Sobre les causes de l'èxit massiu de 'Bohemian Rhapsody'

Ha estat, indubtablement, la pel·lícula de l'any, si més no en quan a popularitat. No només tothom l'ha vista (i quan dic tothom em refereixo a TOTHOM, incloses persones habitualment allunyades de la música rock, de Queen o, simplement, del cinema). Ha estat, per dir-ho així, quelcom més que una pel·lícula i s'ha convertit en una fita cultural d'abast amplíssim que s'ha escolat entre converses informals arreu i entre tot tipus d'interlocutors. Però com ha estat això possible? Per què 'Bohemian Rhapsody' s'ha convertit en aquest fenomen de masses indiscutible?

Primer de tot (i per damunt de tot), perquè el temps ha legitimat Queen i el Freddie Mercury com a alta cultura. I per bé que els conceptes de high brow (alta cultura) i low brow (baixa cultura) fa ja molts anys que s'han desestimat en entorns acadèmics, encara no ho han fet en el context popular i, de manera general, bona part del públic consumidor de productes culturals diferencia clarament entre aquestes dues categories (sovint TOT el teatre, l'òpera i la música clàssica són considerats alta cultura, independentment de qualsevol altre factor). Així, la música rock de Queen ha deixat de ser un reducte de fans i melòmans per ser accedit per espectadors que mai han escoltat un disc de Queen.


En segon terme, perquè el film és convencional i sense arestes, perfectament alineat amb els criteris morals actuals. Fa 20 anys un biopic en el que s'insistís en l'homosexualitat del Freddie Mercury no hagués gaudit de la popularitat que ha gaudit enguany (per bé que, segurament, hagués aixecat polèmica). Però avui en dia la causa LGTBI+ no només està majorment acceptada sinó que per a qui no forma part d'aquests col·lectius fer-ne bandera s'ha convertit, també, en una construcció personal, un marcador moral que va en consonància amb els temps (i amb el sentit comú). Ara bé, Bohemian Rhapsody abraça, defensa i exposa la condició sexual d'un mite com Mercury, però, per contra, no té cap mirament en apartar la mirada/càmera quan el protagonista se'n va al llit amb algú del seu mateix sexe. Petons sí, que ara els petons entre homes al cinema popular ja estan permesos, ja són tolerats, però escenes de llit no, gràcies, que molesten, que són massa gràfiques, que són de mal gust.

En tercer lloc, perquè el format de biopic sempre ha tingut molt bona acollida entre les audiències més populars, donat que està sempre envernissat d'una capa d'historicisme realista que fa que es pugui mirar creient que allò és un testimoni fidel, molt proper al documental, del que va succeir. És, per dir-ho així, la conversió a gènere de la famosa frase "basada en fets reals" que adorna els inicis de moltes pel·lícules que busquen un grau de complicitat extra en el públic. Encara més, l'habitual estructura de biopic musical basada en la dicotomia auge/caiguda és rematat aquí amb un capítol final que el converteix en auge/caiguda/redempció tan de l'agrat del públic d'educació cristiana (i aquí no parlo de devots ni de creients, sinó d'educació en valors cristians com el perdó i la redempció, absolutament atrinxerats en el nostre ADN des de fa segles). El Freddie Mercury creix, comet errors, els esmena (demanant perdó i aconseguint-lo) i, finalment, es redimeix davant d'un públic que encara l'adora mentre, de pas, salva uns quants nens africans.


I en quart lloc perquè, justament, aquest final amb el mític concert de Live Aid és la cirereta popular que li faltava a un film com aquest. Els plans dels telèfons rebent trucades de benefactors i donants, col·locats com estan al mig de l'actuació de Queen, volen significar que va ser la seva actuació (i no la dels demés) la que va provocar un allau de trucades i de recaptació. Aquest fet, sobretot tenint en compte que, tal com ja és sabut des de fa anys, la iniciativa Live Aid va tenir uns mínims efectes sobre la població etíop degut a l'obcecació del Bob Geldof de no fer cas a Metges Sense Fronteres que l'advertia que el problema no era de fam sinó de corrupció i violència política, és particularment revelador de les intencions del film: santificar Queen i al Mercury.

Bohemian Rhapsody, doncs, és un producte cultural molt ben elaborat, precís i mil·limètric, que ha sabut confeccionar-se des de la lectura d'una població que respon a estímuls ben concrets i que no té cap queixa quan se li presenta una pel·lícula així perquè a) sadolla les seves necessitats de sensació d'estar consumint alta cultura, b) no l'obliga a veure allò que podria molestar, c) li permet sentir-se redemptor, i d) li permet encimbellar la figura com el gran Freddie Mercury i convertir-lo en mite assumit i acollit en el nostre panteó modern.