Prometheus (2012) - Ridley Scott

No era tasca fàcil posar-se a fer una preqüèl·la d'una nissaga tan exitosa i reputada com la d'Alien. I encara ho havia de ser menys pel seu creador, el Ridley Scott. Però, és clar, el Ridley Scott és un director de cap a peus. Ha tingut les seves ensopegades, però al menys quatre de les seves pel·lícules estan, indubtablement, entre les més destacables de la història del cinema (molt en particular les tres primeres, Duellists, Alien i Blade Runner, caldria potser afegir-hi Thelma & Louise). És, no val a discutir-ho massa, un director capaç.

I si bé aquesta Prometheus segurament no passarà a engrossir la llista de les seves més destacades, val a dir que se n'ha sortit molt bé del parany acomodatici. Lluny d'oferir als exigents fans una còpia modernitzada de la seva Alien primigènia, Scott s'inventa una preqüèl·la que satisfà als fans perquè compleix el que moltes no compleixen: donar respostes. I ho fa sense recórrer al que va fer famosa la nissaga inicial. Ho fa sense exagerar, sense combregar amb la fórmula que ell mateix (i els seus seguidors, James Cameron, David Fincher i Jean-Pièrre Jeunet) van inventar. Amb un guió prou sòlid (el John Spaihts i el Damon Lindelof, guionista de Lost), un ventall d'actors molt encertats (fantàstica Noomi Rapace, sempre magnètic Idris Elba, enigmàtica Charlize Theron, omnipresent Michael Fassbender) i extremadament ben dirigits, i uns visuals tan adients com més aviat prudents (lluny dels escarafalls pirotècnics dels Batmans, Transformers i similars).


No val a explicar massa de la trama, més enllà del punt de partida que és molt similar al de la resta de pel·lícules de la franquícia: una nau és enviada a un planeta remot amb una missió poc clara. Per descomptat, les coses es compliquen aviat, i Scott li treu suc amb molta efectivitat, ajustant molt bé la tensió i jugant a barallar temes substanciosos, tal com la segona, tercera i quarta part van fer.


Però on triomfa el film és, indubtablement, en donar respostes. Sense elles segurament estaríem parlant d'una pel·lícula normaleta, sobrant de la pentalogia Alien. Veure-la t'explica tot el que un fan qualsevol d'Alien sempre ha volgut preguntar i no tenia al Ridley Scott a prop.

El millor que se li pot dir a la nissaga d'Alien és que ha sabut entregar cinc pel·lícules força diferents entre sí, amb arcs temàtics diferents i amb un nivell mitjà molt elevat, molt més que el de la gran majoria de les franquícies cinematogràfiques. Cadascú tindrà la seva favorita (la minimalista Alien del propi Scott, la musculosa Aliens del James Cameron, la reflexiva i més profunda Alien3 del David Fincher, l'aventurera Alien Resurrection del Jean-Pierre Jeunet o aquesta última), però el nivell que aquests quatre cineastes han assolit és molt alt, i han vingut a omplir el retinari col·lectiu amb imatges esfereïdores i potents, amén d'haver-nos descobert el més gran badass de la galàxia.