Avatar (2009) - James Cameron

A veure, posem les cartes sobre la taula...aquesta peli és més simple que una patata pelada. Però no enganya. I en uns temps com els que corren, això ja és un mèrit. Com a bon producte, Avatar entrega el que publicitava: efectes especials a dojo, una història plagada de tòpics digeribles en poca estona, i un rerafons de crítica que embaucarà -al loro!- a tothom que s'atansi a les sales amb un cor decorat amb guirnaldes nadalenques.

James Cameron no és un mal director. De fet, probablement, és un dels directors nordamericans més hàbils en la confecció de productes de consum massiu que no deceben als espectadors. Des dels Terminators fins als Aliens, des d'Abyss fins a Titanic, Cameron ha demostrat tenir les idees clares i s'ha convertit en una mena d'Steven Spielberg contemporani, transformant en or allò que ben bé podia haver acabat en ferralla.
Això sí, Cameron no és cap autor. I potser l'únic problema de tota aquesta formulació és que ell, de vegades, sembla creure-ho.
La única cosa que decep realment d'Avatar és la seva simplicitat. Però és una única maca en un conjunt realment fantàstic, replet d'emoció, d'acció i d'enlluernament visual.

La recreació d'un món fantàstic com el d'Avatar demanava, hores d'ara, un pas endavant; potser més que un pas feia falta un bon salt. I en Cameron sempre va tenir clar que ell era un dels pocs en disposició -i en la posició- per fer-ho.
Allà on ens va dur el Senyor dels Anells no és més que el punt de partida d'Avatar, una meravella digital que sembla tan real que l'espectador deixa de qüestionar-se la frontera entre la realitat i la ficció als pocs minuts de metratge (curiosament sent aquest també un dels temes principals del film). Ja no només Cameron ha fet de George Lucas i ha creat amb mà divina tota una biodiversitat riquíssima, sinó que ha buscat que cada detall, per insignificant que fos, enriquís cada presa. El resultat és un món perfectament real dins de la seva essència fantàstica, que és, probablement, el millor compliment que se li pot fer.

La trama, per descomptat, pura acumulació de tòpics, però prou ben trenada com per no sentir-se ofès. Les relacions entre els protagonistes són, per descomptat, tan fluixes que semblen més inversemblants que els paisatges pels quals deambulen (mai ha estat, precisament, el fort de Cameron). El missatge ecològic, no calia dubtar-ho, sembla formulat per l'Al Gore.
I al poti-poti se li han d'afegir "inspiracions" d'Star Wars, de la pròpia El Senyor dels Anells (que, a la seva vegada, ja eren poti-potis inspirats en clàssics) i de força d'altres clàssics del gènere dels efectes visuals que tantes infàncies han omplert i tants Nadals han triomfat.
Però el millor de tot -i el motiu pel qual cal felicitar a Cameron- és per ser prou hàbil com per servir un producte de fast-food amb la dignitat suficient com per servir-se en un restaurant decent.
Són, en definitiva, 160 minuts de goig fílmic, amb ulleres 3D o sense, que ni cansen ni deixen ganes de més. La mesura justa, doncs, en una barreja molt ben sacsejada.

Donde sueñan las verdes hormigas (Wo die grünen Ameisen träumen - 1984) - Werner Herzog

El meu venerat Werner Herzog no ha estat mai un magnífic cineasta. Les seves limitacions a l'hora de narrar són més que evident (tempo descompensat, direcció d'actors molt lleugera, etc.). Però la seva mirada, allò que distingeix als artistes dels artesans, és tan perpètua, tan infinita que el converteix en un dels artistes més destacables dels darrers cinquanta anys.

I aquesta pel·lícula és, un cop més, fidel reflex d'aquesta estranya (però afortunada) paradoxa. Al mig d'un dels estèrils deserts de l'Austràlia interior, una companyia minera es veu obligada a aturar les seves perforacions a la recerca d'urani per la intervenció -mai millor dit- d'un clan d'aborígens austral que es posa davant de les excavadores, al mig de les explosions fins i tot, per tal de forçar a la maquinària a foradar el seu territori. Els seus arguments són prou sorprenents pels interessats representants de la corporació empresarial: el tros de terra que estan "profanant" és on somien les formigues verdes...
Herzog mai no fa l'esforç de voler-nos demostrar l'indemostrable, la importància dels somnis d'aquestes formigues i les seves repercussions pel clan, però tampoc s'esforça en fer semblar a la totpoderosa empresa com els dolents de la pel·lícula, no al menys des d'una perspectiva Hollywoodienca. Els fets són allà, i els participants tenen les seves raons. Això els porta fins a un judici, en el qual s'hi afegeix un element de debat addicional: són aplicables les lleis de la Commonwealth, de merament un parell de segles d'antiguitat, als assumptes relacionats amb els aborígens que habiten el territori des de temps immemorials?

Herzog empra el recurs habitual del personatge que és, poc a poc, convençut pels arguments d'un dels dos bàndols per anar mostrant matisos, sempre interessants i clarificadors, no de la sol·lució, sinó de la situació, de l'escenari.

Amb el llast herzoguià habitual d'uns actors poc dirigits, però amb una força visual realment colpidora -els paisatges completament violats amb milers de forats, els bellíssims tornados que es recargolen sobre les planúries-, el film desgrana les particularitats d'un debat mai extint a la vella Austràlia, apostant per una exposició planera de l'escenari, sense escarafalls, i tot i que és molt evident de quina banda està l'alemany, no es caricaturitza ni s'exagera la posició de la corporació ni del progrés.

És doncs una altra magnífica mostra del cinema de Herzog, aquell que sempre ens porta als indrets més inhòspits per descobrir els debats i conflictes més essencials, aquells que caracteritzen i donen nom a l'ésser humà.

The Imaginarium Of Doctor Parnassus (2009) - Terry Gilliam

Una de les coses que més pena fa és veure com un mite, un ídol, un artiste que havies admirat pel seus treballs es dil·lueix amb el pas del temps. Cadascú té els seus. Un dels meus és en Terry Gilliam. Vaig entendre que hi havia un cinema proper a l'art amb la meravellosa Brazil, em vaig divertir amb la cerca del Grial dels Monty Python, em vaig emocionar amb la història d'amor de El Rei Pescador i fins i tot em vaig entretenir molt amb les dotze mones i el Brad Pitt fent de boig. Però darrerament Gilliam ha volgut explotar una veta que sempre ha estat molt present en el seu cinema, la de l'imaginari visual hiperfantàstic. Aquest tret, que no era més que un inggredient en les seves grans pel·lícules, ha passat a prendre un protagonisme absolut tal com ja va fer, fa molts anys al racontar les aventures del famós Baró de Munchausen. Ara, els seus darrers films semblen articulats exclusivament al voltant de la premisa de mostrar mons inverosímils farcits d'éssers fantàstics i colors llampants, tal com ha fet en The Secret Of The Grimm Brothers o en aquesta mateixa The Imaginarium Of Doctor Parnassus.
Així, la història és l'excusa, la forma és el fons i s'ha acabat el bròquil.
El problema és que aguantar dues hoers de metratge amb sense sentits visuals és massa dur per un espectador mitjà. La profunditat dels personatges és inexistent, així com cap tret de vida en els seus diàlegs.
El desencís és més gran encara en veure desfilar pels fotogrames un ventall d'actors de primer ordre, des de Christopher Plummer encarnant al Doctor Parnassus, fins a Tom Waits impersonat en un dimoni força canalla. Menció a part mereix el cas del Heath Ledger que, en resultar mort durant el rodatge obligà a Gilliam a buscar-se un enginyós truc de guió per poder continuar el film. Però donat que el film gira al voltant d'un escenari fantasiós on tot és possible i les lleis fonamentals no regeixen, això és el cervell del Doctor Parnassus, Gilliam ho aprofita per canviar-li la cara al protagonista sense impedir que el film continui. Així el personatge del Heath Ledger es transforma, consecutivament, en Colin Farrell, Jude Law i Johnny Depp, engruixint així el ventall d'artistes de primera línia que figuren en el film.

La història? Quasi inexistent i, en qualsevol cas, sense importància. Un triangle amorós molt dil·luit, un teatre ambulant que amaga un mirall màgic que, en atravessar-lo, transporta al bell interior del cervell del mil·lenari i inmortal Doctor Parnassus, que enfronta a qui s'endinsa en una elecció inel·ludible que el protarà a engruixir les files de l'infern o les del cel.
Un humor molt discret i inconsisstent intenta perfumar una pel·lícula que no du enlloc, i això es nota des del primer minut, a que el pols narratiu de Gilliam fa temps que sembla atrofiat.

Un hagués desitjat que al final Gilliam no hagués trobat el finançament necessari per acabar la seva aproximació al Don Quixot, doncs acabar-la serà la millor manera de desprestigiar i treure-li sentit a la seva millor obra dels darrers anys: el documental sobre la impossibilitat d'acabar el seu rodatge.

