint sobrevalorada American Beauty, potser perquè aquí la subtilesa mana i el guió està perfectament acotat i limitat, sense derivar mai en els extrems que arribava aquella, convertint-la així en una cinta elegantíssima, representant d'un cinema no massa habitual avui en dia, basat en la contenció i un guió sòlid que suporta el seu pes dramàtic.

Segurament Mendes té el gran valor de fer pel·lícules crítiques que et semblen més bones com més blanc de les seves crítiques ets. I això, indubtablement, és un mèrit.

Cap comentari :