Boyhood (2014) - Richard Linklater

Si una pel·lícula és només un truc, no val. Si una pel·lícula té la particularitat d'haver estat rodada amb els mateixos actors al llarg de 12 anys, més enllà de la idea curiosa (i de les inextricables i interessants ressonàncies artístiques que aquesta pot generar) hi ha d'haver-hi alguna cosa més, hi ha d'haver-hi una pel·lícula. I a Boyhood, hi és.

Superat el gimmick, el truc llaminer (i original, i interessant, i parcialment fascinant), el Linklater ha sabut catalogar bona part de les vivències típiques d'un nen que es va fent gran. N'ha fet una pel·lícula llarga, amb força punts febles i amb moments perfectament oblidables, però ha tornat a impregnar una de les seves pel·lícules amb aquell dolç encant d'aquell a qui li agrada teixir històries a partir de personatges i diàlegs.
La pel·lícula, doncs, així com la vida del protagonista, passa. Ho fa havent de sortejar moments difícils, compromesos, però també feliços. I sempre ho fa amb calidesa. Aquest és el seu gran capital.

Això sí, se li pot retreure al Linklater no haver aprofitat la gran quantitat de diàlegs per aportar alguna cosa més transcendent, més treballada i que deixés un gust en boca més durador. Aquí, allò de que la pel·lícula simplement "passa", ja no és bo, la converteix en una cinta poc memorable.

Sí que ha sabut el Linklater, finalment, traure-li suc a un actor tan pobre com l'Ethan Hawke, molt més còmode aquí amb un guió après que no pas amb les semi-improvisacions de la trilogia dels "Before". Ben acompanyat per un joc d'actors i actrius que compleixen amb cert escreix, el visionat acaba sent agradable justament perquè acabes creient que els personatges són de debò.

I, al cap i a la fi, no és això el que tota pel·lícula hauria d'aconseguir?