Alien (1979) - Ridley Scott

Diguem-ho clar i català: Alien (la primera de les cinc) és, de llarg, la millor de totes, les hi dona mil voltes. Si la peli fos un àl·lien, agafaria a totes les altres pel coll i les hi clavaria la seva mandíbula múltiple sense pensar-s'ho dues vegades. Deixeu-me dir-ho encara més clar: Alien (la primera, la única, la gran) és una obra mestra, les altres no. Ni la excessivament anabolitzada seqüela del Cameron (tot i que té l'encert de treballar una línia temàtica, la de la maternitat, que donarà els millors fruits de la saga), ni la lleugerament plana tercera part del Fincher (tot i tenir la càrrega temàtica més interessant de totes), ni la aventurera quarta entrega del Jeunet (amb el pitjor sintètic de totes), ni, per descomptat, la preqüela del propi Scott (que és un entreteniment molt digne ple de forats) li arriben a la sola de la sabata. I és que l'Scott, en aquella època, estava sembrat. Va saltar del món de la publicitat a dirigir una opera prima excitant i molt elegant (The duellists), es va treure de la màniga aquesta Alien i va rematar la jugada amb Blade Runner. Diria que pocs directors en la història del cinema han tingut un començament tan sòlid i prometedor. Després, ja ho sabem, se li en va anar la castanya i va semblar oblidar tot el que havia après.

Hem tingut ocasió de revisar-la en bones condicions (pantalla gran projectada, còpia en DVD restaurada, so més que decent) i se'ns han posat els pels de punta igual que el primer cop que ens va enlluernar. Scott juga a distribuir la tensió, a repartir-la a cabassos ensenyant... bé, no, ensenyant poc, més bé amagant les seves armes. Scott entén que per fer una obra mestra del terror (una de les poques veritables obres mestres dins d'un genere plagat de mediocritats i de públic conscientment poc exigent) no ha de mostrar el que fa por, sinó amagar-lo. I això és, justament, el que fa: ens amaga la font del terror en una nau laberíntica i inescrutable. Què poc que surt l'àl·lien en comparació amb la invasió desmesurada de l'Aliens del James Cameron. Com es recrea el Ridley en plànols en moviment, recorrent les escletxes de cada compartiment de la nau, amb parets farcides de canonades, de cables, de racons i de bafarades de vapor sobtades. Ho fa amb la calma de qui no té res a demostrar, del que sembla tenir tot el temps del món per fer un plànol que dura molt més del que sembla necessari, amb un silenci que no deixa ni que la música del Jerry Goldsmith hi jugui basa.

I el que ens deixa és una pel·lícula enorme, absolutament aclaparadora, que conté algunes de les seqüències més celebrades de la història (el face-hugger arrapat a la cara del John Hurt o el naixement del bebè àl·lien) i que et va regalant perles al llarg del seu metratge, però sobretot regula la tensió d'una manera magistral (no passa "res" fins al minut 30, quan el John Hurt és atacat pel face-hugger, o fins al 50 fins al naixement del bebè) i ens deixa sense alè.

Mà ferma, uns actors prou desconeguts com perquè els seus destins et siguin del tot impossibles d'endevinar i una direcció artística fantasiosa i rocambolesca completen el còctel. Una obra mestra del cinema de terror (que no de la ciència ficció, hi ha molt poca ciència-ficció en aquesta pel·lícula) que ens va deixar bocabadats en el seu moment i que, trenta anys més tard, encara ens fa contenir l'alè, tensar els músculs i arrapar-nos a la butaca.