The tenant (1976) - Roman Polanski

Què gran que és el Polanski. Però què gran. Hi ha poc cinema estrenat en sales comercials tan psicològicament pertorbador com el del Polanski. En aquest cas, el cineasta segueix l'intent d'un tímid i poc assertiu personatge encarnat per sí mateix, que s'allotja en un apartament que ha quedat buit en intentar suïcidar-se l'anterior inquilina.
I Polanski ho aprofita per carregar contra una societat brutal i implacable que no admet allò que és diferent, ni tan sols si és millor, més humil, més bona persona, com és el cas del protagonista.

La metàfora es quedaria en simple anècdota de no ser per la mà mestra del director, que juga a involucrar-nos en la història i fer-nos passar les angoixes que passa el protagonista, rodejat de gent ruïna i esquerpa, de veïns insuportables, amb intencions ocultes, amb premeditació i traïdoria. Tan tremenda com Repulsion, tan inquietant com Cul de sac, The tenant (aquí estranyament traduïda per El quimérico inquilino) et desmunta peça a peça, derrioca les teves defenses i et porta al seu terreny, molt ben armat amb una banda sonora imprescindible del Philippe Sarde i una espectacular fotografia d'interiors de l'Sven Nikvyst.

Val a destacar l'habilitat indubtable del Polanski per treballar atmosferes corruptes en edificis o apartaments (la ja citada Repulsion n'és un bon exemple, però Rosemary's baby és encara més semblant al títol que tenim entre mans). Polanski és capaç de fer-nos sentir insegurs fins i tot dins de la nostra casa, de la nostra llar, dels nostres dominis convenientment fortificats, que ens defensen de l'exterior, d'allò desconegut, d'allò del que tenim por.

Una pel·lícula implacable, tant implacable com els veïns del Polanski (o els nostres).

Us deixem aquí no el seu tràiler sinó, aquest cop, els magnífics títols de crèdit inicials en els que ja podreu copsar l'ambient tèrbol, la música del Sarde i la fotografia del Nykvist. Si això no us fa venir de gust de veure la peli, ja no res us ho farà.