El secuestro de Michel Houellebecq (L'enlèvement de Michel Houellebecq) (2013) - Guillaume Nicloux

Cap comentari
Durant la gira promocional del seu llibre "El mapa i el territori" (Premi Goncourt), el controvertit i iconoclasta escriptor francès Michel Houellebecq va desaparèixer. No va assistir a la presentació del seu llibre a Holanda i Brusel·les, on se l'esperava, no responia al telèfon ni els emails, i la premsa va començar a especular: que si l'havia segrestat Al-Qaeda (potser degut a les seves declaracions sobre l'Alcorà i l'Islam), que si s'havia suïcidat (ja va patir un episodis psicòtics uns anys enrere), que s'hi havia estat assassinat... La premsa (de tots colors) va entrar caure en el joc i va començara especular, deixant que la polèmica s'escampés.
Per descomptat, el Houellebecq no era ni mort, ni desaparegut ni, encara menys, segrestat. Tan sols estava a la seva casa d'Almeria, reclòs, intentant fugir de la pressió mediàtica, del estar sempre sota els focus, exactament igual que feia el seu propi personatge en la seva novel·la, en una mena de joc de capses xineses difícilment atribuïble a la casualitat.

Uns anys més tard, i com per acabar la broma, com per tancar l'acudit amb una frase enginyosa, el Houellebecq s'embarca en la filmació d'un fals documental sobre el seu suposat segrest.


L'autor fantasieja així amb una realitat alternativa, acomodant-la al seu gust. El segresten, sí, però els segrestadors són bona gent, no li volen fer mal, accedeixen a totes les peticions, en una mena de síndrome d'Stockolm avançat. A més, l'estada a casa de la família d'un dels segrestadors li permet lluir el seu intel·lecte davant d'aquests pallussos que tot i que que creuen ser cultes i llegits no li aguanten una conversa al Houellebecq, sempre capaç de fer sentir els seus interlocutors com a estúpids i babaus.

La pel·lícula, doncs, s'articula al voltant de la relació entre segrestat i segrestadors, amb un to simpàtic i innocent que enganxa. Sense saber ben bé de què t'estàs rient, al cap de pocs minuts te n'adones de que portes somrient tota l'estona, ja sigui del propi personatge caricaturitzat, pels diàlegs absurds o per les situacions innocentones i babaues.


D'alguna manera, però, aquesta pel·lícula guarda certa relació amb pel·lícules com Spice World o The adventurous adventures of One Direction, perquè seria absurd atansar-s'hi si un no té una certa inquietud i fília per l'escriptor francès. No se'ns acut quina pot ser la reacció d'avant d'aquest film d'algú que ni ha llegit la seva obra ni ha sentit mai a parlar del seu segrest i la polèmica que l'envoltà.



Cap comentari :