Dark Water (2002) - Hideo Nakata

Cap comentari
Habitualment, un dels trets característics de les cintes de terror sobre fantasmes, esperits i aparicions, és el del passat turbulent en el que l'esmentada aparició es va veure involucrada, digues-li maltractaments dels seus pares, un assassinat a sang freda (sovint a la banyera :-) o vés a saber què. No és aquesta Dark Water una excepció, però el que la fa completament diferent a les demés és que, en un curiós gir de guió, el turment passat per l'esperit -ser abandonada, de petita, a la guarderia- és el mateix que va passar la protagonista, ara mare d'una filla a la que també oblida anar a recollir. Així, Nakata filma, en realitat, no una història de fantasmes a l'ús, sinó un drama maternal de tall psicològic.
Fugint de bona part de la càrrega terrorífica dels espants sobtats i persistents, Nakata busca un to opressió, d'amenaça constant, però que no explota a cada canvi d'escena sinó que el manté, a foc lent, per sostenir la història d'una mare i de com se li va desintegrant la seva salut mental, sense poder-hi fer res.

Indubtablement, Nakata no es volgué desfer dels tics que convertiren la seva anterior Ringu en un punt d'inflexió (i d'inspiració) del nou cinema de terror a escala mundial. Hi han edificis atrotinats, il·luminació verdosa, nenes amb la cara tapada pels cabells foscos i aparicions constants. Però tots aquests elements -que identifiquen el film i que han provocat el desencís entre molts fans que esperaven un altre allau d'espants i esglais- deixen que respiri la trama, els personatges i el significat de tot plegat, permetent que el film es degusti sense tanta ansietat i amb més credulitat.

El problema però, rau en que aquesta trama que respira entre els tics del nou terror asiàtic, no pren volada en massa ocasions i la idea general sempre apareix més interessant que el seu desenvolupament, deixant així el film en una extranya barreja entre l'esmentada Ringu, El Resplandor de Kubrick y un drama maternal com No Sin Mi Hija.

Més seriosa del que es podia esperar, menys agoserada del que el seu plantejament promet, no deixa de ser una peli més que decent per descobrir el cinema de terror asiàtic sense que el cor se't surti per la gola.

Cap comentari :