L'esperança però, no es perd mai, i un segueix esperant que Gilliam sigui capaç de recuperar el seu ampli coneixement fílmic i ens presenti un film en el que el protagonista sigui el guió i no la parafernàlia fantàstica.

Goemon (2009) - Kazuaki Kiriya

Japó és un país amb una manera molt particular d'acostar-se a l'art, sigui quina sigui la seva disciplina. I el pitjor de tot és que a occident rebem amb comptagotes les mostres que produeixen. És aquesta Goemon un magnífic exemple. Més espectacular i molt més entretinguda que El Senyor dels Anells del Peter Jackson -per posar un exemple de cinema occidental d'acció i disseny de producció titànic- aquesta fascinant història de revenja, intrigues polítiques i esbatussades de ninjes sobrenaturals atrapa des del seu espaterrant inici amb una fotografia manipuladíssima que tant reverbera els colors per fer-ne un deliciós quadre hipercromat, com dibuixa -digitalment- paisatges impossibles, castells magnífics i fa ballar lluitadors imbatibles.

La pirotècnia visual és tan aclaparadorament bella que un podria despistar-se fàcilment d'una trama més sòlida del que acostuma a ser habitual, a cavall entre uns flashbacks potentíssims i unes escenes d'acció realment espectaculars. Goemon, una mena de Robin Hood verídic de l'antic Japó feudal que, efectivament, robava als rics per repartir-ho entre els pobres, es troba ficat, per accident, enmig de la baralla pel poder pel país, en un moment turbulent, fruit de traïcions vàries i d'ambicions polítiques desbocades. El que no s'imagina en Goemon és que en realitat és el destí el que el crida a reprendre fils de la seva vida que havia volgut tallar en pos d'una mai del tot aconseguida llibertat individual.
Les històries que es repeteixen, els personatges que s'emmirallen, que es canvien d'identitat, formen un joc de miralls interessantíssim i molt entretingut d'observar.
Si bé el seu clímax final sembla traspassar la frontera que separa l'espectacle visual de la orgia sense ànima, aquest ens reserva unes quants cops d'efecte molt enginyosos que semblen, fins i tot, voler reclamar una relectura de la història escrita d'aquest bandit entranyable que és Goemon.
Coproduïda amb l'ajut de la Warner, és aquest un film d'acció i aventures que no decebrà als fans del gènere però que, sobretot, entretindrà a aquells/es que mai han sentit gran predilecció per aquests tipus de films.

El País Del Silencio Y De La Oscuridad (Land des Schweigens und der Dunkelheit - 1971) - Werner Herzog

Després de gaudir enormement amb Gasherbrum, no me n'he pogut estar de rescatar aquest altre documental de la seva etapa primera com a cineasta. I m'he trobat, com era d'esperar, amb una altra delicada reconstrucció de la frontera que separa allò humà d'allò que sembla estar més enllà de les seves capacitats. Un cop més, Herzog dibuixa els contorns d'un repte vital, aquí el de la superació de la isolació que pateixen aquells/es que no tenen ja capacitat auditiva ni visual, els sord-cecs.

Al llarg de la seva filmografia, tant documental com de ficció, l'alemany ha explicat un cop darrera un altre, aquells processos vitals que, ja sigui lluitant per la supervivència (com en aquesta mateixa cinta, com a Behinderte Zukunft o com a L'Enigma Kaspar Hauser), ja sigui per tantejar, sovint a palpentes, els límits de les capacitats humanes (com a Gasherbrum, a Aguirre, a Fitzcarraldo i a tantes altres), defineixen allò que fa de nosaltres, uns éssers certament fascinants. Travessar els Andes, escalar dos pics de 8.000 metres sense oxigen o comunicar-se quan un és mancat d'oide i de vista, són, tots ells, ambiciosos reptes que no tothom està preparat per assumir, però als que Herzog sembla sentir-se sempre hipnòticament atret.
Embadalit, en Herzog no interfereix aquí en les gravacions -potser impossibilitat per la incomunicació que pateixen els protagonistes de la història- per mostrar-nos els grans reptes diaris de gent que busca poder viure com tothom, sense limitacions, sense barreres.

Tal com s'espera d'un gran documental, aquest acumula un bon grapat de grans i emocionants moments com la festa d'aniversari de la protagonista a la que hi convida els seus amics sord-cecs ('és molt difícil d'organitzar', diu l'homenatjada), com la visita al psiquiàtric en el que ha acabat oblidada una noia que només s'entenia amb sa mare, recentment difunta, o com l'intent de fer aprendre conceptes tant bàsics com la felicitat, el bé i el mal a dos vailets ja nascuts amb aquestes limitacions sensorials. I amb tots aquests petits instants, sovint tristos, però superats per la grandesa espiritual i la joia intrínseca de la protagonista, una dona extremadament decidida a ajudar els que són de la seva mateixa condició, Herzog composa un mosaic de superacions, de voluntat i de vitalitat difícils d'oblidar. I aquesta, probablement, ha de ser la característica més definitòria de qualsevol documental: que deixi petjada.

Gasherbrum, la montaña luminosa (Gasherbrum – Der leuchtende Berg - 1984) Werner Herzog

Quan el documental no estava de moda, quan no s'estrenaven en les sales de cinema, hi havia artesans que ja es dedicaven a intentar mostrar la realitat des del seu punt de vista. L'alemany Werner Herzog, des dels seus començaments com a cineasta, sempre s'ha sentit molt còmode en aquest format. Acompanyat tan sols de dos o tres operaris (un càmera, un operador de so i, com a molt, un ajudant més), s'embarcava, un cop i un altre, a perseguir les petites grans històries, ja fos les dels discapacitats alemanys (que en la dècada dels 70 no gaudien de cap suport per part de l'administració) a Behinderte Zukunft?, ja fos les d'un petit grup de metges (que viatgen al cor de l'Àfrica per portar medecines als seus habitants) a Die fliegenden Ärzte von Östafrika.

Herzog sempre s'ha mostrat fascinat pels reptes humans -els mateixos que ell mateix assumí en les filmacions "impossibles" de Fitzcarraldo o Aguirre, der Zorn Gottes-, pels "bojos" que pretenen desafiar les seves limitacions, pels, en definitiva, somnis quimèrics i inabastibles. I en aquest migmetratje segueix les peripècies de dos alpinistes obcecats amb la doble ascensió als Gasherbrum, dos pics de més de 8.000 metres prop de la frontera pakistanesa.

I com el propi Herzog explica, l'objectiu de la cinta no és pas retratar l'èpica de l'ascensió ni realitzar un manual tècnic d'escalada, sinó entendre els motius que porten als escaladors a enfrontar-se amb la natura descomunal, amb parets verticals de més de vuit quilòmetres, amb glaceres, allaus i tempestes desfermades. Quina relació tenen amb la mort? La busquen inconscientment? I, sobretot, per què hi volen pujar? Què els empeny?
Totes aquestes preguntes són formulades pel Herzog -amb el seu inconfusible estil de documentalista que interfereix per portar la realitat al seu terreny, al seu discurs-, i contestades fermament pels alpinistes, amb la convicció de qui sap que el seu destí és inel·ludible.

No deixa de ser curiós comprovar com l'estil del mestre alemany no ha canviat ni un pèl en tots aquests anys, sempre escarrassant-se en treure el millor de cada personatge, de cada indret, de cada presa. No és massa lluny doncs, aquesta Gasherbrum, de les seves darreres incursions en el cinema documental: Grizzly Man i Encounters At The End Of The World.

En definitiva, un migmetratge d'emocions condensades, de belles imatges i de moments veritablement estremidors, que bé val la pena veure, encara que sigui per entendre millor al Herzog (que no als alpinistes).

Tape (2001) - Richard Linklater

Una habitació de motel, tres actors, una càmera...i un fet passat. Aquestes són les arestes d'aquesta interessant adaptació de l'obra teatral homònima de Stephen Belber. Al sempre interessant Richard Linklater no li calen més elements per articular una pel·lícula que bascula entre els tres personatges del triangle, deixant que l'espectador basculi empàticament cap a un o cap a un altre a mesura que la trama es desenvolupa, i no deixant mai que l'inamovible escenari de l'habitació del motel s'interposi entre la història i l'espectador.

