Scream (sèrie) (2015) - Germans Weinstein (creadors)

"No pots fer una slasher movie com a sèrie de televisió. Les slasher movies es cremen molt de pressa. Per quan el primer cadàver és descobert, només és qüestió de temps que el bany de sang comenci."

Així ho sentencia el personatge friki clàssic del duet Williamson/Craven, el mateix que ja apareixia en totes les pel·lícules de la nissaga de Woodsboro. S'ha especulat durant molt temps sobre la (im)possibilitat de fer un slasher en format televisiu. Els intents no han estat massa fructuosos (Harper's Island podria ser l'experiment més proper, però la serialitat acabà reduint molt la densitat de morts per capítol i llavors va deixar de ser un slasher per assemblar-se més a un thriller criminal molt poc original), per això els rumors insistents des de fa uns anys de l'adveniment de la franquícia Scream a la televisió han aixecat expectatives.
Un, en tot cas, no tenia clar què esperar, sobretot quan el projecte va ser impulsat pels germans Weinstein i quan se li adjudicà els drets d'emissió a la MTV, canal adolescent per antonomàsia de la televisió nord-americana. És cert que la final inclusió del Kevin Williamson i del Wes Craven en el guió i la direcció han permès algunes esperances.

I, val a dir, que la sèrie no ens ha decebut gens ni mica. I no ho ha fet perquè els elements amb els que juga són molt similars als de les pel·lícules. S'han sentit força veus que parlaven d'una infantilització de la sèrie envers les pel·lícules, però tinc la sensació que el que ha passat és que els fans de la nissaga fílmica s'han fet grans i ara el mateix producte els sembla infantil. Però la sèrie d'Scream juga, com dèiem, amb molts dels elements que la van convertir no només en una franquícia extremadament rendible, sinó en un referent (potser exagerat i sobrevalorat) del cinema de terror, retornant l'embranzida perduda al gènere i propiciant un allau de pel·lícules absolutament infumables però força rentables: institut, jovenets guapos i guapes, hormones desbocades, cases amb piscina mal il·luminades, l'anteriorment anomenat friki que se les sap totes, les normes per sobreviure, els dubtes forçats sobre l'autoria dels crims... etcètera, etcètera, etceeeeeeeètera. El producte es repeteix, no hi ha sorpresa, però tampoc hi ha decepció.

Ans al contrari, la (necessària) modernització de l'aposta Scream li ha permès aportar tres ingredients molt interessants:
1- La fluctuació dels referents, que de ser cinèfils a les pel·lícules, ara són televisius a la sèrie.
2- La intenció d'aprofundir dramàticament en les interaccions entre alguns personatges per fer-los més apreciats per l'espectador i, així, que dolguin més els assassinats (s'hi introdueixen temàtiques de bullying, banyes entre parelles, lesbianisme, etc.).
3- L'ús massiu i amb intenció dels mitjans de comunicació moderns, molt en particular els mòbils. (Ara l'assassí no truca al telèfon sense fils de la primera víctima, sinó que li envia whatsapps).

Per tant, tot i la repetició, un pot seguir gaudint d'allò que el va portar a veure les quatre parts d'Scream al cinema, però ara des de casa, preferentment sol i amb les llums apagades.