El congreso (The congress, 2013) - Ari Folman

No se li pot negar a l'Ari Folman ambició a l'hora de plantejar The congress. Ni tampoc la seva imaginació. Ni la seva intenció semi-crítica. Ni les ganes de beure de noms importants de la ciència ficció com l'Stanislav Lem. Una altra cosa, però, és que li hagi sortit una bona pel·lícula, que no és el cas.

La llaminera història d'una actriu (la Robin Wright real, intentant un interessant gir de ciència ficció) vinguda a menys a la que se li ofereix ser escanejada completament per tal de que no hagi d'actuar mai més doncs es farà servir a partir de llavors el seu "doble" digital arrenca amb interès però va perdent la poca bufera que acumula en els seus primers 20 minuts, desembocant en una faula conspiranòica i distòpica que se'ns mostra en format d'animació.

The congress pateix els mateixos problemes que ja patia la seva anterior Vals con Bashir. L'animació és vistosa però no aconsegueix dotar-la de dinamisme i de matisos com per omplir els 24 fotogrames que cada segon necessita. Aquest, de fet, és el gran problema de l'animació, si ens hi parem a pensar. Insuflar vida a uns personatges dibuixats requereix d'alguna cosa més que simplement dibuixar-los en seqüència i animar-los: cal que tinguin vida pròpia. I la vida pròpia li ha de donar els matisos, ja sigui en la pròpia animació (difícil de fer tècnicament, no es pot demanar que un personatge animat tingui la ductilitat facial i expressiva d'un actor o actriu), ja sigui en els diàlegs que se li sobreimposen al damunt dels pinzells.

I així, The congress converteix -en una estranya però curiosa paradoxa- una actriu de carn i ossos tan poca substància com la Robin Wright en... bé... en una còpia animada d'ella tan absolutament poca substància com l'original. Diguem-ho clar, la Robin Wright mai ha estat una bona actriu (i que el seu personatge de Claire Underwood a House of cards sigui llaminer i magnètic no vol dir que el mèrit sigui d'ella, que només fa d'estaquirot, això sí, molt ben fet). I a The congress, en els pocs minuts que disposa per evitar que desitgem que la converteixin en un dibuix animat per sempre més, torna a fer gala de la seva fredor expressiva. (En aquest sentit fa particular gràcia que el personatge del seu agent interpretat pel Harvey Keytel faci una arenga desproporcionada sobre les actrius que, a base de bòtox, ja no poden moure una cella: a la Robin Wright mai li ha fet falta el bòtox).


Avorrida, ensopida, mancada de pols narratiu, amb un guió que divaga i que es perd en les seves pròpies ínfules. No li traurem que ho hagi intentat, però l'Ari Folman tampoc se n'ha sortit en aquesta ocasió.