Quan dos amics de la infància, esplèndids Robert Sean Leonard i Ethan Hawke, es retroben a un poble en el que té lloc un festival de cinema independent en el que el primer presenta la seva primera pel·lícula, el que havia de ser una posada al dia de les seves respectives vides es transforma en un estira-i-arronsa per demostrar qui dels dos porta una vida millor. Quan un fet del passat, que concerneix el tercer personatge (la impecable Uma Thurman) entra en la conversa, les conviccions i els valors de cadascun d'ells surten a la llum.
I és aquí on el poder del text pren les regnes del film fins a la seva desembocadura, travant converses semi-improvisades -mètode que el propi Linklater faria servir després en el seu díptic sobre les parelles, Before Sunrise i Before Sunset- i conduint l'acció cap a terrenys del debat sobre la moral i la culpabilitat.
No deixa de ser curiós que l'altre film que Linklater filmà aquell mateix any fos la genial Waking Life, la seva primera incursió en el cinema d'animació amb la tècnica del rotoscopi, un film que, tot i el diametralment oposat plantejament formal, comparteix amb aquesta austera Tape els diàlegs profunds, la temàtica filosòfica i la cadència textual del seu metratge.

A l'igual, però, que en bona part de les seves pel·lícules, Linklater voreja l'excés quan definitivament s'abandona al seu estil personal, i sembla patinar quan insisteix en emprar algun recurs certament difícil de suportar (com el plànol-contraplànol sense tall, càmera amb mà, repetit fins a l'extenuació). Se li afegeix a aquest llast la reincidència i repetitivitat d'alguns girs dels diàlegs -segurament fruit de la improvisació- que minen la paciència d'un espectador àvid d'avançar en una trama que, en aquests moments concrets, sembla quedar varada momentàniament, atrapada entre línies de text que no duen enlloc.

Però és absolutament innegable la força tant del text com de la posada en escena, amb l'ajut de tres actors molt equilibrats -i això ja és un mèrit important, abandonant-se a la improvisació- que sempre semblen enriquir l'escena amb uns personatges molt ben delineats.

Linklater sempre ha estat un outsider, lluitant per mantenir-se en el Off-Hollywood i reivindicant un cinema a contrapèl, que mai deixa indiferent i que convida a la reflexió i, el que és més important, a l'auto-anàlisi.

Cartas desde Iwo Jima (2006) - Clint Eastwood

Difícil -i potser erroni- opinar sobre la meitat d'un díptic sense mentar l'altra, però, indubtablement, aquestes cartes des de la petita illa d'Iwo Jima, que va viure un dels moments més sagnants de la segona guerra mundial, és una petita joia del cinema que ben bé es pot degustar sola, sense veure l'altra cara de la moneda que el mateix Clint Eastwood ens proposa.
Dividida en dues parts narratives, per una banda l'espera de l'enemic i per l'altra la batalla, el film ens mostra, en la línia d'altres films antibel·licistes, a soldats abocats a un destí rigorós, suposadament honorable -en nom d'una pàtria que no els vol socórrer- i cruent.
I com succeeix en aquestes pel·lícules, els covards són molt més homes del que diuen ser el valents. Articulant la narrativa al voltant d'uns pocs personatges principals, un soldat arrabassat de la seva dona i del seu nadó per defensar una bandera, un general que coneix els nordamericans perquè hi ha viscut, i alguns dels seus companys, Eastwood s'hi apropa amb la calma habitual en el seu cinema, amb aquella temperança, amb aquell devenir anestesiat, que permet degustar cada escena i encaixar-la en el trencaclosques sencer. Tot i que aquest tempo es trenca en la segona meitat, quan les escenes bèl·liques entretallen els moments íntims -i la pel·lícula se'n ressenteix, evidentment- els últims films d'Eastwood semblen voler abarcar un lloc en la posteritat, i això, lluny de portar-lo a un estil pedant o pretensiós, ans al contrari l'acosta a una profunditat i serenor que arrela en l'espectador.

Fugint de les postaletes amanerades, no deixant que les idees preconcebudes perdurin en la ment del públic, Eastwood desmunta tòpics a cop d'escena, a cop de diàlegs ben trobats, de petites metàfores senzilles però d'alt octanatge, no deixant que cap bàndol s'emporti cap victòria moral per damunt de l'altre.

Fotografiada en uns bellíssims tons apagats i aprofitant-se d'un esplèndid guió de'n Paul Haggis (Crash, Million Dollar Baby, però també, Walker Texas Ranger o les dues últimes entregues del James Bond de Daniel Craig), el film va ser molt ben acollit al Japó, on tan sols ve rebre algunes escarides crítiques a algunes dades històriques, però acceptant de bon grat la visió d'un nordamericà que sembla haver comprès darrerament, que la millor manera de ser patriota (si és que això significa alguna cosa) és criticant i lloant alhora la bandera que desperta aquest sentiment.

Carta A Tres Esposas (1949) - Joseph L. Mankiewicz

Amb en Mankiewicz, un no sap mai si està defensant la independència de les dones o si bé, pel contrari, les està maltractant. Aquesta mateixa sensació també és present en visionar aquesta fantàstica història de tres dones que viuen a l'ombra d'una quarta, somni irrealitzable dels seus respectius marits, la qual, un bon matí, les hi fa arribar una carta en la que les hi explica que s'ha fugat amb el marit d'un d'elles, sense especificar-ne l'escollit. Les tres esposes es veuen llavors forçades a passar tot el dia, fins que tornin a casa, patint pels seus marits i fent repàs de la seva vida marital.

Un plantejament directe i original, que aboca la trama a dividir-se en tres parts, un per cada esposa, on descobrim la veritable natura de l'amor que les tres tenen pels seus respectius marits. Per una banda, la camperola vinguda a més, que mai no es troba a gust en el seu paper de nova rica, al que el seu marit tracta desdenyosament. Per una altra, l'escriptora de talent que ha cedit a escriure cul·lebrots per la radio i que guanya molts més diners que el seu marit. I per últim, l'ambiciosa grimpaire que sap com entabanar els homes i busca endur-se el peix més gran i poderós, un magnat dels electrodomèstics al que mai se li ha negat el que vol.

Encadenant diàlegs memorables i trepidants, personatges deliciosos (en particular en Kirk Douglas, el marit suposadament perfecte), Mankiewicz tira d'ofici per escortar les dones en el seu suplici, en els seus dubtes i temors (serà l'escollit el meu marit?), en les seves incerteses, confeccionant un retrat despietat del matrimoni i d'allò que rau al seu interior.

Mascliste? Potser sí, potser no...mestre indiscutible del cinema? Sens dubte.

La Leyenda De La Casa del Infierno (1975) - John Hough

El gènere de terror, perquè és molt ric en possibilitats, però sobretot perquè és molt rendible, sempre ha parit, amb total intencionalitat, subgèneres particularment sucosos. Són aquells en que una única particularitat, un punt de partida, un escenari, es converteix en l'excusa principal i sobre ella s'articula un film sencer. De tots els subgèneres de terror, un dels més rendibles i explotats ha estat, sens dubte, el de les cases encantades, a la que pertany aquesta interessant i molt digna factura del semi-desconegut John Hough.
I és que aquí, la direcció potser no era el reclam, doncs el que realment et fa venir ganes de veure aquest film és saber que és l'autoadaptació que del seu propi llibre escrigué en Richard Matheson (autor de la celebèrrima I, legend, sobre la que es va basar la mítica cinta El Hombre Omega (1971) amb en Charlton Heston lluitant contra una mena de zombies post-apocalíptics).

A l'igual que succeia en la certament fundacional The Haunting (1963), tres experts en manifestacions paranormals i la muller d'un d'ells s'acomoden durant una setmana en aquesta casa de truculenta història pasada, contractats per un milionari que vol comprar-la, no sense assegurar-se de que està neta i polida fins a l'últim ectoplasma.

Polsant sempre sobre l'ambientació tenebrosa i les diferents "experiències" que els convidats experimenten i mai sobre els escabrosos cops d'efecte típics del cinema de terror modern, la cinta transcorre amb una tensió mantinguda durant tot el seu metratge i tot i que es resol amb un cop d'efecte probablement menys sucós del que seria d'esperar -el desenllaç quasi recorda a un d'els trucs finals de la sèrie "Los Vengadores" que el propi director de la cinta va realitzar durant una temporada-, aconsegueix plantejar l'habitual debat entre ciència i mística, entre les meravelles tecnològiques i l'espiritualitat interior, afgegint-hi, de tant en tant, el consabut toc eròtic de la dècada dels setanta, i firmant, en definitiva, una pel·lícula molt recomanable per recordar com es feia el cinema abans de que els 80 desprestigiessin definitivament el gènere.

Angeles y Demonios (2009) - Ron Howard

Com és possible que una peli en la que passen tantes coses, en la que se succeeixen tants moments emocionants, sigui tan avorrida? Per què aquestes pelis sempre fan un cert tuf a engany continuat? Ni tenint un guionista de un cert prestigi com el David Koepp, en Ron Howard és capaç d'insuflar vida a una història aparentment trepidant? Ni tan sols un director amb gran experiència en cinema d'entreteniment pot donar-li emoció a unes pàgines d'un llibre que tothom qualifica d'entretingut i emocionant?

