Rush (2013) - Ron Howard

Com es pot resumir aquesta pel·lícula? Fàcil. Són dos energumens egocèntrics que es piquen durant anys. Ja està. El que dues altres persones més assenyades haguessin resolt amb un parell de minuts i haguessin seguit amb les seves vides, ells no, ells necessiten dedicar tots els seus esforços a superar l'altre. Són, per dir-ho així, d'aquella gent tòxica que no és feliç si no és en referència als demés. Tu imagina't: a un paio guapo, seductor, divertit, que sap gaudir de la vida, amb les admiradores penjades del coll tot el dia se li pot amargar la tarda si no guanya una cursa. El paio és capaç d'oblidar tot allò bo que té al seu abast si l'altra en discòrdia el supera, el guanya. Així d'intel·lectualment complexos són aquests dos personatges retratats aquí.

La gràcia, és clar, està en que un dels dos, si més no, se n'adona, d'això, i aprèn a valorar allò que té més enllà de la competició. No tinc clar que calgués tota una pel·lícula per explicar això, però és veritat que el Ron Howard (director pel qual no tinc cap mena d'interès) és capaç de filmar alguna cosa decent (decent, no bona, no fantàstica, no obra mestra, simplement decent) amb una història ben simple/ximple al voltant d'una cosa aparentment tan avorrida per a un servidor com són les curses de cotxes.

Li agraeixo al Howard no haver volgut insistir massa en les curses, no haver farcit la meitat de la pel·lícula amb "emocionantíssimes" escenes de cotxes retrunyint i avançant temeràriament d'altres (per això me'n vaig un dia a la carretera de La Rabassada i ja em faig a la idea). Una altra pel·lícula que explica alguna cosa molt similar com és Días de trueno (Days of thunder, 1990, Tony Scott) queia, justament, en aquest parany i la cosa era avorrida com... com una cursa de Fòrmula 1 (per a algú que no n'és fan). El Howard, doncs, sembla més interessat en les vides privades i els pensaments d'aquests dos energumens. I s'agraeix.


S'agraeix també el to retro, l'encert físic del càsting (tot i el lamentable desaprofitament dels personatges femenins), que el Hemsworth sigui dels pocs actors que triomfen pel físic però que poden actuar i dir algunes ratlles sense haver-nos de posar tot taps a les orelles. Ara bé, no se li agraeix gens ni mica que faci servir a l'insofrible Daniel Brühl, aquí a més amb unes dentoles que li impedeixen articular paraula, per encarnar al Nikki Lauda. Això sí que no t'ho perdonaré mai, Ron.

Filies i fòbies a banda, en tot cas, la pel·lícula no és inaguantable, la qual cosa ja sembla molt tenint en compte que explica la història de dos pelacanyes lamentables dotats d'uns cervells microscòpics obcecats amb la competitivitat interpersonal.

El año más violento (A most violent year) (2014) - J.C. Chandor

Què li passa al J.C. Chandor que en totes les seves pel·lícules, tenint diners, un bon i selecte grup d'actors i una bona història que explicar sempre entrega pel·lícules fredes i incomplertes, com mancades d'alguna cosa? No li direm que és un mal director perquè, al cap i a la fi, les seves tres pel·lícules fins a data d'avui són prou decents i, probablement, per sobre de la mitjana habitual. Però sempre ens deixa la sensació, amb aquell fredor tan seva, que alguna cosa no rutlla, que el resultat no dóna més que la suma dels seus elements per separat.

I està clar que una història d'un immigrant (Abel Morales, serè i segur Oscar Isaac) que regenta un prosper negoci de distribució de gasoil i que busca culminar el seu ascens amb la compra d'una propietat que li assegurarà el domini del mercat és interessant, molt interessant. I ho és, molt en particular, perquè l'Abel vol fer-ho sense caure en el mal, en les conductes mafioses i violentes tan pròpies del sector. I ho vol ser perquè vol complir el seu somni americà sense jugar amb les cartes marcades. Però es pot complir el somni americà sense les cartes marcades?, sense violència?. La seva muller (pertinent, Jessica Chastain, multipremiada) és americana, filla de l'empresari al que l'Abel li ha comprat el negoci. Ella sap la resposta a aquestes preguntes.



I està clar que tant l'Oscar Isaac com la Jessica Chastain funcionen i aixequen les escenes per si sols. I està clar que el guió és sòlid. I que els sobtats ensurts (forçats amb efectes de so fora mida) et trasbalsen i et reconnecten a una història que parla de violència sense passar-te-la per la cara.
No hi ha, en definitiva, res dolent en aquesta pel·lícula. Tot és bo, els ingredients són de qualitat. Potser tan sols li falta aquell relligat que tan sols els xefs més delicats i enginyosos saben coure.

Spectre, la cançó dels títols de crèdit i Radiohead

El dia de Nadal d'enguany els Radiohead van penjar al seu perfil de Soundcloud la descàrrega gratuita de la seva cançó per a Spectre (2015), l'última pel·lícula de James Bond.

Thom Yorke comenta que fa un any se'ls va encarregar que escriguessin una cançó per als crèdits inicials de la nova pel·lícula, que havia de ser la continuació d'Skyfall.
Diuen que totes les bandes volen una cançó seva a la franquícia Bond, i pel tuit de Thom York veiem que a ells els hagués fet més il·lusió del que nosaltres haguéssim pensat. En Thom tuitejava això:

“Last year we were asked to write a theme tune for the Bond movie 'Spectre.' Yes we were. It didn’t work out, but became something of our own, which we love very much. As the year closes we thought you might like to hear it. Merry Christmas. May the force be with you.”

.. As the year closes we thought you might like to hear it. Merry Christmas. May the force be with you ... https://t.co/BXN8MQKJyQ

— Thom Yorke (@thomyorke) diciembre 25, 2015

Finalment no va poder ser, i la guanyadora del mèrit d'obrir l'última pel·lícula de Bond va ser Writing's On The Wall de Sam Smith.

Sam Smith o Radiohead, què preferiu?

Personalment prefereixo el falset de Thom Yorke al de Sam Smith, tot i que les dues cançons ho tenen difícil per superar la fortuna crítica de la cançó d'Adele per Skyfall.

Per a que pugueu comparar us deixem els crèdits originals d'Spectre i un muntatge que hem trobat dels crèdits de la pel·lícula amb la cançó dels Radiohead.

I a vosaltres, quina us agrada més?

Ex Machina guanya 4 premis als British Independent Film Awards

Els British Independent Film Awards que es van entregar a Londres la passada nit van premiar la pel·lícula Ex-Machina d'Alex Garland amb 4 guardons: Millor Pel·lícula independent, Millor director, Millor guió i els Millors efectes visuals.

Altres guanyadors van ser Tom Hardy pel seu doble paper a Legend i Saoirse Ronan per Brooklyn.
     - Premi Discovery: Orion: The Man Who Would Be King
     - Premi Variety: Kate Winslet
     - Assoliment Destacat en Art: Andrew Whitehurst pels efectes visuals de Ex Machina
     - Millor Curtmetratge: Edmond
     - Millor promesa debutant: Abigail Hardingham, Nina Forever
     - Premi Richard Harris: Chiwetel Ejiofor
     - Premi Especial del Jurat: Chris Collins

Tom Hardy, a la catifa vermella uns minuts abans de recollir el seu premi al Millor actor per Legend