Heimat (1984) - Edgar Reitz (creador i director)

Quan s'insisteix en l'estèril (però sovint apassionant) debat sobre les fronteres entre la ficció televisiva i la cinematogràfica, sovint s'obliden els referents més importants. I Heimat és un d'ells. O millor: Heimat ÉS el referent.

Perquè l'Edgar Reitz va veure molt clar que la millor manera d'explicar la història recent d'un país complex com el seu, Alemanya, era a través de personatges. I que els personatges necessitaven espai i temps per desenvolupar-se i explicar-nos la seva història. Alguns pretenen que és una pel·lícula llarga, però la veritat és que Reitz va concebre Heimat com a una sèrie d'onze capítols en què repassava la història alemanya des del 1919 (just després de la Primera Guerra mundial) fins als anys 80, quan la vella "pàtria" del títol ja podia considerar-se refundada de debò, superats els mals tràngols i les angoixes existencials.


Reitz segueix la família de la Maria, nascuda al 1900 —i, per tant, digna incorporació del segle— que intenta sobreviure als embats de l'esdevenir al poblet de Schabbach, per on circulen parents, veïns, visitants sorprenents i, sobretot, la història, que colpeja, sacseja i canvia ja no només la seva vida sinó a ells mateixos, indiscutiblement lligats al que dictin els temps. Tenim marits que fugen d'una Alemanya que ja forja el nazisme per retornar, anys més tard, convertits en rics magnats de l'automoció, pares arrapats a la tradició, germans fascinats per la tecnologia, grimpaires de la faràndula, cacics ostentosos, adolescents d'hormones desbocades o babaus de mirada límpida i innocent. La plèiade és completa, absoluta, universal.

I els anys passen, i els personatges es fan grans, s'adapten als nous temps, sovint sense cap alternativa, penells a mercè dels vents que bufen, avui d'aquí, demà d'allà. I s'enamoren, i s'allisten a files, i celebren aniversaris, i creen fàbriques, i tenen somnis impossibles que, de vegades, es fan realitat.


Perquè Heimat, tot i ser una lliçó d'història és, sobretot, una lliçó d'humanitat, la més gran que s'ha vist en una pantalla, petita o gran. Reitz encerta a posar la mirada sobre les persones perquè ens expliquin la història, però recordant-nos que la història no la fan ells, sinó altres, aquells que maneguen el món, i que la resta no som altra cosa que titelles amables que, a pesar dels fils que ens manegen, mirem de deixar-nos portar feliçment, ens adaptem al moviment forçat com si fóssim nosaltres els que volguéssim fer aquest gest.

Meravellosa fins al darrer minut de metratge, farcida de mil-i-una analogies amb la història, plena de detalls aparentment insignificants, de plans bells, de jocs de colors i de blancs i negres, de metàfores visuals, desdibuixant les possibles fronteres entre narració cinematogràfica i televisiva (figura entre les 100 millors pel·lícules de la història de la llista Kobal) i, sobretot, de personatges: la Maria, el Glasisch, l'Eduard, la Lucie, la Katharina, la Pauline, el Mathias, la Martha, l'Otto...