Deia Truffaut que la millor manera (la única, potser) d'adaptar un llibre al cinema és oblidant la trama i concentrant-se en el fons. Potser en Ron Howard no sap qui és el Truffaut.

Into The Wild (2007) - Sean Penn

El primer cop que vaig tenir noticies d'un Sean Penn darrera de la càmera va ser en la desigual pel·lícula de curtmetratges temàtics al voltant dels atemptats de l'11 de setembre 11'09'01 - September 11 on, amb l'ajut d'un esplèndid i madur Ernest Borgnine, confeccionava una metàfora perfecta, estètica i temàticament, que es convertia en la millor peça del puzzle i m'obrí els ulls davant del talent del, d'altra banda, esplèndid actor.

No m'he topat fins avui amb cap altre film signat per ell, però haig de dir que les meves impressions inicials segueixen intactes després d'aquesta notable road movie jacklondoniana.

La història d'un jove talentós que abandona tot contacte amb família, diners i civilització per encetar un viatge iniciàtic cap a l'ancestral Alaska per viure-hi tan sols del que la natura el pugui proveir és explicada amb cura, sense estridències i amb intenció de no plantar l'espectador davant d'una faula perfecta que posi les dents llargues i comporti la frustració de veure's incapaç d'abordar un repte com aquest. Ans al contrari, Penn ens mostra el camí, per tal de que nosaltres mateixos ens n'anem adonant de la veritable essència del somni del jove Alex Supertramp -nom que s'inventa sobre la marxa per acotar definitivament la seva vida anterior i l'actual-. Pel camí hi haurà temps per les penúries, per les noves coneixences, per la sedimentació dels valors alhora que pels moments en els que els mateixos trontollen.

Explicada amb matisos, amb un delicat equilibri entre els personatges i els escenaris -hagués estat molt fàcil caure en el parany de convertir el film en un seguit de postaletes per a somiatruites-, Penn dibuixa uns personatges en trànsit, no tan sols geogràfic, però també intern.

No puc evitar però, un cert aire a oportunitat perduda, sobretot quan penso en què n'hagués pogut fer d'una història com aquesta algú com en Werner Herzog, que ja dibuixà molts retrats de somiatruites embarcats en somnis impossibles (Aguirre, Fitzcarraldo, Timothy Treadwell, etc.) amb resultats molt més corprenedors i autèntics. I és que, tot i la notable factura, Into the wild acaba deixant un cert regust a producte segur, filmat més amb el cap que amb el cor, en una història que segurament demanava més carisma i autenticitat autoral.

Amb tot, Penn s'empesca moments interessants, profunds i capeja amb habilitat dificultats narratives evidents per lliurar un viatge ple de matisos i d'idees interessants, en una pel·lícula que, donats els temps que corren és d'obligada recomanació.

The Changeling (2008) - Clint Eastwood

Vagi per endavant que la meva devoció per l'Eastwood és limitada i lleugerament dubtosa. Però és indubtable que, en aquest darrer tram de la seva filmografia, l'home s'està aplicant. Encara no he vist cap obra mestra rodona (potser perquè és el seu estil el que no m'enganxa i no fa que m'apassioni), però la majoria d'elles em transporten durant un parell d'hores i m'aboquen sempre a alguna reflexió interessant.

La història de la mare a la que li arrabassen el fill i li en volen encolomar un de diferent toca molts ressorts, i és potser això el que fa que aquest film sigui alhora interessant però també lleugerament dil·luit en quant a continguts. Per una banda, la riquesa temàtica és més que suficient per gaudir-la àmpliament: feminisme (en una època particularment incòmoda per a les dones, encasellades a foc lent i no només encoratjades sinó autoconvençudes), la responsabilitat dels rols que ens han tocat (ja sigui com a mare, com a polític, com a pastor eclesiàstic o com a policia), la no assumpció dels errors, l'esperança, etc. Així de polièdrica és aquesta cinta de l'Eastwood.
I tot i que part d'aquestes temàtiques queden subjugades a una trama amb un cert suspens, Eastwood se les empesca per no deixar que aquest acapari el protagonisme i pendula hàbilment per entre les escenes purament dramàtiques i les d'evolució del suspens.
El resultat és una pel·lícula molt entretinguda però que vol ser degustada amb calma, sense aclarir on és el clímax, deixant que la història s'expliqui sola, tal com succeeixen les històries en la vida real.
No hi ha massa espai, això sí, per a la complexitat dels personatges, encasellats en les seves closques, potser per refermar el discurs de la responsabilitat, però al cap i a la fi tan sols el personatge protagonista de la Jolie deixa entreveure resquills de realitat.

Convertit en un dels directors més prolífics del moment i constantment enaltit per públic i crítica, se li ha de reconèixer al vell Harry Callahan haver reconduït la seva filmografia, fent que fins i tot ens creiem que és un "progre" de pancarta.

Star Trek (2009) - J.J. Abrams

Després de veure aquesta entretenidíssima pel·lícula de ciència ficció i efectes visuals a dojo em va venir al cap que feia molts anys, però molts, que no veia un cinema d'explosions i acció hipervisual que no em deixés avorrit i amb mal sabor de boca. Ves a saber qui en té la culpa, però la veritat és que des de fa més d'una dècada, els tràilers promocionals d'aquests tipus de films són molt més divertits que les dues hores de metratge que volen vendre.
Hollywood ha forjat una camada de directors/es especialitzats/des en omplir de miratges els fotogrames, alhora que en treien l'essència i la diversió, convertint les cintes en cúmuls d'explosions, píxels esbojarrats i impactes visualts. En el camí, s'hi deixaven dos elements fonamentals del bon cinema, del que et fa venir ganes de tornar-hi: els personatges i el guió.

No ens enganyéssim, els personatges d'aquest retorn als origens d'Star Trek no passarien ni per figurants en una peli de Dreyer, però, si més no, a diferència de qualsevol dels personatges/herois de deixalles fílmiques com Independence Day, Armaggedon o Transformers, aquests no insulten l'intel·ligència de l'espectador ni són elevats a la categoria de mites inteocables amb plànols excessivament amarats de grandesa i, sovint, patriotisme.
I, per una altra banda, el guió és capaç de mantenir la tensió quan no exploten naus, quan no s'esbatussen, quan no hi ha, en definitiva, acció. I així, quan en qualsevol dels films del gènere, als deu minuts, ja estàs embafat d'adrenalina, aquesta Star Trek juga amb habilitat malabarística amb més elements per confeccionar un producte rejovenidor de franquícia que entreté, emociona i diverteix.
I no, millor no comparar-la amb cap de les deu pel·lícules anteriors de la saga...els originals no en sortirien ben parats, paraula de trekkie.

Irina Palm (2007) - Sam Garbarski

Encisadora i molt dolça, la història d'una àvia que, per costejar la operació que ha de salvar la vida del seu nét, accepta treballar en un bar d'strippers masturbant els clients. Un punt de partida com aquest podria haver derivat en una trama fàcil i emocionalment efectista. Però el debutant Garbarski l'aprofita per fer una radiografia acurada de l'autoafirmació.

Un cop més, el cinema europeu ofereix una temàtica original i un prisma gens judicatiu que aboca l'espectador/a a deixar-se portar per històries petites, minses, però carregades de sentit i d'humanitat. La sorprenent elecció de la Marianne Faithfull, mítica rockera encara en actiu, convertida aquí en àvia sacrificada, no només funciona, sinó que sobre ella recau el pes de l'acció dramàtica i, en optar per la contenció, aconsegueix transmetre una gran bondat i abnegació.

Filmada sense estridències, suggerint imatges tant potents com la de l'empleada de banc que, tocada amb un barret de Pare Noël, li denega un préstec (reforçada després pel fet de que és finalment un home de mala reputació qui li ofereix el mateix préstec) el film flueix sense alts ni baixos, deixant que els esdeveniments es succeeixin pausadament, sense presses, amb criteri i rigor.

Un plaer poder gaudir, de tant en tant, d'un cinema tan simple i tan ben el·laborat com aquesta Irina Palm.

Dead Set (2008) - Charlie Brooker (creador)

Totes -absolutament totes- les pel·lícules de zombies (o infectats com se'ls hi diu darrerament) pretenen ser una metàfora d'algun fet fortament relacionat amb algun aspecte del moment en que van ser rodades. En alguns casos, com és el cas de la fundacional "Night Of The Living Dead" de'n Romero, tot i que la pel·lícula en realitat no en pretenia cap de metàfora, va ser la pròpia crítica i el públic qui la hi va donar. El comunisme, el capitalisme, l'exèrcit, l'imperialisme econòmic i fins i tot la massificació i atomització de la informació a Internet han estat metàfores aplicades a la fórmula bàsica del contagi d'uns quants humans per mostrar una dicotomia apocalíptica entre vius i morts.
Però tot això ha estat en la foscor d'un cinema, amb una pantalla enorme i una audiència predisposada a patir tant colpidores imatges. Ara però, una ambiciosa -i costosa- producció anglesa assalta les llars de passius televidents que, entaforats en els seus sofàs, entre programes del cor, noticiaris impactants i realitys cada cop més rocambolescs, per amorrar-lo a un espectacle veritablement dantesc, gore, sàdic i, val a dir-ho, extremadament intel·ligent.

La premissa és tan bàsica com -a priori- hilarant. Una epidèmia zombie s'extén per Gran Bretanya, escampant-se inexpugnablement per arreu. Els únics que n'estan salvaguardats són...els concursants del Big Brother, el reality fundacional i punt d'inflexió de la televisió moderna. Emprant decorats idèntics als del programa real, introduint-hi fins i tot la seva presentadora habitual, la Davina McCall (la Mercedes Milà anglesa), aquesta sèrie de cinc capítols arrenca en menys de deu minuts els possibles somriures per la curiositat de la proposta i la reemplaça per descarnades ganyotes de l'horror i el fàstic més repugnant que mai s'ha vist a la televisió.

Narrada amb contundència i pols narratiu invariable, bevent de totes -i de les millors- fonts del gènere (de Dawn of the Dead, versió 2004, agafa els zombies que corren, de 28 Days Later la càmera digital tremolosa i saltimbanqui, de Romero el plaer d'observar amb deteniment l'horror), els cinc capítols col·leccionen imatges inesborrables, esglais a dojo, personatges despreciables (destacant n'Andy Nyman com el implacable i sense escrúpols productor del programa) i un estrany regust a dinar mal paït que perdura fins a la finalització de la sèrie.

Poc més s'ha de desvetllar d'aquest magnífic joc de miralls, d'imatges metafòriques i de veritats catedralícies amagades entre vísceres i budells. La "tele" mira a la "tele", i no s'agrada...

I si no em creieu...veieu-ne el tràiler.

Taken (2008) - Pierre Morel

Estranya, molt estranya la sorpresa de trobar-se a en Liam Neeson en una pel·lícula d'acció en la línia d'un Van Damme o d'un Steven Seagal. Afortunadament, però, hi ha diferències, subtils, però interessants.
Per començar, el film no és nordamericà, ni en el seu guió ni en la seva producció ni en la seva direcció, i això ja acostuma a garantir una certa diferenciació amb el cinema dels tipus durs com els que anomenava abans.

Una d'aquestes diferències subtils és, per exemple, la motivació de la violència. Perquè en aquesta peli, de violència n'hi ha i molta...i és extremadament salvatge i brutal. A l'igual que els seus col·legues Stallone o Vin Diesel, en Neeson reparteix a tort i a dret i assola qualsevol lloc on entra, ja sigui un prostíbul improvisat, un luxós iot o el mateix cau dels dolents. Però la diferència rau, justament, en el perquè d'aquesta violència. Al personatge de'n Neeson li han segrestat la filla per tal de prostituir-la i ell solet, com a ex agent del govern, va sobrat per recuperar-la. I en el seu camí, executa amb fredor a tot aquell que se li interposa. Però sobta, tant acostumats com hi estem, la absència del gag previ a l'assassinat. M'explico. Quan en Bruce Willis, per posar un exemple, ja ha derrotat en el cos a cos a un dels seus oponents i el té ja mig fora de combat, li deixa anar un acudit lapidari (mai millor dit) just abans de disparar-li a sang freda. Aquest és un fet ja molt habitual des que el productor Joel Silver va "revolucionar" el gènere d'acció amb la Jungla de Cristal i s'ha fet servir fins a uns extrems tals que molts cops un té la sensació de que és justament el gag el que justifica l'execució d'un d'aquests personatges. Tant se val el que hagi fet, lo dolent que pugui ser; el que importa és que se'l pugui humiliar just abans de morir, amb una sortida enginyosa que precedeixi la bala.
Doncs aquí és on en Neeson s'allunya del prototip. Aquí no hi ha acudits, no hi ha punchline; només hi ha un home venjatiu que executa despietadament per buscar la seva pròpia calma interior.
No tracto, en cap cas, de justificar la seva acció, sinó tan sols fer notar que, si més no, en Neeson actua amb coherència i per a ell la mort d'algú no és tan baladí com per als Willis, Van Dammes o Seagals.
Aquest és l'element diferenciador, però, que no se m'enganyi ningú, el film no deixa de ser el mateix continu de seqüències d'acció, persecucions i forats argumentals que sempre hem vist en aquest gènere.

Això sí, cal afegir-hi una subtilesa important. La pel·lícula es diu Taken ("arrabassada") no només pel fet de que li segrestin la filla sinó pe algun motiu més. Per una banda, en Neeson no viu amb la seva filla des que es va divorciar de la seva dona. Ara la seva filla viu entre luxes amb sa mare i el seu parastre, que la omplenen de regals fastuosos i d'atencions (és a dir, que ja li han "arrabassat" la filla en una primera instància). Ara està intentant reprendre el contacte i la relació amb ella just quan la segresten (segon cop que li "arrabassen"). I ara la cirereta que completa el pastís, agafeu-vos a la cadira: la seva filla és verge i la han segrestat, com comentava abans, per prostituir-la. Així que, si em permeteu el lligat ràpid de pistes, en Neeson desplega tota la seva violència paternalper impedir que li arrabassin la filla per tercer cop. Així de simple és tot plegat per un pare com en Neeson, o per un guionista com Jean-Luc Besson.

Ghost In The Shell 2: Innocence (2004) - Mamoru Oshii

La primera part de Ghost In The Shell ja va sacsejar els fonaments de l'anime, amb la seva història ciberpunk, deutora del clàssic literari modern que és el Neuromancer de William Gibson. Es convertí en una d'aquelles pel·lícules que indubtablement es nombren en el pòquer d'animes de qualitat (al costat d'altres joies com Akira, Perfect Blue o qualsevol del mestre Miyazaki). Uns anys més tard, arribava aquesta sequel·la, intentant aprofondir en els dil·lemes filosòfics hàbilment plantejats en la primera i, si bé l'extenuant acumulació de converses sobre l'ànima humana, l'esperit, la vida i la mort, sembla sovint col·locada amb calçador en les goles animades dels protagonistes, és indubtable que el resultat és un altre anime de primeríssima divisió, enllaunat dins d'un embolcall d'animació mixta (els personatges en 2D, els escenaris i els objectes en 3D) que destil·la ciència ficció d'alt octanatge per tots els seus fotogrames.

L'aclaparadora visió d'un món totalment interconnectat on les fronteres entre la realitat i la virtualitat s'esborren a cada pas secunda una trama d'espionatge confosa, rocambolesca i difícil de seguir. L'agent Batou, ex company de la desapareguda Major Kusanagi -que es deslliurà del seu cos per fondre el seu coneixement (o és la seva ànima) a la xarxa- i el seu ajudant Togusa investiguen els aparents suïcidis d'una sèrie de robots de companyia, topant-se pel camí amb un reguitzell de hackers, mafiosos de la Yakuza, i altres habitants d'una ciutat tecnomaníaca que abraça alhora les tradicions (memorable desfilada colorista) i els enginys mecànics i tecnològics més sofisticats.
Un còctel pirotècnic, un garbuix de conceptes filosòfics revisats amb l'ull del futurisme, un thriller violent, un anime convuls i sofisticat, tot això és Ghost In The Shell 2, un delit per la vista i per l'ànima.

The Broken (2008) - Sean Ellis

Mentre Hollywood segueix intentant aprofitar la onada que el cinema de terror asiàtic va generar, tot recorrent a subgèneres propers al sadisme (la nissaga Saw) o a la "aniquilació turística" (Creed, Hostel, etc.) el gènere manté els signes vitals en funcionament gràcies als plantejaments radicalment oposats del cinema europeu.
Aquesta The Broken n'és un molt bon exponent. Posant el pes de la dramaturgia en l'atmòsfera i sustentada en un plantejament seriós que vol allunyar-se del gore més directe així com de les "scary movies" a l'ús, plagades de sobressalts i efectismes, aquest film de Sean Ellis, sense ser res de l'altre món, es perfila com una pel·lícula adulta, prou intel·ligent i decididament sobria que deceebrà completament a qui busqui un altre producte de la factoria dels somnis.

El primer que sobta, el tempo, pausat, supurant pesantor però sense avorrir, planejant per les escenes com a la deriva, sense un fil narratiu trepidant ni teledirigit, però d'un ferm i un robust que t'arrapa a la butaca. La història de la dona que pateix un accident i que, a partir d'aquell moment, comença a percèbre que potser la seva familia i amics ja no són el que eren és una mera excusa per fer avançar una trama més treballada del que pot semblar, amb algunes dobles lectures i retornant al gènere al lloc d'on no havia d'haver sortit mai, aquell espai narratiu on tot tenia un significat, i on l'objectiu dels films no era espantar sinó forçar a la reflexió sobre els racons més foscs de l'ànima humana.

A l'igual que succeia a Shutter, un gimmick, un simple truc emprat fins a l'extenuació com a recurs terrorífic com són els miralls que separen el món real del paral·lel, Ellis perfila una història dual, de confusió post-traumàtica i que, finalment, revela la veritable essència humana.

No és una obra mestra, però no és la gasòfia deshumanitzada i descarada del gruix de la producció de terror contemporània.

Garage (2007) - Lenny Abrahamson

De vegades, en contra del que molts productors pensen, no calen explosions ni artificis per fer cinema. En Lenny Abrahamson ho demostra en la seva primera pel·lícula, dibuixant el perfil d'un home al que habitualment anomenaríem el "babau del poble" amb una concisió i un detall extrem i curós.

En Josie és l'encarregat d'una vella benzinera a les afores d'un poble de mala mort on tothom porta una vida personal decididament miserable i plena de buits emocionals. És justament en Josie, al que tots tracten com si fos curt de gambals, el que assaboreix els petits plaers de la vida, com un bosc udolant o una carretera pràcticament deserta. A en Josie, solitari obligat, excomulgat socialment, tan sols li manca una cosa: poder compartir-ho amb algú.
La gent del poble, però, plena de frustració i mancances, se'n fot d'ell a tort i dret, intentant apaivagar la seva consciencia, mentre en Josie posa l'altra galta, intentant fer veure que no passa res.
Perfilat amb tendresa, sense voler-ne exagerar les virtuts i les bondats, el personatge de'n Josie és l'últim lluitador en un món que es fagocita a si mateix, corromput per les seves pròpies frustracions i incapacitats, incapaç de tolerar la bondat en emmirallar-s'hi.
Subtil, fresca, més transcendent del que insinua, Garage s'endevina un film entranyable i rigurós, al que, tal vegada, li sobri una mica de contemplació però que, en tot cas, representa una bona mostra d'un cinema europeu que intenta resistir-se als mandats del dòlar.

El Secreto De Los Hermanos Grimm (2005) - Terry Gilliam

Vagi per endavant que sóc un gran admirador de Terry Gilliam. El seu cinema conté algunes de les més imaginatives e interessants propostes del cinema modern, incloent-hi una de les meves pel·lícules favorites, Brazil. Però sovint, en Gilliam ha demostrat tenir problemes amb l'equilibri natural entre imaginació i concreció narrativa, i aquest n'és un dels seus més clars exemples. Gilliam parteix d'una enginyosa idea per presentar els famosos germans Grimm, convertint-los en estafadors de lo espiritual, fent-se passar per especialistes en lliurar als pobles de malediccions que ells mateixos han provocat amb un parell de sequaços que es disfressen d'abominable bruixa o de qualsevol poltergeist que els permeti atemorir una població i permetre així que se'ls contracti per grans sumes de diners.

A l'igual que li passava en una altra de les seves obres fallides, Las Aventuras del Barón de Munchausen, la imaginació desborda cada fotograma, però la trama i la tensió es dil·lueixen a mesura que avancen les peripècies fantàstiques dels Grimm. Les petites dosis d'humor, volcades sense precisió ni confiança, no ajuden a fer-ho més suportable. I tot i que la subtrama de la relació dels dos germans podia haver aportat una mica de frescor, en Gilliam no sembla interessat en el tema i segueix desvariejant per entre boscos encantats, aparicions truculentes i acostant-se més al terror fantàstic que a les aventures, un gènere en el que de ben segur el film hagués navegat més plàcidament.

En qualsevol cas, Gilliam ha demostrat ser sempre un cineasta molt personal, amb una visió molt imaginativa i original del cinema, i no hi ha cap dubte de que ens tornarà a sorprendre i a emocionar, però haurà de ser més endavant.

Valkyrie (2008) - Bryan Singer

És una veritable llàstima que Bryan Singer hagi dirigit això. I ho dic perquè el jove director havia demostrat, sobradament, ser capaç d'agafar les regnes de projectes enormes i convertir-les en productes decents i gens ofensius per a un públic més o menys exigent. Però aquesta se li ha escapat de les mans.
La història d'uns alemanys que lluiten per assassinar Hitler i acabar així amb el seu imperi del terror s'explica desganadament, sense pols, sense suspens, acumulant escenes suposadament tenses però carents de fermesa i vibrantor. Un guió enrevessat que juga a ser críptic -per acabar sent confús- i una certa insistència en fer veure que el protagonista se l'està jugant acaben tirant per terra el lloable esforç de dur a la pantalla aquesta història necessària. Una llàstima, de debò.

Get Smart (2008) - Peter Segal

Ja se sap que, quan un sap perfectament el que va a veure, la pel·lícula rares vegades el decep. Veure aquest remake de la suposadament divertida sèrie de televisió dels 70 "Superagente 86" i pretendre trobar-hi reflexions filosòfiques no porta enlloc. Però si el que es busca és un riure fàcil, no massa treballat, és possible que, fins i tot, s'hi trobi alguna cosa més del previst.

I és que aquesta Get Smart sorprèn, incialment, per no buscar el riure en l'escatologia -tan sols un gag absolutament prescindible en aquest sentit- sinó en l'absurd i, sobretot, en la burla cap a un personatge perfectament encarnat per Steve Carrell, babau, inocent, sobre el que recauen totes les burles possibles.
Hi ha pocs gags inoblidables, però n'hi ha força de molt decents, i si ens poséssim a comparar aquests gags ambels de altre comèdies actuals (La Pantera Rosa, per exemple?) no hi ha color.

Sorpren, d'afegit, per un detall inesperat i poc usual. Habitualment, les comèdies esbojarrades al voltant d'una trama d'espies o policíaca acaba defallint en el seu metratge final donat que és quan la trama s'ha de tancar i el guió està més pendent d'això que de farcir-ho amb més gags de qualitat. A Get Smart li passa el mateix, però la sorpresa és comprovar que s'ha posat molt d'esforç en concloure el film amb 20 minuts d'acció molt realista i efectiva, amb gran desplegament d'efectes visuals que, si bé no acaba de funcionar doncs l'espectador segueix demanant gags, i aquests fluixegen, no el deixa avorrint-se i amb ganes de que apareguin els crèdits.

En definitiva, si un té un paladar poc exigent, es poden passar unes molt bones estones amb aquesta revisió de l'agent Maxwell Smart. I sí, aquí també hi ha gags amb el passadís de les portes... i fan gràcia.

In Search of A Midnight Kiss (2008) - Alex Holdridge

Feia temps que no s'estrenava per aquí una pel·lícula amb tots els trets de la independència cinematogràfica nord-americana. Hi són presents tots els tics: filmada en blanc i negre, actors desconeguts, una ciutat com a rerefons, diàlegs treballats i ganes de buscar complicitat.
L'únic problema és que la fórmula, aquí, sona a gastada, a forçada. No és aquesta recerca d'un petò a mitjanit una mala pel·lícula, però són precisament els seus tics, els seus estil·lemes els que la fan trontollar. La història d'una cita a cegues de dues ànimes perdudes a Los Angeles intenta ser enginyosa però els diàlegs acaben sortint poc fluids, forçats, encaixats amb calçador, mancats de frescor, i els actors i actrius, tot i ser convincents, acaben embarrancant-se amb unes frases que busquen ser ganxo però a destemps, sense preparar el terreny, sense semblar natural, que és el pitjor que li pot passar a un film independent.
Això sí, a qui li agradessin films com "Los Hermanos McMullen" aquesta no li decebrà, doncs els elements -i potser els errors- són els mateixos.

The Wrestler (2008) - Darren Aronofsky

Després de la infumable The Fountain, el sempre prometedor Aronofsky havia deixat una bona colla de fans decebuts i sembrat força dubtes sobre el cinema que portava a dins. Com fan els autèntics mestres, Aronofsky ha optat en el seu següent projecte per una història petita, mirada molt d'aprop per fer-la gran, enorme, universal.

I com només alguns escollits saben fer, troba el moment exacte per situar la seva acció. De tota la vida de'n Randy Robinson, un lluitador de Wrestling batejat com "The Ram", plena d'excessos, de fracassos, d'errors, i també d'èxit i popularitat, la mirada de n'Aronofsky es centra tan sols en un moment concret, petit, aparentment irrellevant, però que condensa tota la poètica de la seva vida. Poden escollir fer un biopic grandiloqüent, un auge i caiguda d'un mite, Aronofsky tria el moment en el que les llums dels quadrilàters s'apaguen.

Explicada amb tendresa, amb empatia cap a una persona que només sap fer una cosa a la vida -un one trick poney en dirien els anglòfils-, fer veure que s'estomaca amb altres lluitadors, quan la càmera s'acosta a un Mickey Rourke que sembla encarnar-se a ell mateix, la metàfora pren cos.

Sense els escarafalls de Requiem For A Dream, sense la cura visual de The Fountain, però amb més cinema del que mai ha filmat, Aronofsky completa una de les més belles històries del cinema recent, una joia agredolça que captiva i commou, que colpeix i que fascina, mostrant com aquest personatge rep el primer cop vertader de la seva vida.

JCVD (2008) - Mabrouk El Mechri

Van Damme en una peli seriosa? El mateix que ha repartit bufetades amb la mà ben oberta durant 20 anys? El que presumia de poder partir la closca d'una nou amb ses natges? Bé, caldrà veure-ho, això.

Compte, parany: a) El Van Damme sempre ha fet pelis de mastegots. b) Les pelis de mastegots són dolentes. c) Si el Van Damme no fa pelis de mastegots ja no seran dolentes...

No val a caure en l'error, aquí la transitivitat no s'aplica.

I enfotre-se'n d'un mateix és veritat que té mèrit, però això no garanteix res. Que el Van Damme se'n en rigui de la seva edat, confessi els seus pecats, els seus vicis i les seves dificultats per trobar pel·lícules a fer no deixa de ser alguna cosa original, però en cap cas pot desencadenar una altra cosa que compassió per un personatge com el belga musculós. Compassió pel Van Damme? Tota. Per la pel·lícula? Cap ni una.
Sense ser una bajanada de film, mai no troba el punt, l'equilibri, l'harmonia entre la conyeta autolascerant i el thriller d'acció. Que en Van Damme ha estat segrestat per uns atracadors i la policia creu que ell n'és el culpable és un acudit que tampoc té tanta gràcia, i el film sembla voler girar entorn a ell durant massa estona. Els personatges són tan plans com els de totes les seves pel·lícules, els diàlegs fan riure de lo pobres i desangelats que són, i l'acció, la tensió que la trama viu en determinats moments no es palpa per enlloc.

En Van Damme, això sí, es reserva els seus cinc minuts de glòria, en un plànol en el que s'eleva de la trama -literalment- per fer una confessió oberta, sense talls, verídica i commovedora -llàgrimes incloses- per acostar el mite a la mortalitat. És indubtablement, el punt àlgid del film, i és una pena que arribi quan un ja té la sensació de que això no serveix per res.

Al cap i a la fi, a l'igual que totes les seves pelis anteriors, aquesta és també un vehicle pel seu lluiment, tot i que aquí no necessita fer-ho a cop de bastó.

The Incredible Hulk (2008) - Louis Leterrier

Quan ara ja fa uns anys el reputat Ang Lee va ser convençut per portar a la gran pantalla el mític monstre verd de la Marvel, moltes es van posar les mans al cap, esperant veure què podia fer l'artífex de joies com The Ice Storm / La Tormenta De Hielo al capdavant d'un producte faraònic. El resultat: una discreta pel·liculeta d'entreteniment per a jovenets amb ganes d'al·lucinar amb quatre efectes visuals mal calibrats. Si no l'hagués dirigit Ang Lee, la crítica se l'hagués carregat, però va quedar com una peli enginyosa, original i interessant sense ser massa cap de les tres coses.

Ara, uns anys després, funcionant com funcionen de bé les adaptacions del paper al cel·lulòide, Sant Torne'm-hi. Ara, això sí, desprovista de tota la traça d'intel·lectualitat que -suposadament- tenia la primera. Ara només queden els mastegots. I és clar, un film que es promociona així, poca cosa pot oferir, apart dels propis mastegots.
Així, no cal explicar massa més. El film comença amb mastegots i acaba amb castanyes. I entremig? Passo de contestar, segur que ho endevines.

El guió és pobre, pobríssim, però això sí, tot l'esforç que no ha fet el guionista en fer la seva pel·lícula més interessant l'ha reservat per encabir-hi un parell d'enllaços a futures pel·lícules de la casa (la continuació d'Iron Man, entaforada amb calçador amb la presència de Robert Downey, Jr. en l'epíleg, i l'adaptació dels Vengadores que escometràn al 2011).

En definitiva, una pel·lícula en la que val més que tinguis un bon cabàs de crispetes entre mans, perquè sinó et pots avorrir de mala manera.

The Day The Earth Stood Still (2008) - Scott Derrickson

Últimament, quan em disposo a veure una pel·lícula hollywoodienca al 100%, avalada per un allau d'impactes publicitaris, ja em conformo en que no em senti insultat. Amb això ja firmo.
Aquesta Ultimátum A La Tierra o tenia tot, a priori, per cobrir-me d'injúries i escarni: tones de màrqueting, protagonistes estrella (Keanu Reeves i Jennifer Connelly al capdavant i secundaris de luxe com la Kathy Bates), ciència ficció apocalíptica amb alienígenes pel mig i a sobre era un remake. La cosa no pintava bé.

Però la realitat és que aquest entretingut film del director de la curiosa El Exorcismo De Emily Rose es deixa veure sense ofenses greus. Alguns que altres buits de guió, una paràbola mediambiental extremadament òbvia, una grotesca caracterització de militars i polítics...el poti-poti habitual, no hi ha dubte. Però l'inici és prou vibrant com per mantenir-se a un bon nivell fins ben entrada la meitat del film. A partir d'aquí no cal negar que perd alè, però no baixa prou enters com per desitjar que s'acabi i ens deixi pensar en altres coses.
Tan innòcua com distreta, aquest remake del clàssic de Robert Wise no passarà a la història dels cinema, però tampoc no ho pretenia, a que no?

Tekkon Kinkreet (2006) - Michael Arias

Michael Arias va ser un dels involucrats en el projecte Animatrix, aquell mostrari d'animació que al voltant de l'univers Matrix va sacsejar el món de l'animació occidental, presentant-ne les més innovadores tendències així com ses tècniques més revolucionàries. El segment en el que participava -no dirigia, però si s'encarregava de l'animació- Beyond, era una de les més imaginatives i visualment més atractives, amb una magnífica barreja d'animació en 2D i 3D alhora.
Amb aquesta adaptació del manga Black & White de Taiyo Matsumoto, Arias es convertí en el primer director no japonès en dirigir un anime doncs, tot i haver viscut al japò durant més de vint anys, és oriund dels Estats Units.
Visualment aclaparadora, Tekkon Kinkreet narra la història de dos germanets delinqüents, un de comportament molt infantil i l'altre de maneres molt adultes, que s'enfronten a les Yakuza en una dura batalla per conquerir el "barri del Tresor". Arias s'esforça en que els escenaris, bells, esplèndids, coloristes, sensacionals, no es mengin una història minça, reduida temàticament a la dualitat, al bé i al mal, a la inocència i a la ira captives dins de cada ésser humà. I no se'n surt.

Podríem vessar bits a dojo per explicar, fil per randa, l'art amagat darrera de cada dibuix, de cada pinzellada, de cada efecte visual, però tot i així no aconseguiríem amagar la sensació de disbauxa que a nivell narratiu transmet el film. El seu guió, que constantment encadena escenes que s'intercalen entre si, pendolant d'un escenari a un altre i després tornant-hi per recuperar un diàleg interromput, ennuega l'espectador, que amb prou feines té temps d'assimilar la paleta cromàtica.
Així, els personatgs mai no es deixen conèixer, mai no se'ls permet aribar a l'espectador que, ofegat per una animació ornamental i complexa, mai no connecta amb ells.

Amb tot, l'espectacle visual es deixa veure, encara que sigui per assistir a una nova demostració de pirotècnia animada, però mai amb la sensació de que això dugui a algun lloc profitós.

Ghost Town (2008) - David Koepp

En Ricky Gervais és, avui en dia, un dels actors de comèdia més rutil·lants. Si més no, ha estat capaç de crear un personatge que, si bé no ha deixat de repetir amb lleugers matisos, li ha permès accedir, essent britànic com és, a la popularitat a l'altra banda de l'oceà.
Primer va ser la seva fantàstica encarnació de'n David Brent a la esplèndida i agradolça sèrie de comèdia The Office que després va patir un remake a la americana. Va tornar a disfressar-se de perdedor amb problemes per relacionar-se a l'estimable sèrie Extras. I finalment, aprofita l'embrenzida per donar vida (mai millor dit) a aquest entranyable mena de Mister Scrooge fora de temporada que és el seu personatge del Dr. Pincus.
Per si sol, en Gervais és perfectament capaç de muntar un gag i estirar-lo adequadament fins a obligar-te a recargolar-te sobre tu mateix del riure. Però aquesta no és una comèdia en la que l'actor és la única font de diversió (com seria el cas de totes les comèdies de Jim Carrey). Aquí en Gervais camina damunt d'un guió escrit pel prolífic i reputat (a Hollywood, ja se sap, la reputació es guanya a cop de taquilla) David Koepp, autor de guions tan rentables com Jurassic Park, Mission: Impossible o Spiderman. La història, no ens enganyem, no és res de l'altre món: Un dentista malcarat, després de morir durant 7 minuts comença a veure els fantasmes que deambulen per Manhattan i que, com que tenen afers pendents abans de poder marxar i descansar, aprofiten que ell els veu per demanar-li ajut. Un d'ells, l'encarnat pel Greg Kinnear, li demana que l'ajudi a fer fracasar la relació entre la seva vídua (Téa Leoni) i el seu actual nuvi. Amb una premissa com aquesta, als deu minuts de metratge un ja té molt clar que el Dr. Pincus no trigarà a enamorar-se d'ella. Així, la història és ben evident (massa) i les perspectives de que el globus es desinfli son grans.
Però l'habilitat de Koepp en guionitzar-la és tal que aconsegueix farcir el film de gags encertadíssims, esmolats, amb punch-lines de primer ordre, sense deixar que l'espectador respiri profundament més d'un minut. Així, quelcom de trillat i gens original com aquesta trama que ens explica es torna un vehicle fantàstic per gaudir d'aquests acudits interpretats per un comediant en estat de gràcia.
En Gervais és subtil, i això és el que més riures arrenca, sobretot si un el compara amb els comediants habituals de la factoria de Hollywood, digues-li Carrey, Myers, Stiller o Sandler; la distància i la classe són abismals. Cada cop que engega un gag el condueix amb serenor cap al desenllaç, colpejant allà on l'espectador menys s'espera.

El propi Koepp dirigeix la cinta amb la mateixa frescor i eficacia que ho va fer a la magnífica Stir of Echoes / El Último Escalón (allà també hi havia fantàsmes...que n'és potser un especialista?). I demostra les seves habilitats en la cadira del director particularment en els 10 minuts finals, on troba la manera de tocar la tendresa sense perdre el ritme, sense semblar forçat i, en definitiva, sense caure en el mateix error que tantes comèdies -fins i tot algunes de molt estimables- cometen quan arriba el moment dramàtic.

En definitiva, una comèdia divertidíssima, que no ofen amb acudits barroers i que troba la manera de convertir un tros de carbó en un diamant prou lluent i valuós.

Speed Racer (2008) - Larry i Andy Wachowski

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...un nen...curses de cotxes futuristes...colorins...molts colorins...zzz...zzz...zzz...ui!, més colorins!...curses...cotxes que salten pels aires...zzz...que l'avança!, que l'avança!...que bat el rècord!...que sí, que el bat!...zzz...zzz...

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...les tres Matrix, la bona, la dolenta i la pitjor...zzz...zzz........

The Happening (2008) - M. Night Shyamalan

L'M. Night Shyamalan ostenta, sens cap mena de dubte, el títol de trampós oficial del cinema contemporani. Totes i cadascuna de les seves obres es sustenten damunt de premisses interessantíssimes, profundes de vegades, encisadores i colpidores sovint. Les cimenta, a més, amb un cinema sòlid, amb una gestió de la tensió realment consistent. Remena l'espectador a voluntat durant bona part del metratge dels seus films, però en tots els casos, en algun moment donat de la pel·lícula, trenca la baralla i recull els guanys sense preocupar-se del que ha rodat fins aquell moment.
Es ben cert que alguns d'aquests trucs li donen perspectives interessants a algunes de les seves propostes (particularment a El Bosque / The Village) però un no pot evitar tenir la sensació de que el Shyamalan concep els seus productes des d'aquest punt concret, des del truc final, per trobar-hi després un camí que hi arribi. I això és engany delliberat i amb al·levosia.
Afortunadament, aquesta The Happening, no segueix les mateixes normes. Shyamalan sembla apostar per una premisa sòlida sense intenció d'enganyar ningú: de sobte, sens previ avís, bona part de la població nord-americana comença a suicidar-se. Es veritat que el truc aquí està en una mena de macguffin modern, que ens impulsarà durant bona part del film a seguir endavant preguntant-nos ara què passa, ara qui n'és el responsable, ara com ho aturem. Fins aquí doncs, aplaudiments per un director que sembla voler bescanviar la seva etiqueta de trampós per la de cineasta comercial de qualitat.

El problema però rau en que, en l'esforç, Shyamalan sembla haver perdut part d'aquella força narrativa de que feia gal·la en el passat. La tensió s'esvaeix a mesura que el film avança i, després del pròleg, els moments àlgids mai no tornen a assolir l'empenta inicial. Farcir el guió de metàfores gastades i/o absurdes sobre la parella protagonista (la idea de la canyeria és de les més inverossímils i patètiques de la història del cinema, paraula) no ajuda, i encara menys si aquesta és interpretada per un actor tan limitat com en Mark Whalberg i per una secundària habitual, totalment descentrada aquí, com la Zooey Deschanel.

Desvalguda, redundant, vagareja sense rumb fix i desprovista de pols una proposta interessant que personalment recomanaria veure només fins al minut 10. A partir d'allà...el buit.

Burn After Reading (2008) - Ethan Coen i Joel Coen

Que els Coen tenen molt de cinema a dins és un fet més que demostrat amb bona part de la seva filmografia. Però que cada dos per tres ens presenten un film força desangelat i, fins i tot, desencertat, també.
El pitjor de tot és que, des de ja fa un bon grapat d'anys, els films que estrenen tenen molt poc a oferir i viuen de les rendes mediàtiques dels seus films anteriors. Es el cas, evidentment, d'aquesta insulsa comèdia sobre agents secrets i aspirants voluntariosos a ser-ho, que patina des del primer minut, que acumula gags sense gràcia i que, tot i comptar amb un gruix d'actors i actrius de primera categoria, no enganxa mai l'espectador, portant-lo soporíferament per un metratge plagat d'absurds i de sensesentits.

No és exactament un film avorrit. Tampoc no se'l pot titllar de dolent. Simplement no rutlla, no et du enlloc. I això és el pitjor que li pot passar a un film d'algú de qui t'esperes bon cinema.

Before The Devils Knows You're Dead (2008) - Sidney Lumet

Compte, no val a confondre's: que un film sigui dirigit per un director artesà dels 70 no garanteix, en ple 2008, absolutament res. En particular si l'home, en Sidney Lumet, s'entesta en dirigir-la com si els temps no hagués passat i el llenguatge cinematogràfic fos quelcom de monolític que no es modifica amb el pas del temps. El seu no va ser mai un cinema amb majúscules i, tot que conserva alguns títols realment interessants, també va ser l'artífex d'engendres fílmics com la versió que del màgic d'Oz va emprendre en clau musical en Quincy Jones a The Wiz. I, és clar, filmar aquesta història de destrucció familiar a partir d'un atracament que surt a l'inrevés de com s'havia planificat, com si d'un thriller dels setanta es tractés té els seus riscos. El més gran, l'avorriment d'una posada en escena massa academicista que desemboca en fredor i que desconnecta l'espectador d'intèrprets realment esplèndids.

Potser alguns/es hi veuran una tornada als orígens. Un servidor hi veu badalls i incapacitat dramàtica.

The Bank Job (2008) - Roger Donaldson

Aquest film és la demostració de que, de vegades, un bon guió és indestructible. Ni tan sols conduït per un dels directors més mediocres dels últims 20 anys, amb perles en el seu haver com Cocktail, Species o Cadillac Man, el guió de la parella Dick Clement i Ian La Frenais pal·leix.
L'assalt a un banc per robar-hi no només calers sinó fotografies compromeses de la reialesa britànica és l'excusa per teixir un entramat ben clàssic al voltant de la preparació i execució del mateix, amarat de seriedat i "saber fer". Allà on films de l'estil d'Italian Job acudeixen a l'artifici i a persecucions rocambolesques, The Bank Job tira de serenor i credibilitat, acostant-se, com és de rigor, als personatges i deixant que les intrigues polítiques i els interessos creuats es trobin cada poc temps en el metratge. Liderats per Tery Leather (hi ha algú més encasellat que Jason Statham?), el clàssic perdedor hereu del prototip d'atracador à la Sterling Hayden, la pel·lícula destil·la aquell aroma de pulcritud britànica que l'allunya de l'exhibicionisme inocu de Hollywood. The Bank Job no té a Brad Pitt, a Matt Damon o a George Clooney, però una sòla plana del seu guió ja compensa més que un cartell atapeït d'estrelles rutil·lants.

Així, sense ser gran cosa, sense escarafalls i recolzant-se en la veracitat dels fets, Roger Donaldson assoleix el cim de la seva carrera. Encara que, personalment, no crec que sigui mèrit seu.